dimecres, 11 d’agost de 2010

Màrius Torres: poeta paisatgístic de l'ànima. Adreçat a Batxillerat.


Màrius Torres i Pereña nasqué a les 20h del vespre d’un llunyà 30 d’agost del 1910, al carrer Major de Lleida. Poc temps després fou batejat a l’església de Sant Pere. Quan el poeta tenia prop de quatre mesos de vida la seva família va decidir traslladar-se a viure al carrer de la Paeria número 10, a la casa dels seus avis paterns, lloc que no deixaria fins a ingressar al sanatori de Puig d’Olena als vint-i-cinc anys.

El nostre poeta fou nascut en el si d’una família que destacà dins la política i el món intel·lectual de ponent al llarg de diverses generacions. Màrius tenia dos germans més, Víctor i Núria Torres. El seu pare, Humbert Torres i Barberà, fou metge, alcalde de Lleida i diputat i vice-president del Parlament de Catalunya. La seva mare, Maria Pereña i Reixachs, era filla d’un advocat, polític republicà i catedràtic de literatura de l’Institut Provincial, Alfred Pereña, d’idees democràtiques, republicanes i nacionalistes. I com al pare del poeta, també fou portaveu del partit Joventut Republicana El Ideal i membre del Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Enric Prat de la Riba.

En Màrius cresqué educat en el nacionalisme i republicanisme, però mai manifestà interès per la política fins més endavant, quan per primera i única vegada mostra les seves conviccions en un article a L’Ideal signat com a Gregori Sastre, fet que li comportà l’aplicació de la Ley de Responsabilidades Políticas. A en Màrius li fascinava reflexionar, l’art, la lectura, la ciència, la filosofia, el teatre. Tot aquest amor que professava a les arts li venia heredat del seu avi Marià Torres i de la llar, envoltada de llibres i d’un entorn afable per a la lectura i la bona reflexió.

De ben petit, a més de realitzar amb el seu avi Marià passejades per l’horta de Lleida, també fugia a la torre de l’avi Pereña, als afores de Lleida, a la carretera de Torreserona. Sovint, la seva família estiuejava a Vinaixa i Poblet, llocs on Màrius aprofitava per representar, dirigir i fins i tot escriure obretes teatrals.

Màrius Torres ingressà al Liceu Escolar, fundat per Frederic Godàs el 1906 que ensenyava el mètode experimental i el sentit artístic. Poc temps després, començà a estudiar Batxillerat per lliure. Llavors passarà com a estudiant a l’Instituto General y Técnico de Lleida on es graduà de batxiller, institut que actualment està batejat amb el seu nom, IES Màrius Torres. El curs 1926-27 i amb tan sols setze anys es traslladà a Barcelona per estudiar la carrera de Medicina. Durant el segon curs de la carrera va morir la seva mare, Maria Pereña, el 10 de març del 1928, i la tieta Conxita, "Xita" ocupà el buit deixat per mare. Màrius era un estudiant aplicat i obtenia bones qualificacions, i a poc a poc, anava adquirint una vocació clarament científica.

Ben aviat, s’enamorà de Júlia Corominas, un enamorament amagat pel poeta i que només es podia veure poèticament i en un conte que perdurava inèdit. En Màrius era un noi reservat, solitari, però amb unes grans amistats. Entre 1927-29, aplegà els primers poemes en un recull. El 1933 finalitzà els estudis de Medicina i amb els companys viatjà per França i Itàlia, viatge que fou plasmat en una ressenya i alguns poemes que escrigué.

Poc temps després, es doctorà a Madrid en sis mesos. I retornà a Lleida, en Màrius ja tenia vint-i-tres anys. El seu pare li proposà o aprofundir estudis en l’aparell digestiu a París o quedar-se a Lleida per treballar a la consulta mèdica paterna, en Màrius decidí exercir de metge a les terres de ponent. És en aquest període de temps, el que transcorre entre 1933 i 1936 en el qual dedicarà el temps a la seva professió real i a gaudir de les arts i de l’escriptura: escriu una comèdia teatral: "Una fantasma com n’hi ha poques" i un segon recull de poemes intitulat "Música de cambra i altres poemes" (1933), en els quals mostrarà un to jocós i irònic que serà inèdit dins la seva poesia i que mai més apareixerà en els seus futurs poemes. Col·laborava a La Jornada, revista d’Esquerra Republicana de Catalunya, fundada a Lleida el 1930, amb articles i ressenyes sobre les activitats musicals de l’orquestra Filharmònica de Lleida, l’Orfeó i exposicions de pintura.

La tardor del 1934 empresonaren el seu pare unes hores atès que era diputat al Parlament de la Generalitat de Catalunya. Període en què també moria l’avi Marià, i fruit d’això nasqué la reflexió poètica sobre la mort i la mitificació de la infantesa que Màrius Torres aplica als seus poemes. Per tant, és entre 1934-35 que escriu la major part de l’obra narrativa.

La primavera del 1935 en Màrius caigué malalt de grip unes setmanes. Reposà al Pallars Sobirà i a la Vall d’Espot per a recuperar-se. El 18 de desembre del 1935 i malauradament a causa d’una recaiguda, té tos, sang, febre i li diagnostiquen tuberculosi. De manera imminent, és ingressat al sanatori de Puig d’Olena, a Sant Quirze de Safaja (Vallès Oriental), d’on llevat de curtes estades a Barcelona ja no abandonaria fins set anys després, el motiu, la seva mort, amb tan sols trenta-dos anys.

Màrius Torres i fins a les acaballes del 1936 mantingué respòs absolut i es dedicava a escriu i a mantenir ben vives les amistats al sanatori. Corria l’any 1936 i en finalitzar una sessió de cinema al sanatori de Puig d’Olena conegué Mercè Figueres, amb qui Màrius establí lligams d’intimitat i amistat fins a la fi dels seus dies. A ella dedicà ells poemes de Mahalta, Mercè. El poeta li escrigué més de tres-centes cartes. És d’aquest mateix any el seu primer recull de poemes.

El 9 de setembre del mateix any inicià un diari al seu germà Víctor Torres, que havia marxat a lluitar al front d’Aragó. Aquest fet generà un trasbals al poeta, també fruit de l’esclat de la guerra i separació del germà i entorn familiar més proper. En aquest diari que escrivia Màrius Torres es veia clarament que reflexionava sobre la condició humana, la tristor, el neguit, l’angoixa i sobretot la desolació que emmarcava tot aquest tòtem de temes tractats. També s’hi podia observar un marcat to íntim, metafísic i les seves afeccions artístiques. Durant aquest any, escrigué diverses poesies que tractaven sobre el dolor, misteri de Déu, de l’Univers, malaltia, guerra i mort, uns temes que l’inquietaven. Temps en què estableix amistat amb Joan Sales, assessor literari i el seu primer editor.

El 1937 presentà un recull de cinquanta-set poemes, Invencions, a un premi literari, tot i fer-se el sord amb els consells de Joan Sales que li recomanà no presentar-s’hi. És l’any en què escriurà la majoria dels poemes de Cançons de Mahalta. El poemari passà desapercebut. Un any després, el 1938, la ciutat de Lleida caigué en mans de les tropes franquistes, que ocuparen la seva llar familiar del poeta a Lleida, fets que l’entristiren profundament. Però per sort, en Màrius i família havien fugit una setmana abans a Barcelona. Màrius Torres perdé l’esperança en el sistema polític i en la il·lusió per una futura democràcia.

Durant l’estada al sanatori, concretament en els seus primers anys (1936-39) no aturava la seva activitat d’escriptura: ara realitzava traduccions, ara estudiava grafologia, ara escoltava o estudiava música clàssica. Però Màrius anava evolucionant com a poeta i ara estava més capficat i preocupat per aconseguir una bona forma poètica i vers. Plasmava més les emocions, l’expressió dels sentiments i sobretot, els models simbolistes: Baudelaire, Verlaine, Valéry.

Entre 1936-38 escrigué dos contes i cent poemes distribuïts en dos reculls que deixà preparats per publicar. El 1939 la família Torres ha de fugir a l’exili, a Montpeller, i aquest fet comporta que ja mai més Màrius podrà veure als seus familiars, tan sols la seva germana Núria que quan podia l’anava a visitar al sanatori. Llavors, esclatà la Segona Guerra Mundial i això provocà un cert desconcert en el poeta, el desmoralitzà i decideix recloure les seves penúries en l’art, la poesia, la música, la filosofia –llegirà Plató, Bergson i Nietzsche-.

En els anys que transcorren de 1939 a 1942, i dins la vena artística escriu nou contes breus i cinquanta-cinc poemes, dels quals quaranta-sis conformaren els llibres quart i cinquè de la seva obra completa. Poemes que mostraven una clara desvinculació de temes poètics clàssics: bellesa, Déu, mort, natura, el poeta.

El 1939 els militars entren al sanatori, això fa que Màrius hagi d’estar amagat dins la seva cambra durant un temps, això sí, dedicant-se a escriure contínuament, com a curiositat, començà a escriure una novel·la. Per sort, mai fou descobert. A mitjan del 1940, tornà la calma al sanatori, però no per a en Màrius que tingué una pleuritis que el féu estar sis mesos al llit fins a recuperar-se plenament. Però entre l’abril i el juny del 1941 un altre cop recaigué.

A principi del juliol del 1942 és traslladat al Mas Blanc, situat a quatre quilòmetres de Puig d’Olena, on estaria sis mesos amb els seus amics. Allí estudiava harmonia i fins i tot componia música per poemes de Verlaine i trobadors, també estudiava llatí i per a traduir els clàssics i italià.

En Màrius Torres abandonà aquest món el 29 de desembre del 1942. Fou enterrat a Sant Quirze de Safaja (Vallès Oriental) i amb tot un futur poètic que quedà estancat. Com a anècdota, Màrius va rebutjà l’extremunció.

Cinc anys després de la seva mort, Joan sales publicà l’obra que deixà preparada el poeta, a Poesies. L’obra d’en Màrius era una mostra de l’esperiència vital i cultural, on la poesia i música eren claus bàsiques per interpretar Déu. Màrius, poeta meditatiu, havia basat principalment la seva poesia en els símbols de la nit, els mesos, el cicle natural, el paisatge, la música, tots aquests símbols i com explica el literat Josep Borrell, poden veure’s a La ciutat llunyana, que simbòlicament, era la infantesa del poeta. Finalment, cal dir que en cada poema de Màrius es poden veure la totalitat dels temes que emprà amb una sòlida maduresa: la solitud, la mort, el goig, el desig, l’ideal, el pas del temps, o el destí de Déu i l’Univers.

L’última rosa
Obrint sota la pluja la seva carn morada,
secreta, en el jardí deshabitat i clos,
tan nua, en l’olorosa misèria del seu cos,
desesperadament l’última rosa es bada.
Tot és, al seu entorn, corrupció i respòs.
¿Qui féu créixer en la branca, ja quasi despullada,
el botó destinat a obrir-se a l’arribada
de l’orba estació que condemna les flors?
Ningú no et sabrà mai, poncella de novembre!
¿Per què la teva heroica voluntat de florir,
Si tot el món és fred i hostil com el jardí?
L’atzar no sap on va ni quines llavors sembra.
El seu pas és feixuc. Camina poc a poc,
Sobretot pels camins que no duen enlloc.

Màrius Torres
3 d’octubre del 1938

En record a Màrius Torres, ara que fa cent anys.

Josep Maria Corretger Olivart
10 d’agost del 2010

.Link: http://batxillerat.blogspot.com/2012/01/llegir-marius-torres-avui.html

.Per a saber-ne més:

-BORRELL, Josep (1992), "Màrius Torres: una breu, intensa i sobrevinguda maduresa", pròleg dins GALLART, Felip, Màrius Torres, l’última rosa, Pagès Editors – diari Segre, Lleida.

-SISTAC, Dolors (1995), "Màrius Torres i Pereña", dins DIVERSOS, Biografies: lleidatans il·lustres, Edicions la Clamor, Institut d’Estudis Ilerdencs – diari Segre, Lleida.

-CASTELLET, Josep Maria i MOLAS, Joaquim (1963), Poesia catalana del segle XX, Edicions 62, Barcelona.

-BOIXAREU, Mercè (1968), Vida i obra de Màrius Torres, Barcelona.

-PRATS, Margarida (1986), Màrius Torres, l’home i el poeta, Edicions del Mall, Barcelona.

-GIMFERRER, Pere (1964), pròleg a Poesies, de Màrius Torres, Ariel, Barcelona.

-TORRES, Màrius (1947), Poesies, a cura de Joan Sales, Mèxic.

-http://www.lletra.net
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;