Alguns
el coneixen com aquell senyor que fa articles dia rere dia sense fi mentre
xucla la pipa i tecleja una Olivetti. Però la figura del senyor Espinàs no
necessita gaires presentacions, a més, a ell no li agraden gens ni mica, és
modest. Els seus primers passos com a articulista es remunten en temps inmemorials
a la editorial El Correo o Destino, on Camilo José Cela el contractà per la seva
qualitat el 1956 i per poques pessetes d’aleshores. La seva vida articulística
començà la diada de sant Jordi del 1976 en la columna “A la vora de…” sota la
mà del diari Avui, un matrimoni que
durà vint-i-set anys, fins al gener del 1999, que li valgué diversos premis
entre els que sobresurten el premi ciutat de Barcelona de periodisme (1983) i
el Premi Nacional de Periodisme (1995) atorgat per la Generalitat de Catalunya.
Continuà amb la columna diària intitulada “Petit observatori” els onze anys següents
fins a l’actualitat amb El Periódico de Catalunya. Sempre tracta diversos
temes, exposant el seu parer d’una manera cívica, però sense callar allò que
pensa. És així com vol que el recordem i se’l conegui, simplement com a un
autor d’articles, de cròniques i llibres de viatges. Se sent orgullós d’haver
estat coautor del Cant del Barça, però no dóna més importància a tot el seu
passat com a novel·lista ni com a músic. També s’ha desmarcat com un dels
cofundadors de la editorial La Campana, que edita la majoria de les seves
obres.
En
Josep Maria Espinàs i Massip nasqué el set de març del 1927 al barri de
l’Eixample a Barcelona. Ja de ben petit es llevava a les sis del de matí per
escriure historietes que li ballaven pel cap. El 1949 es llicencià en Dret a la
Universitat de Barcelona. És precisament aquest mateix any en què guanya el
premi Guimerà amb el primer article que escriu. Però fins al 1955 exercí
d’advocat, quan gràcies a Camilo José Cela entra a Destino i ho deixa de banda.
El
1953 amb la novel·la Com ganivets o
flames arriba al gran públic, atès que rep el Premi Joanot Martorell i és a
partir d’aquí que obre un petit període com a escriptor de novel·les i
narracions d’èxit que aviat clourà, com per exemple: Dotze bumerangs (1954), El
gandul (1955), Tots som iguals (1956)
que en traduir-se a l’anglès aclamaren Espinàs. Després vingueren La trampa (1956), Cita de narradors (1957), on cada autor parlava de l’obra d’un
altre escriptor, i que li valgué el Premi Josep Yxart. Posteriorment edità L’home de la guitarra (1957) i Combat de nit (1959), lectura
obligatòria en algunes universitats perquè és un puntal de la nostra literatura
catalana contemporània. Novel·les que intercalà amb obres narratives més breus:
Vestir-se per morir (1958), Variétés (1959), el va fer mereixedor del
premi de narracions Víctor Català i Els
joves i els altres (1960). Les dues darreres novel·les que escrigué foren: L’últim replà (1962), amb la qual guanyà
el Premi Sant Jordi de novel·la i La
collita del diable (1968). Amb Els
germans petits de tothom (1968) també es desdiu de la narració curta. Fins
i tot s’atreví amb el teatre a És
perillós fer-se esperar (1959). Per sort, i sorprenent a tothom, reprèn la vessant novel·lesca amb Vermell i passa (1992) i punt final. Aquí
finalitza la trajectòria del prolífic i talentós Josep Maria Espinàs
novel·lista, tasca que ja no li interessa gens ni mica de reprendre.
Recordant
temps passats, en una xerrada a Cerdanyola del Vallès, en motiu de la
inauguració d’una exposició en honor seu i de la marató literària que se li
dedicà, Espinàs glossà que començà com a novel·lista i autor de narracions però
en rebre alguns premis com el Premi Joanot Martorell, el Premi Sant Jordi, el
Premi Víctor Català i l’afalagament d’un membre del jurat d’un
d’aquests premis, ho deixà de banda, decidí engegar-ho tot a rodar, perquè no
volia ésser un narrador de ficció, no l’estimulava inventar, sinó que a ell li
encantava observar i explicar allò real, quelcom que copçaven els seus sentits.
Des dels inicis de la seva carrera d’escriptor ja no tornarà a escriure mai més
novel·la. “Com que em premiaven tot el que feia, volia fugir d’això”.
Durant
la dècada dels seixanta enregistra cançons i canta per iniciar el moviment
musical de la Nova Cançó, del qual en fou un dels principals impulsors, però en
veure que apareixen cantants fets decideix abandonar. D’entre 1962 i 1966
enregistrà els següents discos com a membre de Els Setze Jutges, del qual també
en fou un cofundador: Espinàs canta
Brassens (1962), Cançons tradicionals
catalanes (1962), Espinàs canta les
seves cançons (1963), Nadal a casa
(1963), amb Maria Cinta, Tu no estàs sol (1963),
Josep Maria Espinàs i orquestra (1963),
Els planificadors (1965) i Els noctàmbuls (1966). O va ser l’autor
de la cançó per als més menuts Viatge a
la lluna, musicada per Xavier Montsalvatge. El conjunt d’aquestes obres
crearan un moment propici per a què el 1983 la Generalitat de Catalunya el
guardoni amb la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria literària i
cultural.
El
senyor Espinàs ara presenta Una vida
articulada (2013), un compendi dels primers trenta-sis anys com a
articulista de premsa a diari. “M’agrada acostar-me a la gent”, diu, explicar
allò que li ve a la ment. Ell prefereix explorar el món i explanar-lo, més que
ficcionar. Un dels articles que més li agraden és “La sargantana i jo”.
L’origen de l’article cada dia té la seva anècdota: un periodista pel carrer
l’aturà a mitjan dels setanta i li comentà que havia d’escriure un article per
l’Avui, un cada quinze dies, i ell li digué que no, un cada dia era més
pragmàtic, així no refredaria l’escriptura. Sempre ho redacta tot amb la seva vella
Olivetti mecànica i llavors, algun aprenent –com diu ell- li pica el text per a
passar-lo a l’editor del diari. “Escric sobre qualsevol cosa”, afirma, “Vaig
lligant idees, pensin que feia novel·les sense guió, davant de la màquina
d’escriure”. Espinàs ens glossà que no escriu cada dia: “Sovint en faig tres de
seguits i d’altres no cap. Mai m’he quedat sense res a dir”.
Per
escriure ens recomana dues coses bàsiques: “observar i comparar. T’has d’aïllar
quan escrius i per fer-ho cal entrenar-se”. Espinàs és capaç d’escriure en
qualsevol lloc, tant és si hi ha silenci o no n’hi ha, ell es concentra,
s’allunya del brogit i escriu a raig.
“Quan
t’atures veus que hi ha vida”, això és el que pretén plasmar. Josep Maria
Espinàs no vol adoctrinar a ningú amb els seus escrits. “M’agrada ser foraster”,
li agrada viatjar o passejar-se per algun lloc sense ésser conegut i atabalat
per ningú. El senyor Espinàs és l’escriptor més viatger, però a ell no li
agrada que li diguin escriptor, remarca, de fet no es considera escriptor. Els
lectors que li adrecen cartes i esperen alguna resposta no la tindran: “Mai
contesto cartes als meus lectors, no hi estic obligat. Responc les que em
provoquen o valen la pena”.
Però
Espinàs és fidel a la seves creences i la seva Olivetti. No li interessa gens
ni mica internet, però li van penjant alguns articles que fa, perquè els
editors l’obliguen, sinó, res de res, “Internet? zero. No necessito la
informàtica. L’Olivetti em permet escriure si trauen la llum”, fa ell.
Els
banys de masses tampoc l’atreuen, però de tant en tant, assisteix a tertúlies o
presenta algun llibre, tot i que en comptades ocasions. “S’agraeix la
proximitat del públic”. Ens recordà que Pere Calders era un maniàtic de la
fotografia i que de manera sovintejava cercava les novetats, però ell se n’allunya
d’això que en diuen les noves tecnologies. Rememora amb nostàlgia la feina del
bon periodista, que abans no treballava tant: “Avui dia, el periodista pica
l’article, el maqueta”.
A l’hora de dedicar un article aconsella saber quelcom del destinatari. Li agrada demanar una mica d’informació,
però pot ser perillós:
Una
vegada va preguntar a qui dedicava l’obra: “Per en Jordi”, li digué una dona. “Qui és en
Jordi?” –féu ell-, “és el meu marit, és mort, cada any li regalo un llibre per
sant Jordi”, li respongué la senyora. Una altra vegada li van fer signar un
llibre que no era seu.
Espinàs
és ferm d’idees: “No penso en el futur. La previsió és absurda”, això ho aplica
a qualsevol cosa, com per exemple el petroli, uns diuen que tal any s’acabarà,
d’altres que en queda per tres anys, troba la previsió ridícula. “Els meus
articles no es podien classificar en un tema. Al llibre passa igual. Parlo de
diverses coses”. D’aquí que el volum tingui la vida articulística com a fil
conductor, l’esquer per al lector.
Josep
Maria Espinàs comentà la curiositat que deixà de ser conferenciant a Tarragona.
“Vaig acabar de fer una conferència i em van dir: -Ho ha fet molt bé, s’hi ha de
dedicar-. I contestà: -Aquesta és la darrera que faig”-. En canvi, l’atreuen les
tertúlies amb preguntes del seu públic. “Llegeixo molt menys i escric molt més
que la majoria d’escriptors”. Els temps musicals li queden llunyans. “Ara ja no
m’interessa la música com a mitjà de comunicació”.
Va
escriure la lletra del Cant del Barça el 1974 juntament amb Jaume Picas i
música de Manuel Valls Corina que posteriorment musicà la Coral Sant Jordi.
Matisa, “és un cant i no himne, per no ser militarista, tingué èxit perquè cada
frase musical respon a una idea i per això es pot cantar. I sense música i tot.
Tingué èxit per una qüestió tècnica. Diuen que és la cançó catalana més cantada
pel món. M’exalça veure nois japonesos com la canten”.
Durant els anys
vuitanta trobem a l’Espinàs més mediàtic, presentà diversos programes
d’entrevistes per televisió: Personal i
intransferible al Canal 33 (1993-1994), Identitats (1984-1988) i Senyals
al Canal 33 (1989-1990).
Pel
que fa a la seva obra en prosa de no ficció, trobem llibres de diverses
temàtiques i d’obres que no poden classificar-se en cap gènere: Petit observatori (1971), La gent tal com és (1971), Visions de Cadaqués (1978), Els nostres objectes de cada dia
(1981), El teu nom és Olga (1986), Inventari de jubilacions (1962), L’ecologisme és un egoisme (1993), A la vora de l’Avui (sis volums)
(1977-1987), en la vessant de memòries: El
nen de la plaça Ballot (1988), Relacions
particulars (2007), El meu ofici
(2008); retrats literaris a Josep Maria
de Sagarra (1962) i Lluís Llach
(1986). O d’altres com per exemple:
Carrers de Barcelona (1961), Barcelona, blanc i negre (amb Xavier
Miserachs) (1964), Això també és
Barcelona (1965), Viatge pels grans
magatzems (1993), Les 26 cançons infantils (2010),
llibre compartit amb Francesc Burrull.; o El teu nom és Olga (1986),
on explicava mitjançant cartes la relació entre un pare i una filla amb
síndrome de Down. Però el seu llegat literari i artístic va més enllà.
Queda demostrat que
Espinàs escriu sobre qualsevol cosa que li ve a la ment, d’aquí que dins la
seva narrativa hi hagi novel·les, llibres de viatges, memorialístics,
infantils, musicals, d’assaig, biografia, bé, un tot terreny de les nostres
lletres.
|
Josep Maria Corretger
Abril del 2013
Fonts consultades:
-Vikipedia.org
-lletra.uoc.edu
(Imatges extretes de: vilanova.cat i elperiodico.com)
!!EXERCICIS:
4 comentaris:
Albert Toà, 2n Batx E.
1. Realitza un petit resum d'aquest article de vuitanta a cent paraules.
Josep Maria Espinàs es un escriptor molt dedicat que va absolutament a la seva, l'hi encanta escriure i es un fanàtic de viatjar, això l'inspira, ha desenvolupat una gran tècnica per poder treballar en qualsevol ambient, tan si hi ha soroll com si no. Escriu més del que llegeix i va ser el creador del cant del Barça el qual es la cançó catalana més cantada arreu del mon. Els seus llibres son de temàtica variada i s'ha convertit en un escriptor molt reconegut i força valorat sobretot per la seva personalitat.
Albert Toà, 2n Batx E.
2. Fòrum: Què en penses de l'escriptura? T'agrada escriure? Et fa cosa fer-ho públic? Tens por a què et retreguin quelcom que has escrit? T'atreviries a escriure un article cada dia com el senyor Espinàs? Alguna vegada has llegit els seus articles a l'Avui abans o al Periódico actualment?
Si que m'agrada escriure i no em fa cosa fer-ho públic, segur que hi ha gent que l'hi agraden coses molt pitjors. Però poc temps tinc per fer-ho i si que m'atreviria a escriure un article com l'Espinàs però encara hem falta millorar molt la tècnica, potser algun dia. Sincerament no coneixia qui era aquest escriptor però si és tant reconegut potser tothom hauria d'aprendre coses d'ell.
Hola Albert,
Correccions:
és un escriptor ('ho és'), li encanta, és un fanàtic.
Està bé, però compte, ho has d'explicar amb les teves paraules, noto algunes frases literals, copiades del text i això no és vàlid. Cal que tingues cura.
Gràcies per fer la fitxa del senyor Espinàs, la propera ho faràs millor, però m'anoto el teu treball.
JM.
Hola Albert,
Correccions:
sí (afirmació), li agraden coses (un referent), però tinc poc temps (desordre), em falta.
Moltes gràcies per la teva opinió. Va venir a Cerdanyola del Vallès i també vaig aprendre molt d'ell i de les seves peculiaritats.
Posant un altre positiu.
T'animo a escriure una poesia a la fitxa "La llegenda de Sant Jordi" o a la de "Literaturitzem Sant Jordi".
Salutacions.
JM.
Publica un comentari a l'entrada