divendres, 19 d’abril de 2013

Josep Maria Espinàs. Un arquitecte de l'escrit. Adreçat a Batxillerat.


Alguns el coneixen com aquell senyor que fa articles dia rere dia sense fi mentre xucla la pipa i tecleja una Olivetti. Però la figura del senyor Espinàs no necessita gaires presentacions, a més, a ell no li agraden gens ni mica, és modest. Els seus primers passos com a articulista es remunten en temps inmemorials a la editorial El Correo o Destino, on Camilo José Cela el contractà per la seva qualitat el 1956 i per poques pessetes d’aleshores. La seva vida articulística començà la diada de sant Jordi del 1976 en la columna “A la vora de…” sota la mà del diari Avui, un matrimoni que durà vint-i-set anys, fins al gener del 1999, que li valgué diversos premis entre els que sobresurten el premi ciutat de Barcelona de periodisme (1983) i el Premi Nacional de Periodisme (1995) atorgat per la Generalitat de Catalunya. Continuà amb la columna diària intitulada “Petit observatori” els onze anys següents fins a l’actualitat amb El Periódico de Catalunya. Sempre tracta diversos temes, exposant el seu parer d’una manera cívica, però sense callar allò que pensa. És així com vol que el recordem i se’l conegui, simplement com a un autor d’articles, de cròniques i llibres de viatges. Se sent orgullós d’haver estat coautor del Cant del Barça, però no dóna més importància a tot el seu passat com a novel·lista ni com a músic. També s’ha desmarcat com un dels cofundadors de la editorial La Campana, que edita la majoria de les seves obres.



En Josep Maria Espinàs i Massip nasqué el set de març del 1927 al barri de l’Eixample a Barcelona. Ja de ben petit es llevava a les sis del de matí per escriure historietes que li ballaven pel cap. El 1949 es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona. És precisament aquest mateix any en què guanya el premi Guimerà amb el primer article que escriu. Però fins al 1955 exercí d’advocat, quan gràcies a Camilo José Cela entra a Destino i ho deixa de banda.

El 1953 amb la novel·la Com ganivets o flames arriba al gran públic, atès que rep el Premi Joanot Martorell i és a partir d’aquí que obre un petit període com a escriptor de novel·les i narracions d’èxit que aviat clourà, com per exemple: Dotze bumerangs (1954), El gandul (1955), Tots som iguals (1956) que en traduir-se a l’anglès aclamaren Espinàs. Després vingueren La trampa (1956), Cita de narradors (1957), on cada autor parlava de l’obra d’un altre escriptor, i que li valgué el Premi Josep Yxart. Posteriorment edità L’home de la guitarra (1957) i Combat de nit (1959), lectura obligatòria en algunes universitats perquè és un puntal de la nostra literatura catalana contemporània. Novel·les que intercalà amb obres narratives més breus: Vestir-se per morir (1958), Variétés (1959), el va fer mereixedor del premi de narracions Víctor Català i Els joves i els altres (1960). Les dues darreres novel·les que escrigué foren: L’últim replà (1962), amb la qual guanyà el Premi Sant Jordi de novel·la i La collita del diable (1968). Amb Els germans petits de tothom (1968) també es desdiu de la narració curta. Fins i tot s’atreví amb el teatre a És perillós fer-se esperar (1959). Per sort, i sorprenent a tothom, reprèn la vessant novel·lesca amb Vermell i passa (1992) i punt final. Aquí finalitza la trajectòria del prolífic i talentós Josep Maria Espinàs novel·lista, tasca que ja no li interessa gens ni mica de reprendre.

Recordant temps passats, en una xerrada a Cerdanyola del Vallès, en motiu de la inauguració d’una exposició en honor seu i de la marató literària que se li dedicà, Espinàs glossà que començà com a novel·lista i autor de narracions però en rebre alguns premis com el Premi Joanot Martorell, el Premi Sant Jordi, el Premi Víctor Català i l’afalagament d’un membre del jurat d’un d’aquests premis, ho deixà de banda, decidí engegar-ho tot a rodar, perquè no volia ésser un narrador de ficció, no l’estimulava inventar, sinó que a ell li encantava observar i explicar allò real, quelcom que copçaven els seus sentits. Des dels inicis de la seva carrera d’escriptor ja no tornarà a escriure mai més novel·la. “Com que em premiaven tot el que feia, volia fugir d’això”.

Si ens fixem en el seu llarg camí literari, a mitjan dels anys cinquanta Josep Maria Espinàs conrea l’escriptura de viatges, un passatemps que aviat es convertirà en un dels seus preferits, viatjar i realitzar llibres sobre els seus viatges i vivències, creant així una literatura viatgera: Viatge al Pirineu de Lleida (1957), Viatge al Priorat (1962), Viatge a la Segarra (1972) o fent un total de disset llibres sota el títol A peu per…, com per exemple: A peu per la Terra Alta (1989), A peu pels camins de cendra (1994), A peu pel País Basc (2000), A peu per Mallorca sense veure el mar (2005) que va guanyar el Premi Lletra d’Or el 2006 o A peu per Aragó. El Somontano (2006) entre d’altres. A la dècada dels noranta veieren la llum dos llibres curiosos: Viatge als grans magatzems (1993) i A peu per la terra cremada (1995).
Durant la dècada dels seixanta enregistra cançons i canta per iniciar el moviment musical de la Nova Cançó, del qual en fou un dels principals impulsors, però en veure que apareixen cantants fets decideix abandonar. D’entre 1962 i 1966 enregistrà els següents discos com a membre de Els Setze Jutges, del qual també en fou un cofundador: Espinàs canta Brassens (1962), Cançons tradicionals catalanes (1962), Espinàs canta les seves cançons (1963), Nadal a casa (1963), amb Maria Cinta, Tu no estàs sol (1963), Josep Maria Espinàs i orquestra (1963), Els planificadors (1965) i Els noctàmbuls (1966). O va ser l’autor de la cançó per als més menuts Viatge a la lluna, musicada per Xavier Montsalvatge. El conjunt d’aquestes obres crearan un moment propici per a què el 1983 la Generalitat de Catalunya el guardoni amb la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria literària i cultural.

El senyor Espinàs ara presenta Una vida articulada (2013), un compendi dels primers trenta-sis anys com a articulista de premsa a diari. “M’agrada acostar-me a la gent”, diu, explicar allò que li ve a la ment. Ell prefereix explorar el món i explanar-lo, més que ficcionar. Un dels articles que més li agraden és “La sargantana i jo”. L’origen de l’article cada dia té la seva anècdota: un periodista pel carrer l’aturà a mitjan dels setanta i li comentà que havia d’escriure un article per l’Avui, un cada quinze dies, i ell li digué que no, un cada dia era més pragmàtic, així no refredaria l’escriptura. Sempre ho redacta tot amb la seva vella Olivetti mecànica i llavors, algun aprenent –com diu ell- li pica el text per a passar-lo a l’editor del diari. “Escric sobre qualsevol cosa”, afirma, “Vaig lligant idees, pensin que feia novel·les sense guió, davant de la màquina d’escriure”. Espinàs ens glossà que no escriu cada dia: “Sovint en faig tres de seguits i d’altres no cap. Mai m’he quedat sense res a dir”.




Per escriure ens recomana dues coses bàsiques: “observar i comparar. T’has d’aïllar quan escrius i per fer-ho cal entrenar-se”. Espinàs és capaç d’escriure en qualsevol lloc, tant és si hi ha silenci o no n’hi ha, ell es concentra, s’allunya del brogit i escriu a raig.

“Quan t’atures veus que hi ha vida”, això és el que pretén plasmar. Josep Maria Espinàs no vol adoctrinar a ningú amb els seus escrits. “M’agrada ser foraster”, li agrada viatjar o passejar-se per algun lloc sense ésser conegut i atabalat per ningú. El senyor Espinàs és l’escriptor més viatger, però a ell no li agrada que li diguin escriptor, remarca, de fet no es considera escriptor. Els lectors que li adrecen cartes i esperen alguna resposta no la tindran: “Mai contesto cartes als meus lectors, no hi estic obligat. Responc les que em provoquen o valen la pena”.

Però Espinàs és fidel a la seves creences i la seva Olivetti. No li interessa gens ni mica internet, però li van penjant alguns articles que fa, perquè els editors l’obliguen, sinó, res de res, “Internet? zero. No necessito la informàtica. L’Olivetti em permet escriure si trauen la llum”, fa ell.

Els banys de masses tampoc l’atreuen, però de tant en tant, assisteix a tertúlies o presenta algun llibre, tot i que en comptades ocasions. “S’agraeix la proximitat del públic”. Ens recordà que Pere Calders era un maniàtic de la fotografia i que de manera sovintejava cercava les novetats, però ell se n’allunya d’això que en diuen les noves tecnologies. Rememora amb nostàlgia la feina del bon periodista, que abans no treballava tant: “Avui dia, el periodista pica l’article, el maqueta”.

A  l’hora de dedicar un article aconsella saber quelcom del destinatari. Li agrada demanar una mica d’informació, però pot ser perillós:

Una vegada va preguntar a qui dedicava l’obra:  “Per en Jordi”, li digué una dona. “Qui és en Jordi?” –féu ell-, “és el meu marit, és mort, cada any li regalo un llibre per sant Jordi”, li respongué la senyora. Una altra vegada li van fer signar un llibre que no era seu.

Espinàs és ferm d’idees: “No penso en el futur. La previsió és absurda”, això ho aplica a qualsevol cosa, com per exemple el petroli, uns diuen que tal any s’acabarà, d’altres que en queda per tres anys, troba la previsió ridícula. “Els meus articles no es podien classificar en un tema. Al llibre passa igual. Parlo de diverses coses”. D’aquí que el volum tingui la vida articulística com a fil conductor, l’esquer per al lector.

Josep Maria Espinàs comentà la curiositat que deixà de ser conferenciant a Tarragona. “Vaig acabar de fer una conferència i em van dir: -Ho ha fet molt bé, s’hi ha de dedicar-. I contestà: -Aquesta és la darrera que faig”-. En canvi, l’atreuen les tertúlies amb preguntes del seu públic. “Llegeixo molt menys i escric molt més que la majoria d’escriptors”. Els temps musicals li queden llunyans. “Ara ja no m’interessa la música com a mitjà de comunicació”.

Va escriure la lletra del Cant del Barça el 1974 juntament amb Jaume Picas i música de Manuel Valls Corina que posteriorment musicà la Coral Sant Jordi. Matisa, “és un cant i no himne, per no ser militarista, tingué èxit perquè cada frase musical respon a una idea i per això es pot cantar. I sense música i tot. Tingué èxit per una qüestió tècnica. Diuen que és la cançó catalana més cantada pel món. M’exalça veure nois japonesos com la canten”.

Espinàs va a la seva i ja en té 86, com que li va bé, no vol deixar de banda la seva inseparable pipa, tampoc l’Olivetti. "Escriptor?", millor dir-li periodista o s’enfada. És l’autor més veterà de la diada de sant Jordi, ja que fa més de cinquanta anys que hi va, i explanà que sempre dedicava els llibres de peu, vuit hores sense aturar-se. 
Durant els anys vuitanta trobem a l’Espinàs més mediàtic, presentà diversos programes d’entrevistes per televisió: Personal i intransferible al Canal 33 (1993-1994), Identitats (1984-1988) i Senyals al Canal 33 (1989-1990).


Pel que fa a la seva obra en prosa de no ficció, trobem llibres de diverses temàtiques i d’obres que no poden classificar-se en cap gènere: Petit observatori (1971), La gent tal com és (1971), Visions de Cadaqués (1978), Els nostres objectes de cada dia (1981), El teu nom és Olga (1986), Inventari de jubilacions (1962), L’ecologisme és un egoisme (1993), A la vora de l’Avui (sis volums) (1977-1987), en la vessant de memòries: El nen de la plaça Ballot (1988), Relacions particulars (2007), El meu ofici (2008); retrats literaris a Josep Maria de Sagarra (1962) i Lluís Llach (1986). O d’altres com per exemple: Carrers de Barcelona (1961), Barcelona, blanc i negre (amb Xavier Miserachs) (1964), Això també és Barcelona (1965), Viatge pels grans magatzems  (1993), Les 26 cançons infantils (2010), llibre compartit amb Francesc Burrull.; o El teu nom és Olga (1986), on explicava mitjançant cartes la relació entre un pare i una filla amb síndrome de Down. Però el seu llegat literari i artístic va més enllà.
Queda demostrat que Espinàs escriu sobre qualsevol cosa que li ve a la ment, d’aquí que dins la seva narrativa hi hagi novel·les, llibres de viatges, memorialístics, infantils, musicals, d’assaig, biografia, bé, un tot terreny de les nostres lletres.


En els darrers anys no s’aturen els reconeixements. Així el 2002 Òmnium Cultural li concedí el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 2007 rebé la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya pel seu destacat paper dins el grup musical Els Setze Jutges, del qual en fou peça fundacional. Espinàs no atura el seu ideari articulístic per res del món, algunes vegades el nostre pensament estarà de la seva banda d’altres no, cosa que no el capfica gens ni mica, però és evident que la seva escriptura sembla no tenir fi.

Josep Maria Corretger
Abril del 2013



Fonts consultades:

-Vikipedia.org

-lletra.uoc.edu

(Imatges extretes de: vilanova.cat i elperiodico.com)

!!EXERCICIS:
1. Realitza un petit resum d'aquest article de vuitanta a cent paraules.
2. Fòrum: Què en penses de l'escriptura? T'agrada escriure? Et fa cosa fer-ho públic? Tens por a què et retreguin quelcom que has escrit? T'atreviries a escriure un article cada dia com el senyor Espinàs? Alguna vegada has llegit els seus articles a l'Avui abans o al Periódico actualment?

4 comentaris :

Albert Toà ha dit...


Albert Toà, 2n Batx E.

1. Realitza un petit resum d'aquest article de vuitanta a cent paraules.

Josep Maria Espinàs es un escriptor molt dedicat que va absolutament a la seva, l'hi encanta escriure i es un fanàtic de viatjar, això l'inspira, ha desenvolupat una gran tècnica per poder treballar en qualsevol ambient, tan si hi ha soroll com si no. Escriu més del que llegeix i va ser el creador del cant del Barça el qual es la cançó catalana més cantada arreu del mon. Els seus llibres son de temàtica variada i s'ha convertit en un escriptor molt reconegut i força valorat sobretot per la seva personalitat.

Albert Toà ha dit...


Albert Toà, 2n Batx E.

2. Fòrum: Què en penses de l'escriptura? T'agrada escriure? Et fa cosa fer-ho públic? Tens por a què et retreguin quelcom que has escrit? T'atreviries a escriure un article cada dia com el senyor Espinàs? Alguna vegada has llegit els seus articles a l'Avui abans o al Periódico actualment?

Si que m'agrada escriure i no em fa cosa fer-ho públic, segur que hi ha gent que l'hi agraden coses molt pitjors. Però poc temps tinc per fer-ho i si que m'atreviria a escriure un article com l'Espinàs però encara hem falta millorar molt la tècnica, potser algun dia. Sincerament no coneixia qui era aquest escriptor però si és tant reconegut potser tothom hauria d'aprendre coses d'ell.

Josep Maria Corretger ha dit...

Hola Albert,

Correccions:

és un escriptor ('ho és'), li encanta, és un fanàtic.

Està bé, però compte, ho has d'explicar amb les teves paraules, noto algunes frases literals, copiades del text i això no és vàlid. Cal que tingues cura.

Gràcies per fer la fitxa del senyor Espinàs, la propera ho faràs millor, però m'anoto el teu treball.

JM.

Josep Maria Corretger ha dit...

Hola Albert,

Correccions:

sí (afirmació), li agraden coses (un referent), però tinc poc temps (desordre), em falta.

Moltes gràcies per la teva opinió. Va venir a Cerdanyola del Vallès i també vaig aprendre molt d'ell i de les seves peculiaritats.

Posant un altre positiu.

T'animo a escriure una poesia a la fitxa "La llegenda de Sant Jordi" o a la de "Literaturitzem Sant Jordi".

Salutacions.

JM.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;