Darrere la
novel·la «L’home que perseguia la veritat» (2019), trobem com a
principal sospitós l’Isidre Grau (Sabadell, 1945), un escriptor de
llarg ofici i format dins del col·lectiu «Ofèlia Dracs», creador
de la novel·la de gènere en llengua catalana. De ben petit va anar
a viure a Sabadell. Allí hi treballà com a tècnic industrial. Més
endavant va ser professor de català i d’escriptura a l’Ateneu
Barcelonès. El seu debut literari arribà l’any 1980 amb «Fugida
en gris». També fou el creador d’un cicle de novel·les
literàries ambientades a l’entorn de la família Benavent de la
ciutat fictícia de Vinyes de Savall, dins el qual hi podem trobar
diverses novel·les: «Els colors de l’aigua» (1985), «La nit
vermella» (1989), «El balancí negre» (2001), «Groc d’Índia»
(2004), «El punt blanc de l’horitzó» (2006).
L’Isidre,
un escriptor que incorpora les avantguardes sense ésser
avantguardista, així el definí Vicenç Villatoro durant la
presentació del llibre, escriu unes obres que es poden llegir des de
diferents punts de vista. Si donem una petita llambregada als temes
d’aquesta novel·la veurem que se centra en aspectes generals, així
doncs, com en totes les obres trobarem que un dels assumptes tractats
és la família, com per exemple succeïa en l’obra «Anna
Karenina» (1877) de Lev Tolstoi. Un conflicte de família per ser
exactes, emperò, també hi fa acte de presència el pas inexorable
del temps i la decadència de les coses com a fet pairal. Si
haguéssim de distingir un llibre bo d’un de menys qualitat,
trobaríem que el llibre bo amaga un pensament filosòfic, en canvi,
l’altre no. Vivim en una societat que condemna la mentida i que
reclama la veritat, quan abans, es vivia en la tradició que la gent
no volia saber les veritats per no emportar-se algun disgust, segons
Grau. Així doncs, l’obra que tractem versa sobre l’estil
policíac de model clàssic, on apareix la figura del detectiu
panxut, de mitjana edat, divorciat, valent i com no, de caire
americà, enquestador que esbrina el crim. Val a dir també que és
una novel·la atrevida dins del seu temps.
L’Isidre
Grau s’inicià en l’escriptura de ben jovenet, amb tan sols deu
anys ja es delia per escriure. Més endavant, va connectar amb la
gent que participava al Congrés de cultura catalana el 1981, i
col·laborà en la tasca d’iniciar la literatura de gènere
catalana de la mà del col·lectiu Ofèlia Dracs amb l’escriptura
de contes que es compartien amb els autors que en formaven part. Per
l’Isidre participar dins d’Ofèlia fou convivència, experiència
en l’escriptura de gènere, s’hi sentia còmode, com a casa.
Actualment, es desmarca d’aquesta etiqueta: «Mai he volgut jugar
amb l’etiqueta de gènere».
Al
llarg de la seva trajectòria, l’Isidre ha escrit narrativa breu en
diverses ocasions com
«Alens d’amor i de recança» (1982), Premi
Xúquer de Narrativa
curta; «La
marina robada» (1983),
Premi de Narrativa curta Vila de Sant Boi de Llobregat; «Rellotges
fora de punt» (1987), «En última instància» (1993) o «El dia de
l’incident: tretze
històries sota
una altra claror» (2013), en
són un exemple; a més de l’obra que tractem, en podem trobar
d’altres com les premiades: «Fugida en gris» (1980), Premi Ciutat
d’Olot el 1979; «Vent de memòria» (1984), que rebé el Premi
Ciutat de Palma; «Els colors d’aigua» (1985), Premi Sant Jordi; o
«El balancí i negre» (2001), Premi Ciutat de Palma altre cop o
en
vingueren d’altres
com «Els amants volàtils» (2011) i «La ciutat dels solitaris»
(2017);
també
ha tocat
l’assaig en llibres com: «L’arquitectura del conte» (2001) o
«La maleta de l’escriptor» (2005); la literatura infantil i
juvenil en obres com: «Corre, correfoc!», «Memòries de l’illa
del vent» (1991) i «Sortides d’emergència» (1992).
«L’home
que perseguia la veritat» és una novel·la de ficció, sorgida a
l’estiu del 2013 a Sant Feliu de Guíxols, lloc d’estiueig de
l’autor. Allí pensà en qui podria ésser un dels protagonistes de
la seva història, l’Andreu Novell, un home vidu, jubilat i de prop
noranta anys, que decideix investigar un crim de fa trenta anys des
de la seva llar, Sant Feliu de Guíxols. Parlem del pintor Eduard
Vilamateu, del qual va ésser xofer, assistent personal i any en què
es commemora el seu centenari. És quan l’Andreu s’il·lumina i
decideix capficar-se en esclarir els fets del crim en el qual va ser
acusat el pintor, i es declarà innocent. L’Andreu sap que tenia
una bona coartada, estar amb ell catalogant pintures per a una
propera exposició. Vol que Eduard Vilamateu per fi quedi alliberat
d’aquell mal de consciència que el pertorbava, les acusacions
infundades i poc creïbles per a d’altres.
L’Isidre
s’inspira en un fet aparegut a l’obra «La veritat sobre el cas
de Harry Quebert» (2013), novel·la del jove Joël Dicker, on
s’acusa a una persona d’un crim de fa trenta anys. La novel·la
té ingredients de la novel·la negra, tanmateix, l’autor la
defuig, no era la seva pretensió. L’obra també té un títol més
llarg en el seu interior, ja que en portada podia espantar el lector,
és el que li fa més justícia, perquè durant la investigació es
van descobrir més coses: «L’home que perseguia la veritat i en va
trobar més d’una». L’Isidre confessà que el primer títol que
tenia pensat fou «A la nit a la Martinica», fent referència a la
mansió abandonada d’indians, situada als afores del poble, un dels
espais de la novel·la, atès que, esdevé un personatge més, veu
tot el que hi succeeix, a més, com qualsevol ésser humà també
envelleix, i on el pintor Vilamateu s’inspirarà per donar vida a
les seves obres, emperò, finalment, en trobà un de més encertat.
L’obra ha
tingut a l’Isidre entretingut durant cinc anys, sobre aquest fet,
ell comentà que la imprimí i la rellegia per veure tot allò que
podia millorar, la tornava a reconstruir. També s’activava amb les
opinions externes que li arribaven i el portaven a repensar algun
capítol. Tot l’ajudava a l’hora de prendre decisions de caràcter
tècnic i professional.
Com
glossava en Vicenç Villatoro durant la presentació, Jorge Luís
Borges en una entrevista digué: «No busquis el tema, el tema et
busca a tu. Jo quan escric sempre sé el principi i el final de cada
conte i què succeeix al mig. Llavors, només em cal decidir si ho
escriuré en 1a o 3a persona i a on del món
passarà».
L’Isidre
a l’hora d’escriure té molt clar el que vol fer i cap a on vol
portar la seva història. En aquesta obra volia expressar la veritat,
i que de vegades, aquesta podia amagar uns fets innats, col·laterals.
L’investigador té un ajudant de vint anys anomenat Èric,
supervivent d’un intent de suïcidi en intentar tallar-se les
venes. La relació del detectiu de gairebé noranta anys amb el jove
de vint anys és un homenatge a la transferència d’experiències a
d’altres generacions. Així com també al vincle amo-servidor. El
primer té frustracions i el segon esdevé de confessionari.
La setzena
novel·la d’Isidre Grau també ha rebut inspiració del món del
cinema, atès que com explanà l’Isidre: «Les pel·lícules també
ajuden, et queden escenes. Els espais impacten molt, llavors,
construeixes les històries». Com si fossis un pintor,
posteriorment, construeixes el teu propi univers. Dins de l’obra i
en les maneres de fer d’Andreu Novell hi podem trobar petites dosis
autobiogràfiques de l’autor, com ara, el lloc on viu i passeja,
espais que visita. Segons l’autor, la novel·la planteja tres fets
fonamentals: la veritat pot variar. Pot no esdevenir única. El fet
de cercar la veritat farà que apareguin imprevistos, el descobriment
de fets que no t’esperaves i que et poden portar trencaments de
cervell. La transmissió de l’experiència als més joves, la
trobem en la relació Andreu i el jove convalescent, de vegades, pot
arribar a ésser incompresa. També hi ha implícita fins a on poden
arribar els límits de la relació entre l’amo i el senyor.
Els espais
i descripcions per tant, cobren un gran protagonisme en l’obra.
Així doncs, hi podem trobar accions que transcorren a Sant Feliu de
Guíxols, a Cerdanyola del Vallès, i d’altres a Barcelona o a
Castell d’Aro. El cotxe també esdevé «un altre personatge», ja
que agafa un certa rellevància per les converses que s’hi
esdevenen.
Aquesta
novel·la ha suposat un gran esforç a l’autor, hi ha treballat
durant cinc llargs
anys,
i és una tasca que esgota, tot i fascinar-lo, sobre el fet de
literaturitzar, l’Isidre pensa que sempre és millor partir de la
pròpia memòria i vivències personals que no haver de cercar una
idea per tal de crear una història nova,
ja que a més, aquestes es nodreixen de tot allò que has llegit,
visionat o viscut. Una
vegada més, l’Isidre ens delecta i amb una novel·la entretinguda
i ens hem de felicitar per aquest regal, ja
que com va deixar anar, potser no vindran gaires més novel·les
de ficció de
la seva ploma, esperem que no sigui cert.
Per
tant, carpe diem.
Qui
serà el culpable? La
intriga tot just només
ha
fet que començar.
Josep
Maria Corretger Olivart
Abril del 2019
(Crèdits
fotogràfics: Josep Maria Corretger, Editorial Gregal, la micro
biblioteca, Isidre Grau)
EXERCICIS:
1.
Presenta en format digital qui és l’Isidre Grau. Posteriorment,
penja la presentació a l’Slideshare.
2.
Què comenta l’Isidre sobre el fet d’escriure novel·les?
3.
Escull una de les seves obres i realitza un cartell publicitari per a
una presentació del llibre.
4.
Si has llegit una obra d’Isidre Grau, comenta breument què t’ha
semblat.
5.
Fòrum 1: penses que és complicat avui dia publicar una novel·la i
tenir èxit? Per què?
6.
Fòrum 2: t’agrada escriure? Aporta idees que faciliten la
inspiració a l’hora d’escriure.
7.
Fòrum 3: quin gènere literari et fascina llegir i per què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada