L’escriptor,
poeta i periodista (1972, Llucmajor, Mallorca) –que tracta l’actualitat en
mitjans de comunicació com l’Ara o El Temps-, va deliberar sobre la seva
darrera obra premiada “Crim de sang”, que gaudeix d’un toc d’originalitat, on
també demostra grans dots de ser coneixedor d’aspectes eclesiàstics.
Alzamora
ha guanyat diversos premis en els darrers anys, convertint-se en un dels autors
capdavanters en llengua catalana, entre els quals destaquen el Bartomeu Rosselló-Pòrcel
de poesia (1997), per Apoteosi del cercle,
el Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de narrativa (2002), per Sara i Jeremies, premi Josep Pla de
narrativa (2005), per La pell i la
princesa, el Carles Riba de poesia (2008), per La part invisible o el Sant Jordi de novel·la (2011) amb Crim de sang.
La
novel·la que tractem, Crim de sang, mescla
la Guerra Civil amb el vampirisme. Segons Alzamora, “la literatura torna al mal
un i altre cop”, mitjançant una guerra. El vampirisme i els monstres
representen el mal. “Crim de sang” pretén confrontar fets malèfics reals amb la
literatura fantàstica. Ve a ser, com glossa l’autor, un joc de miralls.
L’obra
reporta el mal produït pels humans, en aquest cas recau sobre el comissari o la
germana Concepció. El mal l’han de resoldre les persones no la fantasia. Per un
altre costat, sembla que l’obra faci una apologia del món eclesiàstic, però
realment no és així, no es posiciona. La novel·la no vol ésser ni una crítica
ni denunciar res, sinó que com comenta Alzamora només mostra les atrocitats que
genera la guerra a tots dos bàndols. La novel·la mostra el moviment feixista i
la seva insurrecció contra els republicans.
Han
estat diverses les obres que han fornit a Alzamora per crear les fonts per a “Crim
de sang”, com per exemple, El silenci de
les campanes, on es mostraven les persecucions dels religiosos durant la
Guerra Civil; El preu de la traïció. La
FAI, Tarradellas i l’assassinat de 172 maristes (2010), de Miquel Mir i
Santiago Santamaria, llibre on els maristes acordaren amb la FAI matar; també Memòries I. De l’esperança a la desfeta
(1920-1939) (2008), de Josep Benet, que li donà una visió ampla de la
república; finalment, Actes contra el
procés d’Emili Darder, que fou un alcalde de Palma durant la Guerra Civil i
militant d’esquerra republicana, que fou jutjat de manera deplorable i
posteriorment executat. Personatge real que l’inspiraren per donar vida al
germà Pau Darder, fictici.
El
comissari Gregori Muñoz és un dels protagonistes de la novel·la que no es
posiciona, és a dir, que està al mig de tots dos bàndols, que no es casa amb
ningú i a més, ell mateix s’ho qüestiona.
Sebastià
Alzamora sempre s’ha interessat per les coses impossibles, així ho confirmà,
tema que tracta de ben a prop a la novel·la Crim
de sang, on glossa que el mite de Prometeu, Frankenstein, Ícar –el nen que
volia volar-, són uns mites humans que suplanten a Déu, i pretenen crear vida fora
de la divinitat o realitzar accions infactibles, una mena de desafiament a les
forces de la natura.
L’obra
també està ornamentada per components paròdics, com ara personatges dedicats al
coneixement i fins i tot aprofundeixen en saber la realitat dels fets i accions
que succeeixen. Alzamora comentà que això de crear una vida artificial, una
cosa antinatural ja venia de molt lluny, de l’època antiga, sempre hi havia
hagut algú que havia intentat crear robots o autòmats que imitessin als éssers
humans. Què representaven aquests personatges sobrenaturals dins la novel·la?
Tothom es mata en la guerra, però aquests aposten per crear una vida
monstruosa, una mena de vampir. És exemplificat amb la figura del metge i del
jutge, que creen un cavall amb les restes de cadàvers humans i que cobren vida
gràcies a l’electricitat.
Alzamora
reflexiona sobre tot el que ha creat la monstruositat humana: guerres, maldat,
odi, obsessions, fanatisme… hi ha qui diu que en l’obra, els anarquistes, els
que rebujaven les imposicions de l’Estat, són representats com a monstres, com
a els malvats, quan l’autor comenta que precisament aquesta no era la seva
intenció i ho deixa ben clar. Afirma que els republicans van fracassar pel
paper que va jugar la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) a Barcelona. La FAI es
dedicà a robar bancs, a lluitar contra la dictadura, la monarquia i jugà un
paper sobresortint dins el moviment obrer, juntament amb la CNT.
El que si que no s’amaga de criticar a la
novel·la és la denuncia del fanatisme: per la religió catòlica al bàndol
nacional feixista. Els dirigents de la FAI van perdre el nord i van decidir
matar capellans i burgesos de manera injusta, però la Generalitat de Catalunya
intentà aturar-ho a tota costa.
El
periodista-escriptor afirmà que tota ideologia és fanàtica, i que comporten
idees terrorífiques. Ens recorda que Manuel Escorza (1912-1968) apareix a la
novel·la amb una mort fabulada, si més no, literaturitzada, però que fou un
personatge important perquè fou un criminal de guerra a la Barcelona dels anys
30; sobrevisqué a la guerra i s’exilià a Xile. Comenta l’anècdota que
recentment ha contactat amb la filla de Manuel, Núria Escorza, perquè és poeta
i s’interessà per la seva obra. La poetessa intenta descobrir la veritat del
seu pare, no es creu el que li han dit que era un assassí, de totes maneres el
disculpà, atès que era el seu progenitor, però sap que sembrà el terror.
La
novel·la ens parla de la capacitat de fer el mal i molts d’aquests mals vénen
de la mà dels ideals polítics, un paradigma, vist que els hem escollit
democràticament, uns mals que són plenament actuals, com podem veure en els mitjans
de comunicació escrits o audiovisuals. Tot govern té els seus fanàtics que
pretenen escampar la maldat, com s’ha demostrat, es mostra i seguirà donant-se.
I jo em pregunto, per què ens hem de fer mal els uns als altres? Per què hem de
destruir o perjudicar a algú per crear una cosa nova?
Per
tal de realitzar aquest llibre primer es documentà, s’imaginà les escenes i els
personatges i finalment muntà la novel·la, tot plegat el demorà gairebé dos
anys, una cosa normal segons l’autor. Llavors, com que tenia molta fe en l’obra
decidí presentar-la al Sant Jordi de novel·la i inesperadament el guanyà.
Cerca
un exemple de Gustave Flaubert, per explicar si s’identifica amb algun personatge
de l’obra. Quan a Flaubert li preguntaven sobre la protagonista d’una de les
seves novel·les que va impactar, pel suïcidi d’una dona, “Qui és madame
Bovary?”, deia, “sóc jo”. Per això els personatges que més interessen a
Alzamora són explotats i estira aquest fil, de totes maneres, alguns dels seus
protagonistes mostren característiques seves. Potser se sent concretament més
proper al comissari Gregori Muñoz i a Pau Darder, pel simple fet de què dubten,
senten perplexitats davant els fets que passen a la novel·la i llavors, han de
prendre una decisió que marcarà els seus destins. Val a dir, com a anècdota que
fins i tot el bo es fa dolent, tal i com passa moltes vegades a la vida real.
Per
tant, Alzamora empra uns fets reals i els contraposa amb un fets imaginaris.
Agafa per exemplificació un fragment d’una cançó d’en Jaume Sisa: “No tingueu
por dels morts, també dels vius”.
Per
acabar, encara li quedà temps, per deixar anar que el govern de les Illes
Balears, capitanejat pel PP, no fa més que aplicar la normativa imposada des de
Madrid, i que ni tan sols actua com a govern en si.
Josep
Maria Corretger
Desembre del 2012
(Imatges extretes de: lodissea.com i illadelsllibres.com)
!!EXERCICIS:
1. Recomana una obra que t'hagis llegit en català i argumenta el perquè.
2. Si has llegit Crim de sang, pots expressar la teva opinió sobre el llibre.
3. Fòrum: què en penses dels fanatismes i de les obsessions, o de crear el mal en els altres?
4. Realitza un text de cent paraules sobre les teves obsessions si és que en temps o reflexiona sobre aquest tema des del punt de vista que desitgis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada