divendres, 29 de novembre de 2013

Jaume Cabré i el "Jo confesso". Adreçat a tothom.


LES CONFESSIONS D’EN JAUME CABRÉ NOVEL·LISTA

Mitja Europa es troba llegint la darrera novel·la de Jaume Cabré, “Jo confesso”. La novel·la parla precisament d’Europa i també del mal. És una novel·la que entronca amb els narradors europeus. Aquesta vegada i és un fet que no es repeteix sempre, la crítica i el públic van plegats de la mateixa mà. La temàtica del llibre tal i com comentà Cabré és dura i li comportà vuit anys de feina. La força del mal apareix al llibre en tres grans moments: la inquisició, el franquisme i el nazisme. La novel·la empra el violí com a esquer d’un home per lluitar contra la destrucció de la memòria que l’aterra. Per a més inri, l’Adrià, un dels protagonistes, té alzheimer i tot el que ha viscut ho vol posar per escrit per a què no se li oblidi i perduri en el temps, traspassi a generacions posteriors.

“Pare, no els perdonis, que saben què fan”, és la cita que pren com a referència “Les veus del Pamano” i que té un vincle amb “Jo confesso”. La citació era obra del filòsof francès Vladimir Jankélévitch.

Segons Jaume Cabré (Barcelona, 1947) a l’obra hi podem trobar la ruptura, la trencadissa de l’ànima, la reflexió a partir del mal. El mateix autor conviu amb el personatge i té dificultats per desempallegar-se’n, el viu, el sent ben a prop. Un fragment que resumiria tota la novel·la per Cabré seria el següent:

“Fins ahir la nit, caminant pels camins de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error”.
Jaume Cabré glossa que el principal protagonista se sent culpable, i no perdona haver nascut en aquella família per tot el que li comportarà després.

L’autor convida a llegir el llibre en el primer capítol, “són les parts del convit”, com diu ell, “del contracte novel·lístic que llavors es desenvoluparà en els capítols”.

El lector mitjançant “Jo confesso” pot iniciar un llarg viatge musical, atès que són diversos els músics citats o cançons de música clàssica que hi fan acte de presència, alguns dels quals són Johann Sebastian Bach, Johannes Brahms, entre d’altres que a la vegada l’acompanyen quan escriu.

Per Jaume Cabré una altra frase que emmarca la novel·la de “Jo confesso” seria la que glossa “Tot va començar fa cinc-cents anys”. Aquesta afirmació dóna diverses pistes dels orígens del mal a la novel·la i de la problemàtica que arrossega, atès que ja fa molt de temps que s’ha originat i curiosament va passant de generació en generació.

Cabré empra la vocació flaubertiana per a escriure la novel·la, és a dir, es posa a dins de la pell dels personatges i quan li sembla desapareix, però sense fer gaire soroll i sense que el lector se n’adoni. Una altra de les claus del seu èxit novel·lístic amb “Jo confesso” és que el lector se sent completament enganxat i contínuament llegeix i llegeix i investiga què pretén dir l’escriptor, cap a on els portaran els personatges i anar descobrint els petits misteris i historietes que s’inclouen dins aquesta magnífica obra. Una manera de captar l’atenció del lector és utilitzant el jo i l’ell segons li sembla a l’autor.

A Jaume Cabré li afecten les decisions que pren sobre els personatges, algunes fins i tot li passen factura, li saben greu, però les ha de portar a terme com a quelcom irremeiable, com explana: “M’afecten les decisions que prenc a les novel·les i algun lector m’ho ha retret. Vull comprometre el lector amb el text”.

En l’obra “Jo confesso” el senyor Cabré homenatja a diversos personatges del món cultural, dos d’ells són el professor Faluga i un altre és en Salvador Espriu, però no són els únics, l’autor convida a descobrir els altres. Molts lectors tal i com es presenta a l’obra acaben realitzant mapes conceptuals de la novel·la, establint petites relacions entre els personatges i els objectes, els personatges i les seves músiques, els itineraris per on transcorre la trama  i que a la vida real, molts lectors –una moda d’avui dia- fins i tot han arribat a fer, com a un altre ganxo cultural i turístic per alguns paratges a la millor desconeguts i meravellosos encara per descobrir. Queda constància que Cabré sent estimació pels llocs per on passa o ha viscut, mai amaga la seva estimació pel Vallès Occidental i aquesta passió per la terra es veu clarament a les seves obres.

Una cosa que sobta i que agafa desprevingut a més d’un lector és que en Jaume Cabré mai realitza esquemes de les seves novel·les abans d’escriure-les. Ell treballa dia a dia, llegeix, en reescriu els fragments diverses vegades, modifica les escenes de la novel·la que no li agraden o eixampla aquelles d’on pot treure’n més suc, ara bé explana que: “En tot cas un esquema d’una pàgina només”, de la que treballarà en aquell moment, això ja dóna un prestigi a la seva manera de fer novel·lística convertint-lo i sense por a equivocar-me en el novel·lista català més important i amb més projecció dins i fora dels països catalans en els darrers anys.


Cabré afirma que la novel·la la va començar a escriure per la pàgina tres-cents seixanta-nou, és com un palimpsest, com un document antic reutilitzat que en diu ell. Com el pergamí que el rascaves i podies escriure-hi a sobre, hi ha textos ocults dins de la novel·la per rescatar, escenes que pel motiu que sigui ha hagut de tallar, algunes que li hagués agradat allargar i algunes que faran pensar en d’altres temes i que el lector haurà de copsar.

Una altra de les inspiracions que empra Cabré en la seva escriptura i no cal dir-ho, dins el “Jo confesso”, és escriure sobre coses que coneix, pel que es refereix sobretot a descripcions de poblacions, carrers, cases, distàncies i similars, en paraules seves: “vaig crear un personatge que vivia on jo vaig viure i com que en coneixia les coses per explicar això em va tranquil·litzar”.

Sobre com va portar a terme “Jo confesso”, aquesta obra tan complexa, comenta: “vaig escriure diverses històries dins de l’obra. Exploro, me’n vaig per l’espai de la novel·la. Podria parlar de tantes coses que no acabaria la novel·la. No hi entro perquè no en sé o no acabaria”.

Tampoc pensa en els temes, es guia en la intuïció i on el porten els personatges. Llavors, es troba que molts quan se li adrecen li diuen “senyor Cabré vostè ha fet un tractat del mal en aquesta novel·la o ens parla de la recuperació de la memòria històrica”, però de fet, ell no agafa cap temàtica per fer la novel·la, és el resultat del producte final, cap a on s’han dirigit els personatges i llurs accions.

La tècnica de l’escriptura de Jaume Cabré sembla un pou sense fi, li vénen idees quan escriu, retoca les coses que escriu contínuament, i ho reiterem, sense esquemes. Ell explana que si primer pensés la novel·la i després l’escrivís, es perdria pel camí, “em perdria les descobertes de cada dia”.

Cabré cultiva molt la seva escriptura i una prova d’això és que d’una novel·la a una altra acostumen a haver un mínim de cinc anys. Penseu que per escriure “Les veus del Panamo” estigué set anys, l’anterior novel·la a aquesta, “L’ombra de l’eunuc”, l’edità sis anys abans i per aquesta darrera n’ha necessitat vuit, però vuit anys, ben emprats, lloables i ho diuen lectors, escriptors entesos i la crítica. Tres en un.

Com a curiositat, Jaume Cabré glossà que quan acaba l’obra pateix, “faig un dol quan m’allunyo de la novel·la, quan ja està escrita. Em queda un buit”. I és que en Jaume Cabré té fusta de forjar grans novel·les, i ja en van unes quantes en una colla d’anys, com per exemple, “La teranyina” (1984), “Fra Junoy o l’agonia dels osns” (1984), “Galceran, l’heroi de la guerra negra” (1990), “Senyoria” (1991), o les ja esmentades “L’ombra de l’eunuc” (1996), “Les veus del Pamano” (2004) o la seva darrera obra mestra i que tractem “Jo confesso”. També hi ha un Cabré assagístic que ens dóna pistes de com escriu o reflexiona sobre l’escriptura en dues obres interessants: “El sentit de la ficció” (1999) i “L’esperit de la matèria” (2005).
Cabré sembla que amb “Jo confesso” ha conseguit la cirereta del pastís que li faltava després de triomfar diversos anys com a guionista de serials de Televisió de Catalunya amb “La granja” (1989-1992) compartida amb Joaquim Maria Puyal, “Crims” (2000), juntament amb Jaume Fuster i Manel Bonany, o d’altres com “Estació d’enllaç´” (1994-1998) que tenia diversos guionistes, entre ells Andreu Martín o Ramon Solsona; o la segona temporada de “Ventdelplà” (2005), amb Jordi Calafí i Núria Parera, entre els guions que més sobresurten.

Jaume Cabré ha posat veu a la literatura catalana contemporània més enllà de les nostres fronteres, l’ha amenitzat de prestigi, i gràcies a la seva mà destra i esforç ha esdevingut un dels capitostos que tenim a les nostres lletres i esperem que per molts anys més. Un clàssic. Segueixi i no pari d’escriure senyor Cabré.

Josep Maria Corretger

Novembre del 2013


.Us deixo amb dos fragments de les seves reflexions literàries:


.Webgrafia:
jaumecabre.cat
(Imatges extretes de: grup62.cat, elcultural.es i jaumecabre.cat)
!!EXERCICIS:
1. Realitza un petit powerpoint de cinc a vuit pàgines sobre la vida i obra de Jaume Cabré. Penja'l a l'Slideshare i adjunta aquí l'enllaç.
2. Fòrum: has llegit algun llibre d'en Jaume Cabré, novel·la, literatura infantil, assaig? Què et sembla com a escriptor? T'ha fascinat alguna de les seves obres? O potser has vist alguns dels serials per ha passat la seva ploma d'escriure? Digues la teva.
3. Opinió: quan llegeixes una novel·la o un llibre realitzes mapes conceptuals per establir relacions entre personatges, llocs per on transcorre l'obra...? Per què ho fas? T'ajuden a entendre l'obra? Has fet alguna vegada l'itinerari turístic d'algun autor o novel·la?
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;