divendres, 18 d’octubre de 2013

Joan Barceló i Cullerés: El renovador de la literatura catalana. Adreçat a Batxillerat.


Fou una veritable llàstima que Joan Barceló (Menàrguens, La Noguera, 1 de novembre del 1955-Barcelona, 28 de juliol del 1980) ens deixés tan prompte, i amb tan sols vint-i-quatre anys, però a la seva edat, molts autors ja haguessin volgut produir tot el que ell edità. Si donem una ràpida ullada a la seva obra, només ens cal recordar el número 23. Observarem que ens llegà onze novel·les, quatre obres de narrativa breu, cinc obres poètiques, tres peces teatrals i una obra biogràfica, fent un total de vint-i-tres obres, i tenint ben present que el primer llibre, “Obres completes volum XXVIII”, l’edità el 1975 amb tan sols dinou anys. Totes amb un marge de deu anys, a més de traduccions, guies didàctiques o biografies. Un llibre de poesia que sota un títol irònic amagava poemes de la seva infantesa i joventut amenitzats per dibuixos i cal·ligrames que ell mateix il·lustrava, perquè com veurem més endavant, també se li desvetllà l’interès per l’art. Barceló era un autor molt prolífic, la seva escriptura no tenia fi, l’hagué d’aturar la mort, una maleïda i indecorosa mort que el sobrevingué de jove i aturant una trajectòria en alça i que de ben segur que a l’actualitat estaríem parlant d’una de les figures vives més destacades de la literatura catalana contemporània, tanmateix ho estem fent d’un dels autors més destacats de fa quatre dècades, des de mitjan dels setanta del segle anterior.

EL PRINCIPI. ANYS SEIXANTA I SETANTA

Fill de Francesc Barceló, un mallorquí mestre d’escola pública i Elvira Cullerés, natural de Menàrguens. Barceló nascut per Tots Sants a la clínica Perpètua Socorro de Lleida, era el segon de tres germans: Damià i Pilar. Gràcies a l’àvia Maria aviat aprèn a llegir i a sentir fascinació per la literatura i sobretot i més en especial, pels contes i rondalles. Aquest fort lligam el marca al llarg de la seva vida com a literat. Però en Barceló era una ànima solitària, sovint se’l veia jugar sol al banc de pedra de davant de casa seva, davant del carrer Major número 10. Començà els seus estudis a Menàrguens, a l’escola pública Joan Ros Porta, i entre 1966 i 1970 estudià batxillerat al col·legi Episcopal de Lleida. Fins al 1965 s’estigué al poble. El 1970 ingressà a la residència de pares claretians a Torre Santana (Montgat), allí hi acabà el 5è i el 6è de batxillerat. Llavors, Barceló realitzà el COU al seminari diocesà de Nostra Senyora de Montalegre a Conreria (Tiana). Al seminari Barceló aprendrà català i l’afany d’escriure: “Vaig començar per la plàstica, pintant, i després degut als rebrots del seminari i als Salms, vaig posar-me a fer poemes”. Aspecte que plasma al mateix protagonista de “Pare de rates” (1981), el professor Marc. Barceló sentia angoixa i desig pels temes bíblics lligats al seu entorn personal, per exemple, el Llibre de Job i el Càntic dels Càntics, eren dues de les seves principals influències. Això va fer que li ballés pel cap fer-se missioner amb tan sols catorze anys, d’aquí que anà a parar al seminari. Era una etapa en què el nostre escriptor devorava els llibres, llegia la revista Serra d’Or, no parava de dibuixar, fins a ésser un gran il·lustrador i caricaturista, convé esmentar que sobresortia dins l’àmbit psicodèlic. Estava molt actiu culturalment parlant, tant, que tingué temps per dissenyar les carrosses de reis del seu poble o s’inventà el partit fictici RSHM, que era la República Secessionista de Hippies de Menàrguens, demostrant aquí el seu sentit de l’humor. Barceló estava obert a tots els joves, era un home amable i humil. En Joan va començar a estudiar dret, però no acabà la carrera, fa un canvi de rumb en els estudis, i es posa a estudiar Filologia Catalana. Tal i com explicava el seu germà Damià Barceló, en Joan es llevava ben d’hora per escriure i treballar.

A principis dels setanta, Joan Barceló escriu alguns poemes que no deixen de ser més que proves del que serà posteriorment “La trilogia del penitent” (1998), un esborrany de poemari, enquadernat normalment pel mateix Barceló. A Montgat forma el grup cultural “Dos quarts de sis” que interpretaran cançons de la seva autoria o d’altres versions. Entre 1972 i 1973 participa intensament en la revista “Rocaferma”, dels seminaristes de Torre Santana. Allí, el nostre protagonista il·lustra, escriu articles, redacta poemes que uns mesos després entraran en la “Trilogia del penitent”. Títol que remet als tres anys de creació durant l’estada al seminari, fent referència als poemaris que escrivia, Barceló glossava:

“N’hi ha molts de dolents, bastants de mediocres i pocs de bons”, potser per aquesta honestedat de sortir del prestigi, i no posar-se més pressió, emperò si una cosa tenia en Barceló és que no amagava mai el seu pensament. És l’època en què no para de participar en premis literaris, d’aquí el seu afany per professionalitzar-se com a escriptor i les obres pictòriques que pinta les signa amb diversos pseudònims com ara: Joann Barceló, JoannB. Sense deixar de rebre bones crítiques.

L’any 1973 el nostre protagonista decideix traslladar-se a Barcelona per iniciar els estudis de Filologia a la Universitat Autònoma i a la vegada, els estudis d’art a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Pau Gargallo de Badalona. Malauradament, abandonà aquests darrers estudis perquè no trobà quelcom que l’omplí i amb el qual s’hi trobés realment còmode. Llavors, Barceló finalitzà els estudis de filologia i exercí de professor de llengua catalana al barri de Bellvitge, Barcelona i també treballava a la ràdio. Moment en què també col·laborava amb l’Òmnium Cultural de l’Hospitalet de Llobregat. És gràcies a la professió de docent que Joan Barceló té molt temps per a escriure, quan està allunyat del bloqueig del tam-tam de les classes. Ara es dedica al públic infantil amb petites narracions.

El 1974, Barceló, sota la signatura “Joan Joanot” composà una obra miscel·lània que quedà inèdita: “Trista misèria (dic des de la trona allò que mai no he dit)” que únicament té custodiada la seva família i enquadernada amb senzillesa per l’autor. Constava de cal·ligrames, poemes manuscrits retallats i enganxats a la llibreta. Un llibre en el qual es permet certes llicències ortogràfiques, com passava en d’altres obres seves com per exemple: “La trilogia del penitent”, “Immortal mort que et mors” o “Diumenge a la tarda”. I justament el 1976, encara li quedà temps per fundar la editorial “Àcid S.A.”, amb Josep Lluís Català.

Com que Barceló era un amant dels dibuixos, hem vist que a més de poeta, escriptor, era il·lustrador, d’aquí que molts dels seus llibres se’ls il·lustrés ell mateix o requeria algun dibuixant especialitzat. Alguns d’aquests volums poètics que hem esmentat vénen acompanyats de dibuixos.

Joan Barceló era un amant del dibuix i de l’escriptura, si es vol, de la imatge i de la paraula. No estava un moment que no dediqués el temps a una d’aquestes dues aficions, sobretot les compagina fins el 1975, un any important en la trajectòria del poeta-escriptor-artista atès que deixa definitivament la pintura per dedicar-se a escriure. Per això sovint, escrivia frases simbòliques, poemes visuals, a més de tota mena de poesia. Aviat aconseguí exposar pintures de caire surrealista en algunes galeries d’art de Catalunya, parlem del període que va del 1972 al 1975.


En Joan Barceló tenia un nivell superior per estar a l’escola d’art, cosa que només la suportà dos mesos, atès que el professor no entenia els quadres ni els dibuixos que li lliurava, els trobava fills d’un artista enigmàtic i a més, en Barceló no gaudia de plena llibertat pintant i dibuixant, el seu professor sempre li imposava allò que havia de pintar. Barceló era un pintor fantasiós. Aquest abandonament li donà màxima implicació en l’escriptura, tot i encara col·laborar en alguna que altra exposició com la de “Fidelitat a un poble. Exposició homenatge a l’abat Escarré. 1977-78”, que formà part d’una mostra itinerant. A les acaballes dels setanta fundà a Barcelona, “Desperta Ferro!”, un grup artístic que exercia al seu poble.



El juliol del 1977 durant un viatge a Nova York i Ridgewood (Nova Jersey) li sobrevingué la idea d’escriure sobre la cultura americana, arran de les diferències culturals que hi havia a l’altra banda de l’oceà i que tant l’havien sorprès i marcat. Però decidí relatar-ho amb ironia i divertiment a “Un drapaire a Nova York” (1986), obra on presenta la seva peculiar visió dels negocis i de la societat de les barres i estrelles; o també en cinc contes: “Nas”, “Cues”, “Per ser famós”, “Miralls” i “Ascensorista”. El 1979 rep el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia per “Diables d’Escuma” (1980). Barceló gaudeix d’un moment dolç, literàriament parlant, i veu la llum una de les seves principals obres, “Ulls de gat mesquer” (1979), una novel·la que l’abanderà, el farà ésser més conegut i de fet fou la primera novel·la que li editaren.

"L'hivern jugava a fer fred. S'havia acompanyat d'una boira calmosa i primeta que se't ficava a les clivelles de la pell i et punxava els pensaments. Ni un bri d'aire ni un glop de sol: només un cel tot igual -tot blau escaldat, tot boirim juganer- que era una campana de vitral. Vora el riu, però, la boira prenia cos i era com fum pastós i dens de llenya humida.

 -No m'enganyeu, padrí? ¿És cert que aquells ocells són... gavines?
-A fe que sí, per tots els dimonis destralers! S'aturen a abeurar l'aigua del riu. Les veus a la riba com xipollegen? Però cuita, no et moguis, que ens podrien sentir!... massa tard! Ja emprenen el vol de nou cap al sud, cap a la mar o cap a enlloc.
El fred glaçava les paraules del padrí, li enrogia la punta del nas, li feia calar ben fort el barret de llana i l'obligava a parlar obrint ben poc la boca perquè, si no, la saliva se li gebrava. Ja hem dit que era un fred de joguina. Els freds de debò, vora el riu, no et deixen moure els llavis."

(Fragment de “Ulls de gat mesquer”, 1979)

Un any després edita “Diables d’Escuma” (1980), una altra de les seves obres capdals dins la seva producció, influenciada pel poeta gallec Manuel Antonio, Charles Baudelaire, San Juan de la Cruz, Joan Salvat-Papasseit i Lautreamont. Poemari o millor dit, volum de poesies, perquè aplegava poesies escrites entre la primavera del 78 i l’estiu del 79, al cap i a la fi, una poesia amanida de símbols, el protagonista és un cec que viatja a les palpentes i així metaforitza la recerca del camí personal.


LA PROFESSIONALITZACIÓ DE L’ESCRIPTURA. EL RENOVADOR

Joan Barceló renovà l’escriptura de la seva època, sobretot el panorama literari juvenil amb obres com “Ulls de gat mesquer” (1979), on generà un món màgic, ple de bruixots, dimonis, gats, entre d’altres, un reguitzell d’aventures fantasioses a cavall d’un món imaginari i d’un altre món que només copsa allò material i aquest univers s’observa al llarg de tota la seva trajectòria literària. Obra que estava interconnectada amb dos contes: “Aquell vespre”, “Honor teratològic” i la novel·la “Pare rates” (1981), perquè en Barceló somiava en crear una obra total, sense barreres entre gèneres. Precisament, la dona de Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, li traduí aquesta obra al castellà el 1983, motiu que el donà a conèixer fora de les contrades catalanes. Alhora, Barceló fou una figura sobresortint de la poesia catalana amb quatre poemaris que el consolidaren: “No saps veure l’espai que t’envolta” (1977), “Diables d’escuma” (1980), “Pas de dansa” (1980) i finalment, “Immortal mort que et mors” (1983), aparegut pòstumament. Era una ampliació del recull de poemes “Esgrogueït paradís”. Amb l’obra completada guanyà el premi Consol Colell. El llibre finalment aparegué el 1983 i després de la desaparició del seu autor. Com a curiositat, aquest poemari mostra certa originalitat, conté simetries poètiques i juga molt amb la reiteració de fonètica per captivar més al lector.


Dolençós                              no m’adono

que estic ofe enmig del        ruixat: la sang m’amara

la boca treu rojor                  vomito tot l’enyor

em desempallego els             crits, amb l’ungla esgarrapo

tots els vels                            que m’ofeguen.

(poema amb simetria)


Tots aquests volums poètics es troben recollits dins “Esbrinem les flors de la terra: poesia completa” (1998), a cura de Julián Acebrón i Jordi Casals.

L’escriptor de Menàrguens es desmarcarà dins les lletres catalanes de finals dels setanta gràcies als guardons que no parava de rebre, essent un dels talents emergents, un dels nous valors de la literatura catalana, ho proven els premis següents:

El Premi Cònsol Colell de Suïssa pel poemari “Immortal mort que et mors”, el 1975. El 1978 és guardonat amb tres premis: el Premi Marià Manent, el Premi Ventura Gassol i el Premi Cavall Fort. El 1979 és consolida amb quatre premis més: Premi recull, Premi Vicent Andrés Estellés per “Diables d’Escuma”, accèssit del Premi de Narració de les Festes Pompeu Fabra i finalment, guanya el Premi Josep Maria Folch i Torres amb “Que comenci la festa!”.

Tots aquests premis deixen entreveure el talent que tenia Barceló, que tenia la mà trencada escrivint i la seva dèria afanyosa per publicar. Barceló ens llegà les següents novel·les:

“Obres completes. Volum XXVIII, que no sigui res” (1975), un volum que ell mateix s’autoedità i que contenia escrits de la seva infantesa i adolescència, que incloïa poemes, dibuixos i cal·ligrames; “Viatge enllunat” (1979), una mena de “Petit Príncep”, “Ulls de gat mesquer” (1979), la seva obra més coneguda; “Que comenci la festa!” (1980),  on retrata un barri marginal; “El somni ha obert una porta” (1981), “Estimada gallina” (1981), “Pare de rates” (1981), “Els dracs de la Xina” (1982), “Trenta taronges” (1985), “Un drapaire a Nova York” (1986), “Diumenge a la tarda” (2000), amb l’anècdota que les sis darreres apareguen de manera pòstuma. Quatre obres de la seva novel·lística foren traduïdes al castellà, i això expandí la seva fama per altres contrades del territori espanyol: “Ojos de jineta” (1979), “El sueño abre la puerta” (1983), “Mi querida gallina” (1982), “¡Qué comience la fiesta!” (1980). Els seus llibres tenien molta sortida a les escoles i tot i fer llibres infantils, sempre tenien un segon missatge, i aquests llibres també podien ésser llegits pels adults.

D’entre la seva narrativa breu ens llegà: “Per ser famós” (1979), “Ascensorista” (1979), “Cues” (1979), aquesta dins Cavall Fort, com també: “Cassola de tros” (1980), “Apocalipsi frustrat” dins “Escrivim a les parets”, Revista de les Arts de Balaguer (1980), “Miralls” (1980), dins la revista Cavall Fort,“Miracles i espectres” (1981), “Retalls” (1986), “Reculls de contes” (1986). La narrativa breu completa es pot trobar dins l’obra “Miracles i espectres. Narrativa breu completa” (1998), i finalment, “Diumenge a la tarda” (2000). Alguns d’ells també aparegueren en format radiofònic, a l’emissora del barri de Gràcia on treballava com a guionista, corria el 1979.

Pel que fa a la seva obra poètica, tan sols podem gaudir de quatre obres en la seva producció: “No saps veure l’espai que t’envolta” (1977), “Diables d’escuma” (1980), “Pas de dansa” (1980), “Immortal mort que et mors” (1983). El volum “Esbrinem les flors de la terra: poesia completa” (1998), ens permet gaudir de tots els seus versos d’una tirada, juntament amb els que editava en diverses revistes. En Joan dominava els sonets i la construcció poètica i això ho plasmava a les seves obres.




Però en Joan Barceló a més de dedicar-se a l’escriptura, tant a nivell literari, com a nivell periodístic dins del diari Avui, també dedicà una mica de temps a l’assaig. Així doncs, escrigué la biografia d’un dels autors que més apreciava, Josep Maria Folch i Torres, recollida en l’obra: “Folch i Torres, escriptor per a nois i noies” (1981).

En la seva vena teatral podem trobar tres obres que ens llegà: “Científicament s’ha demostrat” (1977), una obra de caire infantil; “Viatge enllunat” (1981), “El pergamí”, una narració adaptada per al teatre i finalment, “Olor de cebes” (1984).

El 1979 dirigí l’antologia “Escriptors lleidatans contemporanis”, que mesclava autors joves, amb d’altres de vells, i on curiosament s’hi incloia ell mateix.

Els cantautors Miquel Àngel Tena a “Cançons de la nit benigna” (1983) n’interpretà els poemes “Dansa final”, “L’emperador del bosc solar”, “Plegar caragols”, “Al turó de cada vila”; i Celdoni Fonoll, a “Recital mil” (1984), cantà “Al turó de cada vila”.

En l’actualitat, moltes de les seves obres han estat descatalogades, d’altres malauradament van veure la llum després de mort, i gràcies a la tasca dels familiars, editors i filòlegs per mantenir ben viva la seva flama. Barceló va exercitar un gran mestratge dins el panorama de la literatura infantil, i ho feia des de les editorials “La Galera” i la PAM (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) on s’editaven gairebé la totalitat de les seves obres.


L’ESTIL BARCELONIÀ

Barceló era un treballador infatigable, no aturava mai la seva escriptura, així com tampoc rebutjava cap oportunitat de presentar-se a un certamen literari o concursos artístics. Sovint s’exigia un nivell alt d’escriptura i escrivia per obligació, com si fos un exercici diari, això sí que el fascinava. En els seus escrits també se’ns deixa entreveure que era un autor que costava d’interpretar i trobar-los-hi un sentit lògic. Barceló amagava la seva manera de ser en l’escriptura, allí es deixondia, sense donar gaires pistes de la seva vida privada. Alguns d’aquests escrits eren bastits d’abstracció o pel vessant més surrealista. Però Joan Barceló no s’oblidava de la seva terra, Menàrguens, que a les seves obres apareixia sota el nom de Vacalforges. El darrer any de vida es féu amic del poeta Jordi Pàmies. Això li facilità que Pàmies li escrivís un pròleg i s’explanés sobre l’obra de Barceló d’aquesta manera:

“L’obra de Barceló és fruit d’una profunda crisi personal”, però portada al món poètic, i on sovint fa acte de presència “un crit dolorós davant un món caòtic, l’enfrontament amb l’absurditat de l’existència, la solitud”. Cosa que Barceló també reflectia en imatges pictòriques que vorejaven l’abstracció. Barceló quan escrivia mostrava un estil característic on s’observava: riquesa en el llenguatge, frescor en el seu imaginari, efectes inesperats, saviesa, musicalitat, varietats de recursos formals, i intentar sorprendre al lector amb imatges, metàfores i sobretot sensibilitat, embolcallada pel seu caràcter irònic i sentit de l’humor que també reflectia en els versos que escrivia. Així com també de vegades tendia cap a una crítica social i política.

L’estudiós de l’obra de Barceló, el filòleg lleidatà Andratx Badia va concretar cinc aspectes principals dins de la poètica barceloniana:

1.      Ús del fantàstic o neofantàstic. La fantasia dins de la realitat quotidiana, de la qual en forma part. Acceptada com a un fet natural.

2.      Ús del folklore. Barceló emprava llegendes, facècies, cançons, històries orals del poble dins de les seves narracions i en són una base argumental per fer els contes.

Barceló enregistrava a la gent gran del poble, perquè pretenia mantenir el parlar de la Baixa Noguera i posteriorment, reproduir-lo als seus llibres. Gràcies a la literatura oral del poble, ell accedeix a la literatura: la padrina i el cercle d’amics de la seva padrina.

3.      Recerca d’un estil propi: Barceló cerca constantment un nou llenguatge, un nou estil poètic, narratiu, lingüístic per expressar-se i que el defineixi com a contracultural, moviment que aleshores imperava. Per tant, de manera sovintejada utilitzava un llenguatge metafòric, i molt poètic. Val a dir, que en aquest apartat rebé influència dels còmics que llegia, com ara, “Mortadelo y Filemón” o “El capitán Trueno”. S’inventa frases com “color de gat quan fuig”, frase que li calcà posteriorment La Trinca a “El Danubi blau”, quan cantaven “color de gos quan fuig” o Barceló també experimentava a nivell formal.

4.      Autoreferencialitat: parteix de l’experiència real o viscuda per escriure els seus relats. No hi ha res que no hagués viscut de primera mà i això queda plasmat en els escenaris, persones que en darrera instància ficcionalitza.

5.      Discurs ideològic de l’autor: això produeix l’acte creatiu, i el basteix amb un discurs ideològic estètic: amb una apologia de la fantasia i transgressió artística; un discurs ideològic social i sobretot a favor de la marginalitat, oprimit i sempre enfrontat al poder i finalment, un discurs ideològic nacional: on mostra estimació per la llengua, cultura i país on viu.


L’obra de Joan Barceló està emmarcada, com glossa Andratx Badia en tres triangles geogràfics: Menàrguens, que esdevé Vacalforges, per sinonímia dialectal; a l’altra banda, Barcelona, que és el cor de la nit i en l’altre extrem se situa Estats Units d’Amèrica, país que visità l’any 1977 i que tant l’influí en obres posteriors com “Miracles i espectres”, obra en la qual mitifica la realitat. És aquí on ho inicia, i tenint com a referent “Cien años de soledad” de Gabriel García Márquez.

La dèria d’en Barceló era renovar i renovar, el panorama de la literatura infantil i juvenil. Renovellar-lo, impregnar-lo de sang nova i trencar amb el classicisme que venia de lluny, des dels temps d’en Josep Maria Folch i Torres, que segons deia el nostre poeta-escriptor, no plasmava la realitat del moment, ni les inquietuts de l’època.


UN AUTOR CONSIDERAT PÒSTUM QUE CAL REIVINDICAR

Barceló ens deixà un 24 de juliol de 1980, a Barcelona i amb tan sols vint-i-quatre anys, patí una aturada cardíaca mentre estava tranquil·lament a la seva llar, cosa que pot succeir a qualsevol. Ens deixà moltíssimes pàgines per escriure i un futur que ja no arribà, sinó en comptagotes, mitjançant alguna que altra obra inèdita i que per més dissort el nostre autor no veié sortir a la llum, “Hàlit de llac”, n’és una altra que recull diversos escrits i mai ha aparegut fins ara. En Barceló fou tot un capdavanter dins de la literatura catalana juvenil, n’esdevingué un dels principals portantveus a finals dels anys setanta, a principis dels vuitanta en vida i a mitjan dels vuitanta ja mort.

D’aquí que el seu germà, Damià Barceló, exercint de marmessor i assessorat pels escriptors Jordi Pàmias i Josep Vallverdú es posà a treballar per tal que veiessin la llum els diversos manuscrits inèdits que havien quedat escrits i guardats en un calaix, i gràcies a aquest treball ens han pogut arribar a les nostres mans, emperò, actualment, les seves obres no s’editen, ara bé, es poden trobar si més no, en llibreteries de vell o similars. Potser els actuals editors estan esperant una nova oportunitat o nous aires literaris.

En Joan, sovint s’infravalorava ell mateix, i una mostra la podem trobar al pròleg a “Obres completes. Volum XXVIII” (1975) quan explanava: “obra relimitada a cinc-cents exemplars mal impressos i del tot menyspreables”, com si no donés suficient importància a allò que escrivia o potser sí que n’hi donava, i ho volia dissimular llençant pilotes fora del camp. La seva trajectòria podria resumir-se en tres estacions d’un llarg viatge: Lleida - Montgat - Barcelona. El que és evident, és que en Joan Barceló donà un nou caire a la literatura catalana contemporània dels setanta i vuitanta, perquè tot i no ser-hi, encara anaven apareixent algunes obres que ens llegà, sobretot marcades pel caire existencialista i rural i ho féu amb prestigi i molta originalitat, donat el poc temps que va viure. Una trajectòria que bastí amb tan sols deu anys, convé recordar-ho. Seria un gran lament que la seva obra caigués en l’oblit.

Josep Maria Corretger
Octubre del 2013


Fonts:













SELECCIÓ POÈTICA:

Inclosa dins: Barceló, Joan, (1998). “Esbrinem les flors de la terra”, Poesia completa, a cura de Julián Acebrón i Jordi Casals, Pagès Editors, Lleida.

Hi ha nits de sang que em saben ben despert
als precs del foc alat. Hi ha nits de bes.
L’ombra no em ve a un joc que creu dubtós
si abans de res demano un glop d’argent.

Potser és la clau: la nit és una veu
i jo l’amant de cada plec de cos
que em mostra el so brunzent: ressona el cel
i em sento buit endins de tu, amorf.

Dormen els crims al riu del firmament
mentre el meu plany no el puc pas oblidar
en una nit que és morta i sense olors.

Dormen els Sols que van cap a Ponent
i algun follet agença el meu altar
si sé el secret: la veu és una nit.

(De Pas de dansa)

Tot deu tenir un símbol amagat:
l’aigua del pou, la lluna que s’hi apaga,
que faci vent i udoli el somni alat,
aquests estels,aquesta nit obaga...

Però no el sé, el fons de les figures
que a sota el fang algú ha inscrit amb signes
d’un alfabet remot: imatges pures
si sou vidents –pels orbs, lletres malignes.

Quan entri al pou tot el que sé ho sabré
a l’inrevés. L’enteniment s’empassa
codis de cec: damunt de l’aigua plou

(No sap ningú com destriar el clixé
del psalm ocult, però ens hi afanyem amb traça
car som un pou a dins d’un altre pou)

(De Diables d’escuma)


L’emperador del Bosc Solar
té uns diplomàtics disbauxats
que amb els arcans juguen a daus
i es rifen folls el cor del món.
L’ajuden savis de cartró
que a mitjanit, i d’amagat,
espien crims de l’univers
ben enfonyats a cada raig
perquè no els vegin de l’Olimp.

L’Emperador del Bosc Solar
va fer ocultar grans altaveus
als fons dels mars i oceans
per desvetllar-nos cada nit
amb el bramul dels seus sospirs,
per espantar l’aire i el foc.
I es va encabir un vestit de so
amb els filets de núvols d’or
que va robar a la mà del vent.

L’Emperador del Bosc Solar
ha fet molts pactes amb l’etern:
s’ha enllardissat els dits de cel,
s’ha capbussat en la foscor.
El trobareu pels carrerons
plegant cargols, caçant coloms,
dormint als bancs com un tarot,
tot preguntant als vianants:
Que em comprareu un tros de sol?

Plegar cargols
¿No veus pirates amb tresors robats al peu d’un pi;
les fades que ara han estrenat pijames de setí;
l’emperadriu sorgida d’un castell fill del platí;
sardanes de ministres calbs amb rams de cards als dits
i reis amb súbdits tan contents que riuen pel melic?

¿I tot el públic que s’encén quan surten uns farsants
a repetir allò tan vell, un crit al·lucinant;
no sents misteris de dolor que resen escolans;
les nenes maques d’aquest Circ que a tots convidaran
a xocolata i sucre amargs i glops d’arcaic xampany?

¿I omplint butxaques els obrers de fàbriques de foc
amb dones grasses al costat comprades de fa poc
que escolten junts aquesta nit els xiscles de consol
de cantants muts a públics sords que hi vénen amb esclops
i no els cal pluja ni humitat sinó tan sols cargols?

¿Tampoc no saps que tots plegats cerquem els animals
de banya erecta ben vestits i un xic eixelebrats
a cines vells i sense llum, amb un fanal al cap
per foradar la nit amb crits ballant potser algun vals
i fent mil jocs enmig d’un cel que no reclami el cant?


Atram
El cel penja d’un fil
El fil no es desfarà
lirà lirà
si tu saps somiar

Llum
¿Veus la lluna sense trenes
malvestida amb quatre draps
que es passeja enfarinada
entre els solcs de les carenes?

(De No saps veure l’espai que t’envolta)

Plany de pedra
Qui no ha plorat no sap què és cantar
el temps desfet que ha desesmat xisclant.
Tot m’apareix tal com si al cant distant
Hi hagués deixat la sal que fa el bon pa.

Si algú em pregunta quan, diré que enlloc;
Si algú em demana on, diré que mai...
D’espectador,el ball m’és un esplai.
De ballarí, se’m torna glaç o foc.

Tan sols jo sé que algú em vol fer plorar
i jo ho faré sabent com sé l’engany:
pensar que és falsa excusa l’estimar.

Sento la música d’un cel clar,
d’una nit dura al fil del temps d’antany.
Resumiré amb error: plorar és cantar.

TAST NARRATIU:

Ascensorista

No m'hi trobava gens bé, dins d'aquell vestidàs de vint-i-un botons. La roba era gruixuda i com d'escuma. Ni una arruga. Em sentia maniquí mecànic, de gestos mecànics, de somriure mecànic. Bé, potser em passarà, pensava. Era el primer dia que traballava com a ascensorista en aquell hotel de rètols de fluorescència intermitent a les nits de Broadway: "Howlive Hotel". Foscor. "Howlive Hotel". Foscor. I així fins a cremar-vos els ulls. S'encenien els puntets vermells escarlata que formaven les lletres del rètol i s'esfumaven tot prest com si volguessin ferir els ulls de qualsevol vianant que gosés enlairar el cap. Potser havien enginyat a posta aquells rètols assassins perquè tothom caminés amb el cap cot. Em va sorprendre la primera clienta. Ben abillada, treia el capet entre la tofa de pells que l'embolcallaven. Ni em va mirar. O potser em clissava de reüll per imaginar-me cadell acompanyant de les seves pells.Uix, quina ràbia que em feia! No m'havia dit a quin pis anava, només assenyalava amb l'índex de la seva maneta enguantada de blanc lletós, suposo que per indicar-me que volia aterrar al primer pis. Paciència. Era el primer dia que treballava d'ascensorista, no em calia ficar els peus a la galleda.

–Jove, deixi'm aquí mateix. Molt bé. No he fet cap imprudència, pensava.

Es va obrir la porta del primer pis i ella en va sortir.

 Però… què era allò?

En van entrar dues, de senyores com la que havia deixat. Iguals, exactes, repetides. I tampoc no deien res. Van obrir llurs manetes enguantades de blanc nivi. No em calia fer el pagès, ai!–Jove, deixi'ns aquí mateix.

 Vaig començar a suar perquè allò que temia ja s'havia esdevingut. Quan van acabar de baixar totes dues al segon pis, en van entrar quatre, també idèntiques, també de manetes de neu:

–Jove, deixi'ns aquí mateix. Com un cor d'escolans, vinga repetir la mateixa ordre. I l'hotel tenia molts pisos. Era interminable, i tot i que l'ascensor era gran, sabia que arribaria un moment que no hi cabria ni una agulla. Trenta-dues senyorasses fetes a motlle. Seixanta-quatre. A l'àtic, per fi! Van sortir totes i jo ja no sabia què em feia. A cada pis s'havien multiplicat. Abans de quedar-me inconscient vaig sentir remor de veus:

–Fixeu-vos: una catifa amb pelleringues de roba d'ascensorista, tota planxadeta, sota els nostres talons!

–Oh, guaita-hi! Hi ha el pobre xicot que premia els botons de l'ascensor.

 Apa, bonic, vine a celebrar amb nosaltres el dia del Congrés Anual de la Perfecta Mare de Família Nord-americana.

(Dins “Recull de contes”, 1986)

(Imatges extretes de: catedramariustorres.udl.cat)


!!EXERCICIS:
1. Fòrum: Has llegit quelcom d'en Joan Barceló? Què t'ha atret de les seves obres?
2. Realitza una petita ressenya biogràfica de Joan Barceló en format powerpoint o escrita, si ho desitges pots penjar-la a l'Slideshare i llavors enganxa aquí l'enllaç.
3. Quin és l'estil que empra Joan Barceló en la majoria de les seves obres?
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;