Treballem la llengua i literatura catalanes: Llegim "Atrapats", de Xavier Gual (19). Club de lectura. Adreçat a tothom

Arribem al capítol final dins d’aquest club de lectura en el qual hem destacat allò fonamental dins de l’obra. Finalment, apareixen la policia i els bombers, però... es resolen les coses?

OCELLETS LLIURES

Quan van obrir els ulls es van adonar que havien passat la nit estirats al vestíbul i estaven mig glaçats. El cel s’havia aclarit i començava a fer-se de dia. També els va despertar el soroll de la serra mecànica dels bombers, que es feien pas entre la neu i les branques de l’arbre caigut. Mentre es treien les lleganyes i recordaven com havia acabat la cosa, un parell de bombers els van localitzar. Amablement els van preguntar si es trobaven bé, i els van informar que a fora, si calia, hi havia una ambulància. Després els van oferir mantes i aigua, i van observar els desperfectes.

-Què carai ha passat aquí, nois, un tornado?

-Més o menys –va respondre en Riki, que va estirar de la mà la Sara perquè s’aixequés.

La Laura va acostar-se a la porta de la carbonera i va comprovar que estava ben tancada.

-S’ha quedat algú aquí a dins? –L’altre bomber va interpretar els moviments de la noia.

-Oh, no. Aquí fa temps que no hi entra ningú, oi, nois?

Els altres sis van donar la raó a la Laura sense parpellejar.

-Diuen que hi viu el fantasma de la Santacruz amb les seves gàbies, però això només és una llegenda per espantar els de primer. –En Dani va empassar-se la saliva danvant la cara que li van fer-. Ja... ja callo.

-Si necessiteu ajuda, som aquí, comprovant desperfectes. Però seria convenient que sortíssiu, les vostres famílies volen saludar-vos.

-El teatre se l’haurien de mirar –va intervenir en Hao-. Un curtcircuit ha incendiat l’escenari. No ha estat molt greu perquè... perquè nosaltres l’hem apagat amb... neu.

El bomber el va mirar amb incredulitat i va estar a punt de dir-li que el dia de les innocentades ja havia passat, i que cada any n’havien de suportar unes quantes de molt pesades.

-Ara vindrà la policia i us farà preguntes. Nosaltres avui tenim moltes altres urgències per atendre. –El bomber va escampar els vidres de la porta del pati amb les botes i, destral en mà, es va acomiadar-. Porteu-vos bé, nois. No entreu on no toca, i que tingueu una bona entrada d’any.

Tots set van agrair-li l’ajuda i van seguir en silenci les passes d’aquell home en direcció al teatre.

-Què ha passat amb l’Arasa? –La Diana va allargar una de les ungles plenes per sota la manta-. El teniu allà.

Tots van fer un bot i es van posar molt nerviosos en comprovar que, efectivament, la figura gegantina i ennregrida de l’Arasa havia sortit de la porta principal del teatre i estava a punt de parlar amb els bombers.

-I ara què fem? –La Laura va agafar la Diana pel braç-. Aquest home és un lladre i ens la té jurada.

-Això no cal que ens ho digui la Diana –va avançar-se en Riki-. Està clar que necessitem la policia o encara ens carregarà el mort.

-El mort? Quin mort?

-Dani, és una frase feta! El que vol dir és que, si l’Arasa s’avança, explicarà el que més li convingui.

-Ah, llavors hem d’explicar que hem lluitat contra un fantasma? O no?

-No! Ara no ens pot fer mal. És la seva paraula contra la nostra. Som set contra un i amb els bombers pel mig.

-Però ell és el cap d’estudis i nosaltres uns estudiants a punt de rebre un expedient.

-No patiu tant i anem a buscar la policia.

Van comprovar amb temor que l’Arasa parlava una bona estona amb els bombers i que de tant en tant mirava on eren ells. Pel mig del pati, uns altres bombers dibuixaven un camí traient neu amb les pales.

-Marxem. Agafeu les motxilles. Tot. –La Diana va picar de mans-. Millor que no ens creuem amb l’Arasa. Si estem amb els nostres pares no s’atrevirà a acusar-nos de res.

-És un pressentiment?

-No, és una certesa. –La Laura va seguir-li el joc amb un somriure.

-Ei, crec que ens mereixem una abraçada.- La petició de la Sara, lluny de semblar-los ridícula, els va venir molt de gust-. Va. Ens abracem o què?

-Oh, sííí, abracem-nos! Sííííí!

-Calla, Dani!

-Hem tancat la carbonera perquè hem anat tots junts. Us n’heu adonat?

Mentre seguien abraçats com si juguessin a rugbi, se’ls van escapar algunes llàgrimes, uns per dins, d’altres per fora. Alguns es van perdonar, altres van refermar la seva amistat.

-Hao, oi que em puc quedar la llanterna?

El noi va mirar en Dani amb dues fines línies que gairebé no deixaven veure-li els ulls.

-El meu tiet em matarà. Aneu un dia al basar a comprar-li qualsevol cosa, d’acord? També espero que l’Arasa no vulgui cremar el bar del meu pare...

-No ho farà. Seria massa evident.

-Riki, estic molt horrorosa? No vull que els teus pares em vegin amb aquests cabells.

-Pentinada o no, tu sempre seràs la més guapa. Com t’ho diria... la més princesa. Però si vols, et torno a deixar el casc.

La Laura va adonar-se que una ombra de tristesa travessava el rostre d’en Sergi.

-Em sembla que m’he carregat la càmera. Quina merda! –va lamentar ell.

-Ei, les coses es poden arreglar, i això no vol dir que hagis perdut tot el que has filmat.

–El va abraçar amb la manta-. Ah, i sense ulleres m’agrades més.

-Ja. Ara en Dani no tindrà excusa per trencar-me la cara... Laura, em sap greu que per culpa meva hagis passat per tot això.

-Tranquil. No ha estat la primera vegada, i ara, almenys, tinc les coses més clares.

Es van tornar a abraçar mentre en Dani feia el borinot pel mig i la Diana els mirava de reüll. Tot i que tenien les bicicletes, els patinets i la moto a l’altre extrem de l’institut van seguir el caminet traçat pels bombers. La Diana va ser la primera de passar i saltar per sobre el tronc. De seguida que va identificar un agent de la policia va córrer cap a ell.

-Escolti, li he d’explicar una cosa molt important!

L’agent va alçar la mà per marcar que les preguntes les faria ell.

-Tenen les famílies esperant-los. I sí, ens agradaria tenir un informe del que ha passat aquí. Si hi ha desperfectes, responsables... La resta serà competència de la Direcció del centre.

-I si li digués que tenim informació que posaria en un compromís molt gran el senyor cap d’estudis, que és aquell home d’allà. –Va buscar-lo amb els ulls-. L’hi hauríemde donar a vostè o a qui?

-Ell sap que nosaltres ho sabem.

-Ha robat diners de les famílies...

-I en tenim les proves.