Sara i Riki s’encaminen al teatre i allí passen
coses estranyes…
16
SARA I RIKI (2)
Quan anava a fer una proclama contra la persona que els
terroritzava amb aquella manera de xiular, van sentir sorolls que provenien de
darrere les portes d’entrada al teatre. Es van quedar quiets i gairebé amb
ganes d’acostar-s’hi. Van afinar l’oïda i això els va permetre identificar
perfectament les passes d’algú que trepitjava la neu.
-Deuen ser en Sergi i en Dani. Els cridem?
En Riki va negar amb el cap.
-Caminen en silenci… I sembla només una persona. No crec
que siguin ells, sentiríem les parides d’en Dani. Que no calla ni que el matin.
En Riki es va adonar que també li feia mal la mà i que la
tenia vermellosa, però davant d’ella va dissimular el seu pànic a la sang.
-Holaaa?!
-Sara, per què el crides? No sabem ni on és el que xiula…
-Jo crec que ha marxat. Amb la llanterna només t’he vist
a tu.
Van sentir com les passes s’aturaven un instant darrere les
portes i després seguien més de pressa.
-Això és un malson, Riki –va somiquejar ella-. Vull
tornar a casa!
-No et preocupis, jo t’hi duré. Va voler-la abraçar però
li feia mal la mà amb què havia parat la caiguda.
-Com ens vegin així em sembla que els meus pares no
voldran que surti mai més amb tu.
En Riki li va donar la raó i la va estirar perquè
recollissin les coses i sortissin del teatre sense esperar que vinguessin en
Sergi i en Dani. Va adonar-se que se li havia trencat la pantalla del mòbil, però tot i així encara el va utilizar com a llanterna.
Per precaució van enfocar les butaques com si fossin els acomodadors d’un
cinema. Aparentment no hi havia ningú.
-Tens raó. El que ha xiulat deu haver marxat. Com
l’enxampi li trencaré la cara.
-Tornem als camerinos i recollim les coses. No ens hauríem d’haver enrotllat a les butaques. –La
reflexió de la Sara no va evitar que seguissin ben agafats l’un amb l’altre.
-A mi m’ha agradat –va dir tímidament ell.
-A mi també, però hem estat imprudents. El que hauríem
d’haver fe tés marxar per on hem entrat. I en Sergi té bona part de culpa,
perquè si no hagués tornat a la carbonera, ara potser estaríem junts a la
cantina.
Van pujar les escales de fusta i amb molta cautela van
treure el nas als camerinos. Tot semblava estar al mateix lloc on
ho havíem deixat. Després van adonar-se que feien molt mala cara quan es van
veure al mirall. La Sara estava despentinada i duia la roba regirada, i en Riki
tenia un costat de la cara vermell i la mà plena de rascades. Ells, que sempre
volien mostrar-se perfectes, van ser conscients del seu estat lamentable.
Potser per això, sense dir-se ni mitja paraula, van arreplegar les motxilles i
el casc de la moto i van tornar de seguida al teatre. L’objectiu era sortir per
l’altre costat. En Riki es va posar el casc i es va situar al davant com si fos
un cavaller que hagués de protegir la seva princesa de l’amenaça d’un drac
invisible.
-Tu
creus que tot això és per culpa de la Santacruz? La reflexió en veu alta de la
Sara va provocar l’esgarrifança d’en Riki, que va voler demostrar una calma i
una seguretat que no tenia.
-Aquí
hi ha algú que ens vol fer una broma de mal gust. No crec en els fantasmes.
Van
passar novament per la platea amb els mòbils encesos i movent-los en rodó com
si fossin un far. Van avançar més lentament del que haurien volgut, davant de
la primera filera de butaques, en un silenci absolut, un silenci que només
trencaven ells amb les seves passes insegures. Quan van trobar la porta de
sortida que duia a la cantina, en Riki va comprovar que era tancada. De seguida
va buscar les claus a la butxaca i es va adonar que no les tenia.
-Merda,
les he perdut! –Es va palpar les butxaques dels pantalons diverses vegades-. Em
deuen haver caigut quan he anat per terra!
La
Sara va voler-lo tranquil·litzar i es va oferir a buscar-les, tot i que no els
venia gens de gust tornar-se a endinsar entre els passadissos foscos de les
butaques. Amb la llum del mòbil, en Riki va identificar el pupitre que havia
atropellat i es va estirar a terra per buscar les claus. De través va descobrir
la quantitat de porqueries que s’amagaven entre els seients. Trossos
d’entrepans secs, monedes, mocadors de paper i fins i tot una arracada. Quan li
va semblar identificar un objecte que podrien ser les claus, la Sara va
cridar-li l’atenció.
-Riki,
a l’escenari hi ha una cosa que brilla. –Va dubtar si acostar-s’hi o quedar-se
al seu costat-. Això abans no hi era. N’estic segura.
Ell
va allargar la mà i va comprovar que eren unes claus però no les que buscava.
Va suposar que devien ser les de casa d’un alumne. Mentre ell persistia estirat
a terra, la Sara va demanar-li que li prestés una mica d’atenció.
-Riki, has de veure això. Han deixat una gàbia al mig de l’escenari.
[Fragment extret de: GUAL, Xavier, (2021), “Atrapats”,
Fanbooks, Barcelona]
(Fotografia de: CCMA)
EXERCICIS:
1. Riki i Sara escolten un
xiulet. D’on prové?
2. Al final del capítol apareix
un poema visual. Explica’l i comenta’n el sentit.
3. Contextualitza la present
afirmació dins del capítol. Qui ho diu i per què?
“Aquí hi ha algú que ens vol
fer una broma de mal gust. No crec en els fantasmes”.
4. Quina estrategia d’escriptura
empra l’autor Xavier Gual al final d’aquest capítol i en tants d’altres?
5. Fòrum: Creus en els fantasmes?
Per què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada