Va néixer a Girona el
1892. Va tocar diferents gèneres dins de l’escriptura: la novel·la, la
narrativa infantil i juvenil, els contes, els llibres de viatges, els llibres
de memòries, la crítica literària. També va ésser una intèrpret de música jazz.
Es va comprometre en la lluita feminista. Fou una de les fundadores del Lyceum
Club de Barcelona, que vindicava espais per a les dones. Esdevingué una dona avançada al seu temps,
tant per la seva carisma com per la seva passió per l’aventura. Filla de l’autor
Prudenci Bertrana, escrigué el seu primer poema a l’edat de sis anys. El seu
pare insistí en què estudiés música, cosa que va ajudar-la a guanyar-se la vida
quan es traslladà a Barcelona. Allí tocà en diversos locals nocturns juntament
amb d’altres amigues. El 1923 es traslladà a Ginebra, Suïssa per a continuar
els estudis a l’Institut Dalcroze, emperò els mètodes autoritaris del centre la
feren abandonar i crear una orquestra, la Jazz Women, la primera que hi hagué a
Europa formada únicament per dones. Comença a escriure per a “La Veu de
Catalunya”.
Combinà
la seva faceta musical, amb la viatgera i la literària. Visqué amb el seu marit
Denys Choffat a la Polinèsia francesa durant tres anys, temps que aprofità per
a viatjar per Oceania, entre d’altres, i que plasmà en llibres com “Paradisos
oceànics” (1930), on parla del gènere sexual fent literatura de viatges, fet
inhabitual aleshores. Pels mars del sud descobrí que les dones eren més lliures
i aquesta filosofia la plasmava en articles que es publicaven en diaris
catalans i que eren un escàndol. Rep reconeixement públic i es dedica a
realitzar conferències i a redactar articles. D’altres obres destacades foren el
conte a “Peikea, princesa caníbal” (1934), una novel·la d’aventures amb el seu
pare a “L’illa perduda” (1935), el llibre de viatges “El Marroc sensual i
fantàstic” (1936).
En
el seu retorn a Espanya, continuà viatjant, però després de la Guerra Civil, s’exilià
a Suïssa, on treballà com a professora, criada i traductora. In situ, escriu
dues novel·les sobre la guerra a Europa: “Tres presoners” (1957) i “Entre dos
silencis” (1958).
El
1949 es desplaçà a Catalunya per a cuidar la seva mare. S’incomodava perquè
imperava el franquisme i no hi havia gaire llibertat. Escriu “Vent de grop”
(1967) i dos volums testamentaris intitulats “Memòries” (1973-1975). Traspassà a
Berga el 1974 als 82 anys.
(Fonts: "Grandes mujeres", escriptors.cat)
(Imatges
extretes de: escriptors.cat)
EXERCICIS:
1.
Esmenta per què Aurora Bertrana fou una dona avançada al seu temps.
2.
Cerca un fragment d’una obra d’Aurora Bertrana i comenta’l.
3.
Llegeix i cita aspectes d’aquest fragment que t’hagin cridat l’atenció.
"-
Qui és aquesta divina criatura, dona o deessa, que passa triomfant pel passeig
de mar, més esvelta que els palmers, més gronxadissa que el Pacífic?
-
És Turei "la Cortesana"
-
Porta el sol dintre la pell; el corall no és més ferm que els seus llavis, ni
les perles més blanques que les seves dents. Tots els tresors d'Oceania
s'agermanen en ella. Camina com una reina i somriu com una fada. Va vestida amb
una simple túnica de mussolina. Per joiells, la seva cabellera.
Si
la més humil i amagada flor de carn maorí neix i creix per l'amor, Turei,
esclat diví entre el jardí galant, mereixia d'ésser reina, "Reina de
l'Amor".
Demaneu
a qualsevulla maorí si Turei ha fet bé d'esdevenir cortesana. Ni un de sol no
us dirà "no". Que nosaltres no hi estem d'acord? Ells somriuran. Ni
vós ni jo no som prou per a judicar aquesta vella raó misteriosa! Taïtí tot
sencer estima admirativament la seva cortesana. Ella porta a tota hora una
enorme flor d'hibiscus entre els negres cabells. Flor roja i esclatant que ha
esdevingut un símbol!
Aquesta
Dama de les Camèlies maorí va interessar-me tot seguit. Ara té vint-i-tres
anys, i va començar la seva "carrera" a catorze o quinze.
-
És una vella cortesana- us diran; però si la veiéssiu restaríeu encantats com
jo mateixa, com qualsevol mortal que amés sense prejudicis la bellesa.
"La
Dama de l'Hibiscus", però, no s'assembla de res a l'heroïna de Dumas fill.
En primer lloc, i sortosament per a ella, Taïtí no és París. En segon lloc -i
no menys sortosament-, Turei és una dona sana i simple, sense complicacions
malaltisses ni literàries. L'anècdota de Turei no és dramàtica. Els maorís
saben viure dignament, serenament.
Però
el més bell joiell de Turei és la seva maternitat. Turei té quatre fills, que
li són més fills que els de moltes altres dones, puix que són d'ella i de ningú
més; no tenen pare. Es diuen simplement Terè, Tetua, Pòria, Moana. Els veuríeu
sans i bells com quatre àngels de Déu. El sol surt cada dia per a ella i a llur
entorn (que és l'entorn mateix dels fills de pare i mare); els llacs són blaus
i transparents; els peixos, argentats; el rierol, frasejador, i les planes,
verdes i ombrejades. Al damunt de llurs testes innocents el cel austral és el
més bell dels cels, i el gran Pacífic, immutable, serè, els apar com el límit
atzurat del món.
Si
més tard van a l'escola, ningú no els demanarà perquè no tenen pare, i quan
arribarà per a ells i per a elles l'hora frisosa de l'amor, llur origen no serà
cap obstacle. Els amants de Turei segurament l'han oblidada. Els homes blancs,
els de raça superior, obliden fàcilment la dona que han estimat per uns mesos o
uns dies. El gemec d'un infant, fill de llur goig, no destorbarà la pau de
llurs consciències de civilitzats. Però no ens enternim. A Oceania això no
engendra cap conflicte. Turei no seria pas una veritable maorí si no menyspreés
els homes tot i apreciant l'amor. I ara, a l'hora de la decadència, Turei
posseeix un tresor, l'únic que els seus amants li hagin llegat, quatre fills. A
Europa, on els homes obliguen les pobres noies que tingueren la feblesa
d'estimar-los, a destruir el fruit de llurs amors, això no fóra possible. Els
honorables burgesos tancarien llurs portes, barrarien tots els camins a aquests
quatre infants innocents. No perdonarien mai a una dona enamorada la gosadia
d'ésser mare sense llur consentiment. Però a Oceania, com més fills, més honor
i més joia. Totes les belles cabanes maorís -que per a més símbol hospitalari
no tenen porta- es baden amb un somriure amic als quatre infants de Turei. Els
maorís entenen la família en un sentit molt més ample i generós que nosaltres.
Tots els homes són germans, i allò que és d'un, és de tots. Aquesta concepció
de la societat tan predicada pels ideals comunistes i tan irrealitzable en el
món civilitzat, és aquí simplement un fet.
Els infants mengen i dormen, juguen i es banyen amb joia inconscient entorn d'una graciosa cabana de bambú; sense preocupar-se del nom de llurs pares. mai de mai -n'he fet manta vegada l'experiència- no arribeu a conèixer quins són els fills adoptius i quins són els veritables. És per això que mentre a la vila el marquès de W. disputava la possessió de la cortesana al novel·lista C., els fills de Turei viuen en la joia perfecta de la natura riallera. Un arbre és més generós que uns fàbrica. L'infant s'arrapa al tronc amb braços i cames, s'enfila amb delit, i, aturant-se sota la frescor de les branques, cull una fruita i se la menja. Riu joiosament si, en baixar, una punxa li estripa el vestidet; es passeja triomfant lluint l'estrip, i si el vestit li fa nosa, el llença desdenyosament. Els pares adoptius no s'hi amoïnen. Si no hi ha diners per a comprar-ne un altre, anirà simplement despullat.
¿Compreneu
per què Turei i tots els germans de Turei es riuen de nosaltres?; Compreneu per
què ens esguarden indiferents i menyspreadors sense comprendre perquè ens delim
pel correu de Califòrnia i el retard de qualsevol mixte ens inquieta?
Però
tornem a la cortesana i el seu fill Terè, el més gran i més bell de tots
quatre. Terè ja no és un veritable polinesi. És l'infant mimat i preferit de sa
mare, i es sent de raça superior. Terè és el fruit del primer amor de Turei i,
segons diuen, fill del sol home que hagi sabut plaure a la taïtiana. El pare,
home de lletres d'un país veí, conegut i admirat, ha llegat al seu fill el seu
orgull i el seu egoisme, i avui la mare cortesana segueix essent víctima dels
mateixos defectes d'ahir. Abans el pare, ara el fill, però sempre la mateixa
sang. L'infant és capriciós i exigent, i explota la feblesa materna. Els diners
que Turei guanya tristament -ara és amiga de xofers i mariners de passatge- es
converteixen en vestits i joguines. La sang del blanc exigeix quelcom més
d'allò que pot oferir la natura.
Darrerament
vaig trobar Turei en una botiga de modes (a Papeeté, naturalment, el sol indret
oceànic francès on hi ha botigues de modes). La cortesana és encara un beutat,
però una trista beutat, simplement. Portava el fill de la mà, i tota ella en
resplendia. L'infant anava agençat com un burgeset, i sa mare n'estava
encantada. A casa Madame B. hi ha una mica de tot: capells, vestits, sabates,
cintes, mitges, joguines... Turei semblava admirada. El seu esguard avellutat
es posava amb certa cobejança damunt els oripells temptadors i es tornava ple
de melangia. (Havia estat la dona de molts blancs, i ells l'havien malvesada).
Jo vaig adreçar-li un somriure, i la meva mà va posar-se damunt la testa de
l'infant. Ella va dir-me:
-
Com és de bonic, tot això!
-
El teu fillet és més bonic -vaig respondre. Però, de sobte, va girar-me
l'esquena i, dirigint-se a Madame B., va dir-li amargament:
-
Oh! Madame, avui no vinc a comprar res. Vinc a pagar-li el jersei de seda de
Terè.
-
Ah! avui teniu diners, doncs? -va fer la dama.
-
Mai no he estat tan pobra com ara. Els temps són ben dolents per a mi! No us
dec res més?
- Res més, mademoiselle.
De
sobte, l'infant es posà a cridar:
-
Mamà! mamà! Compra'm un cavall!
-
Però fill! Ahir vaig comprar-te un aeroplà (Terè el portava encara als braços).
-
Mamà! -repeteix el fill bo i esguardant la mare autoritàriament- Vull un
cavall!
La
cortesana sospira, obre el moneder i compta els diners que hi porta. Torna a
comptar altra vegada i amb recança compra el cavall al seu fill. Després surt
de la botiga sense dir un mot, visiblement preocupada, però portant el seu fill
de la mà amb arrogància.
I
jo, què us diré? -escandalitzeu-vos si voleu- hauria volgut ésser l'amiga de
Turei "la Cortesana". La seva amistat em seria més cara que l'amistat
de les més opulentes veïnes del barri elegant, sensuals i mandroses. Llur
honorabilitat viciosa em repugna més que el deshonor de la noi taïtiana, tan
simple, tan graciosa, tan dignificada per la maternitat!"
(Del
llibre Paradisos oceànics. Barcelona: La Sal edicions de les dones, 1988
[introducció de M. Aurèlia Capmany] facsímil de l'edició de 1930, p. 63-72)
4.
Realitza un punt de llibre sobre Aurora Bertrana. Ha d’incloure text i imatge.
5.
Escull una dona escriptora destacada en llengua catalana i realitza’n una
presentació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada