El
grup de joves s’apropa a la carbonera i… veurem què passa.
9
LA CARBONERA
-Baixeu amb nosaltres o què?
En Riki va negar amb el cap i va posar d’excusa que no
volia deixar sola la Sara, que preferia esperar les noies i
en Hao.
-Doncs ara vindrem.- En Dani es va arrapar a l’esquena d’en
Sergi i va baixar les escales molt a poc a poc per no trepitjar-se la túnica-.
La verita tés que és un lloc ideal per filmar-ne una de terror. No m’estranya
que circuli la llegenda de la Santacruz des de fa tants anys.
Les parets de les escales tenien taques d’humitat i el
guix queia a trossos. En algunes zones les totxanes quedaven al descobert i les
aranyes hi havien fet molta feina. Quan van arribar a baix es van trobar un
petit passadís que duia a dues habitacions, una a cada costat. La de la dreta
tenia una porta mal tancada i la de l’esquerra era oberta de bat a bat, totes
dues a les fosques. En Sergi, sense dir res, va enfocar amb el mòbil la cambra
de l’esquerra, i va palpar amb la mà lliure la paret fins que va pitjar un
interruptor. Un parell de fluorescents van il·luminar tènuament una sala més
gran del que s’havien imaginat. Pràcticament estava buida. En
un dels racons hi havia restes de pupitres, trencats i rovellats. A l’altre
extrem, en canvi, es podia intuir el passat de la carbonera. Les parets eren
més fosques, brutes, el terra era més negre, amb una olor peculiar, com si
estigués tacat d’oli o de gasoil. Quedaven les marques del que devia haver
estat una antiga caldera i es podien identificar perfectament els conductes i
les xemeneies, que ja no hi eren. En Sergi es va adonar que l’aire que passava
venia d’aquells conductes, que devien connectar amb el pati central.
-Doncs
això són les famoses carboneres! –En Sergi va somriure, eufòric-. M’encanten!
Són perfectes per a l’escena final. –Va picar l’espatlla d’en Dani i després va
treure la càmera per planificar des d’on filmaria-. Ves a cridar els altres
perquè es preparin. Acabem aquesta escena i fotem el camp d’aquí. Entesos?
En
Dani hi va estar d’acord perquè, a part de ser terrorífic, allà també feia molt
de fred. Mentre en Dani pujava les escales, en Sergi va seguir imaginant les
possibilitats d’aquell espai i com encaixaria en el guió que havia escrit la
Laura. Quan va sortir de l’habitació es va adonar que la carbonera disposava d’una
segona sala, la que quedava a la dreta i tenia la porta mig tancada. S’hi va
acostar i s’hi va aturar al davant. Va guardar-se la càmera a la butxaca de l’anorac
i va intentar obrir-la amb les dues mans, però l’intent va ser inútil perquè la
porta no es va moure ni un sol mil·límetre, possiblement perquè la humitat l’havia
rovellada. Va pensar que encara que no pogués obrir-la del tot li agradaria
saber com era. Va allargar la mà palpant la paret i, com havia fet amb l’altra
habitació, va encendre un interruptor. Un trist fluorescent va pampalluguejar
perquè en Sergi pogués veure el que s’hi guardava. Quan va identificar-ne la
forma i la quantitat, una estranya esgarrifança li va recórrer tot el cos, més
enllà del fred que li calava els ossos.
-Nois,
heu de veure això! Baixeu que flipareu mandonguilles!
[Fragment
extret de: GUAL, Xavier, (2021), “Atrapats”, Fanbooks, Barcelona]
(Imatge extreta
de: surtdecasa.cat)
EXERCICIS:
1. Descriu com és la carbonera?
2. Per què tenen tant interès en entrar-hi, sobretot
en Sergi?
3. Què hi van trobar al seu interior?
4. Quin vincle poden tenir les gàbies amb la
Santacruz?
5. Contextualitza la present afirmació dins del
capítol. Qui la diu i per què?
-“Nois, heu de
veure això! Baixeu que flipareu mandonguilles!”
6. Fòrum: Què t’ha semblat aquest capítol? Per què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada