Aquest
proppassat 2018 va fer dos-cents anys que es va escriure una novel·la
que encetà el gènere de ciència ficció dins de la literatura
universal. Fou el Frankenstein o el modern prometeu
(1818) de Mary Wollstonecraft
Godwin, nom de soltera de Mary Shelley. Val a dir que la novel·la va
néixer de manera accidental, com glossà la mateixa autora en la
introducció de l’obra escrita a Londres, el 15 d’octubre del
1831. Dins d’aquest pròleg, Mary Shelley ens parla d’ella
mateixa. Ella era filla de Mary Wollstonecraft i de William Godwin,
dues reconegudes celebritats
literàries. Fou gràcies als seus pares que li vingué aquesta
passió per l’escriptura. L’autora se sorprèn com una noia tan
jove va poder escriure aquesta novel·la de repulsió. Imitava models
i escrivia prop de Dundee, al camp, en terres escoceses. Fou el seu
marit Percy B. Shelley qui
l’esperonà a superar-se en l’àmbit literari. L’estiu del 1816
es desplaçaren a Suïssa i conegueren Lord Byron, del quan eren
veïns. Ell els proposà un repte, el d’escriure una història
sobre fantasmes. Per Mary
Shelley la invenció era veure les possibilitats que tenia un tema
determinat, modelar-lo i generar crear unes idees que s’hi
interelacionessin. Fou arran d’un conversa entre Lord Byron i P.B.
Shelley sobre el misteri de l’origen de la vida que la ment de la
Mary s’il·luminà i rebé idees per a la novel·la que escriuria.
Al cap de poques hores, en anar a domir va somiar coses horribles: un
jove artista que havia creat un espectre d’home immòbil. D’aquí
sorgí el conte que escriuria, emperò, P.B. Shelley l’encoratjà a
desenvolupar la trama de la narració. Mary somiava en escriure una
història que espantés els lectors, tal i com ella l’havia
imaginada.. Tal i com s’explana al pròleg de la novel·la, l’estil
del 1816, Lord Byron, P.B. Shelley, Polidori
i la Mary es reunien a la vora del foc i dedicaven el seu temps a
llegir contes alemanys sobre fantasmes, i d’aquí que als quatre
els va sorgir el desig d’imitació i d’escriure sobre algun fet
sobrenatural. I així fou, Lord Byron començà un conte publicat al
final del seu poema Mazeppa.
P.B. Shelley inicià un conte que es fonamentava en experiències
personals dels seus primers anys de vida. Polidori escrigué una idea
sobrevinguda d’una dama que tenia com a cap una calavera que fou
castigada per mirar pel forat del pany de la porta una cosa que havia
oblidat. Aquests tres primers autors eren poetes i estaven
despreocupats per l’escriptura, ben aviat finalitzaren els seus
escrits. Mancava la Mary. Aquesta
cercava una història que pogués rivalitzar amb la dels tres poetes.
Cada dia li preguntaven si ella tenia ja el seu conte escrit, però
ella els donava una negativa, no tenia idees, fins que li vingueren
escoltant una de les múltiples converses que tingueren Lord Byron i
P. B. Shelley. Així arribem al principi de Frankenstein o
el modern prometeu (1818).
Com
és evident, no explicaré la totalitat de l’argument de l’obra,
atès que, n’eliminaria la lectura. Ara bé, relataré una mica de
què tracta, petites pistes
i si algun/a lector/a de l’article en té curiositat, ja n’encetarà
una lectura, que de fet, no serà cap pèrdua de temps, sinó que el
binomi creador Víctor Frankenstein i la criatura que ha engendrat,
el monstre, i que de fet no té nom, indueix a moltes reflexions, per
moments és una classe de filosofia. Al principi de l’obra apareix
Elizabeth, filla adoptada per un matrimoni. Allí hi ha un doctor que
segueix els mètodes sobre ciència de Cornelius Agrippa, d’Albert
Magne, i Paracels, ells en seran els mestres de les seves idees. El
doctor s’obsessiona per allargar la vida humana, alliberar l’home
de les malalties i crear un ésser indestructible, excepte a una mort
violenta. Alhora se sentia atret per comprovar si existien els
esperits i els dimonis, cosa que l’encuriosia. És a conseqüència
d’una forta tempesta, que el sorprenen la força dels llamps i un
home entés en física desmunta les teories que l’embadalien dels
seus mestres. Aquest fet fa que el doctor defugi la física i la
canvia per les matemàtiques, perquè aquestes darreres es basaven en
fonaments segurs. Clerval,
Henry i Elizabeth són tres germans, d’aquests, Henry ha d’anar a
la Universitat de Ingolstadt, però la mare emmalalteix de febre
escalatina i mor. Aquí apareix una reflexió sobre el buit que
deixen els difunts, i que és irreparable. El professor Krempre se
sorprèn que Henry hagi après noms de científics i teories
obsoletes. Un altre professor, Waldman recomana a Víctor
Frankenstein que estudiï totes les branques de la química moderna i
matemàtiques. Víctor s’obsessiona amb això. És a partir d’aquí
que en Víctor estudia l’origen de la vida i els processos que van
més enllà de la mort. Descobreix com donar vida als éssers morts,
es guarda el secret i comença a crear una criatura de vuit peus
d’alçada, fort i ample, en proporció. S’aïlla de la família i
amics, i es reclou dins de la seva galeria per investigar.
Finalment,
arriba el dia en què aconsegueix donar vida a un monstre a partir de
les restes d’un cadàver, i al qual té por. Comentaré
tres petits aspectes més. El
monstre se sent desgraciat i a través de la visualització d’una
família en una casa de bosc medita sobre la vida i la felicitat. Per
a més infortuni, el monstre troba una maleta amb llibres i un diari
on el seu creador explana que no l’estima i que sent fàstic, això
l’encoleritza i alhora
l’entristeix. L’obra cita
«Vides paral·leles» de Plutarc, i «Les desventures del jove
Werther», i «El paradís perdut», lectures que realitza el monstre
per meditar. El monstre és apallissat pels habitants de la casa del
bosc i ell sent odi per la raça humana. Tanmateix,
no tot és negatiu en l’obra, el monstre també realitza una acció
heroica, perquè salva una noia d’ofegar-se i un pagès, de manera
equivocada, en acostar-se, li agraeix ferint-lo de bala. Ara
ja serà tasca vostra llegir aquesta magnífica obra que tot i no
espaordir molt, arriba moments, en què et preguntes què passarà i
com acabarà tot plegat.
L’obra
ve a ésser una reflexió sobre la felicitat, què hem de fer i com
podem obtenir-la. També
apareix l’empatia, posar-se al lloc de l’altre i veure com se
sent, i si al qui ho veu li agradaria sentir-se d’aquella manera,
així com trobar-se en aquella situació. Fins
a quin punt pot arribar la moral d’un científic a l’hora de
donar o traure la vida d’una criatura. Trobem
l’afany per cercar justícia i aquesta, de fet, està representada
per un jutge incapaç d’exercitar-la. Com és evident, davant d’una
injustícia, trobem l’afany de venjança i d’odi, envers d’una
acció comesa irreparable. El
penediment, és a dir, penedir-se d’allò que has comès, tot i ja
ésser irreversible, representat en la figura del monstre. Prova
que ens alliçona, que tard o d’hora, tothom arriba aquí, al
penediment d’una acció i el de no volia fer-ho, però ja no hi ha
marxa enrera. El joc, també el trobem a l’obra, el desafiament, el
posar a prova, el monstre posa contra
les cordes el seu creador,
volia cridar l’atenció, ser el protagonista, com acostumen a fer
els fills únics. Com no, la
mort, notar el sentiment de pèrdua per la desaparició d’un ser
estimat, a més, de manera tràgica planeja
un i altre cop sobre l’obra.
Finalment, és mitjançant un
altre personatge, que apareix la lliçó amb la qual em quedo de la
novel·la:
«Busca
la pau i la felicitat i evita l’ambició», tot
i no estar completament d’acord, en el darrer mot, atès que crec
que és positiva i tot individu té dret a anar més enllà, penso
que és una bona màxima per cloure
aquest escrit sobre l’arxiconeguda novel·la. Ara us toca a
vosaltres, llegir l’obra i veure allò que us emportareu d’ella.
Què sabem de la vida personal de
Mary Wollstonecraf Godwin, anomenada Mary W. Shelley?
La
Mary tingué una vida intensa, educada en un ambient intel·lectual,
progressista i d’idees avançades al seu temps, sempre la fascinà
la curiositat per les coses i el saber, la reflexió i el pensament.
Participava en tertúlies literàries realitzades periòdicament a
casa seva. No era gens habitual en aquella època escoltar les
teories sobre ciència, filosofia i religió, i menys, si venia d’una
dona i jove. Però la Mary es féu escoltar, cosa que heretà de la
seva mare, Mary Wollstonecraft, filòsofa feminista que morí per una
infecció després del part, això va fer que el pare s’encarregués
de la seva educació. La Mary filla visqué sempre d’acord amb els
seus principis: el feminisme, creia en l’amor lliure, desvinculació
de lligams de classe i estatus. Va invertir molt temps en ésser una
rata de biblioteca i llegir molts llibres que vagaven per la
llibreria que el seu pare tenia a casa, d’aquesta manera alimentava
la curiositat que tenia per saber cada vegada més, i també assistia
a les tertúlies organitzades pel seu pare amb diversos
intel·lectuals, com Samuel Taylor Coleridge o el vicepresident dels
Estats Units, Aaron Burr.
Un d’aquest intel·lectuals que
anava a les tertúlies era Percy Bysshe Shelley, un ric aristòcrata
de vint-i-dos anys, que desitjava obrir-se camí com a poeta. Percy
aviat es convertí en el benefactor de Godwin, al qual assetjaven els
deutes. Percy i Mary van conèixer-se quan ella tenia setze anys, fou
un amor a primera vista i ben aviat compartiren tardes asseguts sobre
la tomba de la mare de Mary explicant-se històries. Poc temps
després, ja eren amants, tot i que no fou ben vist per la societat
de l’època, ja que, Shelley ja estava casat i tenia dos fills, a
més de no ésser una relació acceptada pel pare de la jove. El
suïcidi de la primera dona de Shelley facilità la unió entre
aquest i Mary. El juliol del 1814 la parella va decidir fugir a
França. Allí, es reuniren amb Mary Jane Clairmont, anomenada Claire
i que els va ajudar a escapar-se. Aquesta escapada finalitzà quan
Mary quedà embarassada, llavors, decidiren retornar a Londres. A la
vegada, Shelley tenia un fill amb la seva dona actual. En retornà es
trobaren amb el rebuig de la gent, tot per culpa del trencament del
pare de Mary amb Shelley per la relació.
El febrer del 1815, Mary donà a
llum prematurament a una nena, Clara Everina, que tan sols visqué
dues setmanes. Arran d’aquest fet, Mary caigué en una profunda
depressió i que únicament en sortí amb el naixement el 1916 del
seu segon fill, William.
Claire Clairmont, que tingué un
fill amb Lord Byron, fou la responsable que Mary Shelley creés un
dels personatges universals dins de la literatura de terror. Aquesta
primera instà a la germanastra, Mary i a Shelley que viatgessin
junts al llac Ginebra, prop de Cologny, França, on Lord Byron estava
visquent amb el metge John Polidori. Ja vivint en una casa junt a
Villa Diodati, residència de Byron, aquest grup d’amics es veia
tots els dies per parlar, jugar als escacs, realitzar passejades o
navegar plegats pel llac. Per les nits, s’aplegaven davant d’una
xemeneia, perquè fou un estiu plujós i fred, i s’animaren a
realitzar tertúlies i a llegir històries de fantasmes. Més
endavant, en una vesprada tingué lloc una forta tempesta elèctrica,
tots plegats iniciaren un debat sobre l’electricitat i sobre si
aquesta podia o no fer reviure als éssers morts. A poc a poc,
aquesta conversa derivà a la literatura i Lord Byron tingué la
brillant idea de desafiar a tots els presents a escriure una
història. Mary no tenia idees, així que se n’anà a dormir,
emperò com que no aconseguia aclucar els ulls, li sorgí una idea,
així ho explicà:
«La
meva imaginació començà a actuar pel seu compte i s’apoderà de
mi i em guià. Vaig veure agenollat un pàl·lid estudiant de
característiques fosques junt a la cosa que havia creat. Vaig veure
estés l’horrible fantasma d’un home que acte seguit, en virtut
d’algun poderós mecanisme, manifestà senyals de vida i començà
a experimentar un lent moviment, com si estés mig viu».
Aquestes foren les primeres
paraules que Mary començà a escriure en el seu diari, una
descripció del somni que havia tingut i que posteriorment, formarien
part de «Frankenstein».
Un
dia després, Mary comentà als seus amics que ja tenia decidit un
tema per a la seva narració. Finalitzà d’escriure-la el 17
d’abril del 1817 i la titulà «Frankenstein o el modern Prometeu».
Es publicà al cap d’un any, emperò
l’obra no anava signada i a més, s’acompanyava d’un pròleg
del seu marit, per la qual cosa, molts li atribuïren l’autoria. El
protagonista era un científic, Víctor Frankenstein, que unint
diversos bocins de cadàvers aconseguí donar vida a una criatura
mitjançant una corrent galvànica, és a dir, amb un corrent produït
per piles o acumuladors. Aquesta obra impregnada d’elements
autobiogràfics, s’amenitzava de violència, dolor, remordiment i
culpa. Mary l’escrigué amb tan sols vint-i-un anys. L’obra fou
rebuda en diversificació d’opinions: uns la veien una obra
horrible i desagradable, en canvi, d’altres pensaven
que era una obra d’un calibre extraordinari. L’alegria per
l’escriptura de l’obra durà poc a Mary, perquè el petit William
morí per malària uns mesos després de la publicació. El seu
tercer embaràs tampoc va resultar reeixit, i tan sols el seu quart
fill, Percy Florence sobrevisqué. El 1822 el seu marit Percy Shelley
moria ofegat durant un viatge en vaixell, fet que Mary no arribà a
superar mai.
Mary es reclogué un i altre cop en la literatura,
continuà escrivint i publicà algunes novel·les més a part de
l’arxiconeguda «Frankenstein o el modern Prometeu» (1818),
vingueren «Mathilda» (1819), novel·la que tracta temes
controvertits com ara l’incest o el suïcidi. Es diu que és l’obra
més coneguda després de «Frankenstein». A causa dels temes que
tracta l’obra no pogué editar-se fins al 1959. «Valperga; o Vida
i aventures de Castrucció, Príncep de Lucca» (1823), per molts la
seva millor obra. Narra les aventures de Castrucció, conqueridor de
Florència, a principis del segle XIV. Amb els seu exèrcit atacà
una fortalesa, Valperga, inexistent a la vida real. Valperga era
governada per Euthanasia, la dona de la qual estava enamorada i a la
qual obliga a escollir casar-se amb ell o la llibertat política.
Ella decideix ésser una ànima lliure. «L’últim home» (1826),
novel·la de ciència-ficció apocal·líptica,
on una plaga ha fet estralls. La crítica no valorà aquesta obra que
no pogué tornà a llegir-se fins a ben entrat el segle XX. «La
fortuna de Perkin Warbeck, un romanç» (1830), glossa la vida de
Perkin Warbeck, pretendent a la corona anglesa durant el regnat
d’Enric VII d’anglaterra, i que suplanta la identat de Ricard de
Shrewsbury, primer Duc de York. «Lodore» (1835), protagonitzada per
personatges femenins. L’obra està marcada per fets ideològics i
polítics. «Falkner» (1837), fou la darrera novel·la editada per
l’autora. Explana l’educació d’una dona sota la mirada del seu
pare. Curiosament, és l’única obra on l’heroïna surt
victoriosa. Apareixen temes com els valors femenins que triomfen
davant dels masculins, la violència o la destrucció. Un llibre de
viatges, diaris, històries curtes, llibres infantils: «Proserpina»
(1820), drama
mitològic de dos actes escrit en vers; «Midas»
(1820), aquests dos escrits conjuntament amb el seu marit i aquest
tota sola: «Maurice o el catre del pescador» (1820), no
s’edità fins al 1997. L’obra fou escrita per a Laurette Tighe,
una filla d’uns amics del matrimoni de Shelley. L’obra romangué
perduda fins que Cristina Dazzi la descobrí fa
pocs anys.
Trobà el manuscrit a casa de la família Dazzi, a San Marcello,
Itàlia; «Transformació» (1830), conte que toca la temàtica de
l’orgull i l’autocompasió. Guido està enamorat de Julieta, a la
qual coneixia des que eren joves, i es prometeren amor etern de
petits. Guido signà un contracte matrimonial amb el pare de Julieta,
però mor el pare de Guido i el contracte s’anul·la.
Un
altre conte destacat és «Un conte de les passions o la mort de
Despina» (1822), publicat a la revista The Liberal, fundada per
Percy B. Shelley, Lord Byron i Leigh Hunt. Ricciardo de Rossini,
protagonista ha de realitzar una missió secreta. Finalment, una
altra narració curta destacada és «La promesa de la Itàlia
moderna», aparegut de manera anònima a la revista London Magazine.
Es creu que la història versa sobre Cloríndia,
personatge basat en Emilia
Viviani, coneguda per
Mary i
Shelley, que hagué de viure un matrimoni acordat pels seus pares.
Mary també conreà d’altres
gèneres: llibres de viatges com: «Història
d’una excursió de sis setmanes per França, Suïssa, Alemanya i
Holanda, amb cartes descriptives d’un viatge pel llac de Ginebra i
els glaciars
de Chamouni» (1817), i
«Caminades
a Alemanya i Itàlia el 1840, 1842 i 1843» (1844); assajos
biogràfics i diversos relats de caire fantàstic: d’entre
els que sobresurten «El mortal immortal» (1833), glossa la història
de Winzy, un home que ingereix un elixir i esdevé immortal, emperò,
enlloc d’ésser feliç es torna un ser desgraciat perquè va
perdent tot allò que estima.
D’altres
pràctiques literàries són articles
i crítiques, traduccions i poemes, a més de vetllar, per l’edició
dels poemes del seu marit Percy B. Shelley i per tal que aquest,
ocupés un lloc de referència dins de la literatura anglesa:
«Poemes pòstums de Percy Bysshe Shelley» (1824), «Obres poètiques
de Percy Bysshe Shelley» (1839), concessions
al gènere biogràfic amb les diverses contribucions
a «Vides dels científics i escriptors més eminents (1835-39).
Malauradament,
Mary
mai pogué viure de l’escriptura, era entravessat
en aquella temps,
i foren els seus rics sogres els qui li facilitaven els diners. El
seu fill Percy Florence no tenia fama de gaire treballador, ni li
fascinaven els llibres, provà sort en la política i en la música,
sense fer sort, i es casà amb una rica vidua, Jane Gibson. Mary anà
a viure amb ells fins al dia de la seva mort, l’1 de febrer del
1851 als cinquanta-tres anys i a conseqüència d’un tumor
cerebral.
Mary tingué una intensa relació
sentimental amb Percy Bysshe Shelley, assistent de tertúlies del
pare de Mary. Percy, Mary i la germanastra de Mary, Claire Clairmont
viatjaren junts per Europa, cosa que fou un escàndol i els aïllà
socialment. La Mary hagué de partir la censura. Estava mal vist que
una dona parlés de política i Mary Shelley ho féu sense miraments.
També visqué una vida plena de
tragèdia, perdé la mare en donar a llum, així com també la mort
de la seva parella, Percy B. Shelley per suïcidi durant una
navegació en alta mar en un veler, mort que mai superà, i fins i
tot, la dels seus propis fills. Aquests fets quedaren reflectits en
les seves obres. Ella posà la primera pedra del gènere de la
ciència-ficció i marcà una inflexió literària en la literatura
escrita per dones. Per si en voleu saber més de la Mary, autora de
«Frankenstein», podeu llegir l’obra apareguda recentment
intitulada «Castells a l’aire. La intensa vida de l’autora de
Frankenstein», escrit per Dolors Garcia i Cornellà.
James
Whale portà per primera vegada la novel·la «Frankenstein» a les
grans pantalles 1931, a la qual seguiren diverses revisions del mite
fins a la sobreexplotació, «La novia de Frankenstein» (1935),
realitzada pel mateix James Whale; «Frankenstein i l’home llop»
(1943), «La maledicció de Frankenstein» (1957)», «Frankenstein
creà la dona» (1967), «L’horror de Frankenstein» (1970),
«Frankenstein. La vertadera història» (1973), «Franskenstein i el
monstre de l’infern» (1973); la humorística «El jove
Frankenstein» (1974) dirigida per Mel Brooks; l’adaptació
protagonitzada per Robert De Niro i Kenneth Branagh al 1994; «Víctor»
(2005) de Scott Mabbutt; «La llavor de la maldat» (2010), «Víctor
Frankenstein» (2015) i les que en un futur vindran, perquè el mite
de Frankenstein segueix ben viu, i una prova més que ho evidencia,
és que recentment, s’ha realitzat el film «Mary Shelley», (2017)
que versa sobre la intensa vida de l’autora. Bé, ara vosaltres en
sou els protagonistes, us toca revisar aquesta obra llegendària i
bicentenària! Un clàssic de la literatura universal, sorgida d’un
somni d’una nit d’estiu, qui havia de dir que els somnis no
inspiraven... i que us espaordeixi més o menys, segur que la seva
lectura us remourà una estona les vostres consciències, un bon
exercici de reflexió i que us mantindrà intrigats/des fins a la
darrera pàgina, per saber com es clou la història del doctor i del
seu monstre.
Josep Maria Corretger Olivart
Gener del 2019
Bibliografia i webgrafia
consultada:
-LLISCAR, Marla, «Mary W.
Shelley: una vida de novel·la», L’Illa. Revista de lletres, n.
73, tardor 2018, Bromera.
-SHELLEY, Mary, W.,
«Frankenstein», Barcanova, Barcelona, 2012.
-«Mary Shelley», dins Vidas
interesantes, col·leccionable n. 874, Pronto.
-ROMERO, Sarah, «Las obras más
importantes de Mary Shelley», dins Muyhistoria.es.
-Annex bibliogràfic de
vikipèdia.
(Imatges extretes de: Barcanova, Vikipèdia, Google Imatges)
!!EXERCICIS:
1. Llegeix l'obra Frankenstein i expressa la teva opinió sobre la novel·la.
2. Realitza una petita ressenya sobre la vida i obra de Mary Shelley.
3. La novel·la Frankenstein aporta una sèrie de temes per meditar. Comenta'n un parell.
4. Fòrum: has vist alguna versió cinematogràfica de Frankenstein? Comenta què t'ha semblat i si t'ha espantat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada