La llegenda del Titànic a través d'una exposició. Adreçat a tot l'alumnat.

TITÀNIC. THE EXHIBITION.

LA HISTÒRIA DEL VAIXELL MÉS MÍTIC

Amb aquest nom s’ha batejat l’exposició conmemorativa del primer centenari de la desaparició d’aquest colós de les aigües marines. És una magnífica exposició que ens refrigera una de les pitjors tragèdies marines, s’hi perderen 1514 vides humanes de les 2223 que hi anaven a bord, justament, quatre dies després del seu viatge inaugural, en una ruta que anava de Southampton (Regne Unit) a Nova York, i que realitzà dues escales, una a Cherburg (França) i l'altra a Queenstown (actualment Cobh, Irlanda) fins que naufragià sis-cents quilòmetres al sud de l'illa de Terranova dues hores i quaranta minuts després del seu impacte. A les 2:20 de la matinada d'aquell 15 d'abril del 1912 començava la llegenda del Titànic, un dels transatlàntics més espectaculars del moment.

Al vaixell s’hi embarcaren molts passatgers, alguns per luxe i d’altres per trobar una millor vida a nord-Amèrica. El Titànic tardà a construir-se tres anys (del 31 de març del 1909 al 31 de maig del 1912) al port de les drassanes Harland and Wolff de Belfast i formava part de la companyia naviliera White Star Line. Tenia 269 metres d’eslora, una mànega de 28 metres, podia transportar 46.328 tonelades de pes, i amb una alçada de més de divuit metres. Tres enormes hèlixs de bronze s’encarregaven de posar en funcionament aquest monstre dels mars, juntament amb 29 calderes, pascudes per 159 forns de carbó que li donaven una velocitat màxima de 23 nusos, equivalent a 43 km/h. Amb això, només tres de les quatre ximeneies del vaixell eren operatives, l’altra, la quarta era per donar més grandiositat, i només servia per ventilació, purament decorativa.

Convé destacar que a pesar de les estances luxoses, distribuïdes en sis cobertes s'hi podia gaudir de: gimnàs, d'una impressionant cúpula de vidre, d'una sala de lectura, de la sala de fumadors, d'un Cafè Parisien, d''un hospital, terrasses i d'una piscina entre d'altres serveis; el vaixell tenia un petit inconvenient, portava pocs bots salvavides, en total 20. L'1 i el 2 podien transportar quaranta persones cadascun, del 3 al 16 hi havia capacitat per a seixanta-cinc passatgers més per bot i finalment, els bots A, B, C i D, eren de la marca Englehardt i tenien els costats de tela, podien ser ocupats per quaranta-set passatgers cadascun. Tot era a causa de les normes obsoletes de seguretat d’aquella època, que únicament tenien en compte el tonelatge del vaixell, i per això només transportava barques per a poc més de la meitat dels passatgers, 1178, quan la nova llei demanava embarcacions de salvament per a tot el passatge.

L’exposició, d’entrada ofereix a tots els passatgers el mateix tractament, tant als burgesos que viatjaven en primera classe com als que ho feien en segona o tercera i amb menys luxe, els proletaris. Val la pena destacar-ho perquè en la història d’aquell fugisser 15 d’abril del 1912 no fou així. Primer arriaren els bots per a les dones i els nens -ordres estrictes del capità-, després per als passatgers de primera classe i en darrer lloc anaven la resta, molts dels quals es llençaren al mar i moriren sota les gèlides temperatures de l’oceà Atlàntic nord. El govern americà va expressar importants queixes després de la tragèdia perquè havien traspassat destacats empresaris.

L’exhibició et dóna la benvinguda amb una noia vestida de membre de la tripulació de la White Star Line i et convida a gaudir d'un bon viatge pel túnel del temps mentre et fa una fotografia. L'exposició fa un recorregut mitjançant els objectes trobats al fons del mar, indiferent de l’estatus quo que tingués el viatger, i ens explica la història d’aquell navegant i del seu objecte: així doncs, hi podem visualitzar rellotges de polsera, anells, sabates de nenes, cartes manuscrites emeses durant el viatge, insígnies de la tripulació, làmpades del vaixell, el timó, el velocímetre, ximeneixes petites de ventilació, mostres d’habitacions de primera i tercera classe, maletes dels viatgers, fragments de carbó, plats i estris de la vaixella amb el detall de la White Star Line, així com també mobles originals, cadires dels salons, de la terrassa, llibres de pregàries, partitura d'alguna cançó, joies, la sala de telefonia des d’on es transmeté la mala notícia, rèpliques dels passadissos del vaixell, entre d’altres objectes, com per exemple, una còpia pictòria de l'entrada a un saló de primera classe, que enganya a la vista i que sembla que s'hi pugui pujar o d'una hèlix a meitat d'escala real, així com també una maqueta del Titànic mentre navegava tot feliç per les aigües nòrdiques, o una altra mostrant el seu estat actual, el casc de proa encara reconegut al fons del mar, però amb un deteriorament cada cop més evident a causa de les corrents marines de Lorelei que habiten aquella zona o també un iceberg a temperatura real per a què els visitants puguin comprovar la temperatura a la qual s’exposaren els qui es llençaren directament al mar per intentar salvar la seva vida. L'exposició conté una explicació en format mp4 que pots adaptar al teu ritme i a l'idioma que vulguis.

Durant la presentació de la mostra també s'explica que en aquell període no existia la soldadura i que les làmines d'acer estaven solapades unes sobre les altres i unides amb una mena de reblons. És curiosa l'anècdota d'un pesquer gallec que entre les xarxes recuperà un plat de la vaixella del Titànic amb el logo de la White Star Line a principis dels anys vuitanta, i que un mariner obsequià al seu fill sense donar-li importància, que el tingué durant vint anys i jugava amb ell, fins que durant la mostra itinerant per Galícia s'adonaren que tenien un plat del llegendari vaixell i el donaren per exhibir-lo. Aquests tresors han estat salvaguardats durant les diverses expedicions que s'han fet per preservar el passat i per mantenir ben viva l'epopeia del vaixell, però no ens enganyem, tot i que ens fa feliços poder observar, estar a escasos centímetres d'alguns d'aquests objectes o si més no, acaronar-nos, són la memòria d'un trist record, d'un temps en què hi havia moltes desigualtats socials, on els rics eren tractats de manera molt diferent als pobres que esperaven una oportunitat durant el viatge d'aquell vaixell. Convé destacar que en arribar al final de l’exposició hi podem trobar tots els passatgers que transportà el mític vaixell, els de primera classe, segona i tercera i una especial menció a la vintena d’espanyols que hi viatjaren, d'aquests, dos de Sant Adrià (Lleida), alguns amb millor fortuna que d’altres. En sortir, es pot adquirir memorabília de tota mena: llibres, pastilles de sabó amb la litografia del Titànic, postals... alguns d'aquests fetitxes fan que potser sigui un pèl exagerat, tot plegat, intentar fer negoci d’un fet tan trist, tot i que sí que cal mantenir el record i lluitar per a què no es repeteixi de nou.

Es podia haver evitat aquest infortuni? A quinze quilòmetres de distància s'hi trobava un buc, fins i tot, podien veure la presència del Titànic, era l'SS Californian que si hagués acudit en rebre els primers avisos de socors, primer en sistema CQD i després combinats amb SOS, s'haguessin pogut salvar gairebé tots els passatgers, però no deixa de ser una hipòtesi. A causa d'un mal tracte al telegrafista Jack Philips, aquest decidí desconnectar l'aparell inalàmbric de comunicació deu minuts abans que el Titànic topés amb el mur de gel i d'aquesta manera no arribaren els senyals d'auxili del transatlàntic. Aquest vaixell estava capitanejat per Stanley Lord, que ignorant, també desestimà les diverses senyals lluminoses que li enviava la tripulació del Titànic. L'SS Californian formà part del rescat de manera molt tardana, ubicant els supervivents en allotjaments segons la seva condició humana i quan el Carpathia ja havia salvaguardat a set-cents sis passatgers.

Val a dir que en primera instància aquests auxilis no van arribar a bon port, no s'acabaven de creure que el vaixell més luxós d'aquell moment estigués lluitant per sobreviure dins les aigües de l'Atlàntic nord i l'ajuda, no arribà a temps fins que el Carpathia féu acte de presència unes hores després, exactament quatre, atès que es trobava a 58 milles del lloc, mentre ja flotaven alguns cadàvers a causa dels símptomes d'hipodèrmia.

El capità Smith havia tingut entre 45 i 60 segons per ingeniar un miracle, però fou un temps insuficient. Havien engegat una maniobra de viatge per evitar el xoc frontal, que segons experts marítims hagués mantingut el vaixell en flotació, però l’estratègia fou equivocada, portada a terme per l’oficial William Murdoch que estava de guàrdia, ordenà girar a babor i fer marxa enrere. Es comenta que si no s'haguessin oblidat els prismàtics a Southampton haguessin visualitzat l'icebergs un quilòmetre abans en lloc de cinc-cents metres abans de la col·lisió i s'hagués pogut evitar el xoc. Mr. Smith alterà un pèl la ruta del viatge per evitar els icebergs i consultà a J. Bruce Ismay -vicepresident de la companyia White Star Line- si podia reduir la velocitat per precaució, però aquest darrer s'hi negà, adduí que volia fer un bon temps en el viatge inaugural. Llavors el capità decidí augmentar la vigilància des dels mastelers. Les aigües tranquil·les a la nit, actuaven com un mirall que dificultaven l'avistament d'aquest gegant de gel de trenta metres d'alçada. La tragèdia fou inevitable, eren les 23:40. El capità Smith davant de la innegable desgràcia, sabia que només hi havia embarcacions per a la meitat dels viatgers, llençà: “el capità s'enfonsa amb el vaixell”. En canvi, Bruce Ismay que estava al capdavant de la companyia White Star Line, s'espavilà i sobrevisqué al naufragi, però fou martiritzat fins a la fi dels seus dies, reclòs en la seva llar.

Actualment, el Titànic es troba a 3784 metres sota el mar, i les seves restes no es descobriren fins l'1 de setembre del 1985 per Robert Ballard, a la una del migdia, se sorprengueren de veure que s'havia partit en dos durant l'enfonsament. Diu la llegenda, que l’excèntric capità John Edward Smith, en un moment d’eufòria abans d’emprendre el seu viatge etzibà: “Ni Déu podrà amb ell!”, i com si es tractés d'un càstig diví, el Titànic se sumergí sota les aigües. Una de les poques històries meravelloses d’aquesta tràgica notícia fou quan l’orquestra del Titànic tocà per al saló de primera classe, i més endavant pujaren a la coberta de popa per a seguir amb el ritus i tocar per a la resta de passatgers que esperaven el torn per a pujar als 16 bots salvavides, fins als seus últims instants de vida per tal de calmar els viatgers i foren tractats com a uns veritables herois després de la tragèdia, per la serenitat que van mostrar. S'explica que la darrera peça que tocaren fou una versió del “Nearer, my God, to thee”. Com a anècdota macabra, la companyia White Star Line cobrà a la família de Wallace Hartley, director de l'orquestra, la pèrdua del seu vestit. Fins i tot, Juaquín Sabina i Joan Manuel Serrat han volgut homenatjar-los intitulant el seu darrer disc amb el seu nom, “La orquesta del Titànic”.

Més de quinze milions de persones s'han rendit als encants d'aquesta exposició titànica en record al vaixell més mític de tots, fins a convertir-se en l'exposició més vista d'arreu del món i que segueix mantenint un gran nivell de quòrum en una mostra itinerant per diferents ciutats del món i que sedueix amb molta facilitat tant a afeccionats dels vaixells com dels individus que estigueren colpits per la història real del naufragi. Què ens atrau tant del Titànic? La seva trista història com a rerefons, el destí catastròfic per a un excés de luxe, els plans de futur que no van arribar a complir-se, la desaparació d'una infinitat de vides humanes, el cúmul de circumstàncies i casualitats que van fer que no hi hagués un salvament efectiu, la seva llegenda...

Finalment, gràcies a la infinitat de pel·lícules i documentals, que ja aparegueren tot just després del famós enfonsament, ha esdevingut un centre de masses, sobretot després de la versió de James Cameron, “Titànic” (1997) i protagonitzada per Leonardo DiCaprio i Kate Winslet. Però, actualment, ja no queda ningú que sobrevisqués al Titànic, la darrera supervivient, Millvina Dean, que tan sols tenia deu setmanes quan es produí el naufragi, ens deixa el 31 de maig del 2009. Aquesta vella història del Titànic va servir per posar els fonaments d'una millora de la seguretat nàutica que arriba fins als nostres dies.

Josep Maria Corretger

2 de juliol del 2012

(Font consultada: Vikipèdia.org per compleció de dades i Titànic. The exhibition -exposició)

(Fotografies extretes de: cubanitoencuba.blogspot.com, diariodelviajero.com, andeque.wordpress.com)

!!EXERCICIS:

-Després d'haver llegit aquest article cultural, cerca en català com es diuen els principals elements que té un vaixell. Pots utilitzar un diccionari visual o ideològic per fer-ho més senzill. Pista: masteler, botavara, proa...

-Comprensió lectora:

1. Per què el Titànic tenia pocs bots?

2. Quin vaixell va arribar tard a l'hora del rescat i ni tan sols feia cas dels senyals lluminosos?

3. Quina sentència va llençar el capità que va fer escola dins la marina fins a esdevenir una regla de valor?

4. Com es podia haver evitat aquest naufragi? Aporta alguna de les teories en funció de la lectura de l'article.

5. Redacta un text de cent paraules sobre que t'ha fascinat més del mite del Titànic. Pots enfocar-ho com vulguis, però recorda que el text ha de contenir un títol, una introducció, dos o tres paràgrafs d'idees i una conclusió.

6. Inventa una narració en la qual apareguis tu com a protagonista i facis un viatge en Ferry.

7. Cerca vint paraules que apareguin dins el camp semàtic del mar.