Jacint Verdaguer: el primer poeta de Catalunya. Adreçat a Batxillerat

Com clamen algunes biografies, a Jacint Verdaguer i Santaló, el podríem ben bé anomenar “el primer poeta de Catalunya” o bé “el poeta més gran de Catalunya” i segur que no aniríem desencaminats.

Verdaguer, nascut al poblet de Folgueroles, a la plana de Vic el 1845, fou el tercer de vuit germans, cinc moriren en l’alletament, i quedaren tres germans: Miquel, el primogènit morí amb quaranta anys i Jaume, aquest darrer mort abans de néixer el poeta. Als quals seguiren: Francesca, Bartomeu, Margarida, Josep i Filomena. Tots ells morts prematurament. Filomena morí a l’edat de cinc anys i quan Cinto en tenia nou. Aquest traspàs causà una gran tristor en el poeta i que arrossegà durant anys. Fill de pare picapedrer i que a la vegada portava un hort en arrendament proper a la població. Verdaguer era el fill predilecte de la família.

La seva mare, era molt religiosa, s’aturava a resar en cada creu del camí a casa que trobava. A les nits, i com era afeccionada a les llegendes i cançons populars, les ensenyava al seu fill Jacint, aleshores, un jove entremaliat i que quan podia feia alguna que alta bretolada amb els seus amics. Fins al punt, que quan podia anava a cantar caramelles de masia en masia amb els seus companys.

Jacint a l’edat d’onze anys deixà l’escola del poble i s’acomiadà del seu vell professor. Posteriorment ingressà al Seminari de Vic, obligat per les circumstàncies, ja que el seu segon germà, qui havia d’entrar-hi havia mort, d’aquí que el jove Verdaguer ocupés la vacant. Altrament, la seva mare molt religiosa també en tingué la culpa. En aquella època, si no estudiaves, tornaves a treballar la terra. Al seminari s’hi ingressava per cursar dos anys de gramàtica o bé tres anys de filosofia, per llavors, ampliar estudis a la universitat. Verdaguer, que provenia d’una família de camperols no estava avesat a pensar. Era un xicot sensible i poc brillant en els estudis, fins i tot, estigué a punt d’abandonar el Seminari. El va salvar la biblioteca del mateix Seminari, atès que, llegia de manera constant allò que li agradava. Aviat conegué els clàssics, autors, com Ovidi, Virgili o Plató, però també els autors representatius d’Itàlia, castellans, romàntics francesos, autors catalans de totes les èpoques. Amb tan sols deu anys participà als primers Jocs Florals i obtingué dos guardons.

Moltes vegades, en Jacint Verdaguer va estar a punt de lluitar per Espanya. Per dintre seu li bullia l’ànima de soldat, era en temps de joventut. A Verdaguer li encantaven els jocs de cartes, jugar a bitlles, ballar. Era un enamorat de les festes, dels costums, de les tradicions de la terra, balls i cançons. Gràcies a la seva mare. En aquest període de temps trobem els seus primers versos escrits, són uns versos d’adolescent, uns versos que imiten les cançons populars i que ens parlen de la seva terra, la plana de Vic. En aquests, s’hi glossen l’amor per una noia, els records i emocions. No són uns poemes ni molt inspirats ni de grans belleses. L’obra “Els amors d’en Jordi i na Guideta”, és una obra sota la influència de Mistral, a la qual Verdaguer s’oposà, no volia veure-la publicada, perquè era jove, atès que, explanava porcions autobiogràfiques, sobre aquest enamorament seu, i no volia descobrir a la resta de mortals les intimitats de llur ànima. Finalment, veié la llum uns anys després de la mort del poeta amb l’afany de fer diners per part dels editors.

Un dels seus primers poemes fou “Dos màrtirs de ma pàtria”, escrit durant el temps de lleure que disposava a la masia en què vivia. Al poema Verdaguer parla de manera amarga en uns versos molt monòtons. Aparegué a la premsa en forma de fulletó. Verdaguer vivia en la misèria, i això podia veure’s en la seva manera de vestir. La decepció per l’amor d’una noia l’apropà a l’abandonament dels estudis i a enfadar-se amb els pares. Però seguia escrivint, ara versos de burla, imitacions als poemes del rector de Vallfogona. To que dominava entre els estudiants.

A l’edat de divuit anys, i després de la boda del germà gran, Verdaguer s’independitzà dels pares i decideix anar a viure a la masia d’una tia. L’autor ho explicà així: “A casa, no em podien mantenir i no em tocà més remei que anar-me’n de mestre a una masia”. Era a la masia de can Tona. Verdaguer hi visqué fins al moment d’ingressar al sacerdoci. Allí cuidava els petits de la casa i treballava la terra, quan tenia una estona també escrivia. Gràcies a l’amistat i inspiració amb Collell, Verdaguer decideix presentar-se als Jocs Florals de Barcelona. Així doncs, el 1865 el poeta de Folgueroles presentà tres composicions als Jocs Florals i en fou premiat en dues: “Els minyons d’en Veciana”, per l’amor a les tradicions i el patriotisme a “La mort de Rafel Casanova”. Després de molts maldecaps de si anar o no a recollir els premis, atès que no tenia roba adient, i ja havia rebut humiliacions en la seva vida d’estudiant pobre, així com també burles al Seminari per part d’un professor i alguns alumnes, demanà prestada una jaqueta i una gorra mussa a un amic del poble. En aquest mateix any, escriu al periòdic Eco de la Montaña el poema de dos cants “Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià”. Coneix personatges rellevants de l’època com Milà i Fontanals i Marià Aguiló.

Marià Aguiló, el poeta de Mallorca ja va predir la fama futura de Verdaguer. El fill de Folgueroles estava decebut perquè a la premsa local de Vic es féu poc ressò del seu guardó als Jocs Florals. Aviat s’adonà que això li generaria enveges. Per tant, davant això, Verdaguer no se sentí estimat a la seva terra i quan s’enfadava deia als pares que no volia ésser sacerdot, de fet, s’inicià en aquest aspecte massa jove i que per contra, volia anar a Amèrica a fer de soldat, aquesta admiració per l’altra banda del toll li venia per Cristòfor Colom. Això disgustava als seus vells. En Jacint admirava a dos sants: Sant Francesc i Sant Jordi. Època en què li ballava pel cap de ser frare i entrar a l’orde de Sant Francesc, ja que estava llegint els místics i les vides dels sants i d’aquesta manera també viatjar a la seva estimada Amèrica.

A poc a poc, Jacint s’allunyava de l’escriptura de temes profans. Vèncer als Jocs Florals del 1865 li donà fama i l’esperonà en el fracàs dels exàmens del Seminari. El premi li generà confiança i començà a treballar en noves obres. El 1866 és de nou premiat als Jocs Florals en quatre composicions, ara bé, no obtingué la Flor Natural. Decideix no anar a Barcelona a recollir-los, potser, segons Sebastià Juan Arbó perquè s’estava encaminant a la vida religiosa. El 1867 i per primera vegada, fracassà als Jocs Florals i no rebé cap premi. El seu amic Collell li obrí el camí als corrents universals. Al cap de pocs anys, Verdaguer tornaria a ser premiat als Jocs Florals (1873) amb «El plor de la tórtora» i «La batalla de Lepant» i un any després , amb «Sant Francesc s’hi moria».

A Verdaguer li sorgí la idea de realitzar un poemari sobre Cristòfor Colom i Tenerife. En aquests imitaria els poetes castellans i s’inspiraria en els amors de Dido de l’“Eneida” de Virgili. Llavors, i en darrera instància prengué el tema del continent perdut de l’Atlàntida, que juntament amb els càstigs dels déus donarien forma a la seva idea inicial. La inspiració li vingué gràcies a la lectura del llibre “Los grandes castigos del Padre Nuremberg”, que feia amb seva mare. Jacint tenia l’objectiu d’agermanar dos temes quasi oposats: un de tipus històric i l’altre llegendari. En primer lloc, la descoberta d’Amèrica i per l’altra banda, l’enfonsament de l’Atlàntida. Ho fa a través d’un llarg poema èpic dominat per la geologia. Format per deu cants que fan referència a l’enfonsament del continent dels atlants, a la recerca d’Hesperis per part d’Hèrcules i al naixement d’Espanya. Amenitzats per una introducció i una coda final sobre el descobriment d’Amèrica per Cristòfor Colom. L’obra és rica en referències: el desbordament del riu Mèder a Vic, l’obra de Plató sobre els atlans, un llibre d’ascètica per part del pare Nieremberg, on glossa que l’Atlàntida fou enfonsada sota les aigües per un càstig diví, o els nou viatges que va realitzar a Cuba entre d’altres. En l’obra no hi ha apareix un heroi veritable, d’aquí que Hèrcules personifiqui les forces de la terra, ho fa a través de la natura.

Pels consells rebuts de Milà i Fontanals, Verdaguer en retocà alguns poemes i n’adoptà un to religiós. L’Atlàntida seria enfonsada pels seus pecats, la còlera de Jahvè caurà sobre la ciutat. A partir d’aquí, esdevindran ruïnes les ciutats i els habitants sucumbiran en tempestes. Hèrcules correrà a salvar la dolça Hesperis. Lligat a la redempció a través del descobriment d’Amèrica. Dins el poemari hi trobem la mitologia, la religió, la llegenda, la història, el signe de Crist brillant per sobre de tot. Al Seminari desaconsellaren que portés a terme “L’Atlàntida” (1877). l’Obra fou premiada als Jocs Florals del mateix any, esdevé la culminació de la Renaixença i fou escrita amb només trenta-dos anys. Rebé el premi extraordinari atorgat per la Diputació de Barcelona dins del certamen literari.

Al cap de poc temps, Verdaguer fundà l’Esbart de Vic el 1867, inspirant-se en les festes literàries de Provença i que es portaven a terme a l’aire lliure. En aquestes trobades cantarien, recitarien versos, farien lectures, i viurien “com els ocells”, d’aquí el seu nom. L’Esbart traspassà els límits de la comarca amb el seu èxit.

El 1868 volia participar als Jocs Florals però era un mar de dubtes. Estava trist perquè el seu amic Collell es desplaçà a Barcelona per acabar els estudis a la universitat. Un dia s’assabentà que el seu amic venia a Vic i el despertà a la matinada per llegir-li l’obra “L’Atlàntida”. A Collell li desgradà i en desaconsellà portar-la als Jocs Florals. Finalment, Verdaguer la hi presentà i fracassà. Passats els Jocs Florals, Collell comentà a Jacint que el jurat havia trobat l’obra complicada i n’havien abandonat la lectura. Jacint estava empipat perquè no acceptava perdre. Llavors, i després de meditar uns dies, visita el seu amic Milà i Fontanals, escolta els seus consells, en reescriu unes parts i el poemari pren la forma definitiva.

Fins a l’estiu de 1870 no sabem moltes coses del poeta. Verdaguer es manté en silenci durant dos anys. Es disposa a realitzar carrera eclesiàstica. Dos anys abans, i quan Jacint era sots-diaca, havia comunicat la seva intenció a Milà i Fontanals. Verdaguer li diu que: “Pregui a Déu si alguna vegada es recorda de mi, que em faça un bon capellà abans que un bon poeta”.

A més de les lectures que Verdaguer feia dels místics i religiosos, ara també llegia llibres de botànica i de geologia que amb d’altres obres forticaran la fe. Ara no escriurà poesia ni es presentarà a premis literaris. Temps en què el seu amic Collell triomfa als Jocs Florals. Jacint abandona definitivament la masia de can Tona després de set anys. Segons l’escriptor Sebastià Juan Arbó, Jacint es mogué únicament segur escrivint poesia, la resta de decisions a la seva vida gairebé es compten per errors i desencants”. D’una poesia on el cabell ros està caracteritzat per la bondat, i la puresa en les criatures que les protagonitzen.

Al cap de poc temps de celebrar el que seria la seva primera missa com a mossèn, prop de tres mesos després, morí la seva mare a causa d’una asma bronquial. El sacerdot Verdaguer és destinat a predicar a la població de Vinyoles d’Orís. Com diu la dita: “Capellà nou, sants en dansa”. El 1870 se li començà a manifestar una malaltia anomenada anèmia cerebral que li causava forts mal de caps. Quatre anys més tard es desplaça a Barcelona per un temps de vuit mesos, on freqüenta de manera habitual «La penya dels minyons», lloc on coneix els futurs bisbes, Josep Torras i Bages, i Estalella i Cortès. Allí mateix, coneix i veu el grup cultura Esbart de Vic i participa en tertúlies literàries. És el 1874 en què entra a treballar durant gairebé dos anys com a capellà per la Companyia Transatlàntica, de la qual n’era el propietari el marquès de Comillas. Durant aquest període realitzà nou cops la trajectòria fins a Cuba. Temps que fou favorable per a millorar la seva actitud i finalitzar «L’Atlàntida».

Verdaguer començava a emmalaltir a causa del treball, però s’esforçava per acabar “L’Atlàntida”. Collell el porta a un metge. Aquest el veu amb esgotament cerebral. Tres anys després deixa Vinyoles d’Orís i planta un llorer de record prop de l’església on realitzava missa. Güell, un cosí l’ajuda a dir missa. Verdaguer amb el cap rapat s’aplicava un emplastre al cap per curar-se i posar-se a treballar de nou en “L’Atlàntida”. Collell li recomanà fugir d’Espanya per motius de seguretat. Plegats s’encaminen a França. Creuaren la frontera, entraren al Rosselló pel Coll d’Ares, i arribaren a Vinçà. Allí troben Josep Torras i Bages, que recomana un metge a Verdaguer que l’assessora que faci repòs mental i tingui una bona alimentació. Mentre, la situació a Espanya anava millorant a poc a poc. En Jacint i en Collell decidiren retornar a Vic. Un dels darrers metges que el visità pronosticà al nostre poeta que li quedaven pocs dies de vida. Així, que Verdaguer se cita amb un altre metge per tal de ser explorat, i li consella descans al mar. Antoni Estalella ho sap i ho parla amb una colla d’amics. Antoni tenia d’alumne un fill del marquès de Comillas. Gràcies a això intenten que Verdaguer parli amb el marquès per tal que li ofereixi feina com a capellà en un vaixell de la seva companyia i així millori la salut. La companyia transatlàntica feia rutes a les Antilles, i un dels objectius de Verdaguer era conèixer l’oceà Atlàntic per tal d’escriure una obra en la qual treballava de feina uns anys. D’aquesta manera, el nostre poeta també evitaria rebre més humiliacions. Verdaguer fa els possibles per tal d’aconseguir aquesta feina i fins i tot, plora i suplica al marquès ésser l’afortunat. S’hi estigué un parell d’anys. Temps de l’escriptura de «L’emigrant». El 1876 viu al palau del marquès de Comillas on treballa com a capellà de família, això el posa en contacte amb ambients més elevats.

Quatre anys més tard, veu la llum “Llegenda de Montserrat” (1880), obra que conté la llegenda de fra Garí i na Riquilda, inspirada en el mite de la bella i la bèstia i el poema de l’escolanet mort. És una de les millors obres del poeta. L’escrigué en l’any de mil·lenari de Montserrat. Els poemes “El plor de la tórtora” i “Sant Francesc s’hi moria” són premiats als Jocs Florals. El 1880 és nomenat Mestre en Gai Saber amb el poema «La barretina», posteriorment musicada i cantada en romeries i pelegrinatges. Tres anys després, guanya de nou als Jocs Florals amb «Oda a Barcelona», poema que recorda a “L’Atlàntida” pel metre. Rius i Taulet, alcalde de Barcelona en féu imprimir cent mil còpies per a les escoles públiques i Verdaguer rep la medalla d’or de la ciutat. Cantava al progrés de Catalunya, i no a les grandeses o a les generacions mortes. També al ferrocarril i a l’agitació de les fàbriques. El 1883 Verdaguer s’encarrega de l’administració de les almoines del marquès per ajudar a les famílies necessitades. Època en què també realitza diversos viatges.

A Tarragona guanya un premi en honor del Sagrat Cor de Jesús amb el poema inacabat “El somni de Sant Joan”, poema escrit el 1882 i refós el 1887, amb la poesia religiosa i la catalanitat com a rerefons per convertir individus al catolicisme. Verdaguer és el president i fa el discurs. És convidat per Teodor Llorente a presidir els Jocs Florals de València creats a imitació dels de Barcelona. Apareix Àngel Guimerà que triomfa amb “Gal·la placídia” i apareix un nou poeta destacat, Joan Maragall. Com cada any a la celebració hi assístí José Zorrilla. En acabar les festes al juliol visita el Pirineu on cerca inspiració per a la futura obra “Canigó”, acompanyat de don Claudi o tot sol. Repetia any rere any. Verdaguer s’incomoda a Comillas pel fet de relacionar-se amb persones de rang.

Les cartes de Verdaguer escrivia per quelcom eren breus, serioses, nervioses, amb frases curtes. Escrites amb proses pel deliri al poema o el viatge.

Verdaguer sent inseguretat en el seu destí i la seva poesia recula. A les obres “Càntics”, “Veus del bon pastor” hi ha la seva producció més fluixa. Té com a gran il·lusió viatjar a Terra Santa. Mor el marquès de Comillas i el seu desig encara no s’ha realitzat. Era admirador del poeta Mistral. Verdaguer rebutja la canongia. No vol honors. També defuig les festes i sopars per no veure segons ell, braços nuus i escots. A Folgueroles, el seu poble, sabien que era savi i que escrivia en papers, que tractava amb marquesos i bisbes. Renuncià ser canonge de Barcelona, perquè ja en tenia suficient amb ser mossèn. Vedaguer fugia dels corrents que impregnaven modes a l’època. S’inspirava en Folgueroles, l’ensenyament de la mare, llegendes i tradicions, la fe de la seva terra. Art i vida s’uneixen per formar un tot en Verdaguer, li agradava la muntanya, el bosc, el mar, les tempestes, en fi, tot espectacle que oferís la natura.

Viatja fins a les muntanyes del Canigó, viu en una casa de pagès, passeja per les ruïnes de sant Martí i els boscos a la recerca d’inspiració. Durant les excursions en descobria llegendes, costums, velles narracions. Verdaguer s’ho anotava tot. També prenia nota del nom de les plantes, color de les flors, cançons antigues o paraules estranyes. Algunes llegendes, la gran majoria infantils, les divulga a través de les cartes. Al gener de 1886 s’edita «Canigó», punt culminant en la carrera literària de Verdaguer, fins al punt d’esdevenir la seva obra cabdal. Després arribà la davallada. El poemari era conegut en cenacles, tertúlies i centres literaris a través de lectures parcials. Seguí als èxits de «L’Atlàntida» (1878) i dels «Idil·lis i cants místics» (1879), emperò amb «Canigó» Verdaguer assolí el cim, de tal manera, que impressionà a Josep Torras i Bages. És la seva obra més biogràfica i personal, de fet, li costà set anys escriure-la i fou la seva resposta als qui l’havien acusat d’espanyolista per «L’Atlàntida». Està formada per dotze cants i un epíleg intitulat «Els dos campanars». En l’obra narra els orígens de la nacionalitat catalana a mode d’epopeia nacional. Esdevé rica en diversificació d’estrofes, en descripció de personatges, a la vegada, poc humans; també hi abunden les imatges i les comparacions amanides per termes botànics i zoològics. L’acció de l’obra transcorre prop de l’any 1000. Apareix el comte Guifré, que té un nebot, Gentil, fill del comte Tallaferro, i que s’enamora de la reina de les fades, Flordeneu. Aquesta darrera falseja la identitat de la pastora Griselda, d’aquí que ell hagi d’abandonar el lloc de vigilància que ocupa contra els moros. L’oncle acusa Gentil de traïció i l’empeny muntanya avall. Això provoca la baralla entre Guifré i Tallaferro. L’abat Oliba posa pau entre tots dos i imposa a Guifré edificar un monestir al lloc dels fets, aquest monestir portarà el nom de Sant Martí del Canigó, d’aquesta manera neutralitzarà el poder maligne de les fades.

A l’endemig d’aquesta gran obra, Jacint Verdaguer edita el recull de poemes “Caritat” (1885), amb moltes composicions de diverses èpoques que el fan un poemari desigual en qualitat i temes. Un homenatge a les moltes víctimes i destrucció d’alguns pobles d’Andalusia aquell any. Destacaren les composicions: “L’heura”, “Amor de fill”, “Record de Maria” i “Comillas”.

D’altres obres que vindrien són «Jesús infant», una obra editada no completada, el mateix succeí amb «El somni de Sant Joan», i que tenia en un racó. Verdaguer tenia un somni, el desig d’anar a Terra Santa, que sorgí d’un llibre que li llegia la seva mare de petit. Desitjava amb anhel poder anar-hi aviat, i és a «Càntic dels càntics», on glossa els records del viatge a Terra Santa, però l’obra no està finalitzada. Eren un conjunt de notes disperses. Aquest viatge li produí un excés de zel religiós, un trasbals personal que va fer que s’excedís en les almoines als pobres. Ara Verdaguer, ha de dedicar-se més a les tasques religioses que no pas a les d’escriptor. La pràctica desordenada de la caritat l’emplena de deutes i entra en contacte amb un grup que practica l’exorcisme. El poeta ajuda a la família Duran. Té una dedicació completa d’ajuda als desvalguts, cosa que porta el marquès a la desconfiança i decideixi prescindir dels seus serveis. Les autoritats eclesiàstiques tampoc comprenen Verdaguer, li diagnostiquen follia. Va ser reclòs al santuari de la Gleva (Vic) per ordre del bisbe durant dos anys, per un repòs encobert que de fet amagava una reclusió d’aïllament. El 1895 Verdaguer va abandonar el lloc de reclusió, de fet, se n’escapa i va anar a viure a Barcelona a casa d’una vídua a la qual havia exorcitzat anys enrere, la senyora Desidèria. Escriu un comunicat a la premsa on demana justícia i ajut a la gent de Barcelona. La cosa arriba a ésser escandalosa i posteriorment, fou suspès a divinis i se li prohibí fer missa. D’aquí que al cap de poc temps escrivís l’obra «En defensa pròpia» (1895), un reguitzell d’articles que de fet són argumentacions contra les acusacions que rebia, sota l’epígraf «Un sacerdot perseguit» i on cita diversos autors, emprant un estil judicial. Publicada gràcies a l’ajuda d’un grup d’amics. A través de les seves pàgines, hi passegen el sarcasme, la senzillesa i sensacions pròpies del món oníric. El 1896 veu la llum «Flors del Calvari. Llibre de consols» on es justifica a títol personal i contraataca als seus enemics. Els escrits mostren un Verdaguer dolgut i ferit pels atacs i on argumenta que té la raó. També escriu el poema autobiogràfic «La Pomerola». El 1897 apareixen una sèrie d’escrits on Verdaguer continua mostrant la seva rebel·lia, més punyents que els de 1895. El 1898 el nostre autor demana perdó i se li permet de nou realitzar actes eclesiàstics.

El país es trobava dividit entre els que volien que Verdaguer tornés dins del món eclesiàstic i els que estaven d’acord amb la seva rebel·lia.

Verdaguer continua acudint als Jocs Florals. Al Rosselló, el 1887 el poema «Els dos campanars» guanya. Posteriorment, edita «Excursions i viatges» (1887), articles recollits i publicats a la «Veu» fruit de la seva experiència viatgera. Tot seguit, veia la llum «Pàtria» (1888), un llibre sense novetats, atès que compilava les seves poesies patriòtiques. Per tant, ja havien estat publicades anteriorment, i conegudes. Fou un altre llibre destacat, a pesar de compilar. Sobresurt el poema «Nit de sang», un dels poemes més vindicatius de la literatura catalana, així com també, la composició més popular i discutida, «L’emigrant». Marca l’enyorament per Catalunya, i fou escrit durant els seus viatges a Amèrica.

És en aquest temps que Verdaguer redacta el seu testament i llega el següent:

100 duros a cadascun dels seus nebots, els fills de sa germana Francesca, 150 duros (si els tingués) al morir per realitzar una funció anual de carnestoltes o similar, a escollir pel rector. I el que quedi per als pobres. Continua ajudant a la senyora Desidèria resultat de l’amistat amb el seu home, que era admirador de Verdaguer i que morí deixant els fills petits. Era una família que visitava i a la qual donava suport contínuament amb almoines, d’aquí que es fessin tan amics. La senyora Desidèria entrà al palau i dilapidava diners. Període en el qual Verdaguer practica exorcismes, una tasca que li encomanen. Pren anotacions, que s’anomenen «carnets» i ho fa com a curiositat o per escriure una obra mística, però es publiquen de manera desafortunada, fragmentats i portant a la confusió.

A poc a poc, a Verdaguer li van sorgint problemes, amonesta a la marquesa pel fet d’anar massa escotada i això desagrada al marquès, preocupant-se perquè no va al palau, és malinterpretada i el Pare Goberna pretén expulsar Verdaguer i ocupar el seu lloc. Els marquesos estan enfadats perquè Verdaguer ha malbaratat diners d’ells ajudant els pobres. El cosí Güell el té en contra. El marquès vol Verdaguer fora de casa i el destinen a la parròquia de Vic, com diuen ells, per descansar, li comuniquen un 1 de maig, dia de la festa dels Jocs florals, dia escollit a propòsit i que entristeix plenament el poeta. Aquelles paraules li martellejaven el cervell, que deia ell.

Verdaguer no fa un pas sense aconsellar-se pel seu amic Collell: sobre les obres, en moltes d’elles els fallava l’estructura; els viatges, les dedicatòries i a més, sempre segueix el seu consell. Col·labora a «La Veu de Montserrat». De fet, serà gràcies a Collell que Verdaguer aconsegueix publicar els primers poemes. El bisbe assumeix pagar els deutes de Verdaguer de les almoines, però finalment decideix no portar-ho a terme, per fer-lo patir, i passats dos mesos el Doctor Morgades i el marquès de Comillas envien a Verdaguer a l’Asil de Vic per un temps d’onze mesos, argumentant que el nostre poeta està boig. Ara el poeta de Folgueroles ens lliurarà poemes sobre els seus dolors, ja no serà aquell gran poeta que fou, ni tan sols s’acostarà al talent que satisfactòriament sabé plasmar dins de «Canigó» o «Idil·lis i cants místics». Emperò Verdaguer és llarg i fuig de l’Asil, en direcció a casa de la senyora Desidèria. El poeta no s’amaga sota el coixí, treu les seves armes i explica en un article de premsa a «El Noticiero» les veritats i l’intent de detenció del bisbe Morgades i el marquès de Comillas. En aquest, Verdaguer es defensa explanant que ell no tenia la clau de la caixa dels diners i que els almoiners tenien el beneplàcit del marquès. Verdaguer tenia deutes i constantment era perseguit pels creditors, a més, havia d’ajudar a la família i no tenia ingressos.

Es volia enviar Verdaguer a Vic, per treure’l de Barcelona amb la finalitat de separar-lo de la seva família. Tot i els inconvenients, seguia participant als certàmens literaris dels Jocs florals i rebent premis. Apareix la seva darrera obra, «Flors del Calvari», un èxit de vendes, emperò continua endeutant-se amb els creditors. Les acusacions contra la seva persona no s’aturaven, l’acusaven falsament de boig per apartar-lo de la circulació.

Verdaguer desitjà néixer, morir pobre i ésser anomenat «Pare dels pobres». Continuava la defensa de la seva persona, ara amb nous articles al diari «La Publicitat». Se’n va a viure a Madrid, allí demana ajut econòmic als coneguts. Dies en què mor el seu gran suport en vida, la senyora Desidèria. El 1898 forcen a Verdaguer a signar una retractació i a humiliar-se en públic. Ell no vol fer-ho, va contra la seva voluntat. Finalment, i davant de la pressió, signa els documents, però amb unes condicions. En aquestes, es promet pagar els deutes de Verdaguer a causa dels viatges, almoines, però el marquès de Comillas i el Pare Miguélez no les materialitzen. Apareixen els seus darrers llibres: «Santa Eulària. Poemet» (1899) i «Aires del Montseny» (1901), aquest darrer inspirat per un viatge al Montseny i publicat per la revista Joventut.

En Jacint Verdaguer segueix actiu, col·labora i dirigeix la revista «La Creu del Montseny» on Josep Carner i Eugeni D’Ors iniciaren les seves respectives carreres literàries. Verdaguer té anhel per ser canonge, però no li concedeixen. Verdaguer està feliç perquè el poema «La mort de l’escolà» al qual havia posat música el mestre Nicolau, és cantat per l’Orfeó Català, acabat de fundar-se.

El fill de Folgueroles havia fet una important tasca recuperant la llengua catalana, mitjançant la seva formació clàssica, i el seu parlar llibertí i propi dels seus orígens rurals. Dins de l’obra de Verdaguer hi podem trobar obres amb molta devoció cristiana, com per exemple «Flors de Maria» (1902), poema aparegut pòstumament, i d’altres de caire més místic, com «Roser de tot l’any. Dietari de pensaments religiosos» (1893). En aquestes, Verdaguer i mescla tant la natura com el sentimentalisme, sempre sota la influència del «Càntic dels Càntics» de la Bíblia i del franciscanisme. A través de la poesia popular, expressava el seu amor. Per un altre costat, hi havia d’altres obres amb rerefons patriòtic com «Aires del Montseny» (1901), darrer poemari editat en vida del poeta. Val a dir, que la prosa de Jacint Verdaguer tenia molt valor, era rica i moderna en la paraula, i com deien els estudiosos a l’alçada del mateix Ramon Llull. Algunes de «les altres obres» destacades trobem reportatges periodístics com «Dietari d’un pelegrí a Terra Santa», acompanyada de nombroses i llargues descripcions, amb enyorament al seu país, i abundosa en recursos retòrics com apòstrofs, personificacions, comparacions, juntament amb un lèxic precís i proper al català parlat.

En Verdaguer tenia un estil acurat. Així doncs, en els poemes èpics veiem que es basaven en grans descripcions, sovint catastròfiques, acompanyades de versos d’art major, de molta retòrica, i com no, d’abundant imaginació, cosa que feia que haguessis de posar molta atenció en la seva lectura o fins i tot, prendre anotacions per no perdre el fil. D’altra banda, en els poemes més senzills, ens detallava de manera tendra el més petit detall, de la mà de la cançó popular.

En Jacint escriví en una època destacada lingüísticament parlant, on el debat de la Renaixença entre si calia emprar un català de tipus arcaïtzant o bé més col·loquial estava prenent forma. El poeta de manera molt intel·ligent, optà per un estil de llengua a cavall d’ambdues varietats lingüístiques, barrejant la tradició amb el dialecte de la seva terra, la plana de Vic.

Verdaguer ha patit tantes tempestes que no se sent capacitat per escriure, li han xafat les flors de l’hort, s’ha quedat sense poesia, com explanava Sebastià Juan Arbó en la seva mítica biografia. Les dificultats per Verdaguer semblen no tenir fi, els editors refusaven editar-li els llibres perquè de seguida els demanava diners i eren voltats d’un eixam de creditors que pretenien cobrar llurs deutes. Verdaguer, el que va ser el més alt representant de la Renaixença, vivia com un captaire, gastava els diners que aconseguia ràpidament. Durant els seus darrers quatre anys de vida, reprèn la seva activitat literària. La revista «La Creu del Montseny» deixà de publicar-se, però aparegué justament al cap de poc «Lo pensament català», que era la mateixa revista amb els mateixos redactors que l’anterior i que era dirigida pel propi Verdaguer. Revista on publicava un article o un poema per número. També participa en la revista «L’Atlàntida». Té noves idees literàries i assisteix a actes públics. L’autor continuava vivint en la misèria, sense ajuda de ningú, vestint com un pobre.

En Jacint ja no es troba tan bé de salut, en els darrers mesos de vida regala inèdits sense pensar-s’ho i sense valorar-los. Se li detecta un principi de tuberculosi. Ara els creditors deixen de perseguir-lo. Amadeu Guri es casa amb Amparo, filla de Desidèria, aquest aprofita l’avinentesa per recollir almoines per les visites al malalt Verdaguer. El cosí de Verdaguer, Güell insistí que calia pagar els deutes pendents del poeta. El doctor Robert assistí el poeta fins al moment de la seva mort. Oferiren a Verdaguer anar a viure a Vil·la Joana, situada a Vallvidrera per ésser cuidat, finca que fou cedida per Ramon Miralles, exalcalde de Sarrià. En arribar-hi, dia del seu cinquanta-setè aniversari els seus seguidors el reberen amb una immensa catifa de flors.

Mort el doctor Robert inesperadament, el doctor Falp el relleva. En una visita al pacient, lliurà dos paquets de documents a dos sacerdots amics, en aquests hi havia cartes, documents privats, esbossos d’obres, els carnets d’exorcismes. Verdaguer notà que la mort trucava a la seva porta i féu avisar el notari de l’alcalde. Moment en què decideix canviar el testament per afavorir Amparo, filla de Desidèria i que tant l’havia ajudat, rebria els ingressos de les obres que editaria posteriorment la Diputació i que a la vegada servirien per pagar els deutes. Abans del seu traspàs, Verdaguer demanà disculpes per si havia ofès algú en vida i perdona les ofenses rebudes. Llega els llibres a biblioteques d’entitats religioses i a Amadeu Guri, marit d’Amparo, la seva llibreria per traspassar-la als fills si en té. El nostre homenot ens deixà el 10 de juny del 1902 a l’edat de 57 anys. D’un home que havia tingut l’obra traduïda a diverses llengües, com per exemple, el portuguès, el txec, l’alemany, l’anglès, el castellà, el francès o l’italià. Així com infinitat de músics n’han amanit els seus poemes i textos amb els instruments donant peu a un llistat interminable.

La capella ardent s’instal·là al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Dins d’un taüt de roure el cos de Verdaguer reposava amb l’hàbit de franciscà, amb una caputxa posada i les mans encreuades a sobre el pit, sostenint un crucifix. La gent d’arreu dels pobles de Catalunya es precipitaren fins a la plaça de Sant Jaume de la ciutat comtal per retre el darrer homenatge al seu poeta, quan de fet, en vida fou oblidat. Verdaguer fou passejat dins del fèretre per la Rambla acompanyat per la gent que l’estimava en el seu darrer camí per la ciutat comtal. Rebé l’homenatge més gran que un escriptor podia somiar. Ara Verdaguer, havia trobat finalment la pau, el repòs etern merescut i que tant havia anhelat. Aquest home senzill, solidari, fill de camperola humil i d’un picapedrer de Folgueroles, fou enterrat a Montjuïc. La ciutat havia plorat la mort del poeta.

Josep Maria Corretger Olivart

Setembre del 2018

*Fragments literaris:

VIROLAI

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau.
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.

Doneu consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.

Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

(Lletra: Jacint Verdaguer i música: Jordi Rodoreda)

AL CEL

«Vull anar al Cel; per això n’he escrit aquests cants d’enyorança. Lo Cel és la corona de la vida atribulada i l’única i bella explicació de l’enigma de les amargors que es passen en esta mar de llàgrimes. Un dia, Déu permeté que s’ennuvolàs de cop mon hermós esdevenir; passí penes tan fondes que posaren en perill la meva existència, i tan llargues que encara duren i Déu ajut fins que s’acabaran. No cal pas contar-ho tot: lo tracte que se’m donà sobre la terra m’obliga a cercar refugi en lo Cel, i, per distraure mon cor i enteniment de les misèries d’ací baix, me posí a contemplar les llàgrimes als ulls la sobirana bellesa del palau de nostre Pare celestial».

(Del pròleg a «Al Cel», 1902)

Morí; i, de la despulla del cos sa ànima salva,
vers l'esbart de ses filles, les plèiades, volà
dret als aurífics porxes endomassats de l'alba,
des d'a on, condolides, allarguen-li la mà.

Sanglotejant les altres aguaiten la coloma,
amunt, amunt, tan d'hora pujar-se'ls-en al cel;
aprés, a l'esboirar-se de llàgrimes la broma
que l'encortina, veuen parpellejar un estel.

És Hèsper, que a l'Aurora badar sol les parpelles
ans d'aclucar les seves son ull enlluernat;
i, al vespre, apar que sembre de voliors d'estrelles
lo cel, seguint lo ròssec del sol ja tramuntat.

Perquè diu l'hora, al pondre's, dels somnis i amoretes
en l'argentí hemisferi, quadrant del Criador,
i és de mirar dolcíssim, donaren-li els poetes
l'escaigut nom de Venus, deessa de l'amor.

Per l'ull serè d'un àngel la prenen les pastores,
mes los brillants que rosen llurs polsos al matí
diuen que són, Hesperis, les llàgrimes que plores,
tos ulls al despedir-se de l'espanyol jardí.

A sos fills i nissaga, deixà'ns la dolça lira;
lo grec degué afegir-hi vibrantes cordes d'or,
puix quan canta les guerres i quan d'amor sospira,
desvetlla encara els somnis o tempestats del cor.

Font que del cel adolles la música a la terra,
oh lira!, vessa encara tos càntics matinals;
escampa'ls com niuada d'aucells pel pla i la serra,
i canta-li a ma pàtria sos mai escrits annals.

Així com los plançons se semblen al vell roure,
al domador de monstres retiren los fills seus;
és fama que la terra llurs néts faran somoure,
com gòndola al posar-hi son timoner los peus.

Un dia els deia (tendres minyons eren encara)
que, al saltar de la falda de Montjuïc al mar,
una ciutat bastir-hi jurà, que se'n parlara:
-Anem-hi!- tots responen-, vos hi venim a aidar.

(Fragment del Desè cant de «Atlàntida»)

OBRES PRINCIPALS DE JACINT VERDAGUER:

1. POESIA:

.»Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià» (1865)

-»Qui com Déu?» (1869)

-»Novas cansons de Nadal» (1871)

-»Cansonetas de mes de Maria» (1872)

-»Passió de Nostre Senyor Jesucrist» (1873)

.”L’Atlàntida” (1877)

.”Idil·lis i cants místics” (1879), de poesia religiosa.

-»Cançons de Montserrat ara novament dictadas y en celebració del milenar publicadas» (1880)

-»Llegenda de Montserrat» (1880)

-»Salteri franciscà. Romancets sobre la prodigiosa vida del patriarca Sant Francesch» (1882)

-»A Barcelona» (1883)

-»Caritat. Poesies estampades a favor de les víctimes dels terratrèmols d’Andalusia» (1885)

.”Canigó. Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista” (1886)

.”Excursions i viatges” (1887)

.»Lo somni de Sant Joan. Llegenda del Sagrat Cor de Jesús» (1887)

.”Pàtria” (1888), poesia civil i patriòtica, elegíaca.

.»Col·lecció de Càntics religiosos per al poble. Aplec de fulls solts des del 1886» (1889)

.»Jesús infant: Natzaret» (1890)

.»Jesús infant: Betlem» (1891)

.»Jesús infant: la fugida a Egipte» (1893)

.»Veus del Bon Pastor» (1894)

.»Sant Francesc. Poema» (1895)

.»Flors del Calvari. Llibre de consols» (1896)

.»Jesús infant. Tres parts» (1896)

.»Montserrat. Llegendari, cançons, odes» (1898)

.»Santa Eulària. Poemet» (1899)

.”Aires del Montseny” (1901), poesia civil i patriòtica, elegíaca.

.»Flors de Maria» (1902)

.»La mellor corona» (1903)

.»Corpus Christi» (1903)

.»Al Cel» (1903)

.»Eucarístiques» (1904)

.»Colom, seguit de Tenerife» (1907)

.»Perles del Llibre d’Amic i Amat d’en Ramon Llull», (1908)

.»Els pobres. Els Sants» (1908)

.»Amors d’en Jordi i Na Guideta» [compost abans del 1865] (1924)

.»Jovenícoles. Primeres poesies d’un fadrí de muntanya» [poesies creades abans del 1866] (1925)

.»Barcelonines» (1925)

.»Disperses» (1925)

.»L’Atlàntida enfonsada» (1946)

.»Brins d’espígol» (1981)

.»La Pomerola» (1995)

.»Del Canigó a l’Aneto» (2002)

.»En creu» (2005)

.»Poemes i cançons de Nadal» (2007)

.»Pàtries» (2014)

2. PROSA

.»Excursions i viatges de Mossèn Jacinto Verdaguer» (1887)

.»Dietari d’un pelegrí a Terra Santa» (1877)

.»Roser de tot l’any. Dietari de pensaments religiosos» (1893)

.»En defensa pròpia» (1895)

.»Rondalles» (1904)

.»Discursos» (1905)

.»Folklore» (1907)

.»Escrit inèdits de J.V. vol. I» (1958)

.»Epistolari de Jacint Verdaguer» (1959)

.»Epistolaris» (1977)

.»Escrits inèdits de J.V. vol. II» (1978)

.»De Tànger a Sant Petersburg: excursions i viatges» (2003)

.»Dimonis. Apunts de Jacint Verdaguer a la Casa d’Oració» (2014)

3. TEATRE

.»L’oració dels pastors» (1901)

4. TRADUCCIONS

.»Neto», de Mistral (1885)

.»Càntic dels càntics. Precedit d’Els jardins de Salomó» (1907)

FONTS CONSULTADES:

-ARBÓ, Sebastià Juan, (2002). La vida trágica de Jacint Verdaguer, Planeta, Barcelona.

.escriptors.cat

(Imatges extretes de: google imatges i Wikipèdia)

!!EXERCICIS:

1. Resumeix en vuit punts la vida de Jacint Verdaguer.

2. Esmenta quines són les obres més destacades de l'autor. Justifica el perquè.

3. Glossa quin són els aspectes a destacar de l'estil literari de Jacint Verdaguer.

4. Per què es diu que Jacint Verdaguer va tenir "una vida tràgica"?

5. Quina és la polèmica que amagava "L'Atlàntida" de Verdaguer?

6. Explana perquè Verdaguer entrà en conflicte amb el marquès de Comillas.

7. Cerca un poema o fragment literari d'una obra de Verdaguer i comenta'l.

8. Creus que podem anomenar justament a Verdaguer amb el sobrenom de "el primer poeta de Catalunya"? Argumenta la teva resposta.