Aquest periodista i escriptor, conegut
socialdemàcrata i germà del polític Joaquim Nadal, va passar per Cerdanyola del
Vallès a presentar la seva novel·la Quan
érem feliços, que ha estat guardonada amb el premi Josep Pla del 2012.
Rafel Nadal fou director de El
Periódico de Catalunya del 2006 al 2010 i en l’actualitat col·labora com a
columnista de La Vanguardia i en
programes de ràdio i televisió, com per exemple, RAC1, TV3 o a 8TV com a
tertulià amb Josep Cuní, tot i que darrerament, ha demanat una treva per
dedicar-se més a fons a l’escriptura. Nosaltres o molts individus el coneixíem
per la seva faceta de contertulià, però val a dir, que finalment ha arribat al
gran públic amb Quan érem feliços. Amb
paraules seves: “Em considero més escriptor que periodista”.
El seu debut arribà tot just fa
un any i mig amb Els mandarins
(2011), una obra on retratava a personatges actuals a partir de les seves
vivències vinculades d’una manera o altra amb Catalunya, sobretot polítics
(Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Mariano Rajoy i un llarg etc), empresaris (José
Antonio Asensio, Javier de la Rosa), o escriptors (Josep Pla), els prínceps, i
fins i tot, sa majestat el Rei, material que havia compilat anteriorment quan treballava
com a redactor de comarques a la premsa. Tot i semblar un volum de política,
Nadal cerca el rerefons literari.
Quan
érem feliços, el
literat precisa, ara ho som més que abans,
és una novel·la inclosa dins el gènere memorialístic, d’un temps, la Girona
de postguerra, l’evolució de la societat, les actituds que es mostraven
aleshores, tot està reflectit en l’obra. La creació que tractem narra l’evolució
d’una família de dotze germans partint de fets familiars reals barrejats amb
ficció. L’autor sent nostàlgia per uns temps que passats, que ja no retornaran.
Nadal comentà partint de la metàfora del dinar, que abans fitant una fotografia
podíem esbrinar el període de temps en què s’havia realitzat, la podíem ubicar
en una època, ara, per ell, això és més complicat. Sovint, no hi ha diferències
amb el dinar d’un dia normal a un de festiu, a causa dels temps complicats que
vivim.
La novel·la que tractem vol ser
la mirada d’un nen que veu la vida encuriosit, que es fa gran, i que tot i
evolucionar, no entén la realitat, el que està succeint al seu entorn. Això sí,
sent un estret vincle amb la natura, el seu entorn rural. L’obra també mostra
la consciència ideològica que hagué de sofrí l’autor quan estudiava en un
col·legi de l’Opus, Collell, que tant, el marcà, col·legi on per les nits,
feien alguna que altra trapelleria, com per exemple, quan el capellà els
tancava amb clau a l’habitació per passar la nit saltaven de balcó en balcó des
d’un cinquè pis per reunir-se amb els altres germans; s’observa la lloança als
seus pares, les anècdotes i vivències amb els seus avis i germans. Al cap i a
la fi, la història no deixa de ser una narració de les seves vivències
familiars mesclades amb ficció literària i grans dots de narrador. La Girona de
la postguerra és la gran protagonista, paper que comparteix amb la petita
burgesia, el seu besavi que treballava el carbó i posteriorment la fusta, hagué
d’emigrar a França i anys després, envià la seva esposa tota sola des de Reims a
Catalunya, amb els perills que comportava, per muntar un negoci familiar de
taps de suro.
Rafel Nadal comentà que el pagès
de fa cinquanta anys vivia i treballava com el de l’època dels romans, és a
dir, treballava amb balança romana, arada de mà i el terra de les cases
d’allavores era de fang. També recorda que la petita burgesia familiar finalment
ha desaparegut. Nadal acostuma a reunir-se cada cap de setmana, els dissabtes,
amb tots els membres de la seva família que poden assistir-hi, acostumen a ser
una trentena i es lamenta quan hi falta algú, aprofita per recordar-nos que
eren dotze germans.
L’autor ens relatà que els grans
vivien aïllats dels joves i que en aquella època calia demanar permís per
entrar al menjador, eren uns temps ben diferents als nostres, on fins i tot, hi
ha joves que perden els valors i el respecte pels grans. Val a dir, que els
seus pares eren fidels seguidors de l’Opus i que cap dels seus germans tenia un
sentit religiós. Els progenitors els venien la idea que si no eren creients
serien condemnats el dia del judici final, si és que realment hi ha algun
judici final.
El procés d’escriptura de Quan érem feliços l’ocupà gairebé dos
anys, seleccionà els capítols que pretenia tractar, resumí i reescrigué el
llibre diverses vegades fins que en quedà satisfet. Matisà que el llibre pot
llegir-se per capítols individuals i separats els uns dels altres, tot i que
formen un tot, una unitat. El llibre no deixa de ser un homenatge als pares, a
la generació que ha viscut les guerres, ara sí que vivim bé, entre cometes, als
que van lluitar perquè els fills tinguessin estudis i anessin endavant, però
convé destacar que el llibre també parla de les dones, de fet, és un llibre on
les dones n’ocupen els personatges principals, això sí, amb el lligam familiar,
com ara, el paper que representa la Maria Teresa –la seva mare-, mestra i
llicenciada en història, que estava casada amb un senyor que no tenia estudis.
És important dir això, perquè en aquelles èpoques, eren moltes les mares que
marcaven la pauta a les cases.
Rafel Nadal actualment està
escrivint literatura de viatges i un thriller, coses que l’encoratgen a
evolucionar dins la seva faceta d’escriptor que s’està obrint camí dins les
lletres catalanes i es manté una mica allunyat del món tertulià. I per a
aquells que el titllen de mer periodista, avisa: “Les darreres aportacions
literàries vénen del món del periodisme”, i té tota la raó del món. Al llarg de
la seva trajectòria com a autor, tot i que inèdit, havia escrit guions, teatre,
poesia, hi havia deixat alguna que altra novel·la a mig fer, però remarca que
aquests passos iniciàtics no capten el seu interès gens ni mica, i que seguirà
escrivint allò que més l’atregui, sobretot, partint d’experiències vitals
reals, com la vida d’algun familiar literaturitzada i en la qual pugui estira
el fil literari.
Finalment, dedicà uns minuts a
parlar sobre la crisi, a criteri personal d’una assitent, atès que té un gran
domini de l’actualitat política, i fins i tot, proposà solucions i diàleg amb
Madrid, això sí, afirmà que li agradaria la independència, que a Espanya, ja ni
tan sols ens escolten. Fou una presentació força enriquidora i plena de virtuts,
que ens va ensenyar a valorar el que tenim i a deixar un pèl de banda allò que
ens manca, a aprendre a estimar el nostre entorn i respectar els nostres
orígens familiars, que són els que tenim, que no podem canviar i ja formen part
de la nostra pròpia història personal. És una novel·la molt recomanable i amb
grans dosis d’emocions i sentiments a flor de pell.
Josep Maria Corretger
(Imatges extretes de: elsingulardigital.cat i grup62.cat)
!!EXERCICIS:
1-Si has llegit el llibre Quan érem feliços, pots escriure una opinió sobre l'obra.
2-Recomana una novel·la actual que hagis llegit i que vols donar a conèixer. Cita'n l'autor i la editorial. Justifica la teva resposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada