Ara fa uns dies vaig tenir el gust de participar
en la ruta literària Miquel Martí i Pol que s’organitza des de fa uns anys a la
seva ciutat natal, Roda de Ter. Començant per la casa natal, de planta baixa
amb dos pisos, color grana i on va viure amb la seva primera dona, lloc on
Martí i Pol es reunia amb amics per a realitzar vetllades literàries i
culturals i on actualment es troba la fundació que porta
el seu nom i vetlla per la seva memòria vàrem realitzar un emotiu i sentit
viatge pels paratges fruit de la vivència del poeta Miquel Martí i Pol, nascut
un 19 de març del 1929.
De jovenet,
quan sortia de l’escola, es posava un tronquet entre les dents per a poder
suportar el soroll de les bombes i no li trenquessin els timpans. S’inicià en
l’escriptura escrivint en castellà als catorze anys. Tenia les idees clares a
la ment, les traslladava al paper, posteriorment a màquina d’escriure i feia
imprimir els poemes a l’editor. A la mateixa edat, en Miquel entrà a
treballar a la fàbrica “La Blava” (1956-1999), situada al carrer costa de Ter, s’anomenava
així pels seus colors blavencs que la exterioritzaven. Hi entrà a treballar com
a oficinista per influència del mossèn de l’escola. Els propietaris que la gestionaven
eren Tecla Sala i fills. Quan hi entrem per una petita porta veiem dues imatges
d’una noia treballant el cotó que ens recorda “L’Elionor” del poema. Un
fragment que pot il·lustrar aquest espai és qualsevol poema del llibre “La
fàbrica” (1972), del qual n’existeixen dues versions, l’original i la
censurada. En aquest poemari trobem el poema “Nova oració del Parenostre”:
NOVA ORACIÓ DEL PARENOSTRE
Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci’s un xic la nostra voluntat
així com la d’aquells que sempre manen.
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci’s un xic la nostra voluntat
així com la d’aquells que sempre manen.
El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s’apropa,
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s’apropa,
amén.
(Dins “La fàbrica”, 1972)
Per
a il·lustrar els entorns a “la Blava”, també tenim el conegut poema “Elionor”,
on en Miquel amb molta habilitat es posa en la pell d’una noia anomenada
Elionor, és a dir, per a parlar-nos d’ell mateix i dels seus pensaments vestit
d’una altra persona i en femení, així evitava controvèrsies. En d’altres
poemes, empra el nom de Soledat per a parlar de la tarda.
IN MEMORIAM
Com que no sempre el poema s'organitza
entorn d'una subtil regolfada de conceptes,
ara puc dir que avui hem enterrat
la Soledat Gonzàlez,
que feia disset anys que netejava
les comunes de la fàbrica
i un any escàs que s'havia jubilat
perquè les cames ja no la servaven.
entorn d'una subtil regolfada de conceptes,
ara puc dir que avui hem enterrat
la Soledat Gonzàlez,
que feia disset anys que netejava
les comunes de la fàbrica
i un any escàs que s'havia jubilat
perquè les cames ja no la servaven.
De res no servirà que li dediqui aquest poema;
i si dic que cantava mentre feia la feina
no faig sinó narrar
fets sense cap importància.
i si dic que cantava mentre feia la feina
no faig sinó narrar
fets sense cap importància.
La Soledat Gonzàlez mai no havia
oblidat el seu poble, a Extremadura,
i deia que les glans que durant anys
havia compartit amb els porcs que guardava
eren de bon menjar i alimentoses.
oblidat el seu poble, a Extremadura,
i deia que les glans que durant anys
havia compartit amb els porcs que guardava
eren de bon menjar i alimentoses.
Avui seria fàcil estibar meravelles.
La Soledat, l'havien
foragitada del seu poble
en acabar la guerra.
La Soledat, l'havien
foragitada del seu poble
en acabar la guerra.
Tot el que es perd es perd per sempre:
vosaltres, jo, la Soledat Gonzàlez...
vosaltres, jo, la Soledat Gonzàlez...
(Dins “La fàbrica”, 1972)
[Fotografia: Josep Maria Corretger]
Al cap de
poc temps, en Miquel patí una tuberculosi pulmonar que va comportar-li estar-se
confinat a casa sense poder sortir durant un any. Tanmateix, en Miquel no es
reconeixia en la malaltia, l’esclerosi múltiple, ho veiem en el poema:
Mireu-me bé: soc l’altre.
Coix de dos peus,
sorrut i solitari.
No vinc d’enlloc
i escric per sobreviure.
Desfaig camins
perquè no sé dreceres.
Reprenc costums.
Si ara pogués, jauria
pels marges clars
amb noies de pell fosca.
Però he crescut
i algú m’ha omplert de vidres
tota la sang.
Mireu-me bé: coixejo.
No tinc sinó
la veu que em representa.
Adollo mots
i els mots em purifiquen.
Coix de dos peus,
sorrut i solitari.
No vinc d’enlloc
i escric per sobreviure.
Desfaig camins
perquè no sé dreceres.
Reprenc costums.
Si ara pogués, jauria
pels marges clars
amb noies de pell fosca.
Però he crescut
i algú m’ha omplert de vidres
tota la sang.
Mireu-me bé: coixejo.
No tinc sinó
la veu que em representa.
Adollo mots
i els mots em purifiquen.
Emergiré de mi mateix el dia
que un vent terral
m’eixugui els ulls. Són altes
les espases de foc
d’aquesta lluita
que em serva dret
contra la por i el somni.
que un vent terral
m’eixugui els ulls. Són altes
les espases de foc
d’aquesta lluita
que em serva dret
contra la por i el somni.
Mireu-me bé,
mireu-me bé: soc l’altre.
(De “Vint-i-set poemes en tres temps”, 1972)
La malaltia
va fer que en Miquel Martí i Pol hagués de traslladar-se de la seva casa
inicial, que de fet, era la de la seva esposa, a una altra perquè li facilités
el moviment de la cadira de rodes.
En Miquel
no aturava les seves inquietuds literàries, aviat s’implicà en un moviment
vindicatiu de la música en català, “La Nova Cançó”. Des d’allí realitzarà
música i tocarà la guitarra, així com també participa en obres teatrals. Quan
venia la guàrdia civil, els despistaven amb cigalons i d’altres tipus de
begudes.
Dolors
Feixas, fou la primera esposa d’en Miquel, emperò, malauradament, aquesta va
morir molt jove víctima d’un càncer. Montserrat Sans fou la segona dona, amb la
qual va tenir dos fills.
En Miquel a
mesura que anava escrivint les seves obres va guanyar-se l’apel·latiu de “el
poeta del poble”, atès que, parlava de temes quotidians com Catalunya, el
poble, el treball, persones obreres de la fàbrica. Al poble féu amistat amb un
noi anomenat Emili Teixidor, del qual es deia que era homosexual, però ho
portava molt en secret.
Abans
d’atacar la pujada del Pont Vell, arribem fins a la segona casa al poble de
Miquel Martí i Pol, lloc on encara pertany a la seva família, hi viu el seu
germà Ramon. Allí dins els seus pares hi criaven animals.
[Fotografia: Josep Maria Corretger]
I en encaminar-nos cap al pont, justament passem pel davant de la petita església Mare de Déu del Sòl del Pont, lloc on es casà amb la Dolors Feixas el 1956.
Una mostra
del bon cor que tenia en Martí i Pol i la seva família era que ajudaven a un
treballador del Pont de Vell de pedra de Roda de Ter, pont que fou destruït
durant la guerra i que s’estava reconstruint. Per cert, un pont que té un
pronunciat pendent i que et porta a un combat sense treva amb l’esgotament de
les cames. La família li donava aliment i un lloc on dormir. El Pont Vell ens transporta a l’església de
sant Pere. Allí el guia ens mostrà un reguitzell de fotografies sobre la vida
personal d’en Miquel Martí i Pol.
En Miquel
no deturava les seves ànsies de saber i de treballar, així que es dedicava a
realitzar traduccions, sobretot del francès, llengua que va aprendre escoltant
vinils musicals. Seva és la frase: “Tot està per fer i tot és possible”.
ARA
MATEIX
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
(Dins
“L’àmbit de tots els àmbits”, 1981)
De camí cap al
cementiri i podem trobar un petit espai amb uns petits seients de pedra en
forma d’arc de semicercle conegut com a “la plaça del poeta”, lloc en Miquel es
reunia amb els amics Josep Clarà, Emili Teixidor, entre d’altres i on es
dedicaven a escriure poesies. Eren coneguts com “la Penya Literària Verdaguer”,
un grup de joves inquiets que estaven motivats per la lectura i l’escriptura.
Aquesta associació donà una projecció exterior més gran a la seva obra.
Arribem al punt més
elevat de la visita, el cementiri, situat a pocs metres de la plaça del poeta.
Només entrar-hi, es passa justament per un gran mausoleu, encimbellat amb un
àngel negre, on reposen les restes dels propietaris de la Blava. Però
justament, al costat et retrobes amb un poema d’en Miquel, que de jove, ja
tractava un tema de mal gust, emperò, que transmet força vital. Com un dia ja
va fer en Salvador Espriu, una manera de no tenir por a la mort és parlar-ne,
escriure’n.
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en la pau dels camins,
en els sembrats verdíssims,
en els ocells i en l’aire
quietament amic,
i en el pas d'aquells homes
que desconec i estimo.
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en els ulls de la dona
que s'apropa i em besa,
en la música antiga
de qualsevol tonada,
o, encara, en un objecte,
el més íntim i car,
o potser en els meus versos.
Digueu-me quin prodigi
fa la tarda tan dolça
i tan intensa alhora,
i a quin prat o quin núvol
he d'adscriure el meu goig,
perquè em sé perdurable
en les coses que em volten,
i sé que algú, en el temps,
servarà el meu record.
(Del llibre Paraules al vent, 1954)
i encara serà tarda
en la pau dels camins,
en els sembrats verdíssims,
en els ocells i en l’aire
quietament amic,
i en el pas d'aquells homes
que desconec i estimo.
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en els ulls de la dona
que s'apropa i em besa,
en la música antiga
de qualsevol tonada,
o, encara, en un objecte,
el més íntim i car,
o potser en els meus versos.
Digueu-me quin prodigi
fa la tarda tan dolça
i tan intensa alhora,
i a quin prat o quin núvol
he d'adscriure el meu goig,
perquè em sé perdurable
en les coses que em volten,
i sé que algú, en el temps,
servarà el meu record.
(Del llibre Paraules al vent, 1954)
[Fotografia: Josep Maria Corretger]
En Miquel Martí i Pol,
el poeta del poble, va traspassar l’11 de novembre del 2003 a Vic a l’edat de
setanta-quatre anys víctima de la malaltia que patia, ja esmentada, però el seu
record és ben viu més enllà del seu poble, Roda de Ter i de la seva gent,
perquè les seves paraules que s’explanen en la seva poesia van arrelar en la
majoria de catalans.
Josep Maria Corretger
Olivart
Abril del 2020
(Crèdits fotogràfics: Fundació Miquel Martí i Pol,
Grup 62, Guillem Freixa, Catorze.cat, Fundació Miquel Martí i Pol, Wikiloc, Femturisme.cat,
Bazacattack)
EXERCICIS:
1.
Escull un/a escriptor/a, informa’t de la seva vida i obra i crea una ruta
literària. Pots fer-ho mitjançant una gamificació.
2. Crea
una presentació en format digital sobre la vida i obra d’en Miquel Martí i Pol.
3. Per
què a en Miquel Martí i Pol se l’anomenava “el poeta del poble”? Raona la teva
resposta.
4. Si
has realitzat la ruta literària de Miquel Martí i Pol, comenta quin aspecte et
va impresionar més i per què.
5.
Realitza una petita ressenya d’un dels molts llibres de poesia que té en Miquel
Martí i Pol.
6. Crea
un poema visual o bé un punt de llibre en homenatge a Miquel Martí i Pol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada