D’aquesta
manera l’escriptor de l’Aranyó culminava una de les obres més destacades de la
seva trajectòria literària. Frase que encara està vigent avui dia. I és que
Pedrolo continua estan de moda després de vint-i-dos anys de la seva
desaparició. L’entranyable i senzill Manuel de Pedrolo segueix essent un dels
escriptors catalans més llegits de tots els temps, i el seu record i la seva
memòria segueix estan molt presents a la ciutat de Tàrrega, on es reivindicat
un i altre cop de la mà del crític literari targarí Xavier Garcia.
Manuel
de Pedrolo va saber cultivar els diferents gèneres de la literatura catalana,
com veurem més endavant, entre ells, la poesia, el teatre, l’assaig, el conte,
l’article i sobretot, la novel·la, fins a esdevenir un dels autors més
prolífics de la seva època.
El
passat 26 de juny es van complir vint-i-dos anys de la seva mort a Barcelona, a
l’edat de setanta-dos anys. Recordo que ara fa dotze anys, Tàrrega va voler
retre-li un homenatge mitjançant l’exposició “Pedrolo a deu anys vista”, un
reconeixement merescut al que va ser i encara és fill adoptiu de la ciutat.
Allí s’hi van poder contemplar fotografies de la seva infantesa, exemplars de
traduccions d’obres a l’urdú i al japonés, la primera màquina d’escriure –una
Hispano-Olivetti-, manuscrits, llibres o la poesia eròtica visual.
Manuel
de Pedrolo va néixer un 1 d’abril de 1918 a l’Aranyó (La Segarra), un petit
poblet que forma part del municipi de Plans de Sió. El seu pare era advocat i
va exercir de funcionari de la Generalitat durant la guerra, mentre que la seva
mare era filla de botiguers. Fins als vuit anys, el nostre escriptor no va anar
a l’escola, en concret als Escolapis de Tàrrega. Fou aquí on nasqué la seva
vessant literària i on començà a escriure alguns contes i versos, estrenant,
fins i tot, una comedieta.
Un
any abans de l’esclat de la Guerra Civil va marxar cap a Barcelona amb la
intenció de seguir els estudis de medicina. Però aquest desig va ser truncat
pels llibres que tenia a casa i pels de la biblioteca d’Acció Catalana, partit
en el qual militava el seu pare.
Aviat
va treballar a l’editorial Albor com a assessor de literatura anglesa. Lloc on
es va dedicar a realitzar traduccions de l’anglès i francès de tot tipus de
novel·les, a corregir textos i a treballar en una oficina comercial. Corria el
1949, any en què acabà la primera novel·la amb cara i ulls, “Elena de segona
mà”, que no va poder publicar fins el 1967. Des d’aleshores no va parar mai
d’escriure. En la dècada dels cinquanta va publicar més de cinquanta títols.
Període en què també va arribar-li la consagració, fou el 1955, amb la
novel·la, “Estrictament personal”, amb la qual un any abans havia obtingut el
premi Joanot Martorell.
L’any
1962 guanyà el Sant Jordi, instituït dos anys abans, amb l’obra “Balanç fins a
la matinada”. En aquests anys, també va iniciar la sèrie “Temps obert”, que més
tard l’acabaria consolidant i on mostrava la clau de la seva novel·lística, tan
acurada, il·limitada i original. En aquesta sèrie ens explicava que totes les
novel·les seves partien d’un mateix fet i llavors, n’escollia les possibles
solucions.
Entre
la gran quantitat d’obres literàries que va publicar destaquen: “Ésser en el
món” (poesia) (1949), “La nostra mort de cada dia” (1958), “Tècnica de cambra”
(1961) o “Darrera versió per ara” (1971), totes elles classificades com a
teatre de l’absurd. Però el gènere que va fer-lo més conegut fou el narratiu,
amb obres com “Joc brut” (1965), “Domicili provisional” (1956), “Totes les
bèsties de càrrega” (1967), “Cendra per Martina” (1965), “Avui es parla de mi”
(1966), Els tres anònims” (1978-1981), “Els quatre apòcrifs” (1982-1985), sense
oblidar l’obra més llegida i comercial de la literatura catalana, “Mecanoscrit
del segon origen” (1974), on Pedrolo es movia entre l’existencialisme i la
crítica social i que recentment ha portat a les grans pantalles Bigas Luna, de la mà del periodista i escriptor Carles Porta, a "Segon origen", tot
i que ja n’existia una primera versió en sèrie entre el 1985 i 1986.
Per
un altre costat, tot i la seva agilitat a l’hora d’escriure, algunes de les
novel·les que escrivia no li foren publicades fins molt temps després d’haver
estat escrites, per culpa de la censura, són un bon exemple d’això, “Un amor
fora ciutat” (1970), “M’enterro en els fonaments” (1967), “Si són roses
floriran” (1971), “Obres púbiques” (1991) o “Doble o res” (1997), per tan sols
anomenar-ne algunes.
Dins
de la seva llarga carrera com a escriptor també podem trobar novel·les de
ciència-ficció com “Aquesta matinada i pot ser per sempre” o amb ambientació
americana com “Cops de bec a Pasadena” (1972) o “Cartes a Jones Street” (1978).
Però un gènere que fou molt conreat pel nostre autor fou la novel·la eròtica o
l’erotisme, gairebé sempre present en les seves obres, per exemple, es veu a
“Sobres” (1993), on retallava imatges suggerents de la Penthouse per a
convertir-les en poemes visuals com els d’un Guillem Viladot o Joan Brossa,
això sí, utilitzant la tècnica del collage
o d’altres com la del retolador sobre la cartolins. Un erotisme que quedava
ben exemplificat en novel·les com “Joc brut”, “Mecanoscrit del segon origen” o
“Obres púbiques”, entre d’altres. Era un erotisme que quallava entre els
lectors. D’aquesta darrera obra citada he escollit el següent fragment:
Va
tornar a passejar els ulls cos de la Jane amunt, i una misteriosa intuïció li
revelà que no duia faixa. Sota el jersei camiser, cordat tot just amb dos
botons, s’endevinava un moviment flexible i voluptuós que… Va contenir la
respiració. Acabava d’aturar de nou la vista en els pits i, sense cap mena de
dubte, va saber que no s’havia posat els sostenidors. ¿Era per això que li
semblaven més abundants? La clivella entre les sines, ampla, s’apregonava
lliurement fins a profunditats inesperades. Ell hauria jurat que no tenia les
mamelles tan separades…
-Què
mires? –va preguntar la noia al momento que, havent girat el cotxe, pitjava
l’accelerador. Havia sorprès al seu esguard de cua d’ull i ara, sense
distreure’s de la cinta blanca que menava Marly Town, la menuda vila
residencial, continuaba observant-lo amb un somrís entremaliat.
En
John es va empassar la saliva gairebé sorollosament.
-Res. Estàs molt bonica, Jane.
-John!
Ell
es va humitejar els llavis.
-Bonica
i engrescadora.
Va
allargar la mà cap a les sines i les hi sospesà per damunt del jersei.
Immediatament, un mugró rodoníssim i estranyament dur es va perdre entre els
seus dits. Fins després no es va adonar que, de fet, era un dels botons.
-No
portes sostenidors… -va dir tot esmenant el seu error amb un petit gest que,
ara de veres, el va posar en contacte amb el mugró encara ocult. Va sentir una
mena de fiblada eléctrica en comprovar que era tan llarg i gruixut, molt més
que no recordava.
-Què
me’n poso mai, potser? –va riure ella.
-Ah,
no?
La
noia brandà el cap.
-Quins
homes!
Però
en John ja li descordava l’altre botó per tal d’introduir la mà amb més
facilitat. Tanmateix, era innecessari; els pits, mal continguts per la roba, li
van saltar espontàniament als palmells.
-Tu!
–protestà ella i, prudent, alentí una mica-.
-¿Què
potser vols que surti de la carretera?
Les
tres o quatre copes de més que portava no el privaven d’entendre en quin sentit
ho deia, però va fer veure que hi donava una altra interpretació i, balbucejant,
contestà:
-Seria
una bona idea…
A
més d’aquests gèneres ja esmentats, Pedrolo va conrear el gènere articulístic a
“El llegir no fa perdre l’escriure: escrits sobre literatura, 1951-1974”
(1994), llibre estructurat en tres blocs: un primer dedicat a la Generació
Perduda i a la literatura nord-americana, un altre a tres escriptors francesos,
i un tercer a escriptors contemporanis catalans. Amb especial atenció a autors
heterodoxos i maleïts com Dos Passos, W. Faulkner, Miller, Michaux o Lautréaumont;
llibres de memòries com “Darrers diaris inèdits, blocs 1988-1990” (1991), o
llibres de contes com “Disset contes i una excepció” (1990), o “Gairebé ningú i
altres contes” (1990).
L’èxit
de Pedrolo estava garantit gràcies als seus personatges, ja que s’assemblaven
molt a nosaltres, a vegades individualment i d’altres com a col·lectivitat.
Allò que els succeïa els acostava a les nostres vivències. Però Pedrolo mai va
deixar-se influenciar per les modes del moment.
En
canvi, el Pedrolo més desconegut per la gent era el poeta, perquè molts tan
sols es quedaven amb la faceta de novel·lista. El novembre de 1996 es va
publicar en dos volums “Obra Poètica Completa”, conformada per
dotze mil versos. Vegem-ne una mostra a tall d’exemple:
EL TRAU I EL BOTÓ
1a noia: Jo en
tinc un trau, oh bon minyó,
obert de nit,
obert de dia;
si tu hi posaves
un botó,
amb molt de gust
el cordaria…
2a noia: En tinc
un trau on jo ja em sé,
i tu un botó que
hi entraría;
si me’l donaves
per no res,
ben confortable
hi estaria…
3a noia: Jo en
tinc un trau ben eixerit
que s’obre i bat amb gosadia,
si me’l cordaves
eixa nit,
el teu botó s’hi
complauria…
Noi: El meu botó
jo el donaré
perquè no et
quedis descordada;
a cada trau
badat convé
temir un botó
que hi faci entrada.
Tot
just uns dies després de la seva mort es va iniciar a Lleida el cicle de
conferències “Rellegir Pedrolo”, que va esdevenir un volum el 1992. Jornades
dutes a terme per iniciativa del Pen Club i de l’Associació d’Escriptors en
Llengua Catalana, on s’hi aplegaren alguns escriptors i crítics com: M. Aurèlia
Capmany, el catedràtic Joaquim Molas, Joan Triadú, Joaquim Carbó, Xavier Macià,
Jaume Vidal, Isidor Cònsol, Xavier Garcia o Joaquim Coca.
Pedrolo
va rebre nombrosos premis literaris com per exemple, el Premi d’Honor de les
Lletres Catalanes (1979), que uns anys després també va recaure en mans d’un
altre escriptor emblemàtic de les terres de Lleida, i que tant va fer pel
públic infantil i juvenil, parlem del senyor Josep Vallverdú. Pedrolo també va
ser col·laborador del diari “Avui” amb la sèrie titulada “Cròniques d’una
ocupació”.
Molts
literats defineixen a Manuel de Pedrolo com “un intel·lectual incòmode, un
escriptor arriscat i difícil d’encasellar que, per torna, fou aferrissadament
perseguit per la censura del franquisme”.
Finalment,
Manuel de Pedrolo, que era així com volia que se l’anomenés, va continuar
treballant fins els darrers dies de la seva vida, fins a perdre el ritme de
treball a causa d’una llarga malaltia. Tot i la seva llarga absència segueix
ben viu en la literatura del nostre país.
El
18 setembre del 2009 a Cerdanyola del
Vallès, en els actes del Correllengua recordo que es realitzà una interessant
xerrada a càrrec de l’única filla que tingué Pedrolo, Adelais, que juntament amb
Josep Poveda, van poder extreure’s una sèrie de conclusions interessants i altres curiositats:
-El
pujolisme va beneficiar el bilingüisme a Catalunya i això va portar a l’oblit
Manuel de Pedrolo, tant a nivell cultural com universitari i escolar. En molts
instituts i escoles de Lleida encara es llegeix El mecanoscrit del segon origen, un dels seus supervendes, amb Joc brut. Va vendre més d’un milió d’exemplars
i és el llibre més venut de tots els temps en llengua catalana.
-L’autor
es va declarar independentista i parlava sense pèls a la llengua, això va
generar-li problemes per publicar durant el franquisme i posteriorment també,
no interessava la seva actitud.
-Vindicador
dels dialectalismes del nord-occidental. Dins dels seus llibres trobem paraules
que no veureu mai més, ell hi creia i les defensava.
-Va
escriure cent vint novel·les (seixanta-vuit publicades per Edicions 62) i
d’altres dins El Jonc i Pagès Editors –aquesta darrera editorial, n’ha editat
moltes però costa distribuir-les. En total va escriure més de tres-centes obres
comptant articles, poesies, collages…
-Era
existencialista com Sartre. Vist a Temps
obert, obra d’onze volums independents.
-Va
escriure teatre de l’absurd. En una obra d’argument complicat escenificada a
Barcelona, els autors es van embarbussar amb les paraules i no avançaven en
l’argument i fets, Pedrolo va sortir a l’escenari, va abaixar el teló i va
posar el final a l’obra.
-Fidel
defensor de la llengua. Exemplificat en els articles, molts publicats a l’Avui,
encara tenen vigencia avui dia. Des d’aquest diari van anar reduint-li l’espai
fins a deprimir-lo i abandonar-lo. Era massa radical, explicava les coses
clares. Al no poder publicar els articles, deixa d’escriure’n. Actualment, El
Jonc, n’ha editat dos llibres.
-Fou
silenciat pel franquisme i moltes obres van aparèixer molts anys després
d’estar escrites, fins i tot, després de la seva mort.
-Està
tot publicat d’ell, és a dir, no queda material escrit inèdit per publicar.
-Es
vetlla per editar i recuperar obres destacades oblidades del seu corpus
literari. Algunes d’elles costen de trobar a les biblioteques.
-Va
donar a conèixer la seva faceta de traductor traduint els clàssics de la
novel·la negra americana, i gràcies a això els hem pogut llegir en català. Fou
director de la col·lecció mítica i molt buscada en les fires de
col·leccionisme, Cua de Palla de novel·la policíaca.
-Es
negà a publicar mai res en castellà. Ell feia literatura catalana i no
literatura catalana en castellà.
-Des
de la Fundació Manuel de Pedrolo es treballa perquè la seva obra no quedi en
l’oblit. Editen una revista amb estudis sobre l’autor: Pedrolians. S’està catalogant la seva obra, onze mil volums, font
de la seva influència.
-Només
va concedir una entrevista per televisió. Quan va veure el cartell de TV2,
volia marxar, però era la de Sant Cugat, la connexió catalana! Llavors,
l’entrevista finalment fou realitzada per Joaquim Maria Puyal.
-Va
estudiar medicina, però com diu ell: “no vaig fer res de bo”. Volia ser
escriptor i s’hi va dedicar plenament, fins i tot, no parlava amb la gent per
no perdre hores d’escriptura.
Parlar
de Pedrolo és fer-ho d’un escriptor prolífic, d’un traductor de novel·la
policíaca, d’un home de lletres que mai es casà amb cap genère literari, atès
que se’ls estimava tots, tant li feia: contes, novel·la de qualsevol gènere,
poesia, teatre… Sense cap mena de dubte podríem afirmar rotundament que és un
dels escriptors contemporanis catalans que més obres ha editat, juntament amb
Jordi Sierra i Fabra.
Qui
no recorda la seva icònica imatge fumant una cigarreta dins el seu escriptori
tot ple de llibres com si fos un personatge interpretat per Humphrey Bogart i
sortit d’una novel·la de Raymond Chandler. Tot i que en algunes contrades del
nostre país ha estat oblidat, segur que acabarem retornant a ell, cal rellegir Petrolo,
gran home de lletres!
Josep
Maria Corretger
22 de novembre del 2012
!Documental "Manuel de Pedrolo. Trencant l'oblit" per TV3:
N.B. Aquí pots descarregar el documental:
!!Interessant reportatge sobre Manuel de Pedrolo:
!!!Sèrie "Mecanoscrit del segon origen" (1985) de TV3, en 6 capítols d'uns 26':
!!!! Entrevista amb Adelais de Pedrolo en motiu del 25è aniversari de la desaparició de l'autor:
!!!!! Entrevista divertida a Manuel de Pedrolo on parla de literatura, els lectors, les dones, el sexe i la independència:
(Imatges extretes de: todocoleccion.net i nuriaaupi.wordpress.com)
!!EXERCICIS:
-Fòrum: opina sobre una obra que hagis llegit de Manuel de Pedrolo i el que t'ha atret i desagradat d'ella.
-Realitza un petit powerpoint de vuit pàgines sobre la vida i obra de l'escriptor, penja'l a l'Slideshare i adjunta aquí el link.
2 comentaris:
De Manuel de Pedrolo.
De Manuel de Pedrolo he llegit "Mecanoscrit del segon origen" de lectura obligatòria a l'institut. El què em va sorprendre més d'aquest llibre va ser el final... És un llibre que he rellegit un parell de vegades més des d'aleshores.
Però em va agradar molt més "Elena de segona mà". El vaig trobar per casa i havent llegit el Mecanoscrit vaig pensar que estaría bé. No sols això, sinó que va aconseguir emocinar-me, alegrar-me i entristir-me; em va fer plorar. És un llibre excepcional. A mi, que sóc una lectora empedernida, em costa trobar llibres que em facin sentir amb tanta intensitat, però aquest ho va aconseguir, de fet, segueix aconseguint-ho.
És una d’aquelles històries que no cansen mai. Una lectura que insto a llegir a tothom. Hi ha pocs llibres tan magistrals.
Hola Queralt,
Moltes gràcies per la teva interessant aportació d'aquesta fitxa.
T'agraeixo l'opinió al fòrum.
Correccions:
estaria.
Un altre positiu!
JM.
Publica un comentari a l'entrada