Josep
Vallverdú i Aixalà (Lleida, 1923) és un dels autors més grans que ha generat la
nostra literatura catalana, sobretot pel que fa al públic infantil i juvenil,
al que més temps ha dedicat, però sempre sense deixar de banda el públic adult.
Home que ha conreat molts gèneres, sobretot l’assaig, llibres de viatges, història,
de memòries, de poesia, dietaris… que fan que a l’anar tan de la mà del públic
més jove, sovint s’hagin oblidat o deixat una mica de banda. Vallverdú té un
llegat de més de cent cinquanta obres i recentment ha afirmat que no té res
inèdit, bé, tot menys l’obra de novel·la negra que va lliurar a Manuel de
Pedrolo per a la col·lecció La Cua de
Palla i que com a aquest darrer no li va agradar el seu final, la descartà
i no l’edità. Sense por a equivocar-me puc afirmar que Josep Vallverdú,
juntament amb Jordi Sierra i Fabra i Manuel de Pedrolo, és l’autor que més
obres ha editat per al públic més jove.
Després
d’aquest llibre en van venir molts més fins a tenir-ne gairebé una quinzena, a
poc a poc, em vaig anar llegint la majoria de llibres que tenia editats a la
col·lecció La Galera, després d’un l’altre i de regal sempre encomanava un
altre llibre d’en Josep Vallverdú, tenia multitud d’històries entretingudes,
d’aventures… passaves esplèndides vetllades llegint i llegint. Un llibre
després de l’altre i em volia fer tota la col·lecció, així doncs, vaig anar
llegint: Rovelló (1969), L’Alcalde Ferrovell (1981), L’inventor de fantasmes (1977), En Roc drapaire (1971), En Mir l’esquirol (1978), Bernat i els bandolers (1974), Tres xacals a la ciutat (1976), El fill de la pluja d’or (1984), dins de
la col·lecció Els grumets de La Galera
i més tard, El viatge del Dofí Rialler
(1990), El testament d’en John Silver
(2007), més recentment, Gira-sol d’històries
(1979), Un cavall contra Roma (1977)
i Blai Joncar (2009). Gairebé totes
les obres editades per “La Galera”, algunes d’elles ja descatalogades, es
troben recollides en els catorze volums que formen fins avui dia “L’obra
completa” d’en Josep Vallverdú, volums publicats entre 1995 i 2001.
La
majoria de llibres de la meva col·lecció Vallverdú ja esgrogueïts pel pas del
temps i el paper de baixa qualitat d’aquella època, però els guardo com un
autèntic tresor. Sempre li he tingut admiració i respecte, m’ha fet passar
grans estones, però a mesura que et fas gran, de vegades et pot costar posar-te
a llegir-lo, perquè sovint pot succeir que tens d’altres interessos, però mai
seran una pèrdua de temps els seus llibres, ben travats, ben escrits, amb bones
trames argumentals. Això sí, tard o d’hora acabes retornant a ell. Sempre he
anat seguint les seves obres i les seves trames.
Em
va saber molt greu que l’any 1987 se n’anés a viure a l’Espluga de
Francolí i deixés Puiggròs per les
boires i el mal temps, però si més no, sempre lligat als seus orígens, tot i
que sovint, no li agradava parlar gaire del poble on residia, no sé perquè,
potser per allunyar-se d’antics records d’infantesa que no pretén reviure.
L’any
1997 la Universitat de Lleida ja li va retre un petit homenatge, al qual vaig
tenir el plaer d’assistir com a estudiant de filologia, però l’any 2013 va celebrar
el seu norantè aniversari, i segueix al peu del canó, escrivint contínuament.
Fou una fita important per a posar en solfa tota la seva obra i a l’abast de
tothom en una mini gira per les contrades d’arreu dels països catalans, trobada
organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans.
La
seva obra és tan extensa i prolífica, atès que Josep Vallverdú és un
treballador infatigable, com un corredor de fons de les nostres llengües que
edita quelcom any rere any, d’aquesta manera fa que s’hagi aprofundit poc en la
seva obra i s’hagi d’actualitzar sovint, gràcies a la seva dèria d’escriure.
Però a més, és un escriptor tot terreny, no li val conrear únicament un gènere,
Vallverdú, com si fos un pianista, toca tota mena d’estils literaris que
l’emplenen, que el satisfan, es troba còmode escrivint en altres camps, per
això de tant en tant ens sorprèn amb un poemari, un assaig, un llibre de viatges,
una obra de teatre… aquestes destinades al públic adult, emperò sense abandonar
la seva tan aimada literatura juvenil, dic seva, perquè n’és un dels principals
estendards. Vallverdú sempre va a la seva, escriu allò que més li plau. Ara amb
la norantena ha pausat una mica més la seva activitat escriptora, li plau més
fer per exemple poesia, però de ben segur que ja té pensat un fil argumental
per a una nova novel·la. La seva capacitat inventiva no té fi. Ho veurem en la
seva obra atès que dins la literatura juvenil ha conreat gairebé tots els
gèneres literaris que existeixen: fantàstica, d’aventures, policíaca, històrica,
contística…
De
llibres d’en Josep Vallverdú us en podria recomanar un bon grapat, i potser em
quedaria curt, no acabaria, la gran majoria els podeu trobar editats a La
Galera. Les seves obres són un bon camí per gaudir de bona literatura des de
ben petit, i no em cansaré de dir-ho, altrament, també de gran, tal i com jo ho
vaig fer i segueixo fent, i endinsar-te dins d’unes narracions plenes
d’aventures a través de la història, d’una literatura plena d’intrigues que us
faran vibrar tot adquirint una gran riquesa de vocabulari, que és un dels
elements amb què en Josep amenitza les seves obres. Anem a fer una ràpida
pinzellada a les seves principals obres dins del seu àmbit de referencial,
l’infantil i juvenil guiant-los en la classificació que un dia realitzà
l’estudiós Josep Maria Aloy:
1. Novel·les:
a) D’aventures:
.Amb fons històric:
Prehistòria: “Tres
xacals a la ciutat” (1976).
Edat antiga: “Els
fugitius de Troia” (1998), “Un cavall contra Roma” (1975), “La creu dels quatre
anells” (1991), “Terra de llops” (2013).
Edat mitjana: “En Mir
l’esquirol” (1978), “L’espasa i la cançó” (1986).
Finals del segle XIV:
“El patró Gombau” (2000).
Segle XVII: “Bernat i els bandolers” (1974).
Segle XIX: “Els amics
del vent” (1979), “L’alcalde Ferrovell” (1981), “Honorable fugitiu” (2011).
La Guerra Civil: “Blai
Joncar” (2009).
.Temes mitològics:
“El fill de la pluja
d’or”(1984), “El vol del falcó”(1985), “Mans de bronze” (1990).
.Del Far-west:
“Punta de fletxa”
(1992), “Lladres de cavalls” (1992), “Joc d’eixerits” (1994), “Germana veritat”
(1994).
.D’acció:
“El venedor de peixos”
(1960), “Trampa sota les aigües” (1965), “La caravana invisible” (1968), “Gasan
i el lleopard” (1984), “L’illa groga” (1986), “El viatge del Dofí Rialler”
(1990), “L’home del gregal” (1992), “Els genets de la tarda” (1992), “Silenci,
capità!” (1993), “Estimat Stavros” (1999), “El silenci i la pedra” (2003), “El
testament de John Silver” (2007), “L’ombra del senglar” (1997), “Una quarta a
babord” (1995), “Les raons de Divendres” (2003).
.Amb protagonista
animal:
“Rovelló” (1969),
“Saberut i Cua-verd” (1982), “La conquesta del barri” (1990), “Aventura al
terrat” (1981), “Primi quatre estrelles” (2003), “Xau, el gos nàufrag” (2008).
.Amb missatge social:
“En Roc drapaire”
(1971), “L’home dels gats” (1972), “Marta i Miquel” (1982), “Un estrany a l’arca”
(1992).
.Amb elements
fantàstics:
“Els inventors de
fantasmes” (1977), “Les vacances del rellotge” (1981), “Els convidats del bosc”
(1986), “Nàufrags a l’espai” (1986), “La perla negra” (1982), “Gegants a
Rocanegra” (1999), “La presó de Lleida” (2003).
2. Contes:
“Homes,
bèsties i facècies” (1979), “Gira-sol d’històries” (1980), “Contes en òrbita”
(1992).
3. Teatre:
“La
Caputxeta i el Llop” (1972), “Sant Jordi mata l’aranya” (1982), “Nerta” (1996).
4. Adaptacions:
“La
perla negra” (1985), “Robinson Crusoe” (1991), “Aladí i la llàntia meravellosa”
(1997).
Però
en Josep no s’ha volgut estabilitzar en un únic gènere, també ha deixat petjada
en d’altres com els set volums de relats breus: “A menjar confitura!” (1970),
“Les vacances del rellotge” (1981), “Aventura al terrat” (1981), “La llegenda
de Sant Jordi” (1981), “Marta i Miquel” (1982), “La perla negra” (1982) o “La
conquesta del barri”; multituds de contes molts publicats en la revista “Cavall
Fort”, d’altres en canvi, han aparegut en altres revistes o diaris i alguns es
van incloure dins “Gira-sol d’històries” (1979); diverses obres de teatre
editades dins de “Cavall Fort”, com per exemple, “La caputxeta i el llop”
(1972) o “Sant Jordi mata l’aranya” (1982); articles de divulgació, la majoria
apareguts dins la revista infantil i juvenil “Cavall Fort”; altrament en
Vallverdú ha editat obres per a un públic més adult, com ara: “Festa Major”
(1961), “Lleida, problema i realitat” (1967), volum amb d’altres autors,
“Proses de ponent” (1970), cròniques de
viatges a “Catalunya visió” (1968-1973), l’assaig a “Indíbil i la boira”
(1983), reculls d’articles com “La lluna amb les dents” (1989), o bé “Finestra
i espill” (2008); la trilogia memorialística: “Vagó de tercera” (1996),
“Garbinada i ponent” (1998), “Desmudat i a les golfes” (2000); “El tresor dels
Canals d’Urgell” (1996), llibre compartit, dietaris com: “Quadern de les coves”
(2010) o es deixa veure pel món poètic amb obres com “De signe cranc” (2009), o
“Bestiolari” (2010), en són només una petita mostra del seu afany de mostrar-se
actual i un fidel coneixedor de les terres catalanes i sobretot, com no de la
plana de ponent, a qui ha dedicat diverses de les seves obres, o més recentment
ha editat obres de poesia, es pot dir sense por a equivocar-se que en Vallverdú
ha conreat tots els gèneres que existeixen dins de l’univers literari. En Josep
no atura la mà destra d’escriure i la prova d’això és que any rere any podem
trobar alguna obra seva al mercat, calenteta esperant els lectors.
El
seu talent l’ha portat a dedicar força temps a una dèria per traduir obres
literàries a la nostra llengua, en una època en la qual es dedicava a donar
classes de llengua i literatura catalanes en un institut de secundària i havia
de buscar temps sota les pedres. La majoria de les traduccions les realitzà
entre els anys compresos entre 1962 i 1975. Les traduccions van facilitar-li
adquirir un ampli domini de la llengua com sempre ha demostrat. Com ell mateix
glossava dins el volum “Les vuit estacions”:
«Traduir
m’és ja un xic odiós, però alhora reconec la condició d’estímul que el procés
inclou. Traduir és fer treballar una colla de connexions cerebrals a gran
velocitat. Traduir directament en net és una rica gimnàstica mental. Produeix
alhora una fatiga i una exaltació. Com l’exercici atlètic». Els gèneres de les
traduccions tenen diverses temàtiques, des de novel·les negres de la col·lecció
“La Cua de palla”, fins a tractats d’antropologia social, llibres religiosos,
d’educació sexual, clàssics de Robert Louis Stevenson o John Steinbeck entre
d’altres.
Pel que fa als aspectes
més destacats que trobem dins de la seva obra de referència, la que s’adreça al
públic més jove, trobem els següents pilars. Aquests són alguns dels
ingredients que Josep Vallverdú empra a la seva cuina:
.Una
varietat de gèneres i una gran riquesa temàtica: aquesta abarca diverses
èpoques i prova que en Vallverdú es documenta bé i coneix molt bé l’època sobre
la qual vol escriure i fer que el lector s’hi senti plenament identificat, com
si visqués en aquell període de temps que tracta la novel·la. Com explica Josep
Maria Aloy, en moltes d’aquestes novel·les s’hi veuen crítiques a diverses
actuacions dels personatges, així com també de les seves conductes.
.L’amplitud
dels escenaris:
Sempre
ubica les obres en uns espais que li són atractius i que descriu amb molta
habilitat. Així doncs, en les seves obres podem trobar que l’acció transcorre
en llocs com: un petit poble rural, a l’oest, a Roma, a l’Àfrica, a l’Àsia, a
l’espai, en un vaixell en alta mar, dins del bosc, en una selva.
.Personatges
positius i en plena evolució:
Els
protagonistes de la majoria de novel·les d’en Vallverdú acostumen a ésser gent
jove, principalment masculins, però caracteritzats per la valentia, coratge, i
capaços d’enfrontar-se als problemes amb els quals es trobaran al llarg de l’obra,
això sí, molts cops són guiats per la curiositat, el valor, la inquietud,
d’altres per l’observació dels fets, la intel·ligència, la tendresa, la
sensibilitat, com comenta Aloy. Queda palès que moltes de les obres seran una
mena de camí iniciàtic per al seu heroi i que com un atleta haurà d’anar
superant els obstacles que se li presentin, sempre lluitant per a què es faci
justícia, per assolir un somni, un tresor…
.L’elegància
del llenguatge:
L’autor
té un domini complet de la llengua. L’empra amb gran destresa i amb acuració,
fins al punt, que de tant en tant, has de cercar algun que altre mot en un
diccionari per entendre allò que ens vol dir l’escriptor lleidatà. Per tant,
llegint les obres d’en Vallverdú, el nostre lector enriquirà el seu vocabulari.
.Valors
i missatges:
Les
obres d’en Vallverdú amenitzen els protagonistes amb una sèrie de valors
positius, que són com un anell al dit per treballar per exemple en el món
educatiu, atès que a través de les seves novel·les es pot meditar, veure i
mesurar si l’acció d’algun personatge ha estat adequada o no i perquè. Com diu
Josep Maria Aloy, ens farà créixer com a lectors, i el més important, com a
persones. Tot això, Josep Vallverdú ho fa des d’una escriptura ben senzilla,
referències a l’ésser humà, al pertànyer a una civilització, a viure en una
col·lectivitat.
.L’humor
i la ironia:
Apareixen
de manera sovintejada en les seves obres, de la mà de personatges joves,
valents i en alguns casos, desimbolts, que planten cara a qualsevol situació.
En Josep Vallverdú ha estat guardonat amb molts premis de
prestigi en la seva llarga trajectòria que l’han fet un dels principals referents de la nostra literatura,
tant la dels joves, com la dels adults, en serien un petit exemple: el Folch i
Torres (1968 i 1970), el Joaquim Ruyra (1963), el Serra d’Or (1980), la Creu de
Sant Jordi (1990), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2000), o el Jaume
Fuster (2012). En la seva cuina, i el plat que li ha fet vèncer més premis hi
podem trobar la novel·la d’aventures i d’acció.
Amb
els anys, ja en té noranta, afirma que ja no escriu tant, emperò no s’atura,
atès que cada Sant Jordi té preparada alguna que altra obra, la més recent és
“Terra de llops” (2013), concreta que ara porta una vida més tranquil·la,
cuidant el seu hortet de casa a l’Espluga de Francolí, lloc on resideix des del
1988, temps en què marxà de Puiggròs, a les Garrigues, cansat del temps boirós
de la plana de Lleida. Recentment, i després de perdre la seva muller Isabel
Arqué, ha refet la seva vida i s’ha casat amb la vídua del científic Joan Oró,
Antonieta Vilajoliu, però aquestes ja són figues d’un altre paner. Durant
alguns mesos del 2013 es passejà arreu, per les contrades dels països catalans
en aquesta gira flamant de celebració que li van preparar, per donar a conèixer
més la seva obra dins el norantè aniversari, “Passeig d’aniversari”. No queda
cap dubte que en Josep Vallverdú és un clàssic de les lletres catalanes. Aquí
teniu un bitllet d’anada i tornada a l’univers d’aquest entranyable escriptor
ponentí i de ben segur que no en retornareu. Paraula d’en Vallverdú!
Josep Maria Corretger
Setembre del 2013
Setembre del 2013
(Gran part de la
classificació de l’obra de Josep Vallverdú ha estat extreta de: Aloy Bosch,
Josep Maria, (2009). L’escriptor i l’home,
El gust per la lectura. Conferències 2009-2010)
Fonts
consultades:
Lectura. Segre, n.7, 12
de juliol del 1998, Lleida.
Lectura. Segre, n. 789,
7 de juliol del 2013, Lleida.
!!EXERCICIS:
1. Comenta un llibre d'en Josep Vallverdú que hagis llegit. Recorda't d'esmentar el seu títol.
2. Realitza una petita fitxa biogràfica de l'escriptor lleidatà. Cal que resumeixis alguns dels aspectes destacats, no val a copiar.
3. Fòrum: Per què t'atrauen els llibres d'en Josep Vallverdú o per què no t'agraden? Quins ingredients creus que utilitza en les seves novel·les? Digues la teva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada