Les etapes poètiques de Josep Carner (4). Adreçat als "literaris".

4a. L’APROFUNDIMENT DE LA POÈTICA POSTSIMBOLISTA EN ELS ANYS DE LA POSTGUERRA (1939-1957)

És el temps de la guerra civil (1936-1939) i Josep Carner actua com a diplomàtic del govern català, i això es reflectirà en la seva poesia, veurem aquesta nostàlgia per la seva terra, si és vol, pàtria, aquest arrelament igual que fos un arbre, proper als seus orígens. Carner s’exilià a Mèxic i quan finalitzà la Segona Guerra Mundial anà a raure a Bèlgica, on treballà com a professor d’universitat. El retorn ja serà un somni, i no serà fins el 1970, per a una curta estada poc abans de morir.

Els ideals noucentistes queden enderrocats per la guerra i l’exili. És llavors que farà acte de presència el moviment postsimbolista que s’expressarà d’una manera més crítica amb la societat. Període en el qual Josep Carner edita Nabí (1941), un poema narratiu extens repartit en deu cants i amb mil tres-cents seixanta-cinc versos i que té com a rerefons el profeta Jonàs, que rep l’encàrrec de Déu d’anar a predicar a Nínive, però ell se’n desdiu per temor i s’embarca per mar i per més inri a contradirecció. Llavors, Déu el castiga i és engolit per una balena. Romandrà tres dies dins la seva gola fins que l’escup per gràcia del Senyor i va a parar precisament a Nínive, lloc on l’havia d’enviar Déu a predicar i on finalment haurà de portar a terme la seva profecia. Aquesta obra és un dels puntals de la seva poètica. Per tant, tal i com comenta Jaume Aulet, la poètica de Carner no s’explica simplement per motius biogràfics, que de fet, també s’hi plasmaran, sinó també per l’evolució del seu pensament i els fets biogràfics acceleraran aquest procés. Amb Nabí, Carner sorprèn a tothom escrivint poesia narrativa per primera vegada dins el seu registre literari, cosa inèdita en ell fins aleshores. El poemari Nabí de Carner ha estat llegit des de diverses visions: la psicoanalítica, la religiosa, la metafísica, la teològica, l’existencialista, la formalista, l’esoterisme, en són algunes. Tota lectura que es vulgui fer serà correcta sempre que se’n donin arguments, mentre hi hagi un posicionament. Nabí és una obra que dóna molt a parlar. Carner es posa en la pell del poeta-profeta, que esdevé solitari i actua per si sol.

El 1957 és una data important dins la trajectòria del poeta, atès que edita el volum Poesia, llibre en el qual revisionarà tots els seus poemes i n’inclourà també de nous. Això farà que puguem trobar dues versions diferents d’un mateix poema, on ha modificat alguns versos o fins i tot, alguna estrofa sencera. Això es deu al seu afany pel perfeccionisme i crear l’obra ben feta, el poema perfecte, recordem que precisament aquest era un dels principals pilars del noucentisme. Els poemaris que apareixen en aquests anys també mostren la doble tasca d’escriptura i revisió, són: Paliers (1950), Llunyania (1952), Arbres (1953) i Absència (1957) inclòs dins de Poesia. En tots aquests poemaris podem fitar: elements vinculats a l’exili, com per exemple, l’enyorament, el record, l’elegia, el retorn, però també la reflexió moral i existencial de tot allò que viu, veu i que al cap i a la fi el preocupa. Moltes vegades ens parla de la terra i aquesta és Catalunya, cosa que no descobrirem fins al final del poema, ja que ens dóna poques pistes. Un altre dels temes bandera dins la poesia que escriu en aquest període de temps és la reflexió sobre el pas del temps, però ho fa parlant de la vellesa, ara Carner se sent vell i se li acosten els dies finals i ell ho sap, la partida cap al més enllà, perquè el poeta no podrà eludir aquest destí. Carner, com explana Jaume Aulet, toca aquests temes de manera seriosa però en alguns casos s’acosta a la simplicitat, pot sonar a ridiculesa. El tema de la pàtria tornarà a aparèixer, perquè Carner ens parla des de l’exili i ell vol fer-ho notar als seus lectors, dóna més importància als exiliats que als que viuen en aquells moments a la mateixa Catalunya. Es veu l’egoisme per les pròpies vivències i el que està vivint.

A Llunyania (1952), Carner ens parla de si mateix i allò que li passa per la ment. El poemari s’edità a Santiago de Xile. Destaca per ser un dels poemaris que presenten més material inèdit, ja que, com hem dit abans, compaginava la tasca de revisió i reescriptura dels poemes amb la de creació, que en alguns casos fins i tot, el porten a canviar el títol d’un poema, com per exemple succeeix a “Cor fidel”, que en l’edició del 1952 l’intitulà “Fe”. Aquest fet pot arribar a desorientar en alguns casos als seus lectors fidels.

Absència (1957) ens segueix mostrant poemes que parlen de la pròpia situació personal des de l’exili, per tant, hi observarem la solitud, la distància, la crítica per la situació que viu. Carner pateix per no escriure i semblar patètic, aquest és un dels motius que fan que revisi contínuament allò que escriu, a més de la d’estil i gramatical.

Arbres (1953) incorpora poemes ja coneguts i d’un dels seus temes preferits, els arbres que tant s’estimava. Li interessa parlar dels arbres perquè s’arrelen a la terra, com fa el mateix poeta des de l’exili, i aquest tema li va com un anell al dit, se sent fort, amb nostàlgia per les seves arrels i que mai perdrà. És en aquest volum on es plasma el Carner més meditatiu.

(Adaptat de: Aulet, Jaume, Estudi preliminar dins Supervivient d'un cant remot. Antologia poètica, Edicions 62, Barcelona)

(Imatge extreta de: gencat.cat)



!!EXERCICIS:

1. Cerca dos poemes d'aquesta etapa, llegeix-los un parell de cops i comenta'ls breument.

2. Anota deu paraules que hagis après llegint la poesia de Josep Carner.

3. Cerca a la Bíblia el mite del profeta Jonàs que apareix a Nabí i comenta'l detalladament.

4. Resumeix els punts fonamentals d'aquesta etapa que convé saber per tal de contextualitzar els poemes.