Mitja Europa es troba llegint la darrera novel·la de
Jaume Cabré, “Jo confesso”. La novel·la parla precisament d’Europa i també del
mal. És una novel·la que entronca amb els narradors europeus. Aquesta vegada i és
un fet que no es repeteix sempre, la crítica i el públic van plegats de la
mateixa mà. La temàtica del llibre tal i com comentà
Cabré és dura i li comportà vuit anys de feina. La força del mal apareix al
llibre en tres grans moments: la inquisició, el franquisme i el nazisme. La
novel·la empra el violí com a esquer d’un home per lluitar contra la destrucció
de la memòria que l’aterra. Per a més inri, l’Adrià, un dels protagonistes, té
alzheimer i tot el que ha viscut ho vol posar per escrit per a què no se li
oblidi i perduri en el temps, traspassi a generacions posteriors.
“Pare, no els perdonis, que saben què fan”, és la cita que
pren com a referència “Les veus del Pamano” i que té un vincle amb “Jo
confesso”. La citació era obra del filòsof francès Vladimir Jankélévitch.
Segons Jaume Cabré (Barcelona, 1947) a l’obra hi podem
trobar la ruptura, la trencadissa de l’ànima, la reflexió a partir del mal. El
mateix autor conviu amb el personatge i té dificultats per desempallegar-se’n,
el viu, el sent ben a prop. Un fragment que resumiria tota la novel·la per
Cabré seria el següent:
“Fins ahir la nit, caminant pels camins de Vallcarca, no
vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error”.
Jaume Cabré glossa que el principal protagonista se sent
culpable, i no perdona haver nascut en aquella família per tot el que li
comportarà després.
L’autor convida a llegir el llibre en el primer capítol,
“són les parts del convit”, com diu ell, “del contracte novel·lístic que
llavors es desenvoluparà en els capítols”.
El lector mitjançant “Jo confesso” pot iniciar un llarg
viatge musical, atès que són diversos els músics citats o cançons de música
clàssica que hi fan acte de presència, alguns dels quals són Johann Sebastian Bach,
Johannes Brahms, entre d’altres que a la vegada l’acompanyen quan escriu.
Per Jaume Cabré una altra frase que emmarca la novel·la
de “Jo confesso” seria la que glossa “Tot va començar fa cinc-cents anys”.
Aquesta afirmació dóna diverses pistes dels orígens del mal a la novel·la i de
la problemàtica que arrossega, atès que ja fa molt de temps que s’ha originat i
curiosament va passant de generació en generació.
Cabré empra la vocació flaubertiana per a escriure la
novel·la, és a dir, es posa a dins de la pell dels personatges i quan li sembla
desapareix, però sense fer gaire soroll i sense que el lector se n’adoni. Una
altra de les claus del seu èxit novel·lístic amb “Jo confesso” és que el lector
se sent completament enganxat i contínuament llegeix i llegeix i investiga què
pretén dir l’escriptor, cap a on els portaran els personatges i anar descobrint
els petits misteris i historietes que s’inclouen dins aquesta magnífica obra.
Una manera de captar l’atenció del lector és utilitzant el jo i l’ell segons li
sembla a l’autor.
A Jaume Cabré li afecten les decisions que pren sobre els
personatges, algunes fins i tot li passen factura, li saben greu, però les ha
de portar a terme com a quelcom irremeiable, com explana: “M’afecten les
decisions que prenc a les novel·les i algun lector m’ho ha retret. Vull comprometre
el lector amb el text”.
En l’obra “Jo confesso” el senyor Cabré homenatja a
diversos personatges del món cultural, dos d’ells són el professor Faluga i un
altre és en Salvador Espriu, però no són els únics, l’autor convida a descobrir
els altres. Molts lectors tal i com es presenta a l’obra acaben realitzant
mapes conceptuals de la novel·la, establint petites relacions entre els
personatges i els objectes, els personatges i les seves músiques, els
itineraris per on transcorre la trama i
que a la vida real, molts lectors –una moda d’avui dia- fins i tot han arribat
a fer, com a un altre ganxo cultural i turístic per alguns paratges a la millor
desconeguts i meravellosos encara per descobrir. Queda constància que Cabré sent
estimació pels llocs per on passa o ha viscut, mai amaga la seva estimació pel Vallès
Occidental i aquesta passió per la terra es veu clarament a les seves obres.
Una cosa que sobta i que agafa desprevingut a més d’un lector
és que en Jaume Cabré mai realitza esquemes de les seves novel·les abans
d’escriure-les. Ell treballa dia a dia, llegeix, en reescriu els fragments diverses
vegades, modifica les escenes de la novel·la que no li agraden o eixampla
aquelles d’on pot treure’n més suc, ara bé explana que: “En tot cas un esquema
d’una pàgina només”, de la que treballarà en aquell moment, això ja dóna un
prestigi a la seva manera de fer novel·lística convertint-lo i sense por a
equivocar-me en el novel·lista català més important i amb més projecció dins i fora
dels països catalans en els darrers anys.
Cabré afirma que la novel·la la va començar a escriure
per la pàgina tres-cents seixanta-nou, és com un palimpsest, com un document
antic reutilitzat que en diu ell. Com el pergamí que el rascaves i podies
escriure-hi a sobre, hi ha textos ocults dins de la novel·la per rescatar,
escenes que pel motiu que sigui ha hagut de tallar, algunes que li hagués
agradat allargar i algunes que faran pensar en d’altres temes i que el lector
haurà de copsar.
Sobre com va portar a terme “Jo confesso”, aquesta obra
tan complexa, comenta: “vaig escriure diverses històries dins de l’obra.
Exploro, me’n vaig per l’espai de la novel·la. Podria parlar de tantes coses
que no acabaria la novel·la. No hi entro perquè no en sé o no acabaria”.
Tampoc pensa en els temes, es guia en la intuïció i on el
porten els personatges. Llavors, es troba que molts quan se li adrecen li diuen
“senyor Cabré vostè ha fet un tractat del mal en aquesta novel·la o ens parla
de la recuperació de la memòria històrica”, però de fet, ell no agafa cap
temàtica per fer la novel·la, és el resultat del producte final, cap a on s’han
dirigit els personatges i llurs accions.
La tècnica de l’escriptura de Jaume Cabré sembla un pou
sense fi, li vénen idees quan escriu, retoca les coses que escriu contínuament,
i ho reiterem, sense esquemes. Ell explana que si primer pensés la novel·la i
després l’escrivís, es perdria pel camí, “em perdria les descobertes de cada
dia”.
Cabré cultiva molt la seva escriptura i una prova d’això
és que d’una novel·la a una altra acostumen a haver un mínim de cinc anys.
Penseu que per escriure “Les veus del Panamo” estigué set anys, l’anterior
novel·la a aquesta, “L’ombra de l’eunuc”, l’edità sis anys abans i per aquesta
darrera n’ha necessitat vuit, però vuit anys, ben emprats, lloables i ho diuen
lectors, escriptors entesos i la crítica. Tres en un.
Cabré sembla que amb “Jo confesso” ha conseguit la
cirereta del pastís que li faltava després de triomfar diversos anys com a
guionista de serials de Televisió de Catalunya amb “La granja” (1989-1992)
compartida amb Joaquim Maria Puyal, “Crims” (2000), juntament amb Jaume Fuster
i Manel Bonany, o d’altres com “Estació d’enllaç´” (1994-1998) que tenia
diversos guionistes, entre ells Andreu Martín o Ramon Solsona; o la segona
temporada de “Ventdelplà” (2005), amb Jordi Calafí i Núria Parera, entre els
guions que més sobresurten.
Jaume Cabré ha posat veu a la literatura catalana
contemporània més enllà de les nostres fronteres, l’ha amenitzat de prestigi, i
gràcies a la seva mà destra i esforç ha esdevingut un dels capitostos que tenim
a les nostres lletres i esperem que per molts anys més. Un clàssic. Segueixi i
no pari d’escriure senyor Cabré.
Josep Maria Corretger
Novembre del 2013
.Us deixo amb dos fragments de les seves reflexions literàries:
.Webgrafia:
jaumecabre.cat
(Imatges extretes de: grup62.cat, elcultural.es i jaumecabre.cat)
!!EXERCICIS:
1. Realitza un petit powerpoint de cinc a vuit pàgines sobre la vida i obra de Jaume Cabré. Penja'l a l'Slideshare i adjunta aquí l'enllaç.
2. Fòrum: has llegit algun llibre d'en Jaume Cabré, novel·la, literatura infantil, assaig? Què et sembla com a escriptor? T'ha fascinat alguna de les seves obres? O potser has vist alguns dels serials per ha passat la seva ploma d'escriure? Digues la teva.
3. Opinió: quan llegeixes una novel·la o un llibre realitzes mapes conceptuals per establir relacions entre personatges, llocs per on transcorre l'obra...? Per què ho fas? T'ajuden a entendre l'obra? Has fet alguna vegada l'itinerari turístic d'algun autor o novel·la?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada