dilluns, 1 d’octubre de 2012

Paraules a Jaume Fuster. Un autor inclassificable. Adreçat a tothom.


Jaume Fuster fou un escriptor com pocs d’altres, “inclassificable”, seria la paraula més adequada per definir la seva escriptura. Fuster conreà diversos gèneres dins el panorama literari català, però sempre amb un mateix denominador comú, fer arribar la literatura catalana al màxim de públic, tant joves com adults. D’aquesta manera se serví de gèneres com la novel·la policíaca, la ficció mitològica, el periodisme polític o de l’impacte dels mitjans de comunicació. Però Fuster també sobresortí en altres aspectes dins l’escriptura: fou articulista en els principals diaris i revistes catalans, com ara Presència, escrigué guions per a sèries de televisió o films, i fins i tot, destacà com a traductor o com a activista cultural, recordem la seva destacada tasca com a fundador de L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana el 1977 i que dirigí de 1995 fins a la seva mort.

Jaume Fuster i Guillemó (Barcelona, 1945-L’Hospitalet de Llobregat, 1998) de ben petit ja tingué molt clar que volia esdevenir escriptor. És significatiu que amb tan sols catorze anys ja havia escrit la seva primer novel·la. Gran apassionat del món dels còmics, la novel·la policíaca –són diverses les novel·les protagonitzades pel detectiu Lluís Arquer-, i d’aventures, impregnà les seves primeres novel·les d’un caire detectivesc emmarcat en la realitat que vivia, juntament amb la repressió franquista. Tot això el portà a militar dins de l’esquerra política catalana, formà part del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), així com també en els moviments culturals més evolucionats. Època en la que va establir contacte amb grups teatrals innovadors amb els quals compartí inquietuds, sobretot de la realitat que vivien, la franquista. Lluita que Fuster continuà tant des de la premsa com des de l’associació de la qual formava part, anomenada la “Generació perduda dels anys setanta”, d’una generació que es caracteritzava pel seu afany rupturista amb la societat, des d’un punt de vista literari, cultural i social, i que expressava les seves idees dins del col·lectiu “Trencavel” (escriptors dins l’esquerra radical catalana) o des del Congrés de Cultura Catalana (1975-1977), dins del qual Fuster reivindicà l’oficialitat de la llengua catalana, així com també que la llengua tingués continuïtat en la producció literària. Temps en què fou guardonat amb el premi Ciutat de Palma-Llorenç Villalonga de novel·la per “Tarda, sessió contínua, 3:45” (1976).

Sovint, Jaume Fuster ha estat etiquetat erròniament com a autor de novel·la policíaca, atès que té diverses novel·les i narracions dins d’aquest gènere que tant l’apassionava, però ja hem dit al principi, que era un autor que no es podia etiquetar en cap gènere concret, vist que en cultivà diversos. Un altre dels gèneres narratius que estimà amb follia fou l’univers mitòlogic, a causa de la seva fascinació per J. R. R. Tolkien. D’aquí que aparegué la trilogia literària emmarcada per les aventures, la història i la bruixeria: “L’illa de les tres taronges” (1983), “L’anell de ferro” (1985) i “El jardí de les palmeres” (1993), amb aquesta darrera guanyà el premi de narrativa Ramon Llull. Aquesta trilogia s’anomenava “Cròniques del món conegut” i apareixien localitzats els tres vèrtexs de parla catalana: Mallorca, València i Catalunya.


Fuster s’inspirà en les seves vivències personals per a crear el seu univers literari. D’aquí, que com la seva mare era de la Cerdanya, fa que aquesta comarca aparegui a les seves obres, i el mateix succeïa amb el País Valencià al qual viatjà nombroses vegades o bé Mallorca, lloc on realitzà el servei militar i conegué a la seva futura muller Maria-Antònia Oliver. Aquesta ciutat fou el seu quarter general per a l’escriptura de moltes de les seves novel·les.
Fuster també formà part del col·lectiu Ofèlia Dracs, juntament amb altres literats com per exemple: Joan Rendé, Joaquim Carbó, Jaume Cabré, Maria-Antònia Oliver, Vicenç Villatoro o Pep Albanell. Allí donaren a conèixer a molts escriptors catalans i revitalitzaren els gèneres literaris de les nostres terres prenent com a model la literatura de gènere que abastava a d’altres països.

Pel que fa a la seva narrativa, a banda de les anteriorment esmentades sobresurten obres com “De mica en mica s’omple la pica” (1972), “La corona valenciana” (1982), “Les cartes d’Hèrcules Poirot” (1983), obra teatral, “Sota el signe de sagitari” (1986), “Per quan vingui un altre juny” (1987), “Quan traslladeu el meu fèretre” (1987), “Vida de gos i altres claus de vidre” (1989), “La guàrdia del rei” (1995),  sàtira del mitjà televisiu, “La mort de Guillem” (1996) que tracta la mort de Salvador Agulló pels extremistes valencians o “Les cartes d’Anna” (1996). I com a guionista: “La reina de la selva” (1985), “Qui’?” amb Guillem-Jordi Graells (1990), sèrie teatral i policíaca on calia trobar l’assassí i que molts de nosaltres esperàvem amb neguit, “Teresa”, ficció-documental, “Ensaïmades i diamants” amb Joan Solivelles, film estrenat el 1982, “De mica en mica s’omple la pica”, portada al cinema el 1983, “Les claus de vidre”, sèrie policíaca per TV3, “La Teranyina” (guió amb Jaume Cabré, Antoni Verdaguer i Vicenç Villatoro), estrenada el 1991 o “Havanera” (1993), escrita amb col·laboració dels dos anteriors.

També escrigué obres d’altres àmbits, com “Breu història del teatre català” (1967), “El Congrés de Cultura Catalana (Què és i què ha estat)” (1978), “Diàlegs a Barcelona” (1985), juntament amb Manuel Vázquez Montalbán, a més de participar amb d’altres autors en diversos volums del col·lectiu Ofèlia Dracs, com ara: “Deu pometes té el pomer” (1980) o “Negra i consentida” (1991).

El desembre de 1993 i en motiu de la campanya que portava orquestrada aleshores el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, fou proclamat l’escriptor del mes, en uns actes mensuals on es vindicaven autors representatius de les nostres lletres. Fuster durant el seu discurs d’envestidura glossà: “Si perdem el català, la humanitat haurà perdut una llengua i això no es pot permetre”.

Malauradament, l’autor ens deixà el 31 de gener de 1998, amb només cinquanta-dos anys, a conseqüència d’una operació estretament vinculada al càncer de pulmó que li havien diagnosticat de feia un mes i quan tenia preparat un esborrany del que havia de ser la seva propera novel·la, “El vol de l’àguila”. A Fuster encara li quedava molt per dir dins el panorama literari català, segurament, ens hagués sorprès amb noves novel·les i guions per al cinema, ja no podrà ser, com també haguessin estat interessants escoltar  les seves opinions respecte a la situació actual que vivim, tant a nivell lingüístic com polític. Però la seva memòria segueix ben viva i ens queda el més important, el seu art, la seva escriptura, les seves obres. No hi ha cap mena de dubte que Fuster ha esdevingut un dels autors sobresortints de la nostra literatura catalana contemporània, plenament compromès amb el seu temps i un dels primers escriptors guionistes per a sèries de televisió i films.

Josep Maria Corretger

Setembre del 2012



(Imatges extretes de: books.google.com, todocoleccion.net i escriptors.cat)
!!EXERCICIS:
-Pots opinar sobre alguna obra de Jaume Fuster que hagis llegit.
-Realitza un petit resum de vuit a deu línies d'una obra de Jaume Fuster.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;