dimecres, 14 de setembre de 2016

Fem de periodistes. Els gèneres periodístics d'opinió. Adreçat a 4t d'ESO i Batxillerat


Són uns gèneres de tipus periodístic on els seus autors expressen la seva visió sobre un tema d’una manera argumentada, justificant el perquè, analitzant, i valorant amb la finalitat de fer reflexionar el lector. Formen part d’aquest tipus de gèneres periodístics: l’article d’opinió, la crítica i les cartes al director. Els veiem un per un.

1.      L’article d’opinió
Està constituït per una estructura de tipus argumentatiu perquè consisteix en defensar opinions. Els articles d’opinió presenten en termes generals la present estructura:

.Introducció:
Es presenta i s’exposa la idea principal i que es defensarà al llarg del text.

.Desenvolupament:
Esmenta i glossa els arguments i les idees que recolzen l’opinió i posen en valor els aspectes que hi ha a favor i en contra.

.Conclusió:
Es clou el text i resumeix alguna o més d’una idea de les exposades, mai totes.



(Article del 20 de juny del 2011)



2.      La crítica
És un un escrit que emet un judici de valor per part d’una persona especialitzada sobre temes com ara exposicions, concerts, espectacles, discos, llibres, obres teatrals i similars. La crítica acostuma a encapçalar-se amb un títol que cridi l’atenció i que resumeixi el contingut del que es llegirà, així com també sol incloure la informació sobre l’acte, com ara dades tècniques del que es comentarà. Per exemple, si parlem de la crítica d’un llibre, inclourà la fitxa tècnica:

Títol:
Autoria:
Traductor/a:
Col·lecció:
Editorial i any:
Pàgines:
Format:
Preu:

Un altre exemple de crítica. Aquest cop d’espectacles:

Springsteen contra el soroll
65.000 persones ovacionen el músic nord-americà al Camp Nou en l’inici de la gira europea

XAVIER CERVANTES BARCELONA | ACTUALITZADA EL 15/05/2016



Bruce Springsteen entre els guitarristes Nils Lofgren i Steve van Zandt ahir al Camp Nou. / CÈLIA ATSET

Cançons i actitud són els actius de Bruce Springsteen en directe. També hi ha relat quan toca presentar un disc, com va passar el 2012 a l’Estadi Olímpic, on la indignació de l’àlbum Wrecking ball va encomanar un esperit de celebració compartit per públic i músics. Ahir, sense novetat discogràfica més enllà de la caixa dedicada a The river, Springsteen es va treure de la butxaca la baralla de cartes que ha anat col·leccionant durant més de quaranta anys i les va repartir amb alegria entre les 65.000 persones que van citar-se al Camp Nou, segons la xifra facilitada per la promotora del concert, Doctor Music.

 Fragment de l'actuació de Bruc Springsteen al Camp Nouvídeo
Abans que comencés tot plegat, la gent que entrava a Can Barça intentava fer bona cara malgrat la pluja. Encara faltaven dues hores i mitja per a l’inici i ja hi havia un miler de persones plantades davant de l’escenari. Springsteen va premiar-les sortint a saludar des d’una zona lateral. La resposta va ser la primera ovació del dia; bé, la segona, perquè ja s’havia celebrat el triomf culer a Granada.

Per cert, a banda i banda de la part superior de l’immens escenari, una senyera i una bandera dels Estats Units: el Boss sempre atent als protocols diplomàtics.

Una de les incògnites prèvies al concert era el repertori. A les entrades hi sortia escrit: The River Tour; és a dir, com en els concerts nord-americans. Tanmateix, alguns músics de la E Street Band havien advertit que potser a Europa no tocarien íntegre aquell disc. El misteri havia de resoldre’s a Barcelona, la ciutat triada per engegar la gira europea. ¿Seguiria el guió precedent, amb el risc que les peces menys expansives de The river patissin en el context d’un xou en estadi? ¿Sacrificaria part del disc per cedir més espai a temes d’altres àlbums? Eren qüestions que es debatien en el preconcert, però que perden importància quan comença la música, perquè al cap i a la fi Springsteen ha assolit aquell estatus que fa que el públic valori per sobre de tot el fet de retrobar-se amb l’ídol i de poder compartir l’experiència amb molta gent; compartir, per exemple, un mosaic amb la paraula Bruce que va donar la benvinguda als músics.

Després del preceptiu udol, “Bruuuuce”, el xou va començar a les 21.15 h. “Hola, Barcelona! Hola Catalunya!”, va cridar Springsteen, i tot seguit va tronar el brogit de Badlands amb la E Street Band posant en funcionament tots els recursos i el públic responent en la part del cor. I gairebé sense pausa, No surrender. És a dir, ni rastre de The river en l’inici i sí munició expansiva ideal per a un estadi, tot i que amb so més eixordador que nítid.

“¿Esteu preparats, esteu preparats?”, va preguntar en català després de My love will not let you down. Efectivament, preparats per a The river, el repàs del qual va començar amb The ties that bind. El so seguia sense millorar, i encara sort que el primer solo del saxofonista Jack Clemons es va poder sentir prou clar. Oberta l’aixeta, el riu va córrer amb Sherry darling, Jackson Cage, Two hearts... El tracte semblava que seria seguir-lo, però Springsteen va decidir que no el tocaria sencer, ni seguit. En va deixar algunes fora i les va anar substituint per d’altres com I’m going down, de Born in the USA. Tot i els problemes acústics (aquella pilota de so tan incòmoda), el propòsit era mantenir el concert ben amunt, sense espai per a subtileses i obrint la porta a la participació coral del públic com va passar més endavant a The price you pay.

Els relats criminals

El cabal va tornar a lloc amb Hungry heart, Out in the street i I wanna marry you : la primera cantada a cor què vols pel públic, la segona amb Springsteen passejant per l’escenari amb una rosa a la mà que va canviar per unes maraques per acompanyar-se en la tercera. I amb la cançó The river va arribar la intensitat: telèfons il·luminats, el Boss dirigint el micro cap al públic, i, ara sí, la constatació que com menys arsenal instrumental hi havia en funcionament més bé sonava tot plegat. A més, quan no havia de combatre contra el volum, la veu de Springsteen guanyava en matisos, com va quedar ben palès en els relats criminals de la balada Point blank i d’ Atlantic City, aquesta del disc Nebraska. En interpretar-les una darrere l’altra, va aconseguir un efecte de profunditat que justifica que se saltés el guió de The river.

Quan ja duia dues hores de concert, Springsteen va prémer l’accelerador amb Glory days i va tornar al riu per servir el rock’n’roll de Ramrod, un dels moments en què més bé semblava que s’ho estaven passant els músics. El concert caminava cap al territori de l’èxtasi per acumulació de hits carecterístic dels xous del Boss, però abans va voler rematar la dedicatòria a The river amb Drive all night, repescar i passar de puntetes pel disc The rising.

Això sí, el so va seguir fent la guitza: encara gràcies que a The promised land i Thunder road es va poder sentir l’harmònica, però a Because the night la veu del Boss va quedar colgada pel brogit deformat que escupien els altaveus. Els greus van boicotejar Brilliant disguise, i durant tot el concert vam saber que la violinista Soozie Tyrell hi era perquè la vèiem a la pantalla: era gairebé impossible identificar-la quan tocava. Costa d’entendre que passin aquestes coses en espectacles d’aquesta magnitud; potser hi té a veure que era el primer concert de la gira.

Thunder road va culminar el concert abans dels bisos quan Springsteen i la E Street band ja dueien gairebé tres hores dalt de l’escenari. I després del tro, Purple rain, la versió de Prince en què Nils Lofgren es va fer càrrec d’enlairar el solo de guitarra. Els anys passen, i en cada gira Springsteen recorda els que ja no hi són, que cada vegada són més.

Fins al final del concert, mitja hora llarga amb trumfos incontestables, amb el públic fent un últim esforç per seguir cantant amb els braços enlaire Born in the USA i, amb els llums de l’estadi encesos, Born to run; o per ballar Dancing in the dark fins i tot els que eren a les grades. Springsteen, de 66 anys, no en va tenir prou i va seguir mostrant-se generós, passejant a prop del públic i estirant fins a les tres hores i mitja un concert que va tancar propulsant el clàssic Shout dels Isley Brothers, durant el qual va presentar la banda, i cantant Bobby Jean. I encara va regalar un extra com a propina: una versió de Twist and shout per acabar amb alegria el que podria haver sigut una grandíssima nit, però que es va quedar només en una bona nit per culpa d’una mala sonorització.


3.      La carta al director

Dins de qualsevol diari hi trobem una secció dedicada a les cartes al director. Però qui escriu les cartes al director/a? Els autors són els lectors assidus de la publicació i que un dia en concret decideixen opinar sobre algun fet que els ha marcat, amb la finalitat de donar a conèixer la seva opinió. De vegades, les cartes poden tenir diferents intencions de comunicació: comentar, denunciar, suggerir, explicar, criticar..
.
La direcció de la  publicació decideix sempre quines es publiquen i quines no, atenent l’ordre de rebuda, d’espai –la secció consta d’una o dues pàgines depenent del diari-, i sobretot tenint present els requisits que demanen, com per exemple, no escriure-les amb pseudònim i se signi la carta amb noms i cognoms, així com també adjuntar les dades personals i el telèfon per ésser localitzat si és el cas, i que la carta tingui un màxim de línies. Abans sempre es començaven amb l’encapçalament: Senyor director,

OPINIÓ
12 setembre 2016 2.00 h   (Extreta del diari El Punt Avui)


Calor i asfalt
Lola Arpa

Arribem a la tardor. Amb temperatures mai assolides estem suportant el final d'un llarg, tòrrid i ressec estiu. El menyspreat i banalitzat canvi climàtic ja s'ha instal·lat al nostre planeta amb unes conseqüències desconegudes per la humanitat. Mentrestant, anem ofegant la terra amb capes d'asfalt i formigó, que com una taca es van estenent al voltant de pobles i ciutats. Aquest fet, més l'absència d'ombres i frescor, fan enfilar encara més les temperatures. Circular a peu pels nostres pobles aporta una sensació de crispació indescriptible. La “solució” del aires condicionats no fa més que agreujar-ne el problema. Potser ha arribat el moment de plantejar-nos una nova manera més amable, més propera a la natura de gestionar el nostre entorn. Plantacions extensives d'arbrat d'ombra, espais de terra on filtri l'aigua, on creixi l'herba, sense jardins temàtics amb herbicides, recuperar l'olor de la terra mullada. Fugir del asfalt! Com deia l'escriptor alemany Erik Kästner: “Caminar sobre l'asfalt m'encongeix l'anima”... i més, a 40 graus.

Peratallada (Baix Empordà)

(Material consultat: DIVERSOS, 2011, Llengua catalana i literatura. 4t d’ESO, Editorial Teide, Barcelona)


!!EXERCICIS:

1.      Explica en què consisteix un article d’opinió.

2.      Redacta una crítica sobre un espectacle, concert, llibre, disc o similars.


3.      Pensa i escriu una carta al director seguint les pautes de publicació del diari real on vols que aparegui de manera fictícia. No t’oblidis d’adjuntar les normes que demanen a la premsa per acceptar la publicació.

4.      Escull un d’aquests tres gèneres periodístics. Realitza un comentari de què tracta i posiciona’t a favor o bé en contra. Quina intenció cerca el periodista? “La salut dels rius, de nou amenaçada”, “Springsteen contra el soroll” o bé “Calor i asfalt”.

5.      Elabora la fitxa tècnica d’una obra teatral, d’un disc o d’un film. Si cal ajuda’t d’Internet. Quina és la informació fonamental que ha d’aparèixer en cada fitxa?

6.      Autoavalua’t: reflexiona com t’han sortit les activitats d’aquesta fitxa i amb quines dificultats t’has trobat i per què?


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;