Misteris de Ponent (3). La por a les bruixes. Adreçat a tothom

Al segle XV es donaren diverses casualitats que confluïren a cercar culpables a aquests fets donaven de manera reiterada.: era un temps de crisi social, de molta pobresa, de fenòmens climàtics que destrossaven les collites, i de nadons que morien al cap de poc de néixer. Va sorgir la primera llei contra la bruixeria al Pirineu Català, a les valls d’Àneu i que data del 1424. En aquest document s’acusava a persones de pertànyer a una secta que actuava conjuntament amb el diable i que pretenia fer mal. En primera instància, aquest text no acusava directament a les dones, sinó a heretges de la fe catòlica.

Fou a partir del 1487, quan dos monjos dominicans alemanys, Heinrich Kramer i Jacob Sprenger mitjançant un text escrit, Malleus Maleficarum, que es va començar a feminitzar la bruixeria. Segons aquest escrit, el diable podia encarnar una figura terrenal i tenir relacions sexuals amb humans, és llavors, quan s’imputa directament a les dones de “maldat femenina” i “feblesa” davant del diable, emperò la credulitat de la maldat femenina ja venia de temps d’Aristòtil. S’inicia la persecució de les dones.

Una de les creences que estaven més arrelades era que certes persones podien transmetre mal o fer emmalaltir a altres éssers. Se sap que a Alcarràs l’any 1361 hi residia un home, fill de Fraga, anomenat Pere d’Aviçanda, practicava les males arts de fetilleria i sortilegis. Aquestes pràctiques van proliferar al segle XV, cosa que va fer que el papa Innocenci VIII, l’any 1484, sense negar-ne la veracitat, va redactar una butlla en què les rebutjava.

Per tal d’evitar aquests maleficis, s’empraven una sèrie d’elements que es deia que tenien una força oculta: amulets, pedres de la bruixa o de llamp, que eren unes destrals prehistòriques de pedra polida, i que podien actuar com a parallamps, d’aquí que les posaven a les teulades. 

En aquell temps es pensava que les bruixes tenien un poder malèfic, que havien adquirit gràcies al pacte amb el diable, al qual s’hi lliuraven en cos i ànima. Les bruixes participaven en reunions amb el diable, en llocs determinats preestablerts, fins i tot, hi tenien relacions sexuals, i d’altres excesos, els coneguts aquelarres. Les dones solien fer-se bruixes al març, la nit de Sant Silvestre i tots els divendres, algunes dites ens hi remeten: “Pel març, corre el diable per totes parts” o “Per Sant Silvestre, les bruixes a cal Mestre”.

Hi havia la convicció que per acontentar el diable, en les pedres de sacrifici prehistòriques, les bruixes degollaven els infants i orinaven a sobre de les cavitats dels infants per espargir-los als llocs on volien provocar una calamarsada. També podía ser sacrificada la bruixa que no complia les obligacions del diable.

Així doncs, es pensava que les tempestes i les calamarsades eren obra de les bruixes. D’aquí, que en alguns llocs s’anomenin bruixonades. La gent emprava diversos procediments per a foragitar aquestes pors:

Posar dues falçs amb forma de creu amb els talls encarats cap Amunt; posar a la finestra un dels pans beneïts durant l’any en alguna ermita o santuari; llençar per la finestra una de les nou pedretes replegades mentre tocaven les campanes el Dissabte de Glòria.

Es diu que un veí de Soses tenia el poder de trencar el núvol de tempesta amb un ganivet dient quatre vegades: “Núvol trenca’t”. En algunes cases de Torres de Segre treien la imatge de santa Bàrbara a la finestra per a protegir-se.

Les bruixes es reunien al pla de Gardeny, a la vora de l’antic camí d’Alcarràs, el tossal de les Bruixes de Torres de Segre i a la serra de l’Encantada d’Alcarràs. Aquests llocs apareixen registrats en processos judicials del segle XVII. En aquests aplecs s’hi reunien set o vuit dimonis i allí, tots plegats ballaven i cantaven cançons deshonestes. En acabar la dansa, sopaven i s’esdevenia una gran disbauxa sexual. Les bruixes es podien reconèixer per una marca que els havia deixat el dimoni a l’espatlla, en termes generals, era una pota de gall o per a no tenir pèls sota l’aixella, atès que, aquestes dones empraven ungüents com arsènic i que tenien propietats depilatòries. 

Es figurava que una bruixa podia transformar-se en un gat negre. Per això, arreu s’explana la història que després de donar una garrotada a un gat negre, l’endemà al poble que ho havien fet, veieren una dona que caminava coixa i que es tractava d’una bruixa. Als ratpenats se’ls relacionava amb les bruixes, i se’ls anomenava “pardals de les bruixes”. 

En un procés de l’any 1627, una dona muntanyesa resident a Lleida va anar a una casa a visitar un nadó i el va palmejar, això donava mals auguris. Llavors, el nen va deixar de mamar i es cregué que aquella dona l’havia embruixat i fou acusada de ser bruixa. Per a desfer aquest malefici, la mare amb el nadó al braç havia de sortir del terme i collir herba, llençar-la enrere i acte seguit havia de veure un parell d’ous del dia i una tassa de vi. Quan un noi no parava de plorar de manera insistent i sense cap motiu aparent, se sospitava que estava embruixat.

En d’altres èpoques, les dones metzineres es van confondre amb les bruixes. Es considerava que tenien poders malèfics pel pacte amb el dimoni, tot i no reunir-s’hi. 

Existien molts remeis eficaços per a preservar la casa de mals esperits: aspergir-hi aigua beneïda, penjar un ram de ruda darrere de la porta, penjar la palma o rama d’olivera beneita el Diumenge de Rams, clavar una ferradura, una pota de cabra, gravar una creu en una de les pedres dels muntants de la porta o no treure les teranyines de la quadra perquè tenien el poder d’allunyar tot allò malèfic, gravar una creu en una llosa d’entrada a la llar. El foc i el fum de les fogueres de Sant Joan també espantaven les bruixes i els mals esperits i els alls que s’hi coïen protegien de molts mals.

El botxí de Lleida es considerava que posseïa poders sobrenaturals per a conjurar infants ullpresos i hi solien recórrer les mares de la ciutat i dels pobles de la rodalia per cercar remei.

Quan algú es creuava amb una dona amb fama de bruixa, per deslliurar-se del seu poder maliciós, havia de proclamar l’oració següent:

Aparta’t de mi, persona malvada

Que Déu no vol que siga tocada.

Jesús al pit,

Sant Roc a la boca,

Guardeu-me a mi

I a la meva casa tota.

Algunes dones porugues per cercar defensió portaven unes estisores sota del davantal i mentre deixaven l’oració les obrien formant una creu. Un altre procediment era tancar els dos punys, col·locant els dits polzes entre l’índex i el dit del mig.

Si una bruixa tocava algú amb la mà podia portar mala sort. Aquesta acció quedava neutralitzada si palpaves la dona i clamaves: “Te’l torno!”.

La credulitat sobre les bruixes va estar molt arrelada entre els segles XIV i XIX, període de temps en el qual van ésser cruelment perseguides. Fins no fa gaires anys, quan algú tenia una malaltia d’origen i evolució incerta, que no responia a cap tractament, es considerava que era per origen sobrenatural. Totes aquestes creences sobre les bruixes provenien de la prehistòria, en què qualsevol adversitat d’origen desconegut era atribuïda a forces malèfiques i misterioses.

Al poble de Torrebesses, en les cases antigues s’hi pot visualitzar unes xemeneies molt peculiars. Tenen una forma cilíndrica. Però aquesta construcció tenia una raó. En aquella època hi havia temor a què una mena de forces sobrenaturals i que entressin en territori humà. Es diu que hi havia moltes bruixes que abundaven al poble i la gent els tenia paüra. Els habitants més grans glossen que aquestes dones acostumaven a espaordir els veïns a mitjanit. També volaven a gran velocitat per sobre de les teulades i cridaven el dimoni. Tenien fama d’entrar per dins del conducte de les xemeneies quan no hi havia foc, emperò, si la construcció tenia forma arrodonida, els era impossible entrar-hi.

A Catalunya es van acusar moltes dones de bruixeria de manera injusta, de provocar mort i destrucció, en uns fets que es remunten a 1471, en una societat que era misogínia. Se les acusava basant-se en mentides i eren forçades a confessar fets que no havien comès. Van ser més de set-centes dones: immigrades, pobres, guaridores, sense sabers sobre la sexualitat i reproducció, dones considerades conflictives, vídues, gitanes. Eren senyores estigmatitzades i assenyalades pels seus propis veïns com a bruixes o metzineres. A poc a poc, els tribunals van deixar de considerar la bruixeria com a un crim real i els judicis van desaparèixer, tanmateix, no en tots els llocs, sinó que encara es culpava dones de desgràcies i destrucció. La revista Sàpiens va impulsar la campanya “No eren bruixes. Eren dones”, que pretenia recuperar la memòria d’aquestes dones innocents. La Generalitat de Catalunya va aprovar el 2022 un manifest on s’inculpaven les bruixes. Després de molt de temps, finalment, s’ha fet justícia per a aquestes pobres dones.

Josep Maria Corretger Olivart

Gener del 2023

Fonts:

-CAMPS, Manuel, Història de la vila d’Alcarràs, Pagès Editors, 2003.

-ERICSSON, Paula, La cacera de bruixes no són contes ni llegendes: són fets històrics, dins Públic, 2021.

[Pintura: Antoine Wiertz. Revista Sàpiens. Imatge: Segre]

EXERCICIS:

1. Descriu què és una bruixa.

2. Per què eren declarades culpables aquestes dones antigament? Es realitzava de manera justa?

3. Recentment, s'ha declarat mitjançant un manifest la innocència de dones acusades de bruixeria. Per què?

4. Al teu poble o ciutat hi ha alguna reminiscència vinculada a les bruixes? Si és afirmatiu, explica-la.