diumenge, 27 de gener de 2013

Carme Martí novel·la la vida de la lluitadora Neus Català. Adreçat a Batxillerat.



La filòloga catalana Carme Martí (Montblanc, 1972) va relatar la vida de la lluitadora antifeixista Neus Català com per casualitat, essent d’aquesta manera el seu debut literari, ja que només havia editat: Història d’una cuinera. Memòries de Maria Badia (2008), i Cròniques rurals (2011), compartit amb Jordi Llavina i Albert Carreras.

La Carme estava portant a terme unes entrevistes per parlar sobre la vida al camp a una sèrie de persones per il·lustrar com es vivia en aquell temps al món rural, en aquest projecte que era per al Museu de la Vida Rural on treballava, va decidir-se per fer una entrevista a la Neus Català que no tan sols li parlà de la vida al camp en aquells temps, perquè també feia de pagesa, sinó que també li comentà les seves vivències als camps de concentració, el tema havia d’aflorar per un lloc o altre i així succeí. Això va colpir tant a la nostra autora que no es podia treure de la ment aquelles explicacions i decidí que en podia fer un llibre, novel·lar la vida de la Neus Català afegint-hi quelcom de ficció i així crear un relat de bon llegir i ple d’emocions colpidores, tot arran de la fotografia que havia vist de la Neus amb el vestit de ratlles, el de deportada. La Carme, li rellegia els fragments que anava escrivint durant les nits i en un any i mig, temps en què tardà a finalitzar-lo, i la Neus s’hi sentia identificada. També se satisfà de la confiança que li donà l’agent literària. Convé recordar també la tasca d’una altra gran dona, ja desapareguda, la Montserrat Roig que donà a conèixer un dels primers estudis sobre el tema amb cinquanta testimonis de deportats als camps nazis amb el llibre intitulats Catalans als camps nazi (1977) i a qui Neus Català està molt agraïda.


Neus Català fins als anys cinquanta hagué de viure un període d’enfrontaments, persecucions fruit de la realitat del moment. Nasqué a Els Guiamets el 1915, un poble de Tarragona. Allí participà amb el Front Popular i quan esclatà la Guerra Civil va desplaçar-se a Barcelona per treballar com a infermera el 1937, perquè n’era diplomada i a més, era feina que li causava devoció, salvar vides. Uns mesos després esdevingué la directora d’una colònia de nens refugiats, tasca que la marcà plenament. El 26 de gener del 1939 les tropes franquistes entraren a Barcelona, i hagué d’exiliar-se, traslladant 180 nens orfes de la colònia Negrín de Premià de Dalt que estaven al seu càrrec, en direcció a França i poder creuar la frontera, ho aconseguiren. Temps en què la Neus s’instal·là definitivament al sud de França per la seva seguretat.

L’1 de setembre del 1939 esclata la II Guerra Mundial. El juny del 1940 Neus Català lluitava amb la resistència des de França. Hi col·laborà juntament amb el seu marit, controlant la rebuda i emissió dels missatges, documentació, armament i similars. Ella fou un enllaç fins que un farmacèutic de Sarlat la denuncià i justament per aquest fet, la descobreixen i és retinguda per tenir la doble nacionalitat, la francesa i l’espanyola, perquè formava part dels rojos espanyols i fou detinguda, encarcellada i rebé maltracte a la presó de Llemotges el 1943.

A Llemotges l’obligaren a pujar en un tren, juntament amb d’altres dones. Aquestes, anaven al vagó del bestiar, en total eren noranta, i havien de viatjar durant cinc dies i cinc nits. Al tercer dia baixaren del tren. El seu marit anava al primer vagó, anaven als trens de la mort. De menjar els donaven una sopa pudenta, que de fet semblava aigua bruta i llavors van continuar el viatge. La primera setmana que estigué al camp de concentració perdé vuit companyes i desitjava morir, però li va sortir el coratge a seguir davant de l’injustícia. 

Corria l’any 1944 quan de manera imminent fou transportada al camp de concentració Ravensbrück (Alemanya), era un camp d’extermini de dones, situat a noranta quilòmetres al nord de Berlín, allí hi estigué exactament quaranta dies. Perderen la vida noranta-dues mil persones, que malauradament, de seguida es diu, una total barbàrie. D’altres milers moriren assassinats, de fam, malalties, per culpa dels experiments mèdics com per exemple l’esterilització. El seu grup de companyes de barracó va fer una vaga de fam, animades per la Neus, que sovint les esperonava de broma i llavors es retractava i es feia enrere. El més bo que mai van tastar va ser enciam amb vinagre i confirma que aquella fou l’única vaga de fam que hi hagué en un camp de concentració perquè volien menjar millor. Les seves amigues eren més intel·lectuals i ella era forta, venia del món de la pagesia. La Neus sempre va amagar als alemanys que era infermera i així tenir una vida més plàcida, amb privilegis per sobre la resta de companyes. La Neus era infermera per ajudar, no per fer mal ni matar persones. Per sort, la Neus va poder evitar veure com a les acaballes de l’any 1944 instal·laven a Ravensbrück les càmares de gas i morissin asfixiats prop de sis mil presoners, que anaven arribant: homes, infants, dones. 

Corria el juny del 1944 quan fou enviada a Txecoslovàquia en un altre camp, aquest de treball. Així doncs, de Ravensbrück anà a parar a Holleischen, un subcamp de concentració de Flossenbürg  on fabricaren armes per matar als seus, a soldats del seu bàndol i es guanyaren el sobrenom del Comandament de les gandules perquè no volien fer-les i quan no les veien les confeccionaven defectuosament, afegint saliva o mosques per disminuir-ne els efectes.

El 30 d’abril del 1945 i gràcies a l’exèrcit Roig, fou alliberada, però els jueus havien de continuar exiliats tal com passava amb els espanyols, tot per culpa del franquisme, fet que encoleritzà a la Neus i mai els ha perdonat. França l’acollirà, concretament la ciutat de Llemotges, que amb anterioritat l’havia maltractat. Però en l’arribada la Neus rebé una mala notícia, l’Albert, el seu home, havia mort. Des d’allí va continuar amb la seva lluita contra el franquisme, i a poc a poc anà reconstruint la seva vida.

La Carme Martí explanà que era curiós que de les persones que han sobreviscut a l’empresonament en un camp de concentració, o no volien donar a conèixer les seves vivències de manera recent a l’alliberament, ja fos pel bloqueig, tensió i l’afany per oblidar o bé, ho havien fet de manera tardana, al llarg dels anys per tal que es conegués la veritable realitat que van viure i d’aquesta manera també mantenir el viu record dels companys i companyes que van perdre i de les atrocitats que allí es realitzaven amb el vistiplau de la resta de països.

L’escriptor Jorge Semprún va dir una vegada que costava “explicar allò que no es pot explicar”. L’historiador i catedràtic José Montiel va definir a la Neus Català, rubinenca d’adopció, com una persona amb “dignitat, honestedat i solidaritat”, tres adjectius que s’adiuen a aquesta senyora lluitadora de noranta-set anys que s’identifica amb el comunisme i que està realment enfurismada amb molts partits polítics i sobretot països que van tolerar el franquisme per tot el que va haver de passar.

Carme Martí es congratula de poder haver rebut aquest testimoni de primera mà, d’una obra plena de molt sentiment i que pot esdevenir una de les novel·les destacades de l’any. Però tot fou de manera inconscient, per atzar, perquè l’autora de Montblanc pretenia fer una investigació dels camps. “Ah, sí, dels camps digué la Neus”, molt interessada en va parlar amb la gent que tenia afany de conèixer. Val a dir com a anècdota, que uns dies abans havia caigut a terra però que per sort no s’havia trencat res i que no faltava a cap cita. Tot i que en algunes ocasions la memòria li marxava fruit de l’edat, o li repetia quelcom, estava amb molt bona recordança dels fets viscuts, alguns globalment, com és evident per culpa del pas del temps. La Neus li explicà que el seu marit portava una plantació de tabac i ella feia horta, llavors, l’autora li clamà el desig de fer una novel·la i la Neus li donà el vistiplau.

Neus Català glossà els esdeveniments més destacats de la seva vida, que havia treballat com a sanitària a França, que havia dirigit un col·legi de nens refugiats i a l’autora li quedà temps per explicar-nos un parell de secrets ben guardats i que li sabé greu donar a conèixer, que la Neus volia que silenciés, però eren bàsics: el primer era que la fotografia en la qual apareix com a deportada és del dia del seu alliberament i se la va fer per a tenir un record, moment en què el seu marit seguía en un camp de concentració i desconeixia si era viu o mort. Neus decidí que escriuria la memòria de les deportades i per això es féu la fotografia.

La segona era que la seva germana va decidir cremar el vestit de deportada de Neus Català per tal que no s’obsessionés amb tot allò viscut. Però la Neus comentà que si avui dia el tingués estaria emmarcat en algun museu, per ser un element fetitxista que despertaria la curiositat de molts individus.



 
Carme Martí explanà que en un primer moment enregistrava les entrevistes amb la Neus però a causa d’algunes repeticions o fallades de memòria, veié que allò més efectiu era prendre notes. S’emocionava contínuament escoltant a la Neus. Llavors, l’autora posà com a afegitó als esdeveniments glossats per la Neus uns petits tocs de ficció i d’aquesta manera poder-se acostar de manera més pragmàtica a la realitat que pretenia donar a conèixer des del vessant literari.
 
Com hem dit, Carme Martí reitera que als deportats els costava treure a la llum tot allò que van viure, per pudor, per a no recordar-ho i reobrir ferides. La Neus li aclarí que als camps de concentració els rapaven tot el pèl del cos, i posteriorment els lliuraven unes sabates de fusta grans i una lona dura molt similar a la que porten alguns camions i així quedaven ben deshumanitzades. Però no ho havien perdut tot, encara els quedava la dignitat i que mai es deixarien extraviar. Mai ploraven davant dels alemanys, per mostrar força i orgull, encara que sí que ho feien en privat quan els era necessari. Els nazis els llençaven per menjar els rossegons de pa i ella –la Neus- ordenava a les seves companyes que ningú n’agafés cap bocí, que no els recullissin del terra com si fossin un gos.
 
En ser alliberada, i com a anècdota, la Neus decidí tornar a casa amb el vestit de deportada posat. Actualment, la Neus no deixa passar cap oportunitat d’explicar tot el martiri que va viure i el seu afany de supervivència i coratge, d’uns camps d’on molts no pogueren sortir vius. Sempre que pot va a realitzar xerrades i mostra el seu testimoni en escoles i instituts. Ara, la Neus Català viu en un geriàtric, però no se sent sola, rep visites contínues de persones que la volen conèixer i obre cartes diàriament de persones que l’escriuen i que guarda amb molta estimació dins de quatre arxivadors en làmines de plàstic per poder llegir ambdues bandes amb senzillesa i que sovint rellegeix un i altre cop. Fins i tot, una noieta de dotze anys li escrigué una carta que en l’edició limitada del llibre Un cel de plom (2012), la que mostra a la Neus amb la seva filla en braços a la portada, l’autora li va demanar i ha sortit escanejada per mostrar-la als lectors.



Neus Català i Pallejà hagué de sobreviure l’estada en dos camps de deportats: el de Ravensbrück, un camp d’extermini, on estava encomanada a Déu i a l’atzar, en el qual estigué quaranta dies i més tard, fou traslladada en un camp de fabricació on estigué tretze mesos i mig, el de Holleischen, a l’antiga Txecoslovàquia, i des de l’1 de gener se separà en dos estats, República Txeca i Eslovàquia. Al cap i a la fi, un total de quinze mesos de vivències als camps de concentració, un mes i pocs dies a Ravensbrück i la resta al camp de treball. El 1976 finalment pogué  restituir la seva vida i anar de nou a Catalunya. Sempre ha dit en veu alta: “Els dirigents europeus ens van abandonar”.

Una de les coses que van sorprendre a la Neus i que la van fer més feliç en gaudir de la llibertat fou poder tenir fills, ella pensava que no seria possible, atès que les punxaven contínuament per a treure’ls la regla i no poder-ne tenir. Amb trenta-cinc anys tingué la primera filla.

Sí la Neus Català té una fòbia, una por que no li treu la son, aquesta és visualitzar les ratlles de la vànova, com les que lliuren als geriàtrics, aquelles ratlles del vestit la retornen als camps, als mals records de la seva joventut. També les pastilles per dormir li fan costat, però viu molt alegre i plena de fortalesa. La Neus prossegueix el seu camí, ara presidint l’associació amical de Ravensbrück de fa uns anys i segueix pertanyent al Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). En l’actualitat segueix rebent premis com la Creu de Sant Jordi el 2005 o Catalana de l’any el 2006. Una lluita sense fi per mantenir la memòria viva d’un passat fosc a Europa i que a Espanya, com diu la Neus es coneix ben poc, no passa el mateix a Catalunya, on se n’ha parlat molt. Ella seguirà lluitant la resta dels seus dies perquè es conegui la veritat i mantenir el record viu, continuarà teixint la història, no sols la seva, sinó la de les seves companyes ja traspassades. La Carme Martí ens va saber transmetre les seves emocions en la presentació del llibre, com abans els hi havia transmès la Neus. Encara recordo quan ara fa tres anys una professora d'història de l'Institut J.V. Foix de Rubí, lloc en el qual vaig treballar els darrers cinc anys, la va aconseguir portar per a fer una xerrada al centre davant de l'espectació de professorat i alumnat, va venir encantada i va omplir tot el pavelló per fer-se escoltar. Jo li vaig sol·licitar una dedicatòria per a la revista que va estampar amb cordialitat.

Josep Maria Corretger
Gener del 2013





 Fonts consultades:









(Imatges extretes de: llaveujovetv.cat, ombradelatzavara.blogspot.com, illadelsllibres.com)



!!EXERCICIS:

1. Realitza un petit resum d'aquest article. Recorda que resumir no és copiar, cal que ho expliquis amb les teves paraules.

2. Cerca quatre paraules que desconeguis i anota el seu significat.

3. Fòrum: opina sobre el llibre o sobre els camps de concentració. Pensa que ha estat un tema recurrent en nombroses obres de la literatura catalana.

4. Esmenta quatre obres de la literatura catalana que tractin el tema dels camps d'extermini, amb l'autor/a i l'any d'edició . Serveixen tan les d'assaig com les de ficció.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;