La variació lingüística. Adreçat a 4t d'ESO i Batxillerat

Emprem la llengua per comunicar-nos mitjançant un sistema de signes, tant a nivell oral com escrit. Cada individu utilitza la llengua segons per a què la necessita, així doncs, per exemple, no tindran la mateixa manera d’expressar-se una persona que fa una compra per Internet, que una altra que redacta un llibre per als estudiants. Tota llengua és uniforme, així com variable. Dins d’una mateixa llengua trobem abundoses varietats d’ús segons el lloc on ens trobem, les persones amb les quals interactuem i les situacions en què les portem a terme.

Dins de la variació lingüística trobem dos grans classes de variació:

1.      La vinculada a la realitat social dels parlants que l’empren:

Edat, ètnia, procedència de la persona, classe social...

2.      La dependent de la relació entre els interlocutors, el seu entorn físic, i la intenció que té el parlant.

Aquest seria l’esquema de la varietat lingüística:

(Imatge extreta de: blocs.xtec.cat)

Ens endinsem dins de les varietats una a una:

1.      La varietat històrica o diacrònica

Està vinculada al temps, a l’època històrica en què es troba el parlant que l’usa, la seva edat, la generació a la qual pertany. Així doncs, és evident, per exemple, que no parlaran igual un padrí o un nen. Aquí entra en joc la varietat històrica o diacrònica, la que va a través del temps.

2.      La varietat social o diastràtica

Depèn del grup social del qual formen part els parlants. Tot vindrà establert per la classe social, el poder adquisitiu que tingui i el nivell cultural del parlant, que determinaran la seva manera de parlar una llengua.

3.      La varietat geogràfica o diatòpica

Entra en funcionament quan es coneix l’origen geogràfic d’un parlant. Així doncs, no parlaran de la mateixa manera un individu de Tortosa, que un de Lleida, que un altre de Girona o encara un altre de Mallorca. Aquí actuen els dialectes, una varietat de llengua que forma part de la riquesa d’una llengua, i que és molt bonic no perdre el parlar d’un mateix segons el seu origen.

4.      La varietat estilística o diafàsica

Subordinada a la situació comunicativa. Coneguda amb el nom de registres. Dins de la variació estilística trobem el registre literari o culte, el registre familiar o col·loquial, el registre vulgar i el registre cientificotècnic.

.La llengua estàndard

Fora de la classificació anterior trobem un altre tipus de varietat, l’anomenada estàndard. Aquesta varietat facilita la comunicació entre els parlants d’una mateixa llengua. Aquesta fita s’aconsegueix seleccionant diverses característiques comunes de totes les varietats lingüístiques que té una llengua i n’exclou els localismes, perquè pretén arribar a un grau de formalitat elevat. És la llengua que empren els mitjans de comunicació tant orals com escrits, emperò també l’administració, l’ensenyament. És una varietat de llengua que tothom entén.

(Material adaptat de: DIVERSOS, (2011). Llengua catalana i literatura. 4t d'ESO,    

  Editorial Teide, Barcelona)

!!EXERCICIS:

1.   Explica la diferència que hi ha entre la varietat històrica i la diafàsica i escriu un exemple de cada.

2.      Defineix amb les teves paraules què és la llengua estàndard.

3.      Esmenta el tipus de varietat lingüística de les següents oracions.

.El català que parlava Ramon Llull.

.La diferència de parlar entre el teu oncle i tu.

.La llengua de TV3.

.La varietat de llengua que emprem mirant un partit de futbol.

.El parlar de València.

4.  Realitza un mapa conceptual amb les principals idees de la variació lingüística. Recorda que un mapa conceptual no és un esquema.

5.      Fòrum: com t’han anat els exercicis de la present fitxa? Què t’ha resultat més difícil d’entendre i per què? Sabries explicar la variació lingüística a un company o companya de classe? Com ho faries?