La
filòloga catalana Carme Martí (Montblanc, 1972) va relatar la vida de la
lluitadora antifeixista Neus Català com per casualitat, essent d’aquesta manera
el seu debut literari, ja que només havia editat: Història d’una cuinera. Memòries de Maria Badia (2008), i Cròniques rurals (2011), compartit amb
Jordi Llavina i Albert Carreras.
La
Carme estava portant a terme unes entrevistes per parlar sobre la vida al camp
a una sèrie de persones per il·lustrar com es vivia en aquell temps al món
rural, en aquest projecte que era per al Museu de la Vida Rural on treballava,
va decidir-se per fer una entrevista a la Neus Català que no tan sols li parlà
de la vida al camp en aquells temps, perquè també feia de pagesa, sinó que
també li comentà les seves vivències als camps de concentració, el tema havia
d’aflorar per un lloc o altre i així succeí. Això va colpir tant a la nostra autora
que no es podia treure de la ment aquelles explicacions i decidí que en podia
fer un llibre, novel·lar la vida de la Neus Català afegint-hi quelcom de ficció
i així crear un relat de bon llegir i ple d’emocions colpidores, tot arran de
la fotografia que havia vist de la Neus amb el vestit de ratlles, el de
deportada. La Carme, li rellegia els fragments que anava escrivint durant les
nits i en un any i mig, temps en què tardà a finalitzar-lo, i la Neus s’hi
sentia identificada. També se satisfà de la confiança que li donà l’agent
literària. Convé recordar també la tasca d’una altra gran dona, ja
desapareguda, la Montserrat Roig que donà a conèixer un dels primers estudis
sobre el tema amb cinquanta testimonis de deportats als camps nazis amb el
llibre intitulats Catalans als camps nazi
(1977) i a qui Neus Català està molt agraïda.
Neus
Català fins als anys cinquanta hagué de viure un període d’enfrontaments,
persecucions fruit de la realitat del moment. Nasqué a Els Guiamets el 1915, un
poble de Tarragona. Allí participà amb el Front Popular i quan esclatà la
Guerra Civil va desplaçar-se a Barcelona per treballar com a infermera el 1937,
perquè n’era diplomada i a més, era feina que li causava devoció, salvar vides.
Uns mesos després esdevingué la directora d’una colònia de nens refugiats,
tasca que la marcà plenament. El 26 de gener del 1939 les tropes franquistes
entraren a Barcelona, i hagué d’exiliar-se, traslladant 180 nens orfes de la
colònia Negrín de Premià de Dalt que estaven al seu càrrec, en direcció a
França i poder creuar la frontera, ho aconseguiren. Temps en què la Neus
s’instal·là definitivament al sud de França per la seva seguretat.
L’1
de setembre del 1939 esclata la II Guerra Mundial. El juny del 1940 Neus Català
lluitava amb la resistència des de França. Hi col·laborà juntament amb el seu
marit, controlant la rebuda i emissió dels missatges, documentació, armament i
similars. Ella fou un enllaç fins que un farmacèutic de Sarlat la denuncià i
justament per aquest fet, la descobreixen i és retinguda per tenir la doble
nacionalitat, la francesa i l’espanyola, perquè formava part dels rojos espanyols i fou detinguda, encarcellada
i rebé maltracte a la presó de Llemotges el 1943.
A
Llemotges l’obligaren a pujar en un tren, juntament amb d’altres dones.
Aquestes, anaven al vagó del bestiar, en total eren noranta, i havien de
viatjar durant cinc dies i cinc nits. Al tercer dia baixaren del tren. El seu
marit anava al primer vagó, anaven als trens de la mort. De menjar els donaven
una sopa pudenta, que de fet semblava aigua bruta i llavors van continuar el
viatge. La primera setmana que estigué al camp de concentració perdé vuit
companyes i desitjava morir, però li va sortir el coratge a seguir davant de
l’injustícia.
Corria
l’any 1944 quan de manera imminent fou transportada al camp de concentració
Ravensbrück (Alemanya), era un camp d’extermini de dones, situat a noranta
quilòmetres al nord de Berlín, allí hi estigué exactament quaranta dies. Perderen
la vida noranta-dues mil persones, que malauradament, de seguida es diu, una
total barbàrie. D’altres
milers moriren assassinats, de fam, malalties, per culpa dels experiments
mèdics com per exemple l’esterilització. El seu grup de
companyes de barracó va fer una vaga de fam, animades per la Neus, que sovint
les esperonava de broma i llavors es retractava i es feia enrere. El més bo que
mai van tastar va ser enciam amb vinagre i confirma que aquella fou l’única
vaga de fam que hi hagué en un camp de concentració perquè volien menjar millor.
Les seves amigues eren més intel·lectuals i ella era forta, venia del món de la
pagesia. La Neus sempre va amagar als alemanys que era infermera i així tenir una
vida més plàcida, amb privilegis per sobre la resta de companyes. La Neus era
infermera per ajudar, no per fer mal ni matar persones. Per sort, la Neus va
poder evitar veure com a les acaballes de l’any 1944 instal·laven a Ravensbrück
les càmares de gas i morissin asfixiats prop de sis mil presoners, que anaven
arribant: homes, infants, dones.
Corria
el juny del 1944 quan fou enviada a Txecoslovàquia en un altre camp, aquest de
treball. Així doncs, de Ravensbrück anà a parar a Holleischen, un subcamp de
concentració de Flossenbürg on
fabricaren armes per matar als seus, a soldats del seu bàndol i es guanyaren el
sobrenom del Comandament de les gandules
perquè no volien fer-les i quan no les veien les confeccionaven defectuosament,
afegint saliva o mosques per disminuir-ne els efectes.
El
30 d’abril del 1945 i gràcies a l’exèrcit Roig, fou alliberada, però els jueus
havien de continuar exiliats tal com passava amb els espanyols, tot per culpa
del franquisme, fet que encoleritzà a la Neus i mai els ha perdonat. França
l’acollirà, concretament la ciutat de Llemotges, que amb anterioritat l’havia
maltractat. Però en l’arribada la Neus rebé una mala notícia, l’Albert, el seu
home, havia mort. Des d’allí va continuar amb la seva lluita contra el
franquisme, i a poc a poc anà reconstruint la seva vida.
La
Carme Martí explanà que era curiós que de les persones que han sobreviscut a
l’empresonament en un camp de concentració, o no volien donar a conèixer les
seves vivències de manera recent a l’alliberament, ja fos pel bloqueig, tensió
i l’afany per oblidar o bé, ho havien fet de manera tardana, al llarg dels anys
per tal que es conegués la veritable realitat que van viure i d’aquesta manera
també mantenir el viu record dels companys i companyes que van perdre i de les
atrocitats que allí es realitzaven amb el vistiplau de la resta de països.
L’escriptor
Jorge Semprún va dir una vegada que costava “explicar allò que no es pot
explicar”. L’historiador i catedràtic José Montiel va definir a la Neus Català,
rubinenca d’adopció, com una persona amb “dignitat, honestedat i solidaritat”,
tres adjectius que s’adiuen a aquesta senyora lluitadora de noranta-set anys
que s’identifica amb el comunisme i que està realment enfurismada amb molts
partits polítics i sobretot països que van tolerar el franquisme per tot el que va haver de passar.
Carme
Martí es congratula de poder haver rebut aquest testimoni de primera mà, d’una
obra plena de molt sentiment i que pot esdevenir una de les novel·les
destacades de l’any. Però tot fou de manera inconscient, per atzar, perquè
l’autora de Montblanc pretenia fer una investigació dels camps. “Ah, sí, dels
camps digué la Neus”, molt interessada en va parlar amb la gent que tenia afany
de conèixer. Val a dir com a anècdota, que uns dies abans havia caigut a terra
però que per sort no s’havia trencat res i que no faltava a cap cita. Tot i que
en algunes ocasions la memòria li marxava fruit de l’edat, o li repetia
quelcom, estava amb molt bona recordança dels fets viscuts, alguns globalment,
com és evident per culpa del pas del temps. La Neus li explicà que el seu marit
portava una plantació de tabac i ella feia horta, llavors, l’autora li clamà el
desig de fer una novel·la i la Neus li donà el vistiplau.
Neus
Català glossà els esdeveniments més destacats de la seva vida, que havia
treballat com a sanitària a França, que havia dirigit un col·legi de nens
refugiats i a l’autora li quedà temps per explicar-nos un parell de secrets ben
guardats i que li sabé greu donar a conèixer, que la Neus volia que silenciés,
però eren bàsics: el primer era que la fotografia en la qual apareix com a
deportada és del dia del seu alliberament i se la va fer per a tenir un record,
moment en què el seu marit seguía en un camp de concentració i desconeixia si
era viu o mort. Neus decidí que escriuria la memòria de les deportades i per
això es féu la fotografia.
La
segona era que la seva germana va decidir cremar el vestit de deportada de Neus
Català per tal que no s’obsessionés amb tot allò viscut. Però la Neus comentà
que si avui dia el tingués estaria emmarcat en algun museu, per ser un element
fetitxista que despertaria la curiositat de molts individus.
Carme
Martí explanà que en un primer moment enregistrava les entrevistes amb la Neus
però a causa d’algunes repeticions o fallades de memòria, veié que allò més
efectiu era prendre notes. S’emocionava contínuament escoltant a la Neus.
Llavors, l’autora posà com a afegitó als esdeveniments glossats per la Neus uns
petits tocs de ficció i d’aquesta manera poder-se acostar de manera més
pragmàtica a la realitat que pretenia donar a conèixer des del vessant
literari.
Com
hem dit, Carme Martí reitera que als deportats els costava treure a la llum tot
allò que van viure, per pudor, per a no recordar-ho i reobrir ferides. La Neus
li aclarí que als camps de concentració els rapaven tot el pèl del cos, i
posteriorment els lliuraven unes sabates de fusta grans i una lona dura molt
similar a la que porten alguns camions i així quedaven ben deshumanitzades.
Però no ho havien perdut tot, encara els quedava la dignitat i que mai es deixarien
extraviar. Mai ploraven davant dels alemanys, per mostrar força i orgull,
encara que sí que ho feien en privat quan els era necessari. Els nazis els
llençaven per menjar els rossegons de pa i ella –la Neus- ordenava a les seves
companyes que ningú n’agafés cap bocí, que no els recullissin del terra com si
fossin un gos.
En
ser alliberada, i com a anècdota, la Neus decidí tornar a casa amb el vestit de
deportada posat. Actualment, la Neus no deixa passar cap oportunitat d’explicar
tot el martiri que va viure i el seu afany de supervivència i coratge, d’uns
camps d’on molts no pogueren sortir vius. Sempre que pot va a realitzar
xerrades i mostra el seu testimoni en escoles i instituts. Ara, la Neus Català
viu en un geriàtric, però no se sent sola, rep visites contínues de persones
que la volen conèixer i obre cartes diàriament de persones que l’escriuen i que
guarda amb molta estimació dins de quatre arxivadors en làmines de plàstic per
poder llegir ambdues bandes amb senzillesa i que sovint rellegeix un i altre
cop. Fins i tot, una noieta de dotze anys li escrigué una carta que en l’edició
limitada del llibre Un cel de plom (2012),
la que mostra a la Neus amb la seva filla en braços a la portada, l’autora li
va demanar i ha sortit escanejada per mostrar-la als lectors.
Neus
Català i Pallejà hagué de sobreviure l’estada en dos camps de deportats: el de
Ravensbrück, un camp d’extermini, on estava encomanada a Déu i a l’atzar, en el
qual estigué quaranta dies i més tard, fou traslladada en un camp de fabricació
on estigué tretze mesos i mig, el de Holleischen, a l’antiga Txecoslovàquia, i
des de l’1 de gener se separà en dos estats, República Txeca i Eslovàquia. Al
cap i a la fi, un total de quinze mesos de vivències als camps de concentració,
un mes i pocs dies a Ravensbrück i la resta al camp de treball. El 1976
finalment pogué restituir la seva vida i
anar de nou a Catalunya. Sempre ha dit en veu alta: “Els dirigents europeus ens
van abandonar”.
Una
de les coses que van sorprendre a la Neus i que la van fer més feliç en gaudir
de la llibertat fou poder tenir fills, ella pensava que no seria possible, atès
que les punxaven contínuament per a treure’ls la regla i no poder-ne tenir. Amb
trenta-cinc anys tingué la primera filla.
Sí
la Neus Català té una fòbia, una por que no li treu la son, aquesta és
visualitzar les ratlles de la vànova, com les que lliuren als geriàtrics, aquelles
ratlles del vestit la retornen als camps, als mals records de la seva joventut.
També les pastilles per dormir li fan costat, però viu molt alegre i plena de
fortalesa. La Neus prossegueix el seu camí, ara presidint l’associació amical
de Ravensbrück de fa uns anys i segueix pertanyent al Partit dels Comunistes de
Catalunya (PCC). En l’actualitat segueix rebent premis com la Creu de Sant
Jordi el 2005 o Catalana de l’any el 2006. Una lluita sense fi per mantenir la
memòria viva d’un passat fosc a Europa i que a Espanya, com diu la Neus es
coneix ben poc, no passa el mateix a Catalunya, on se n’ha parlat molt. Ella seguirà
lluitant la resta dels seus dies perquè es conegui la veritat i mantenir el
record viu, continuarà teixint la història, no sols la seva, sinó la de les
seves companyes ja traspassades. La Carme Martí ens va saber transmetre les
seves emocions en la presentació del llibre, com abans els hi havia transmès la
Neus. Encara recordo quan ara fa tres anys una professora d'història de l'Institut J.V. Foix de Rubí, lloc en el qual vaig treballar els darrers cinc anys, la va aconseguir portar per a fer una xerrada al centre davant de l'espectació de professorat i alumnat, va venir encantada i va omplir tot el pavelló per fer-se escoltar. Jo li vaig sol·licitar una dedicatòria per a la revista que va estampar amb cordialitat.
Josep
Maria Corretger
Gener del 2013
(Fotografia: Josep Maria Corretger. Dedicatòria de Neus Català a l'Ins J.V. Foix de Rubí)
Fonts consultades:
(Imatges extretes de: llaveujovetv.cat, ombradelatzavara.blogspot.com, illadelsllibres.com)
!!EXERCICIS:
1. Realitza un petit resum d'aquest article. Recorda que resumir no és copiar, cal que ho expliquis amb les teves paraules.
2. Cerca quatre paraules que desconeguis i anota el seu significat.
3. Fòrum: opina sobre el llibre o sobre els camps de concentració. Pensa que ha estat un tema recurrent en nombroses obres de la literatura catalana.
4. Esmenta quatre obres de la literatura catalana que tractin el tema dels camps d'extermini, amb l'autor/a i l'any d'edició . Serveixen tan les d'assaig com les de ficció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada