dijous, 29 de novembre del 2012

"El ball de la mort". Adreçat a Batxillerat.






  
“Els catalans pel món”, de Pere Calders

Una vegada vaig anar a Birmània vigilant una expedició de
blanc d’Espanya.

El viatge va anar força bé i en arribar a Yakri, un reietó
local m’oferí hospitalitat de bona llei. Havent-hi per allí pocs europeus,
aquell senyor va tenir interès a fer evident la brillantesa de la seva cort i
em retenia, feia que el meu repòs s’allargués més del que m’havia proposat.

Perquè la meva presència occidental no deslluís l’etiqueta
de palau, el monarca em va donar una capa tota brodada de perles i pedres
fines, amb la condició que només me la podia treure per dormir.

Les residències reials d’aquells països són com una mena
de parc, on bèsties i persones viuen en comú, guardant determinades
diferències. Hi ha una gran quantitat d’ocells, elefants de jardí, felins,
tortugues sagrades i profanes, insectes de la temporada i altres animals, tan
rars que arriben a fer respecte.

L’estada allí era una festa seguida. Cantàvem, ballàvem i
menjàvem del matí al vespre i cada vici tenia la seva satisfacció. Però, com
que jo era persona manada i mai no he negligit el deure, va venir el dia del
comiat, i el reietó, per obsequiar-me, va organitzar exhibició folklòrica.

El sobirà, vestit de gala, em va fer seure al seu costat.
Tenia una pantera als peus i un lloro magnífic a l’espatlla dreta. Va picar de
mans i començà el programa.

Després de sentir cantar gent de totes les contrades del
país, sortiren dues-centes ballarines, que es posaren a dansar d’una manera
monorítmica. El ball va allargar-se hores i hores, sempre igual, sempre amb la
mateixa cadència. Quan el tedi s’apoderà de mi, vaig dir a manera d’expansió,
en català i alçant la veu:
–Mal per mal, m’agraden més les danses de Castellterçol…
El lloro va fer un crit gutural i dirigint-se a mi digué:

–No us emboliqueu. Si us sent el Gran Intèrpret esteu
perdut.

Va dir-ho en un català tan correcte que de moment se’m va
tallar l’alè. Home de món com era, vaig dissimular davant del rei, però aquella
nit, quan tothom dormia, vaig cercar el lloro, que va explicar-me la seva
història. Era un lloro català, de Cadaqués, i havia arribat fins allí per
atzars de la vida.

Per moltes que fossin les coses que ens separàvem hi havia
l’idioma que ens unia, i teníem records comuns.

Parlàrem del Mediterrani i de les nostres esperances de reveure’l, i
l’endemà de bon matí, en marxar de Yakri, tenia el cor més tendre que el dia de
l’arribada.



 Aquest és el conte que l'alumnat de 2n de Batxillerat del grup de literatura va modificar, mantenint tres elements, un animal i un senyor que parlaven català i un espai on calia ubicar l'acció.




Si cliqueu a sobre de la fotografia podreu llegir el conte com si estiguéssiu a l'aula, com nosaltres.


N.B. Podeu visualitzar el resultat final del powerpoint aquí. Bona feina i felicitats a tots els que feu literatura i pels bons moments que vam passar i passarem llegint llibres!

http://www.slideshare.net/josepma1976/taller-de-contes-caldersians


(Imatge extreta de: avencextrem.blogspot.com i fotografia: Judit López)

(Conte extret de: litebat.wordpress.com)


!!EXERCICIS:
1. Realitza un resum d'aquest conte de Pere Calders.
2. Fòrum: què t'ha suggerit la lectura d'aquest conte? justifica la teva resposta.
3. Reescriu un conte actual o clàssic en una versió més moderna.
4. Redacta un text de cent paraules i on es vegi l'estructura sobre la literatura i autors/es que més t'agraden llegir.

5. Proposa un exercici literari per fer amb contes i que una altra persona el resolgui.



















dimecres, 28 de novembre del 2012

Pràctica de resumir (2). Adreçat a Batxillerat.

 

La política no és un conte

Joan Barril. El Periódico. 28 de novembre del 2012
Hi havia una vegada una reina que es passava el dia mirant-se al mirall i preguntant-li al mercuri si era cert que ella era la més guapa del regne. Així van passar els anys i el mirall màgic no feia altra cosa que confirmar la seva bellesa. Amb aquest reforç òptic la reina vivia tranquil·la i satisfeta. I quan passejava pels carrers de les seves ciutats fins i tot la seva ombra era un model d'elegància i de gràcia. Fins que un dia, vostès ja ho saben, el mirall es va atrevir a dir-li a la reina que en els confins del seu món hi havia una dona més jove i més bonica que ella.
No sabrem mai si el president Mas va trencar el mirall a miques quan van arribar els resultats electorals. Però altres coses s'havien trencat a Catalunya. En primer lloc l'aïllament nacionalista, forjat durant aquells anys en què les eleccions catalanes semblaven ser només cosa de catalans. El panorama electoral ha canviat. La gent està de mal humor. Els joves volen dir que hi són. I la premsa i la televisió de la caverna han fet forat en aquests ciutadans que amb el seu absentisme havien deixat el Parlament de Catalunya a les mans exclusives dels partits tradicionals.
La Catalunya real
El mirall en què es mirava Mas estava entelat pels molts anys en què Pujol exercia efectivament de Moisès i el poble elegit era una part de Catalunya amb el seu electorat natural al capdavant. Avui, ¿què tenim? Doncs ni més ni menys que la Catalunya real, que no és poca cosa. Gent que va a votar a la contra i que no sent la més mínima emoció per la independència. I també gent que, de tant desitjar-la, no està disposada a regalar-li el lideratge a un president que -en la millor tradició pujoliana- no ha dubtat a apropiar-se una manifestació a la qual no va anar. Els plantejaments sobiranistes es mantenen incòlumes. L'independentisme va arribar fins aquí per quedar-se, però no serà ni un partit únic ni encara menys un líder ungit pel seu antecessor qui dirigirà el procés, que ja no tindrà davant la passivitat de la Catalunya unionista. Ciutadans s'ha emportat vots socialistes i populars amb la bandera de la regeneració democràtica. Són a la trinxera i han recuperat l'orgull de portar-li la contrària a l'establishment dels Millet.
¿I ara què? Tornem als contes. Italo Calvino va analitzar la manera d'explicar els contes italians en què només s'explica allò que és essencial. Calvino cita: «Un rei va emmalaltir. Els metges li van dir que per curar-se hauria de prendre una ploma de l'ogre. I l'ogre està en una de les set coves». Ni una línia més. Ni sabem per què els ogres tenen plomes ni quina és la malaltia reial. Però Mas té la possibilitat de buscar en alguna de les set coves parlamentàries els suports de l'ogre més benevolent. O potser decidirà una vegada més quedar-se a la seva gloriosa i insuficient soledat. Convergència ha volgut anar molt de pressa, malgrat els bons i pragmàtics consells de Duran.
Però tot es pot arreglar. La Catalunya real no s'alimenta amb contes sinó resolent les petites realitats de cada dia. És la diferència entre somiar o administrar, entre governar el futur o governar el present.
(Imatge extreta de: denmeceluloide.blogspot.com)
!!EXERCICIS:
1-Realitza un petit resum de vuitanta a cent paraules d'aquest text.
2-Cerca i anota quatre paraules que desconeguis del text i anota el seu significat.
3-Busca quatre mots al text i escriu un sinònim o un antònim de cadascun.
4-Pensa un sinònim dels mots pintats en lila. L'has d'escriure respectant la persona i mode verbal. Si algú ja l'ha respost, cerca altres sinònims sense repetir-los.
5-Quin sentit té l'oració pintada de verd dins l'article?

6- Fòrum: segueixes la política per la premsa i notícies? vas a votar? què en penses de tot plegat?

dilluns, 26 de novembre del 2012

Repàs per l'examen (2). Adreçat a Batxillerat.


Per tal d'assolir l'èxit en aquesta fitxa cal tenir en compte que el català sempre porta la contrària al castellà, per tant, als articles:

La (en castellà) -------------------El (en català)

El (en castellà)--------------------La (en català)


Si teniu això ben clar, cap problema!





(Fotografia de: Maria Rosa Corretgé)



!!EXERCICIS:

1-Escriu l'article que manca a les següents oracions:

.Hi havia ____ corrent d'opinió contrari.

.És el laboratori on fan _____ anàlisi.

.___ llegums i les hortalisses són saludables.

.Atenció! hi ha ___ pendent considerable.

.Tinc ____ el costum de fer els deures a diari.

2- Completa la flexió de gènere i nombre dels següents mots i amb totes dues formes. Compte amb els paranys!


MS                    FS                           MPL                     FPL

boig                _______                  ________              ______

_____            ________                 pobles                   _______

______          _________              ignorants                ________

annex            __________            ________               ________

3-Proposa un exercici de repàs per a l'examen de 1r o 2n de Batxillerat. Si cal, ajuda't de la teoria.
4-Redacta un text de cent paraules sobre quina és la música que escoltes, quins grups admires, per què els admires, si col·lecciones els discs o cartells dels concerts, ets mitòman/a? Recorda que ha de tenir un títol i una estructura i acabar-lo amb el nom i el cognom.

diumenge, 25 de novembre del 2012

L'adéu a Joan Brossa. Un mag de la poesia visual. Adreçat a Batxillerat.




El xai es menja l’herba

L’home es menja el xai

L’alosa es menja l’insecte

L’esparver es menja l’alosa

L’un es menja l’altre

El xai devora l’herba

Demà l’home devorarà el xai

Sense la mort la vida fóra impossible.


Aquest fou un dels darrers poemes que va escriure el poeta visual per excel·lència, el malaurat Joan Brossa. Va sorprendre’l una mort absurda la vigilia de cap d’any, similar a la idea mental que rebia cada visitant de les seves obres, millor dit “poemes visuals”, alguns d’ells concebuts com a obres escultòriques, fruit de la seva imaginació i caracteritzats per un sentit que escollia cada intèrpret.

Joan Brossa va néixer a Barcelona el 19 de gener de 1919 i als disset anys ja lluitava amb l’exèrcit republicà al front de Lleida, s’hi va enrolar voluntàriament i allí escrigué la seva primera obra poética. El 1948 va fundar la revista avantguardista Dau al 7 junt amb diversos personatges d’aquella època, com els pintors Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Josep Tharrats, el filòsof Arnau Puig i Joan Ponç. Brossa heretà l’avantguarda catalana dels anys 20 i fou fidel seguidor de J.V. Foix, al qual s’acostà en els primers passos poètics.

D’altra banda, també va escriure algunes obres teatrals, la primera va estrenar-se el 1951. I fins i tot, la música va tenir la seva fixació, com el concert amb Mestre Quaderns Concert per a representar de 1964, Suite bufa de 1966, o el Concert irregular de 1968, amb Carles Santos.

Entre les seves obres de caire poètic més sobresortints hi ha Em va fer Joan Brossa (1950), Poemes civils (1961), El Saltamartí (1968), la seva primera presa de contacte directament amb els lectors a Poesia rasa (1970), Poemes de seny i cabell (1977), i Els entra-i-surts del poeta (1983).

Fascinat pel món de la pintura, realitzà abundants activitats amb Miró, Poetes, pintors i escultors (1960) o amb Antoni Tàpies, U no és ningú. I algunes col·laboracions amb el cineasta Portabella, Cua de cuc (1969); que conjuntament amb les seves obres dramàtiques, que són extenses, per exemple, des de Nocturns encontres (1951), fins a La pregunta perduda o El corral del lleó (1985), fan ésser a Brossa un artista essencial per al món de la cultura catalana, tal com queda plasmat en les diverses temàtiques o gèneres artístics que va saber tractar amb gran facilitat, poesia, teatre, música, escultura, aquesta darrera a mode de poesia visual.

Per la seva labor artística va guanyar premis tan destacats com La Lletra d’Or, el 1981, el Ciutat de Barcelona en dues ocasions, el 1978 i el 1988, o la Medalla Picasso, el 1988, concedida per la UNESCO.

En els darrers anys de la seva vida, des dels anys vuitanta, es va dedicar amb cor i ànima a la seva poesia visual, la qual va tenir una gran difusió internacional en ciutats com Basilea, Nova York, Amsterdam, Madrid, Venècia… on ens feia aparèixer les lletres de l’alfabet vinculades a algun objecte, i llavors, cada visionari havia d’extreure el significat o moralitat d’aquell poema del poeta polimòrfic i irrepetible, Joan Brossa. Són ben famoses les seves As que fins i tot il·lustren alguna plaça de Barcelona o la majoria dels seus poemes arquitectònics; així com la seva obra poètica, que va traduir-se al castellà, neerlandés –holandès-, francès, anglès, italià, suec i alemany.

Entre les reaccions vers la mort de Brossa, n’hi havia que ens mostraven clarament que havia representat aquest autor per a la nostra cultura, com la de Joan Reventós, president del Parlament de Catalunya d’aleshores, “va mort el príncep de les lletres catalanes”, o la del poeta Luís Antonio Villena, “va trencar motllos, ja que va protestar amb una poesia irónica, fora del canal habitual de la poesia visual”, unes paraules que definien molt bé l’imaginari del senyor Brossa.

Odiava les cerimònies, deia “quan et fan molts homenatges seguits és una mala señal”, ell senzill, veia la mort amb certa tranquil·litat, “el pedestal és com unes sabates”, idees de llur influència pel transformismes de Frègoli (1867-1936), cantant, dansaire, imitador, mim, il·lusionista, i ventríloc italià, que va crear uns guions on tot sol representava fins a seixanta papers diferents.

Brossa va treballar fins al darrer momento, quan vingué la fatídica caiguda per les escales del seu estudi, on es colpejà de cap a terra i li causà la mort instantània. Són un bon exemple d’aquest treball, el mural per la façana de l’Ajuntament de Mollet del Vallès (desembre del 1998) o llurs obres pòstumes, Memòria encesa (1999) i Sumari astral (1999), de la qual n’he extret uns versos a l’inici d’aquest article.
Se’n va anar per sempre “l’agent provocador”, així era com l’anomenaven, realitzant l’últim poema visual, ens imaginem la A de principi i el seu barret de copa com a comiat. La seva inexplicable mort va empaitar a tothom per sorpresa a les acaballes d’aquell any; però gràcies a la seva fructífera producció, als lectors encara ens queden llegir moltes de les seves obres del llegat que va fer en vida, i la interpretació de molts dels seus poemes visionaris.

Josep Maria Corretger Olivart

Novembre del 2012
(Imatges extretes de: elsindromedediogenes.blogspot.com (Bombeta), llibrevell.cat (foto escriptor), caldesplugues.blogspot.com (Eclipse), villarpipol.blogspot.com (Alfa), iec.cat (Esclop).
!!EXERCICIS:
1-Defineix amb les teves paraules i sense mirar al diccionari què és la poesia visual? Posa exemples.
2-Fòrum: expressa la teva opinió sobre la poesia visual. T'agrada? n'has creat alguna?
3-Crea un powerpoint amb alguns poemes visuals de Joan Brossa i enganxa'ls a l'Slideshare. Enganxa el link aquí.

4-Realitza un poema visual o un cal·ligrama i lliura'l al professor per tal que els enganxi al blog.

dissabte, 24 de novembre del 2012

Repàs per l'examen (1). Adreçat a Batxillerat.

Aquesta fitxa i la que vaig enganxar ahir servirà de pràctica per als Batxillerats de tot el que estem fent, a més de ser un repàs per l'examen. Els propers dies n'aniré col·locant més.
També podeu posar al cercador del blog exàmens, i podreu realitzar molts més exercicis d'ampliació i repàs, així com també d'escriptura.
 Farem un pont a uns consellets que us facilitaran la feina si els seguiu.
!!Recordar que els que feu faltes ortogràfiques cada dia heu de fer cas als vuit punts del DECÀLEG ORTOGRÀFIC:
1. Parlar en català dins i fora de l'institut (si una llengua no es parla és impossible escriure-la bé i per més inri, s'oblida i usareu castellanismes). Si només parleu català a la classe de català, això és un error, la llengua no és viva dins la vostra ànima i serà molt complicat escriure-la bé.
2. Escriure cada dia textos, a més pràctica, s'escriurà millor.
3. Llegir diàriament, tant llibres com premsa (per actualitzar vocabulari i rumiar sinònims). Sobretot cal que llegeixis temes que t'agradin, sinó no llegiràs a gust.
4. Escoltar programes de ràdio i televisió en català, servirà per aprendre vocabulari nou. Els programes que més t'agradin: de música, de literatura, de misteris...
5. Lliurar de manera setmanal textos al professor o enganxa'ls i fes exercicis del blog, per tal d'ampliar i reforçar els continguts vistos i l'escriptura.
6. Corregir les faltes dels textos lliurats al professor, dels exàmens, dels exercicis del blog. Sempre en dues columnes, a l'esquerra les faltes i a la dreta les correccions. Cal fer-ho quan rebem les correccions, fer-ho el dia abans de l'examen serà un exercici inútil. No et servirà de res.
7. Si ho desitges, pots fer un gràfic posant el dia i les faltes que vas fer en aquell exercici, diferenciant si era redacció, dictat, feina del blog o exàmens i veuràs la teva evolució ortogràfica al llarg del curs.
8. Els dies previs de l'examen cerca totes les correccions que t'ha lliurat el professor (blog, exàmens, dictats, textos lliurats) i com que tindràs les faltes corregides, dóna-hi una ullada i d'aquesta manera al proper examen no les repetiràs. Si et fixes en les correccions trobaràs faltes que repeteixes contínuament: es, perque, tenir que / de, desde... CAL EVITAR-HO.
N.B. Si feu aquests vuit punts del decàleg ortogràfic segur que us en sortireu.


(Fotografia de: Maria Rosa Corretgé. Pont de pardinyes, Lleida)



!!EXERCICIS:

1-Escriu una oració amb els següents mots:

Pendent:

Remor:

Aroma:

Lleixiu:

Compte:




2. Escriu la forma masculina o femenina segons on calgui:
Noi amable / noia ______________                      noi  _____________ / noia dentista
Noi metge / noia _______________                      ___________________/ la cadernera femella
Noi xerraire / noia ______________







3. Canvia el gènere dels sintagmes següents:
Polític íntegre:                                                                    cabra salvatge:
Vidu trist:                                                                           duc corrupte:
Actor mediocre:

4. Redacta un text de vuitanta a cent paraules on expliquis què t’agrada fer durant el cap de setmana. Recorda que hi ha d’haver una estructura, un títol…


5. Descripció de l'avi Palau de Drames rurals. (Per 2n de Batxillerat)

6. Proposa un exercici pràctic ortogràfic o de redacció sense resoldre'l, atès que, ja ho farà un altre alumne.

divendres, 23 de novembre del 2012

Pràctica de sinònims. Adreçat a Batxillerat.


Banda sonora solidària

16/11/12 02:00. El Punt/Avui


El disc de ‘La marató' es podrà comprar el pròxim 2 de desembre amb El Punt Avui

Des de fa vuit anys, la banda sonora del Nadal és el disc de La marató. Els responsables del projecte van presentar ahir les novetats del CD d'aquest any, un total de divuit cançons, dues de les quals són originals: Obre els ulls, en què Els Catarres canten amb 1.551 nens, sincronitzats per Marc Parrot, i Som guerrers, del raper Porta. De la llista, destaca la col·laboració per primer cop de Joan Manuel Serrat, que versiona en català No me compares, que interpreta Alejandro Sanz. Glaucs i Menaix a Truà interpreten Mai caminaràs sol, que ha estat escollida com a cançó de tota la campanya. El director del disc de La marató, Àngel Lacalle, va assenyalar que “s'han casat gèneres” com ara Miguel Bosé cantant amb l'Orfeó Català i Big Mama fent-ho amb la Cobla Sant Jordi. El director de TV3, Eugeni Sallent, va qualificar el disc de “fenomen extraordinari”, ja que aquest any es podria arribar al milió de còpies venudes. Maika Makovski i Anna Roig i l'Ombra de Ton Chien havien gravat dues cançons de Rolling Stones i Louis Armstrong, respectivament, tots dos del segell Emi, però no s'hi han inclòs perquè se n'han denegat les llicències.

En el llibre d'aquest any s'apleguen un conjunt de textos i il·lustracions que tenen com a fil conductor la idea de solidaritat. Hi ha textos de Salvador Espriu, Francesc Torralba, Albert Om, Andreu Buenafuente, Blanca Busquets, Josep Maria Fonalleras, Sebastià Alzamora, Maria Barbal, Toni Batllori i Salvador Macip. El llibre es pot comprar des de dilluns al preu únic de deu euros.




(Imatge extreta de: talent.paperblog.com)


!!EXERCICIS:


1. Cerca un sinònim de:

Van presentar:                                                           inclòs:

Denegat:                                                                    s’apleguen:


2. Explica amb un màxim de DUES LÍNIES que significa l’expressió dins el text: “s’han casat gèneres”.



3. Quin és el subjecte de “s’apleguen”? Justifica la resposta.
4. Escriu el plural o el singular amb totes les formes de:
Casc:                                                                                           desig:
Carbó:                                                                                         llapis:
Accés:                                                                                          nas:
Globus:                                                                                        atles:

dijous, 22 de novembre del 2012

Capítols del "Retrum". Adreçat a l'ESO.


En aquesta fitxa seguim treballant el "Retrum. Quan érem morts". Espero que gaudiu de la lectura i plegats passarem grans estones!

(Imatge extreta de: http://www.retrum.cat/, Lorena de Madrid)
!!EXERCICIS:
1-Adjunta el resum dels capítols que has treballat aquesta setmana a l'aula. Cal posar el títol i no t'oblidis de posar el nom i el cognom.
2-Cerca quatre frases fetes i anota el seu significat que hagin aparegut al "Retrum".
3-Anota quatre paraules que hagis après aquesta setmana del llibre "Retrum".
4-Fòrum: dóna la teva opinió sobre algun capítol, personatge, el llibre. T'agrada o no? Per què? Quin capítol t'ha atret més i quin menys? Justifica la teva resposta. Cada participant al fòrum ha d'aportar quelcom diferent i no val a dir: "jo penso igual que..."
5-Fòrum: com et sents quan llegeixes que els protagonistes entren i surten dels cemintiris com si res i parlen dels vius i dels morts contínuament dins de "Retrum". Penseu que els adults consideren la mort com un tema tabú i que no els agrada tracta? expressa la teva opinió.
6-Fòrum: de quina temàtica són els llibres que t'agrada més llegir? Dóna arguments.
7-Al "Retrum" apareixen personatges reals barrejats dins de la ficció, pots citar-ne alguns?
8-Què era el Club dels pàl·lids?
9-Com us imagineu vestits els personatges de "Retrum"? Descriu-ne a algun.

Avui es parla de mi: Manuel de Pedrolo. Una vida dedicada a la literatura. Adreçat a Batxillerat.


D’aquesta manera l’escriptor de l’Aranyó culminava una de les obres més destacades de la seva trajectòria literària. Frase que encara està vigent avui dia. I és que Pedrolo continua estan de moda després de vint-i-dos anys de la seva desaparició. L’entranyable i senzill Manuel de Pedrolo segueix essent un dels escriptors catalans més llegits de tots els temps, i el seu record i la seva memòria segueix estan molt presents a la ciutat de Tàrrega, on es reivindicat un i altre cop de la mà del crític literari targarí Xavier Garcia.

Manuel de Pedrolo va saber cultivar els diferents gèneres de la literatura catalana, com veurem més endavant, entre ells, la poesia, el teatre, l’assaig, el conte, l’article i sobretot, la novel·la, fins a esdevenir un dels autors més prolífics de la seva època.

El passat 26 de juny es van complir vint-i-dos anys de la seva mort a Barcelona, a l’edat de setanta-dos anys. Recordo que ara fa dotze anys, Tàrrega va voler retre-li un homenatge mitjançant l’exposició “Pedrolo a deu anys vista”, un reconeixement merescut al que va ser i encara és fill adoptiu de la ciutat. Allí s’hi van poder contemplar fotografies de la seva infantesa, exemplars de traduccions d’obres a l’urdú i al japonés, la primera màquina d’escriure –una Hispano-Olivetti-, manuscrits, llibres o la poesia eròtica visual.

Manuel de Pedrolo va néixer un 1 d’abril de 1918 a l’Aranyó (La Segarra), un petit poblet que forma part del municipi de Plans de Sió. El seu pare era advocat i va exercir de funcionari de la Generalitat durant la guerra, mentre que la seva mare era filla de botiguers. Fins als vuit anys, el nostre escriptor no va anar a l’escola, en concret als Escolapis de Tàrrega. Fou aquí on nasqué la seva vessant literària i on començà a escriure alguns contes i versos, estrenant, fins i tot, una comedieta.

Un any abans de l’esclat de la Guerra Civil va marxar cap a Barcelona amb la intenció de seguir els estudis de medicina. Però aquest desig va ser truncat pels llibres que tenia a casa i pels de la biblioteca d’Acció Catalana, partit en el qual militava el seu pare.

Aviat va treballar a l’editorial Albor com a assessor de literatura anglesa. Lloc on es va dedicar a realitzar traduccions de l’anglès i francès de tot tipus de novel·les, a corregir textos i a treballar en una oficina comercial. Corria el 1949, any en què acabà la primera novel·la amb cara i ulls, “Elena de segona mà”, que no va poder publicar fins el 1967. Des d’aleshores no va parar mai d’escriure. En la dècada dels cinquanta va publicar més de cinquanta títols. Període en què també va arribar-li la consagració, fou el 1955, amb la novel·la, “Estrictament personal”, amb la qual un any abans havia obtingut el premi Joanot Martorell.

L’any 1962 guanyà el Sant Jordi, instituït dos anys abans, amb l’obra “Balanç fins a la matinada”. En aquests anys, també va iniciar la sèrie “Temps obert”, que més tard l’acabaria consolidant i on mostrava la clau de la seva novel·lística, tan acurada, il·limitada i original. En aquesta sèrie ens explicava que totes les novel·les seves partien d’un mateix fet i llavors, n’escollia les possibles solucions.

Entre la gran quantitat d’obres literàries que va publicar destaquen: “Ésser en el món” (poesia) (1949), “La nostra mort de cada dia” (1958), “Tècnica de cambra” (1961) o “Darrera versió per ara” (1971), totes elles classificades com a teatre de l’absurd. Però el gènere que va fer-lo més conegut fou el narratiu, amb obres com “Joc brut” (1965), “Domicili provisional” (1956), “Totes les bèsties de càrrega” (1967), “Cendra per Martina” (1965), “Avui es parla de mi” (1966), Els tres anònims” (1978-1981), “Els quatre apòcrifs” (1982-1985), sense oblidar l’obra més llegida i comercial de la literatura catalana, “Mecanoscrit del segon origen” (1974), on Pedrolo es movia entre l’existencialisme i la crítica social i que recentment ha portat a les grans pantalles Bigas Luna, de la mà del periodista i escriptor Carles Porta, a "Segon origen", tot i que ja n’existia una primera versió en sèrie entre el 1985 i 1986.

Per un altre costat, tot i la seva agilitat a l’hora d’escriure, algunes de les novel·les que escrivia no li foren publicades fins molt temps després d’haver estat escrites, per culpa de la censura, són un bon exemple d’això, “Un amor fora ciutat” (1970), “M’enterro en els fonaments” (1967), “Si són roses floriran” (1971), “Obres púbiques” (1991) o “Doble o res” (1997), per tan sols anomenar-ne algunes.

Dins de la seva llarga carrera com a escriptor també podem trobar novel·les de ciència-ficció com “Aquesta matinada i pot ser per sempre” o amb ambientació americana com “Cops de bec a Pasadena” (1972) o “Cartes a Jones Street” (1978). Però un gènere que fou molt conreat pel nostre autor fou la novel·la eròtica o l’erotisme, gairebé sempre present en les seves obres, per exemple, es veu a “Sobres” (1993), on retallava imatges suggerents de la Penthouse per a convertir-les en poemes visuals com els d’un Guillem Viladot o Joan Brossa, això sí, utilitzant la tècnica del collage o d’altres com la del retolador sobre la cartolins. Un erotisme que quedava ben exemplificat en novel·les com “Joc brut”, “Mecanoscrit del segon origen” o “Obres púbiques”, entre d’altres. Era un erotisme que quallava entre els lectors. D’aquesta darrera obra citada he escollit el següent fragment:

Va tornar a passejar els ulls cos de la Jane amunt, i una misteriosa intuïció li revelà que no duia faixa. Sota el jersei camiser, cordat tot just amb dos botons, s’endevinava un moviment flexible i voluptuós que… Va contenir la respiració. Acabava d’aturar de nou la vista en els pits i, sense cap mena de dubte, va saber que no s’havia posat els sostenidors. ¿Era per això que li semblaven més abundants? La clivella entre les sines, ampla, s’apregonava lliurement fins a profunditats inesperades. Ell hauria jurat que no tenia les mamelles tan separades…

-Què mires? –va preguntar la noia al momento que, havent girat el cotxe, pitjava l’accelerador. Havia sorprès al seu esguard de cua d’ull i ara, sense distreure’s de la cinta blanca que menava Marly Town, la menuda vila residencial, continuaba observant-lo amb un somrís entremaliat.

En John es va empassar la saliva gairebé sorollosament.

-Res. Estàs molt bonica, Jane.

-John!

Ell es va humitejar els llavis.

-Bonica i engrescadora.

Va allargar la mà cap a les sines i les hi sospesà per damunt del jersei. Immediatament, un mugró rodoníssim i estranyament dur es va perdre entre els seus dits. Fins després no es va adonar que, de fet, era un dels botons.

-No portes sostenidors… -va dir tot esmenant el seu error amb un petit gest que, ara de veres, el va posar en contacte amb el mugró encara ocult. Va sentir una mena de fiblada eléctrica en comprovar que era tan llarg i gruixut, molt més que no recordava.

-Què me’n poso mai, potser? –va riure ella.

-Ah, no?

La noia brandà el cap.

-Quins homes!

Però en John ja li descordava l’altre botó per tal d’introduir la mà amb més facilitat. Tanmateix, era innecessari; els pits, mal continguts per la roba, li van saltar espontàniament als palmells.

-Tu! –protestà ella i, prudent, alentí una mica-.

-¿Què potser vols que surti de la carretera?

Les tres o quatre copes de més que portava no el privaven d’entendre en quin sentit ho deia, però va fer veure que hi donava una altra interpretació i, balbucejant, contestà:

-Seria una bona idea…

A més d’aquests gèneres ja esmentats, Pedrolo va conrear el gènere articulístic a “El llegir no fa perdre l’escriure: escrits sobre literatura, 1951-1974” (1994), llibre estructurat en tres blocs: un primer dedicat a la Generació Perduda i a la literatura nord-americana, un altre a tres escriptors francesos, i un tercer a escriptors contemporanis catalans. Amb especial atenció a autors heterodoxos i maleïts com Dos Passos, W. Faulkner, Miller, Michaux o Lautréaumont; llibres de memòries com “Darrers diaris inèdits, blocs 1988-1990” (1991), o llibres de contes com “Disset contes i una excepció” (1990), o “Gairebé ningú i altres contes” (1990).

L’èxit de Pedrolo estava garantit gràcies als seus personatges, ja que s’assemblaven molt a nosaltres, a vegades individualment i d’altres com a col·lectivitat. Allò que els succeïa els acostava a les nostres vivències. Però Pedrolo mai va deixar-se influenciar per les modes del moment.

En canvi, el Pedrolo més desconegut per la gent era el poeta, perquè molts tan sols es quedaven amb la faceta de novel·lista. El novembre de 1996 es va publicar en dos volums “Obra Poètica Completa”, conformada per dotze mil versos. Vegem-ne una mostra a tall d’exemple:


EL TRAU I EL BOTÓ

1a noia: Jo en tinc un trau, oh bon minyó,

obert de nit, obert de dia;

si tu hi posaves un botó,

amb molt de gust el cordaria…


2a noia: En tinc un trau on jo ja em sé,

i tu un botó que hi entraría;

si me’l donaves per no res,

ben confortable hi estaria…

3a noia: Jo en tinc un trau ben eixerit

 que s’obre i bat amb gosadia,

si me’l cordaves eixa nit,

el teu botó s’hi complauria…


Noi: El meu botó jo el donaré

perquè no et quedis descordada;

a cada trau badat convé

temir un botó que hi faci entrada.


Tot just uns dies després de la seva mort es va iniciar a Lleida el cicle de conferències “Rellegir Pedrolo”, que va esdevenir un volum el 1992. Jornades dutes a terme per iniciativa del Pen Club i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, on s’hi aplegaren alguns escriptors i crítics com: M. Aurèlia Capmany, el catedràtic Joaquim Molas, Joan Triadú, Joaquim Carbó, Xavier Macià, Jaume Vidal, Isidor Cònsol, Xavier Garcia o Joaquim Coca.

Pedrolo va rebre nombrosos premis literaris com per exemple, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1979), que uns anys després també va recaure en mans d’un altre escriptor emblemàtic de les terres de Lleida, i que tant va fer pel públic infantil i juvenil, parlem del senyor Josep Vallverdú. Pedrolo també va ser col·laborador del diari “Avui” amb la sèrie titulada “Cròniques d’una ocupació”.

Molts literats defineixen a Manuel de Pedrolo com “un intel·lectual incòmode, un escriptor arriscat i difícil d’encasellar que, per torna, fou aferrissadament perseguit per la censura del franquisme”.

Finalment, Manuel de Pedrolo, que era així com volia que se l’anomenés, va continuar treballant fins els darrers dies de la seva vida, fins a perdre el ritme de treball a causa d’una llarga malaltia. Tot i la seva llarga absència segueix ben viu en la literatura del nostre país.

El 18 setembre del  2009 a Cerdanyola del Vallès, en els actes del Correllengua recordo que es realitzà una interessant xerrada a càrrec de l’única filla que tingué Pedrolo, Adelais, que juntament amb Josep Poveda, van poder extreure’s una sèrie de conclusions interessants  i altres curiositats:

-El pujolisme va beneficiar el bilingüisme a Catalunya i això va portar a l’oblit Manuel de Pedrolo, tant a nivell cultural com universitari i escolar. En molts instituts i escoles de Lleida encara es llegeix El mecanoscrit del segon origen, un dels seus supervendes, amb Joc brut. Va vendre més d’un milió d’exemplars i és el llibre més venut de tots els temps en llengua catalana.

-L’autor es va declarar independentista i parlava sense pèls a la llengua, això va generar-li problemes per publicar durant el franquisme i posteriorment també, no interessava la seva actitud.

-Vindicador dels dialectalismes del nord-occidental. Dins dels seus llibres trobem paraules que no veureu mai més, ell hi creia i les defensava.

-Va escriure cent vint novel·les (seixanta-vuit publicades per Edicions 62) i d’altres dins El Jonc i Pagès Editors –aquesta darrera editorial, n’ha editat moltes però costa distribuir-les. En total va escriure més de tres-centes obres comptant articles, poesies, collages…

-Era existencialista com Sartre. Vist a Temps obert, obra d’onze volums independents.

-Va escriure teatre de l’absurd. En una obra d’argument complicat escenificada a Barcelona, els autors es van embarbussar amb les paraules i no avançaven en l’argument i fets, Pedrolo va sortir a l’escenari, va abaixar el teló i va posar el final a l’obra.

-Fidel defensor de la llengua. Exemplificat en els articles, molts publicats a l’Avui, encara tenen vigencia avui dia. Des d’aquest diari van anar reduint-li l’espai fins a deprimir-lo i abandonar-lo. Era massa radical, explicava les coses clares. Al no poder publicar els articles, deixa d’escriure’n. Actualment, El Jonc, n’ha editat dos llibres.

-Fou silenciat pel franquisme i moltes obres van aparèixer molts anys després d’estar escrites, fins i tot, després de la seva mort.

-Està tot publicat d’ell, és a dir, no queda material escrit inèdit per publicar.

-Es vetlla per editar i recuperar obres destacades oblidades del seu corpus literari. Algunes d’elles costen de trobar a les biblioteques.

-Va donar a conèixer la seva faceta de traductor traduint els clàssics de la novel·la negra americana, i gràcies a això els hem pogut llegir en català. Fou director de la col·lecció mítica i molt buscada en les fires de col·leccionisme, Cua de Palla de novel·la policíaca.

-Es negà a publicar mai res en castellà. Ell feia literatura catalana i no literatura catalana en castellà.

-Des de la Fundació Manuel de Pedrolo es treballa perquè la seva obra no quedi en l’oblit. Editen una revista amb estudis sobre l’autor: Pedrolians. S’està catalogant la seva obra, onze mil volums, font de la seva influència.

-Només va concedir una entrevista per televisió. Quan va veure el cartell de TV2, volia marxar, però era la de Sant Cugat, la connexió catalana! Llavors, l’entrevista finalment fou realitzada per Joaquim Maria Puyal.

-Va estudiar medicina, però com diu ell: “no vaig fer res de bo”. Volia ser escriptor i s’hi va dedicar plenament, fins i tot, no parlava amb la gent per no perdre hores d’escriptura.

Parlar de Pedrolo és fer-ho d’un escriptor prolífic, d’un traductor de novel·la policíaca, d’un home de lletres que mai es casà amb cap genère literari, atès que se’ls estimava tots, tant li feia: contes, novel·la de qualsevol gènere, poesia, teatre… Sense cap mena de dubte podríem afirmar rotundament que és un dels escriptors contemporanis catalans que més obres ha editat, juntament amb Jordi Sierra i Fabra.

Qui no recorda la seva icònica imatge fumant una cigarreta dins el seu escriptori tot ple de llibres com si fos un personatge interpretat per Humphrey Bogart i sortit d’una novel·la de Raymond Chandler. Tot i que en algunes contrades del nostre país ha estat oblidat, segur que acabarem retornant a ell, cal rellegir Petrolo, gran home de lletres!

Josep Maria Corretger

22 de novembre del 2012


!Documental "Manuel de Pedrolo. Trencant l'oblit" per TV3:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-documental/manuel-de-pedrolo-trencant-loblit/video/5535249/



N.B. Aquí pots descarregar el documental:

!!Interessant reportatge sobre Manuel de Pedrolo:



!!!Sèrie "Mecanoscrit del segon origen" (1985) de TV3, en 6 capítols d'uns 26':



!!!! Entrevista amb Adelais de Pedrolo en motiu del 25è aniversari de la desaparició de l'autor:



!!!!! Entrevista divertida a Manuel de Pedrolo on parla de literatura, els lectors, les dones, el sexe i la independència:

http://www.vilaweb.cat/noticia/4406076/20150628/manuel-pedrolo-dones-sexe-independencia.html

(Imatges extretes de: todocoleccion.net i nuriaaupi.wordpress.com)

!!EXERCICIS:
-Fòrum: opina sobre una obra que hagis llegit de Manuel de Pedrolo i el que t'ha atret i desagradat d'ella.
-Realitza un petit powerpoint de vuit pàgines sobre la vida i obra de l'escriptor, penja'l a l'Slideshare i adjunta aquí el link.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;