JOAN SOLÀ. EL COMPROMÍS PER LA LLENGUA.
El proppassat 18 de març a Cerdanyola del Vallès i dins del marc de Cafè amb Lletres el lingüista lleidatà Joan Solà, tot un pou de saber, ens va donar una sèrie de pautes a l’hora d’enfrontar-nos a la llengua catalana, ho féu des de quatre punts de vista: el del lingüista, el del pedagog, el del polític i el del ciutadà.
.Què fa el lingüista?
-Distingir allò que és intern a la llengua d’allò que hi és extern. Una cosa és allò que diu la gramàtica i l’altra l’ús real o no d’aquella estructura o frase.
-Anar a fons en la integració dels grans dialectes. Tots els dialectes han de ser respectats per la gramàtica i els parlants, ja que formen part dels nostres territoris. Tots són correctes. Tothom parla bé i no ha d’amagar-se perquè usi un dialecte o un altre arreu dels territoris catalans.
-Revisar amb compte la informació acumulada. Hi ha molts estudis i gramàtiques. Cal seguir les normatives instaurades per l’IEC i si és necessari cercar més d’una gramàtica.
-Ser realistes. Hi ha hagut molta immigració, repressions al català, males actituds envers la llengua, les quals han portat dificultats però cal que es generi un interès per la llengua. Avui dia ens hem d’adaptar als nous temps.
-Crear tan poques dificultats com es pugui. Estimular en termes positius i no raonaments únics i obligats. No centrar-se tant en l’aspecte normatiu de les faltes. A causa de les dificultats i tenint en compte que s’ensenya català als centres educatius des de l’any 1976, en l’actualitat encara es tracta d’ensenyar més en l’àmbit normatiu i això “espanta” l’aprenent.
-No perdre de vista que treballem especialment per a les generacions que pugen. La llengua cal passar-la de generació en generació i de parlants nadius als nouvinguts per a què perduri i no es perdi, forma part de la riquesa cultural d’un país.
Aquest primer punt fou amenitzat amb exemples gramaticals molt entenedors i actualitzats als nostres temps que foren el deliri i una delicatessen pels oients experts en la matèria.
.Què fa el pedagog?
És a dir, el professorat i mestres.
-Prioritzen la norma a l’ús de la llengua.
-Les discussions fonamentalistes de detalls irrellevants. No centrar l’estudi en aspectes de poca importància, sinó mostrar el marc general.
Així doncs, cal evitar les dues postures anteriors i cal tendir a:
-Fer participar l’alumnat en activitats vinculades a la llengua.
El proppassat 18 de març a Cerdanyola del Vallès i dins del marc de Cafè amb Lletres el lingüista lleidatà Joan Solà, tot un pou de saber, ens va donar una sèrie de pautes a l’hora d’enfrontar-nos a la llengua catalana, ho féu des de quatre punts de vista: el del lingüista, el del pedagog, el del polític i el del ciutadà.
.Què fa el lingüista?
-Distingir allò que és intern a la llengua d’allò que hi és extern. Una cosa és allò que diu la gramàtica i l’altra l’ús real o no d’aquella estructura o frase.
-Anar a fons en la integració dels grans dialectes. Tots els dialectes han de ser respectats per la gramàtica i els parlants, ja que formen part dels nostres territoris. Tots són correctes. Tothom parla bé i no ha d’amagar-se perquè usi un dialecte o un altre arreu dels territoris catalans.
-Revisar amb compte la informació acumulada. Hi ha molts estudis i gramàtiques. Cal seguir les normatives instaurades per l’IEC i si és necessari cercar més d’una gramàtica.
-Ser realistes. Hi ha hagut molta immigració, repressions al català, males actituds envers la llengua, les quals han portat dificultats però cal que es generi un interès per la llengua. Avui dia ens hem d’adaptar als nous temps.
-Crear tan poques dificultats com es pugui. Estimular en termes positius i no raonaments únics i obligats. No centrar-se tant en l’aspecte normatiu de les faltes. A causa de les dificultats i tenint en compte que s’ensenya català als centres educatius des de l’any 1976, en l’actualitat encara es tracta d’ensenyar més en l’àmbit normatiu i això “espanta” l’aprenent.
-No perdre de vista que treballem especialment per a les generacions que pugen. La llengua cal passar-la de generació en generació i de parlants nadius als nouvinguts per a què perduri i no es perdi, forma part de la riquesa cultural d’un país.
Aquest primer punt fou amenitzat amb exemples gramaticals molt entenedors i actualitzats als nostres temps que foren el deliri i una delicatessen pels oients experts en la matèria.
.Què fa el pedagog?
És a dir, el professorat i mestres.
-Prioritzen la norma a l’ús de la llengua.
-Les discussions fonamentalistes de detalls irrellevants. No centrar l’estudi en aspectes de poca importància, sinó mostrar el marc general.
Així doncs, cal evitar les dues postures anteriors i cal tendir a:
-Fer participar l’alumnat en activitats vinculades a la llengua.
