Arribem
al capítol final dins d’aquest club de lectura en el qual hem destacat allò
fonamental dins de l’obra. Finalment, apareixen la policia i els bombers,
però... es resolen les coses?
48
OCELLETS LLIURES
Quan
van obrir els ulls es van adonar que havien passat la nit estirats al vestíbul
i estaven mig glaçats. El cel s’havia aclarit i començava a fer-se de dia.
També els va despertar el soroll de la serra mecànica dels bombers, que es
feien pas entre la neu i les branques de l’arbre caigut. Mentre es treien les
lleganyes i recordaven com havia acabat la cosa, un parell de bombers els van
localitzar. Amablement els van preguntar si es trobaven bé, i els van informar
que a fora, si calia, hi havia una ambulància. Després els van oferir mantes i
aigua, i van observar els desperfectes.
-Què
carai ha passat aquí, nois, un tornado?
-Més
o menys –va respondre en Riki, que va estirar de la mà la Sara perquè s’aixequés.
La
Laura va acostar-se a la porta de la carbonera i va comprovar que estava ben
tancada.
-S’ha
quedat algú aquí a dins? –L’altre bomber va interpretar els moviments de la
noia.
-Oh,
no. Aquí fa temps que no hi entra ningú, oi, nois?
Els
altres sis van donar la raó a la Laura sense parpellejar.
-Diuen
que hi viu el fantasma de la Santacruz amb les seves gàbies, però això només és
una llegenda per espantar els de primer. –En Dani va empassar-se la saliva
danvant la cara que li van fer-. Ja... ja callo.
-Si
necessiteu ajuda, som aquí, comprovant desperfectes. Però seria convenient que
sortíssiu, les vostres famílies volen saludar-vos.
-El
teatre se l’haurien de mirar –va intervenir en Hao-. Un curtcircuit ha
incendiat l’escenari. No ha estat molt greu perquè... perquè nosaltres l’hem
apagat amb... neu.
El
bomber el va mirar amb incredulitat i va estar a punt de dir-li que el dia de
les innocentades ja havia passat, i que cada any n’havien de suportar unes
quantes de molt pesades.
-Ara
vindrà la policia i us farà preguntes. Nosaltres avui tenim moltes altres
urgències per atendre. –El bomber va escampar els vidres de la porta del pati
amb les botes i, destral en mà, es va acomiadar-. Porteu-vos bé, nois. No
entreu on no toca, i que tingueu una bona entrada d’any.
Tots
set van agrair-li l’ajuda i van seguir en silenci les passes d’aquell home en
direcció al teatre.
-Què
ha passat amb l’Arasa? –La Diana va allargar una de les ungles plenes per sota
la manta-. El teniu allà.
Tots
van fer un bot i es van posar molt nerviosos en comprovar que, efectivament, la
figura gegantina i ennregrida de l’Arasa havia sortit de la porta principal del
teatre i estava a punt de parlar amb els bombers.
-I
ara què fem? –La Laura va agafar la Diana pel braç-. Aquest home és un lladre i
ens la té jurada.
-Això
no cal que ens ho digui la Diana –va avançar-se en Riki-. Està clar que
necessitem la policia o encara ens
carregarà el mort.
-El
mort? Quin mort?
-Dani,
és una frase feta! El que vol dir és que, si l’Arasa s’avança, explicarà el que
més li convingui.
-Ah,
llavors hem d’explicar que hem lluitat contra un fantasma? O no?
-No!
Ara no ens pot fer mal. És la seva paraula contra la nostra. Som set contra un
i amb els bombers pel mig.
-Però
ell és el cap d’estudis i nosaltres uns estudiants a punt de rebre un
expedient.
-No
patiu tant i anem a buscar la policia.
Van
comprovar amb temor que l’Arasa parlava una bona estona amb els bombers i que
de tant en tant mirava on eren ells. Pel mig del pati, uns altres bombers
dibuixaven un camí traient neu amb les pales.
-Marxem.
Agafeu les motxilles. Tot. –La Diana va picar de mans-. Millor que no ens
creuem amb l’Arasa. Si estem amb els nostres pares no s’atrevirà a acusar-nos
de res.
-És
un pressentiment?
-No,
és una certesa. –La Laura va seguir-li el joc amb un somriure.
-Ei,
crec que ens mereixem una abraçada.- La petició de la Sara, lluny de
semblar-los ridícula, els va venir molt de gust-. Va. Ens abracem o què?
-Oh,
sííí, abracem-nos! Sííííí!
-Calla,
Dani!
-Hem
tancat la carbonera perquè hem anat tots junts. Us n’heu adonat?
Mentre
seguien abraçats com si juguessin a rugbi, se’ls van escapar algunes llàgrimes,
uns per dins, d’altres per fora. Alguns es van perdonar, altres van refermar la
seva amistat.
-Hao,
oi que em puc quedar la llanterna?
El
noi va mirar en Dani amb dues fines línies que gairebé no deixaven veure-li els
ulls.
-El
meu tiet em matarà. Aneu un dia al basar a comprar-li qualsevol cosa, d’acord?
També espero que l’Arasa no vulgui cremar el bar del meu pare...
-No
ho farà. Seria massa evident.
-Riki,
estic molt horrorosa? No vull que els teus pares em vegin amb aquests cabells.
-Pentinada
o no, tu sempre seràs la més guapa. Com t’ho diria... la més princesa. Però si
vols, et torno a deixar el casc.
La
Laura va adonar-se que una ombra de tristesa travessava el rostre d’en Sergi.
-Em
sembla que m’he carregat la càmera. Quina merda! –va lamentar ell.
-Ei,
les coses es poden arreglar, i això no vol dir que hagis perdut tot el que has
filmat.
–El va abraçar amb la manta-. Ah, i sense
ulleres m’agrades més.
-Ja.
Ara en Dani no tindrà excusa per trencar-me la cara... Laura, em sap greu que
per culpa meva hagis passat per tot això.
-Tranquil.
No ha estat la primera vegada, i ara, almenys, tinc les coses més clares.
Es
van tornar a abraçar mentre en Dani feia el borinot pel mig i la Diana els mirava
de reüll. Tot i que tenien les bicicletes, els patinets i la moto a l’altre
extrem de l’institut van seguir el caminet traçat pels bombers. La Diana va ser
la primera de passar i saltar per sobre el tronc. De seguida que va identificar
un agent de la policia va córrer cap a ell.
-Escolti,
li he d’explicar una cosa molt important!
L’agent
va alçar la mà per marcar que les preguntes les faria ell.
-Tenen
les famílies esperant-los. I sí, ens agradaria tenir un informe del que ha
passat aquí. Si hi ha desperfectes, responsables... La resta serà competència
de la Direcció del centre.
-I
si li digués que tenim informació que posaria en un compromís molt gran el
senyor cap d’estudis, que és aquell home d’allà. –Va buscar-lo amb els ulls-. L’hi
hauríemde donar a vostè o a qui?
-Ell
sap que nosaltres ho sabem.
-Ha
robat diners de les famílies...
-I
en tenim les proves.
[Fragment extret de: GUAL, Xavier, (2021), “Atrapats”,
Fanbooks, Barcelona]
(Fotografia de: IES Ferran Cassablancas)
EXERCICIS:
1.
Quin personatge diu que la Santacruz és una llegenda? Per què?
2.
El grup de nois està angoixat quan veuen que l’Arasa parla amb els bombers. Per
quina raó?
3.
Augures una segona part del llibre? Què t’ho fa pensar?
4.
El final de “Atrapats” és obert o tancat? Amb quina finalitat?
5.
En cas de pensar en una segona part... què creus que s’hi podria esdevenir?
6.
Què és el que t’ha encantat més del llibre i què menys? Per què?
