divendres, 6 de juliol de 2012

Pere Calders. Un geni de la imaginació. Adreçat a Batxillerat.


L’univers d’en Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 29 de setembre 1912) va més enllà de l’imaginari que va saber crear en els seus contes. Farcits d’elements fantàstics, d’anècdotes, d’ironies, de fets inversemblants, de crítica, de saber esborrar els límits entre allò real i irreal, l'absurd, actitud reflexiva sobre la condició humana -la relació entre l'home i la realitat que l'envolta-. Tal i com va fer Joan Perucho, Calders es decantà per la literatura fantàstica, per relatar fenòmens sobrenaturals, fets extraordinaris emmarcats amb l'humor o la broma, fet que faran que l'obra no sigui realment de ciència-ficció. Tots aquests ingredients que emprava en les seves narracions el van convertir en un geni de l’escriptura. Calders ho feia d'una manera molt planera, marcint el seu món literari exprimint aquests elements, passant-los pel túrmix. Amb un llenguatge proper, senzill i molt col·loquial. Els literats que han estudiat la seva obra en diuen “realisme màgic”, que rebé del seu exili mexicà. Sovint fins i tot, ens podia remetre a escriptors com ara Ray Bradbury, recentment desaparegut. I és que bastir l’escriptura d’accions inesperades feien que el lector s’ho passés d’allò més bé, qui no se’n recorda d’aquell conte en el qual apareix un arbre dins una cuina de la nit al dia?



L’habilitat contística de Pere Calders no s’aturava aquí. Tenia uns contes molts breus que fins i tot semblaven acudits, et feien esclafir de riure, i el més important, ho sabia captar amb unes poques línies, com si fos un personatge normal i corrent, del poble. L’acció anava molt de pressa. De vegades allò breu, efímer, és el més bo. Un clar exemple d’aquests tipus de narracions són les que apareixien dins el recull “De teves a meves. 32 contes que acaben més o menys bé” (1984) editat per Laia i Edicions 62. A nivell de contes, podríem dir que en Pere Calders és el Doctor Honoris Causa de les lletres catalanes. Un altre escriptor molt exitós i que segueix aquesta estela, tot i que amb un estil ben diferent, però si més no usant la ironia, la broma, el sexe entre d'altres com a esquer, és en Quim Monzó. I és que llegir un conte, relaxa, et fa passar una bona estona, i ho pots fer en qualsevol lloc, un viatge en metro, sala d’espera, a la piscina mentre prens el sol…







Sovint, els polítics que mouen els fils de les lleis educatives decideixen els autors que es tracten o no en un curs acadèmic. Per la meva part, opino que en Pere Calders ha caigut en un oblit educatiu, per part dels qui tenen el poder, d’aquells qui decideixen els autors a tractar per exemple, als Batxillerats. I el que és més greu, moltes vegades són deixats de banda pels seus ideals polítics, perquè no van amb la idea dels que manen. Penso que és un error. A Catalunya tenim molts escriptors “guardats en capses” per reivindicar-ne contínuament uns altres, any rere any, un d'aquests altres autors “aparcats en doble fila” són Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster, Joan Perucho, Jesús Moncada, Quim Monzó, Emili Teixidor entre d'altres, per vindicar-ne d'altres una vegada rera l'altra dins els instituts. Comento això, perquè en Pere Calders ha de ser altrament sincerat. És un dels monstres de la nostra literatura. He vist molta gent gran que ha quedat fascinada pels contes d’en Pere Calders, que en col·leccionen totes les edicions, ja estiguin del color que estiguin les seves pàgines. I és que el senyor Calders, ho vulguin reconèixer o no aquests que fan les lleis educatives amb les lectures a tractar, va fer escola dins la literatura catalana dels anys cinquanta, seixanta i setenta, va ser un innovador, si es vol, un visionari dins l'art contístic, va esperonar al jovent d’aquella època a llegir. Alguns dels joves actuals, potser només el coneixen de sentir anomenar però si agafen algun exemplar dels seus contes, passaran grans estones de diversió i d’entreniment. Els el recomano.



En Pere Calders va rebre aquesta estimació als llibres i per la lectura gràcies al seu pare i al cap dels anys no sols va destacar com a escriptor, com un talent emergent sinó que també fou dibuixant. De fet estudià dibuix i pintura a l’Escola Superior de Belles Arts i ben aviat combinà la tasca de periodista en diaris com Diari Mercantil, Avui o Quaderns literaris amb la de dibuixant. Podem veure alguns dels seus dibuixos en la revista L’Esquella de la Torratxa, de la qual a partir del 1936 i juntament amb el seu futur cunyat, Avel·lí Artís i Gener en fou el director.



Els seus primers escrits de contes aparegueren en diaris o bé revistes. Entre els seus títols més coneguts sobresurten: el seu primer volum El primer Arlequí (1936) que no deixa de ser sinó un recull dels seus exercicis de temps escolar, la novel·la La glòria del doctor Larén (1936), L’any de la meva gràcia (1937) que fou finalista del premi Narcís Oller, les novel·les: Gaeli i l’home de déu (1937) i La cèl·lula (1937). Semblava que la Guerra Civil havia de truncar la seva carrera com a literat, però ni tan sols la guerra pogué aturar-lo. Però el senyor Calders era un home inquiet. El 1937 decidí allistar-se com a voluntari a l’exèrcit i treballà com a cartògraf durant catorze mesos, gràcies a la seva dèria pel dibuix. Fruit d'aquesta experiència sortí a la llum Unitats de xoc (1938). El 1939 s’exilià per terres franceses i més tard a Mèxic, des d’on seguia col·laborant i escrivint en diaris i revistes, també en català des de l’exili, on col·laborava amb les activitats culturals que programaven els exiliats catalans, perquè també fou molt destacada la seva tasca com a periodista, en són una bona mostra les seves col·laboracions en revistes com La veu de Catalunya, Lletres, Pont blau o La Nostra Revista, entre moltes altres, fins a l’hora del seu esperat retorn a Barcelona, el 1962. Però el món d’en Calders no s’aturava, la ploma seguia escrivint: Cròniques de la veritat oculta (1955), continuació de El primer Arlequí, que li va valer el premi “Víctor Català” i que el consolida dins el panorama català com a un autor de culte, bandera del conte, Gent de l’alta vall (1957), Demà a les tres de la matinada (1959), L’ombra de l’atzavara (1964), que rebé el premi “Sant Jordi” i única obra sota la influència del realisme històric.



L'experiència mexicana fou evident en la majoria d’obres que edità a finals dels anys seixanta, tant novel·les com contes. Però és a partir d'aquí que Calders es decanta un pèl més per la novel·la que no pas els contes i publica: L'ombra de l'atzavara (1964), Ronda de naval sota la boira (1966) o Aquí descansa Nevares (1967) i no serà fins el 1978 que edita un nou volum de contes: Invasió subtil i altres contes, pel qual va rebre el Premi Lletra d'Or i el Premi Crítica Serra d'Or el 1979; i també el mateix 1978 Dagoll Dagom va realitzar un muntatge amb els seus textos a Antaviana que tingué força èxit. Durant la dècada dels vuitanta apareixen compilacions amb tots els seus contes: Tot s'aprofita (1983), així com els seus articles de diaris i revistes a El desordre públic (1985). Arriba el moment del reconeixement a la seva tasca creadora. El 1986 la Generalitat de Catalunya li concedí el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Pere Calders ens deixà ara fa gairebé divuit anys, un 21 de juliol de 1994 i aquest se celebra el centenari del seu naixement.



Calders va saber amanir els seus relats amb fantasia, humor, cordialitat, lirisme, coneixements mèdics -sobretot del funcionament del cor- i d'una manera molt innovadora i intel·ligent. Destacà com a contista gràcies a imprimir surrealisme, desenllaços insòlits dins de les situacions quotidianes, fets impensables, inventar paraules, tot a cavall de la realitat i la irrealitat. Els seus personatges estaven captinguts per allò natural i quotidià en front d'allò inexplicable, la situació insòlita que vivien. Són importants les paraules que usà Josep Faulí per retenir la idea d'allò que feia Calders dins el panorama literari:

“De la realitat a la irrealitat, Calders va i ve sense esforç, amb naturalitat. Tot és u. No hi ha diferència per a ell, ja que no es detura a la superfície”, extretes de la contraportada de De teves a meves. 32 contes que acaben més o menys bé (1984).

Per finalitzar us deixo amb una mostra de tres dels seus contes breus, tres que no tenen desperdici, extrets de l'excel·lent De teves a meves (1984), d'un geni anomenat Pere Calders.





L'HORA EN PUNT



La mort es presentà quan no se l'esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.

-És que l'hora la dono jo -va respondre-li la mort.

-No sempre, no sempre... -replicà ell-. Ara, per exemple, tinc l'agenda plena i a vós no us ve d'un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.

-És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments -digué la gran senyora.

-Apa, bah! -es defensà ell, tot empenyent-la suament cap a la porta. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d'un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.

I la mort se'n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se'n avenir. No li havia passat mai.





LA PLANETA



La tiradora de cartes (i també especialista en bola de cristall, segons els anuncis) va dir al client que treuria premi a la rifa.

Després de la fallada, el client va reclamar iradament perquè no havia tret.

-Quin número teníeu? -va preguntar-li la fetillera.

-Cap!

-I doncs? Com volíeu treure?

-Vós em vau dir que tindria sort, i si la sort posa condicions, plego! A base de comprar números pot treure qualsevol!

Tenia raó, era indiscutible, i la dama endevinadora va tornar-li els diners de la consulta. La qual cosa, si es considera bé, ja era una confirmació dels seus auguris.





L'ORDRE DELS FACTORS



Va tocar-li un entrevistador d'aquells que es volen lluir amb preguntes impertinents. L'invitat al programa era un prohom il·lustre i el locutor va preguntar-li de sobte:

-Vós seríeu capaç de donar la vida per una idea?

L'entrevistat s'obrí el cor i, tot oferint el perfil afavoridor a la cambra respongué:

-No. M'estimaria més de trobar una idea que em salvés la vida.




Josep Maria Corretger

6 de juliol del 2012



.Fonts:

-Wikipedia.org

-Diversos (2006). Temari de Llengua Catalana i Literatura, vol. IV, MAD, Alcalá de Guadaíra.

-Calders, Pere, (2009). Tots els contes, Edicions 62, La Butxaca, Barcelona.



.Per a saber-ne més:









 
(Imatges extretes de: blog.elpuig.xeill.net i labutxaca.cat)
 
 
 
!!EXERCICIS:
 
-Realitza un petit resum sobre l'estil contístic i narratiu d'en Calders.
 
-Escriu una petita narració emprant els recursos que usava Pere Calders.
 
-Crea un powerpoint de deu pàgines i penja'l a Slideshare sobre l'autor.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;