-Fomentar l’aspecte lúdic (participació per exemple a concursos com l’Enigmàrius de Catalunya Ràdio, el Bocamoll, el Picalletres, entre d’altres).
-Explicar la llengua de manera més pragmàtica, agradable, propera i fins i tot, divertida.
-Evita l’ús normatiu i correctiu. Treballar lectures agradables i motivar per l´ús i utilitat del català.
.Què fa el polític?
Ha de defensar la dignitat per la llengua, dels seus parlants i del seu poble. També ha de vetllar per la igualtat del poble, gent i de la llengua. Això és essencial per anar endavant, perquè les lleis es compleixin, sinó no cal fer-les.
Caldria:
-Canviar la relació Catalunya-Espanya, ja que perjudica la llengua catalana. Independitzar-se de Madrid beneficiarien els drets del català i també una millor protecció.
-Denunciar les deficiències de la relació anterior per tal que arribin a tothom i puguin reparar-se.
-Exigir el nivell adequat de competència en català en llocs oficials.
-No folkloritzar mai. No promocionar o fer una activitat perquè sigui feta en català, sinó per la seva qualitat.
.Què fa el ciutadà?
Mentre la diversitat no sigui admesa (ideològicament i políticament) a Espanya, és molt recomanable seguir les següents pautes:
-No-agressivitat: no enfrontar-nos persona a persona si no entén, parla o rebutja el català. No té cap sentit. No servirà per res, només per fer-te malasang.
-No-renúncia: no renunciar mai al català en espais públic i a més, cal exigir-ho. És la nostra llengua i no podem oblidar que “juguem a casa” tot i que de vegades no ho sembli. Optar sempre pel català com a primera llengua i si no ens entenen, com que som educats, ja utilitzarem el castellà. Aquí hi compta molt l’actitud del parlant com de l’oient.
-Exigència: exigir allò que diuen les lleis, per exemple, que les cartes dels restaurants estiguin en català i castellà i no només en castellà. O que tota persona que treballa de cara al públic ha de saber atendre en català i entendre’l. Si no és així, actua. Llavors, tu pots exigir-ho i denunciar la situació a Política Lingüística que sancionarà aquestes males actituds. Cal ser valent i fer-ho, sinó perdem el temps i no anirem enlloc. La Constitució Espanyola del 1978 ja deia que l’Estat s’encarregarà de protegir la diversitat lingüística del país, però “no ho acaben de fer del tot”. Cal tenir igualtats de drets amb altres llengües, per exemple, en aspectes com la justícia, el cinema, les universitats, els esports.
Fou una esplèndida xerrada del catedràtic Joan Solà que va generar un gran interès entre el públic català que l’escoltava i fins i tot, li va quedar temps de deixar anar alguna ironia.
.Què fa el polític?
Ha de defensar la dignitat per la llengua, dels seus parlants i del seu poble. També ha de vetllar per la igualtat del poble, gent i de la llengua. Això és essencial per anar endavant, perquè les lleis es compleixin, sinó no cal fer-les.
Caldria:
-Canviar la relació Catalunya-Espanya, ja que perjudica la llengua catalana. Independitzar-se de Madrid beneficiarien els drets del català i també una millor protecció.
-Denunciar les deficiències de la relació anterior per tal que arribin a tothom i puguin reparar-se.
-Exigir el nivell adequat de competència en català en llocs oficials.
-No folkloritzar mai. No promocionar o fer una activitat perquè sigui feta en català, sinó per la seva qualitat.
.Què fa el ciutadà?
Mentre la diversitat no sigui admesa (ideològicament i políticament) a Espanya, és molt recomanable seguir les següents pautes:
-No-agressivitat: no enfrontar-nos persona a persona si no entén, parla o rebutja el català. No té cap sentit. No servirà per res, només per fer-te malasang.
-No-renúncia: no renunciar mai al català en espais públic i a més, cal exigir-ho. És la nostra llengua i no podem oblidar que “juguem a casa” tot i que de vegades no ho sembli. Optar sempre pel català com a primera llengua i si no ens entenen, com que som educats, ja utilitzarem el castellà. Aquí hi compta molt l’actitud del parlant com de l’oient.
-Exigència: exigir allò que diuen les lleis, per exemple, que les cartes dels restaurants estiguin en català i castellà i no només en castellà. O que tota persona que treballa de cara al públic ha de saber atendre en català i entendre’l. Si no és així, actua. Llavors, tu pots exigir-ho i denunciar la situació a Política Lingüística que sancionarà aquestes males actituds. Cal ser valent i fer-ho, sinó perdem el temps i no anirem enlloc. La Constitució Espanyola del 1978 ja deia que l’Estat s’encarregarà de protegir la diversitat lingüística del país, però “no ho acaben de fer del tot”. Cal tenir igualtats de drets amb altres llengües, per exemple, en aspectes com la justícia, el cinema, les universitats, els esports.
Fou una esplèndida xerrada del catedràtic Joan Solà que va generar un gran interès entre el públic català que l’escoltava i fins i tot, li va quedar temps de deixar anar alguna ironia.
Josep Maria Corretger
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada