divendres, 3 de maig del 2019

Isidre Grau: la passió per la novel·la de detectius. Adreçat a tothom


Darrere la novel·la «L’home que perseguia la veritat» (2019), trobem com a principal sospitós l’Isidre Grau (Sabadell, 1945), un escriptor de llarg ofici i format dins del col·lectiu «Ofèlia Dracs», creador de la novel·la de gènere en llengua catalana. De ben petit va anar a viure a Sabadell. Allí hi treballà com a tècnic industrial. Més endavant va ser professor de català i d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès. El seu debut literari arribà l’any 1980 amb «Fugida en gris». També fou el creador d’un cicle de novel·les literàries ambientades a l’entorn de la família Benavent de la ciutat fictícia de Vinyes de Savall, dins el qual hi podem trobar diverses novel·les: «Els colors de l’aigua» (1985), «La nit vermella» (1989), «El balancí negre» (2001), «Groc d’Índia» (2004), «El punt blanc de l’horitzó» (2006).

L’Isidre, un escriptor que incorpora les avantguardes sense ésser avantguardista, així el definí Vicenç Villatoro durant la presentació del llibre, escriu unes obres que es poden llegir des de diferents punts de vista. Si donem una petita llambregada als temes d’aquesta novel·la veurem que se centra en aspectes generals, així doncs, com en totes les obres trobarem que un dels assumptes tractats és la família, com per exemple succeïa en l’obra «Anna Karenina» (1877) de Lev Tolstoi. Un conflicte de família per ser exactes, emperò, també hi fa acte de presència el pas inexorable del temps i la decadència de les coses com a fet pairal. Si haguéssim de distingir un llibre bo d’un de menys qualitat, trobaríem que el llibre bo amaga un pensament filosòfic, en canvi, l’altre no. Vivim en una societat que condemna la mentida i que reclama la veritat, quan abans, es vivia en la tradició que la gent no volia saber les veritats per no emportar-se algun disgust, segons Grau. Així doncs, l’obra que tractem versa sobre l’estil policíac de model clàssic, on apareix la figura del detectiu panxut, de mitjana edat, divorciat, valent i com no, de caire americà, enquestador que esbrina el crim. Val a dir també que és una novel·la atrevida dins del seu temps.


L’Isidre Grau s’inicià en l’escriptura de ben jovenet, amb tan sols deu anys ja es delia per escriure. Més endavant, va connectar amb la gent que participava al Congrés de cultura catalana el 1981, i col·laborà en la tasca d’iniciar la literatura de gènere catalana de la mà del col·lectiu Ofèlia Dracs amb l’escriptura de contes que es compartien amb els autors que en formaven part. Per l’Isidre participar dins d’Ofèlia fou convivència, experiència en l’escriptura de gènere, s’hi sentia còmode, com a casa. Actualment, es desmarca d’aquesta etiqueta: «Mai he volgut jugar amb l’etiqueta de gènere».

Al llarg de la seva trajectòria, l’Isidre ha escrit narrativa breu en diverses ocasions com «Alens d’amor i de recança» (1982), Premi Xúquer de Narrativa curta; «La marina robada» (1983), Premi de Narrativa curta Vila de Sant Boi de Llobregat; «Rellotges fora de punt» (1987), «En última instància» (1993) o «El dia de l’incident: tretze històries sota una altra claror» (2013), en són un exemple; a més de l’obra que tractem, en podem trobar d’altres com les premiades: «Fugida en gris» (1980), Premi Ciutat d’Olot el 1979; «Vent de memòria» (1984), que rebé el Premi Ciutat de Palma; «Els colors d’aigua» (1985), Premi Sant Jordi; o «El balancí i negre» (2001), Premi Ciutat de Palma altre cop o en vingueren d’altres com «Els amants volàtils» (2011) i «La ciutat dels solitaris» (2017); també ha tocat l’assaig en llibres com: «L’arquitectura del conte» (2001) o «La maleta de l’escriptor» (2005); la literatura infantil i juvenil en obres com: «Corre, correfoc!», «Memòries de l’illa del vent» (1991) i «Sortides d’emergència» (1992).

«L’home que perseguia la veritat» és una novel·la de ficció, sorgida a l’estiu del 2013 a Sant Feliu de Guíxols, lloc d’estiueig de l’autor. Allí pensà en qui podria ésser un dels protagonistes de la seva història, l’Andreu Novell, un home vidu, jubilat i de prop noranta anys, que decideix investigar un crim de fa trenta anys des de la seva llar, Sant Feliu de Guíxols. Parlem del pintor Eduard Vilamateu, del qual va ésser xofer, assistent personal i any en què es commemora el seu centenari. És quan l’Andreu s’il·lumina i decideix capficar-se en esclarir els fets del crim en el qual va ser acusat el pintor, i es declarà innocent. L’Andreu sap que tenia una bona coartada, estar amb ell catalogant pintures per a una propera exposició. Vol que Eduard Vilamateu per fi quedi alliberat d’aquell mal de consciència que el pertorbava, les acusacions infundades i poc creïbles per a d’altres.

L’Isidre s’inspira en un fet aparegut a l’obra «La veritat sobre el cas de Harry Quebert» (2013), novel·la del jove Joël Dicker, on s’acusa a una persona d’un crim de fa trenta anys. La novel·la té ingredients de la novel·la negra, tanmateix, l’autor la defuig, no era la seva pretensió. L’obra també té un títol més llarg en el seu interior, ja que en portada podia espantar el lector, és el que li fa més justícia, perquè durant la investigació es van descobrir més coses: «L’home que perseguia la veritat i en va trobar més d’una». L’Isidre confessà que el primer títol que tenia pensat fou «A la nit a la Martinica», fent referència a la mansió abandonada d’indians, situada als afores del poble, un dels espais de la novel·la, atès que, esdevé un personatge més, veu tot el que hi succeeix, a més, com qualsevol ésser humà també envelleix, i on el pintor Vilamateu s’inspirarà per donar vida a les seves obres, emperò, finalment, en trobà un de més encertat.


L’obra ha tingut a l’Isidre entretingut durant cinc anys, sobre aquest fet, ell comentà que la imprimí i la rellegia per veure tot allò que podia millorar, la tornava a reconstruir. També s’activava amb les opinions externes que li arribaven i el portaven a repensar algun capítol. Tot l’ajudava a l’hora de prendre decisions de caràcter tècnic i professional.

Com glossava en Vicenç Villatoro durant la presentació, Jorge Luís Borges en una entrevista digué: «No busquis el tema, el tema et busca a tu. Jo quan escric sempre sé el principi i el final de cada conte i què succeeix al mig. Llavors, només em cal decidir si ho escriuré en 1a o 3a persona i a on del món passarà».

L’Isidre a l’hora d’escriure té molt clar el que vol fer i cap a on vol portar la seva història. En aquesta obra volia expressar la veritat, i que de vegades, aquesta podia amagar uns fets innats, col·laterals. L’investigador té un ajudant de vint anys anomenat Èric, supervivent d’un intent de suïcidi en intentar tallar-se les venes. La relació del detectiu de gairebé noranta anys amb el jove de vint anys és un homenatge a la transferència d’experiències a d’altres generacions. Així com també al vincle amo-servidor. El primer té frustracions i el segon esdevé de confessionari.

La setzena novel·la d’Isidre Grau també ha rebut inspiració del món del cinema, atès que com explanà l’Isidre: «Les pel·lícules també ajuden, et queden escenes. Els espais impacten molt, llavors, construeixes les històries». Com si fossis un pintor, posteriorment, construeixes el teu propi univers. Dins de l’obra i en les maneres de fer d’Andreu Novell hi podem trobar petites dosis autobiogràfiques de l’autor, com ara, el lloc on viu i passeja, espais que visita. Segons l’autor, la novel·la planteja tres fets fonamentals: la veritat pot variar. Pot no esdevenir única. El fet de cercar la veritat farà que apareguin imprevistos, el descobriment de fets que no t’esperaves i que et poden portar trencaments de cervell. La transmissió de l’experiència als més joves, la trobem en la relació Andreu i el jove convalescent, de vegades, pot arribar a ésser incompresa. També hi ha implícita fins a on poden arribar els límits de la relació entre l’amo i el senyor.

Els espais i descripcions per tant, cobren un gran protagonisme en l’obra. Així doncs, hi podem trobar accions que transcorren a Sant Feliu de Guíxols, a Cerdanyola del Vallès, i d’altres a Barcelona o a Castell d’Aro. El cotxe també esdevé «un altre personatge», ja que agafa un certa rellevància per les converses que s’hi esdevenen.

Aquesta novel·la ha suposat un gran esforç a l’autor, hi ha treballat durant cinc llargs anys, i és una tasca que esgota, tot i fascinar-lo, sobre el fet de literaturitzar, l’Isidre pensa que sempre és millor partir de la pròpia memòria i vivències personals que no haver de cercar una idea per tal de crear una història nova, ja que a més, aquestes es nodreixen de tot allò que has llegit, visionat o viscut. Una vegada més, l’Isidre ens delecta i amb una novel·la entretinguda i ens hem de felicitar per aquest regal, ja que com va deixar anar, potser no vindran gaires més novel·les de ficció de la seva ploma, esperem que no sigui cert. Per tant, carpe diem. Qui serà el culpable? La intriga tot just només ha fet que començar.

Josep Maria Corretger Olivart
Abril del 2019


(Crèdits fotogràfics: Josep Maria Corretger, Editorial Gregal, la micro biblioteca, Isidre Grau)


EXERCICIS:
1. Presenta en format digital qui és l’Isidre Grau. Posteriorment, penja la presentació a l’Slideshare.

2. Què comenta l’Isidre sobre el fet d’escriure novel·les?

3. Escull una de les seves obres i realitza un cartell publicitari per a una presentació del llibre.

4. Si has llegit una obra d’Isidre Grau, comenta breument què t’ha semblat.

5. Fòrum 1: penses que és complicat avui dia publicar una novel·la i tenir èxit? Per què?

6. Fòrum 2: t’agrada escriure? Aporta idees que faciliten la inspiració a l’hora d’escriure.

7. Fòrum 3: quin gènere literari et fascina llegir i per què?


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;