dissabte, 5 de març de 2016

Joaquim Carbó: un escriptor de llarg recorregut. Adreçat a tothom


Sempre se l’ha conegut com a un escriptor adreçat a un públic juvenil, i això no és pas cap mentida, emperò, en Joaquim Carbó mai va deixar de banda el món adult, és a dir, que sempre havia escrit novel·les, ara bé, d’una manera menys constant. D’aquí que molts individus es pensin que només escriu per a la gent jove quan realment no és així. En una xerrada recent de presentació del seu darrer llibre “Va com va!” (2015) matisà que els llibres per adults sempre havien tingut sortida i que si havia escrit de ben jove era per demostrar que en català es podia escriure com en qualsevol altra llengua.


L’escriptor de Caldes de Malavella, La Selva, és un dels autors més prolífics en llengua catalana i al llarg del temps ha conreat infinitat de novel·les per al públic infantil i juvenil, novel·les per als grans, narrativa breu i fins i tot, ha tocat el gènere memorialístic a “Pantalons curts” (2013). Així com també ha guanyat els premis més destacats en l’àmbit infantil i juvenil: Premi Víctor Català (1964), Premi Folch i Torres (1969), Premi de la Crítica de Serra d’Or (1980, 1992), Premi Joaquim Ruyra (1981) o el Premi de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya (1982). Fou un membre de l’agrupació Ofèlia Dracs, que vetllaren per ressuscitar la literatura de gènere en català entre els anys 1979 i 1994; així com també un dels cofundadors de la revista per a joves Cavall Fort. Explicà l’anècdota de la creació d’aquesta mítica publicació. Carbó volia escriure un conte per alguna revista en català a finals dels anys cinquanta, i un amic l’animà a fer-ho, emperò es trobà que amb la guerra, el 1938 desaparegué la revista Patufet i passaren vint-i-cinc anys sense poder-se llegir contes en català, tots eren en castellà. Llavors, s’ho va prendre seriosament i posà la primera pedra per crear la publicació. En una línia similar afirmà que s’originà la editorial La Galera, perquè hi havia la necessitat de trobar llibres amb temes actuals en català i aquí començà a esdevenir un autor conegut per als més joves: “Em vaig convertir en un autor de llibres infantils sense voler”.

Joaquim Carbó no negà haver estat més ben acollit pel públic infantil que l’adult. Fins i tot, molts creuen que la darrera novel·la està adreçada als joves quan realment no és així, potser en trobaran pistes a la portada o bé a la contraportada. Els dies de glòria han començat a passar i Carbó tingué la dissort que dues editorials de renom li rebutgessin la novel·la perquè no la trobaven suficientment interessant. Sobre aquest afer, Carbó comentà: “Mai he tingut accés a les editorials grans perquè m’han etiquetat”, fent referència a la confusió que moltes persones pensen que només escriu per a un tipus de quòrum.  La editorial Males Herbes va confiar en l’autor perquè en coneixien la seva trajectòria com a autor per a joves.



Sobre la manera d’escriure, en Joaquim establí algunes diferències entre la manera en què escriu per a ambdós públics: el jove i l’adult: “Als nens no els pots desenganyar perquè són el futur. Els nens no han de saber que els barruts guanyen”. A les seves obres no hi trobarem únicament la bondat i la pau com a principal eix vertebrador i com succeïa als contes d’en Josep Maria Folch i Torres, sinó que mostra la crueltat. Els primers dos contes els va realitzar a partir de fets reals viscuts. Actualment, Carbó explanà que ja no té la necessitat d’escriure contes per a Cavall Fort, ara bé, quan li sembla ho fa. En canvi, quan s’adreça a un públic de més edat: “Et surten els dimonis de dins” i això ho plasma a “Va com va!”.

La seva darrera novel·la, la novena per a adults, “Va com va!” relata la història d’un perdedor, d’un individu al qual tot li surt malament i que treballa com a detectiu, i que l’inspirà un company de feina. D’un personatge molt quotidià i que ens resultarà familiar. Al respecte, l’autor comentà: “No he escrit mai llibres de grans personatges, aquests se m’escapen. Parlo de gent com jo o més avall, perquè els conec”. És una obra que està contaminada pel gènere negre. A l’obra no hi apareixen noms propis, a excepció del dels bandarres, com els esmentà, però que li han vingut en ment per situacions viscudes o explicades per amics seus. I recalcà que el relat vol ésser un antihomenatge a Fèlix Millet, d’aquí que el malfactor s’anomeni F.M., per evitar semblances amb la realitat. Aquesta novel·la també s’inspira en d’altres fets reals, com ara l’estafa del Fòrum Filatèlic que s’amaga sota l’estafa dels gravats. L’humor sempre apareix present al llarg de l’obra. També sobta que el llibre no tingui cap capítol, sinó que està escrit de tota una tirada. Alhora, conté un llarg compendi de dites populars: “El meu pare les feia servir com els pets dels ases”. És una obra valenta, atrevida, grollera, eròtica. El títol està manllevat de la cançó d’Ovidi Montllor “Va com va” (1974).


A Carbó se’l veu un home molt senzill, que ja ha passat dels vuitanta i que s’expressa sense pèls a la llengua, quan parla del seu autodidactisme, treball a la secció de personal La Caixa durant quaranta anys o del seu pare, que fou encarcerat al castell del Cid o de Jadraque, Guadalajara, durant quatre mesos l’any 1939 perquè escrigué un article anticlerical, o de quan recorda la seva trajectòria: “Només es venen els dos primers llibres que vaig escriure”: “La casa sota la sorra” (1966) i “La colla dels deu” (1969).

Sobre l’hàbit d’escriure, és quan Carbó esplaià més i glossà: “Quan em poso a escriure rellegeixo tot l’escrit el dia abans. Llavors em vaig engrescant. Dues hores al matí, i dues hores a la tarda. Aplego històries que he anat recollint de la premsa”.

Per un altre costat, Joaquim també no tingué cap dubte a l’hora de reconèixer que en les seves obres hi ha molts pocs diàlegs, atès que li costen molt d’escriure, perquè com digué ell, parla amb trets comarcals.

Carbó segueix una ombra de la qual mai podrà escapar, una etiqueta que si la traiem ens descobrirà un autor que té la mà trencada escrivint, un escriptor que ha colpit diverses generacions de joves, i no tantes, però també adultes, un públic que encara l’ha de redescobrir. Un autor amb una doble personalitat: Doctor Jeckyll quan escriu per als adults i Mr Hyde quan ho fa per als nens, i tot sense defugir l’humor, que tant l’ha caracteritzat, de fet, Manuel de Pedrolo en el pròleg de l’obra de Carbó “Solucions provisionals” (1964) va dir una vegada que quan Carbó feia humor, encara era més perillós, perquè les coses havien arribat massa lluny, i segueix essent-ho. Un autor que s’ha convertit en un clàssic de les nostres lletres, sigui quina sigui l’obra que ens llegui. No importa el gènere. Serà una obra carboniana.

Josep Maria Corretger Olivart

Febrer del 2016





(Imatges extretes de: cerdanyolainfo.com, editorialmalesherbes.com, ara.cat, Laia Cardona)


!!EXERCICIS:

1. Realitza una petita ressenya sobre la vida i obra de Joaquim Carbó.

2. Comenta un llibre de Joaquim Carbó que hagis llegit. Si algú ha col·laborat, no pot repetir-se.

3. Fòrum: penses que és bo etiquetar a un escriptor i que se l'encaselli en un gènere? Raona la teva resposta.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;