L'accentuació. Adreçat a tothom

Les paraules que tenen una sola síl·laba s’anomenen mots monosíl·labs. Mai s’accentuen: clar, fluix, fred, naus, pa, to, viu… únicament s’accentuen els que formen part dels quinze mots de l’accent diacrític, atès que, cal diferenciar en significat dels que no en porten. Exemple: mà, pèl, és…

Els mots que tenen més d’una síl·laba són polisíl·labs i es classifiquen en aguts, plans i esdrúixols, segons on tenen la síl·laba amb més força o tònica. Aquestes paraules s’accentuen d’acord amb les normes d’accentuació.

.Normes d’accentuació:

.Agudes:

Tenen la síl·laba tònica a la darrera síl·laba. Primera per la dreta. S’accentuen quan acaben en:

vocal: pantà, puré, café, gironí, cantó, però, bambú…

vocal + s: matalàs, congrés, aragonès, pastís, fangós, arròs, barnús…

-en / -in: amén, mossèn…

.Planes:

Tenen la síl·laba tònica a la penúltima síl·laba. Segona per la dreta. S’accentuen quan no finalitzen en vocal, vocal + s, en o in.

fàcil, préstec, pèssim, mínim, córrer, fòssil, músic...

.Esdrúixoles:

Tenen la síl·laba tònica a l’antepenúltima síl·laba. Tercera per la dreta. S’accentuen sempre.

fàbrica, església, ciència, clínica, fórmula, còmica, pública...

L’accentuació de les vocals en català:

L’accent de la A sempre és obert	à
L’accent de la I i la U sempre és tancat	í ú
L’accent de la E i la O pot ser obert o tancat	è é ò ó

Per un altre costat, cal tenir present tres normes més:

.Les paraules agudes que acaben en diftong decreixent (vocal + i: ai, ei, oi, ui) i (vocal + u: au, eu, iu, ou) no s’accentuen:

espai, remei, cofoi, avui, sarau, guineu, caliu, enrenou…

Tampoc no s’accentuen les que finalitzen en diftong decreixent + s:

gripaus, jerseis, herois, actrius, altaveus…

.Les paraules planes acabades en diftong decreixent o en diftong decreixent + s, sí que s’accentuen:

còncau, còncaus, donàveu, veníeu, parlàveu, llegíeu…

.Els adverbis acabats en –ment mantenen l’accent de l’adjectiu femení a partir del qual s’han format.

ràpida ràpidament; difícil difícilment; seriosaseriosament…

L’ACCENTUACIÓ DE LA E i DE LA O OBERT (È / Ò) i TANCAT (É/Ó)

La è tònica es pot pronunciar de dues maneres diferents: [ ] e oberta i [e] e tancada. Són dos diferents d’aquí que l’accent també sigui diferenciat i d’acord amb la seva pronúncia: è accent obert o é accent tancat. Per exemple:

e oberta è

xinès, frenètic, paciència…

e tancada é

procés, préssec, església…

D’altra banda, succeeix el mateix amb la o. Trobem dos sons per a la o tònica: [ ] o oberta i [o] tancada. Els accents gràfics també varien segons si l’accent a la o és: ò (accent obert) i ó (accent tancat). Veiem exemples:

o oberta ò

de debò, còmic, sòlida…

o tancada  ó

presó, córrer, pólvora…

Heus aquí algunes orientacions que ens facilitaran l’accentuació a les es i a les os tòniques.

1. Paraules agudes:

La majoria porten accent de la e i de la o tancat.

Ex:

bé, gairebé, també, després, només…

situació, torró, cantó…

Ara bé, hi ha algunes excepcions. Ho veiem al quadre:

E OBERTA	O OBERTA
.Alguns mots: Perquè, cafè, vostè, alè… .Gentilicis acabats en ès: Anglès, francès, japonès… .Participis acabats en –ès: Admès, comès, promès… .Numerals ordinals acabats en –è: Cinquè, sisè, setè…	.Alguns mots: Això, allò, però, arròs, repòs, de debò, ressò…

2. .Paraules planes:

La majoria porten l’accent a la E i la O obert. En veiem algunes:

dèbil, conèixer, pèsol, cèntim…

mòbil, lògic, pròxim…

!!Alerta, que hi podem trobar algunes excepcions:

.préssec, préstec, feréstec, créixer, néixer, ésser, érem, éreu...

.estómac, córrer...

.Les terminacions de l’imperfet de subjuntiu:

tinguéssim, tinguéssiu, fóssim, fóssiu...

3. Paraules esdrúixoles:

La majoria tenen l’accent de la E i la O obert:

ciència, pèrdua, anècdota...

memòria, colònia, hipòcrita...

!Algunes excepcions:

església...

pólvora, fórmula, tómbola...

!!!És fonamental conèixer les normes d’accentuació i quan s’accentuen les quinze paraules de l’accent diacrític per evitar faltes ortogràfiques. Saber fonètica i com es pronuncia un mot amb e oberta, e tancada i o oberta, o tancada et facilitarà posar l’accent en cas de dubtes.

(Adaptat de: DIVERSOS, Llengua catalana i literatura 2n ESO, Editorial Teide, Barcelona, 2010)

(Imatge extreta de: Slideshare.net)

!!EXERCICIS:

1. Redacta de manera esquemàtica les principals normes ortogràfiques que has de tenir en consideració en l’escriptura, amb un exemple de cada.
2. Digues si les presents paraules són agudes, planes o esdrúixoles.

convidats, tros, ensenyar, ciència, mossèn, tranquil, generós, desprès, convidaré, fumera, democràcia, exàmens, Ramon, gerra, pólvora, òrgan, mà, congrés, antepenúltima.

3. En què et basaries per col·locar l’accent a la “cafe” si no recordes si porta accent obert o tancat? Raona la teva resposta.
4. Escriu un adverbi acabat en –ment per a cadascun dels mots:

feliç, plàcid, estúpid, generós, ampli.

5. Resumeix les regles que t’ajudaran a diferenciar la E oberta de la E tancada.
6. Ídem de l’anterior amb la O oberta i la O tancada.
7. Pensa i escriu el participi dels presents verbs:

admetre, cometre, permetre, prometre, entendre, comprendre.

8. Escriu cinc paraules agudes, cinc paraules planes i cinc paraules esdrúixoles que no apareguin en aquesta fitxa.
9. Explana la diferència que hi ha entre tómbola i memòria.
10. Esmenta quina de les sèries està ben accentuada.

1. congrés, procés, prèssec.
2. brutícia, platán, mossèn.
3. arròs, fóssiu, cantéssim.

11. Crea una gamificació per treballar l’accentuació a l’aula.
12. Autoavaluació: què has millorat amb el treball d’aquesta fitxa? En què fallaves abans de l’accentuació i per què? Què has fet per evitar aquests errors? Què has de recordar per tal que no es repeteixin? Raona les teves respostes.