dissabte, 23 d’abril de 2016

Caterina Albert: una dona coneguda com a Víctor Català. Adreçat a Batxillerat


Fou una escriptora nascuda a l’Escala (Alt Empordà) l’11 de setembre de l’any 1869 que es caracteritzà per un estil peculiar. Filla d’una casa benestant de propietaris rurals va estar sempre lligada i vivint a la seva terra. L’ambient familiar li desvetllà l’interès per l’art, i aviat començà a llegir i a comprar-se infinitud de llibres. Llegia qualsevol llibre que li arribés a les mans. Això li va permetre portar una vida solitària i dedicada a allò que més estimava, les arts, gràcies a l’esperonament del seu pare: el pintar, el dibuixar, esculpir, i l’escriure, van començar a formar part de la seva vida diària, ara bé, sempre de manera autodidacta. Se subscrigué a la revista La Renaixença i a diverses publicacions satíriques de l’època. A la vegada, participà en d’altres revistes com Joventut, del 1900 al 1906, on es donà a conèixer al públic amb els primers drames rurals, però també en d’altres com a Matheu, Il·lustració catalana (1913-17), Catalana, entre el 1918 i 1920, en totes elles hi apareixeran narracions menys dramàtiques i alguns poemes.


Amb la mort del seu pare hagué de fer-se càrrec de l’administració de les propietats agrícoles familiars, activitat que combinà amb l’escriptura. Els seus primers escrits aparegueren a L’Almanach de l’Esquella de la Torratxa signats amb el pseudònim de Virgili Alacseal. Ben aviat, el 1898 va decidir presentar-se als Jocs Florals d’Olot, allí foren premiades dues de les seves obres: la poesia El llibre nou i una segona, La infanticida. El poema s’edità de manera imminent, en canvi, arran del seu relat, decidí censurar-se i no editar-se ni representar-se fins que s’hagués esdevingut la seva mort. L’obra fou dramatitzada el 1967, al Palau de la Música Catalana com a un homenatge pòstum a l’autora. La infanticida relata la història de Nela des d’un centre psiquiàtric en forma de monòleg interior teatral via flash-back, una noia que viu al camp amb el pare i el germà. S’enamora de Reiner, es veuen d’amagat i ella queda embarassada. Quan Reiner se n’assabenta decideix abandonar-la. Nela té por del rebuig tant per part del marit com de la gent que l’envolta, prova d’avortar emperò no se’n surt. Dissimula l’embaràs i quan té la criatura l’amaga. Finalment, llença l’infant a la mola del molí. En descobrir-se envien Nela al manicomi.

L’obra fou controvertida, atès que, fou presentada a un premi literari i el jurat s’escandalitzà en saber que allò era escrit per una dona. No podien entendre com una escriptora de casa bona havia escrit un relat que glossava com una mare havia matat el seu fill i explicava el perquè. S’inicià una polèmica per a l’escriptora. El jurat va decidir no premiar l’obra perquè atacava la moral de l’època i perquè a més era una dona qui relatava aquells fets, tot i que, de fet, n’era l’obra guanyadora. Arran d’aquell petit incident i de veure que la seva obra no es publicava, Caterina Albert va decidir adoptar el pseudònim de Víctor Català per a la resta de les seves obres, així es deia el protagonista d’una novel·la seva inacabada, d’aquesta manera aconseguiria més llibertat d’acció, independència tant moral com social, i poder escriure allò que volia.

Si hem de ressaltar Víctor Català en algun gènere literari, aquest és en el camp de la narrativa. És aquí on l’autora gironina deixa veure el seu talent. Pocs d’anys després de participar als Jocs Florals, veien la llum Drames rurals (1902), un conjunt de dotze narracions que tenien un mateix eix vertebrador, uns personatges desafavorits, d’altres emmarcats per un entorn negre, o per fets negatius: incendis, assassinats, crims, revenges, i similars, sempre en un entorn rural i pessimista. S’acompanyaven d’il·lustracions realitzades per ella mateixa. L’autora tenia l’objectiu de mostrar la fatalitat en la vida humana. Aquesta obra amb uns relats impactats van quallar en el públic i això feren que esdevinguessin un gènere literari, quan s’escrivia sobre temàtica rural amenitzada de violència. De totes maneres, en el seu pròleg, l’autora ja advertia que l’obra no agradaria a tothom:



“...perdona’m, oh tu, damisel·la ciutadana!, si per encert cau en tes mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona’m i deixa’l de seguida, puix no s’és fet per tu: s’és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. Per tu els colors que té són massa crusos, les ratlles massa negres: hi manquen mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d’un pebeter”.

Després de la publicació de Drames rurals, mantingué correspondència amb Joan Maragall que li retreia la visió negativa que tenia de l’existència humana. Ella sempre es mantingué fidel a la seva postura. Sempre diferenciava a l’escriptor, Víctor Català, de la dona de casa bona afeccionada a la literatura, Caterina Albert. De totes maneres, Joan Maragall admirava l’obra de l’autora. També es cartejà amb d’altres figures de l’època com Narcís Oller, amb qui comentà que escriuria amb pseudònim després de saber-se que ella va escriure Drames rurals, per defensar els seus ideals i tenir màxima llibertat, Prudenci Bertrana o Àngel Guimerà. Joaquim Folch i Torres, que la promocionà.

D’altra banda, i dins l’àmbit narratiu, també trobem una autora seduïda pel món contístic. Ens llegà diversos reculls de contes: Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), Giselda (1917), El calvari d’en Mitus (1917), La Mare Balena (1920), on plasma una evolució literària; Nostramo (1923), El carcanyol (1924), Els centaures (1924), Marines (1928), antologia de contes; Contrallums (1930) o durant la postguerra: Retablo (1944), conjunt de narracions en català; Encunys (1946), recull de contes que segueix inèdit, Vida mòlta (1950), una tercera part dels drames rurals, i Jubileu (1951).

L’autora aviat entrà a formar part de l’Acadèmia de la Llengua Catalana el 1915 i a partir del 1923 a l’Acadèmia de les Bones Lletres.

Víctor Català tanmateix era una apassionada del teatre, però la seva obra dramatitzada era força desconeguda. Era considerava un gènere menor dins de la seva producció. Ella escrivia monòlegs narratius en vers i prosa. D’entre les seves obres teatrals destacaven: Quatre monòlegs en vers (1902) i Teatre inèdit (1967).

Tampoc podem oblidar-nos de la Víctor Català poetessa. D’entre els anys 1900 i 1904 veu la llum gairebé la totalitat de la vessant poètica de l’autora de l’Escala. Apareixen les obres El cant dels mesos (1901), primera obra editada gràcies a un matrimoni que li veié la vocació literària, Miquel Sitjar i Josepa Carcassó i l’ajudaren a editar-lo a L’Avenç; i Llibre blanc, policromi, tríptic (1905) i Poesies i “La tieta” (1920). Encara avui hi ha molts poemes que resten inèdits, ja que, Víctor Català n’escrigué molts. Aquests poemes estaven marcats pel monòleg de temàtica tràgica i de tocs romàntics.

El 1905 apareix Solitud, la seva obra mestra i primera de les dues novel·les que publicarà. Com explanava Manuel Montoliu i recollia Joan Fuster en la seva història de la literatura catalana:

“Víctor Català és un autor unius libri, d’un sol llibre, Solitud”.

Solitud aparegué originàriament en forma de fulletó a la revista Joventut el 1905, precisament en aquesta revista es donà conèixer literàriament. La tercera edició i definitiva de l’obra el 1909 obtingué el Premi Fastenrath. La novel·la relata una mena de drames rurals a l’entorn d’un personatge, la Mila, una dona que representa molts trets del Modernisme. L’obra descriu un univers mític i ple de simbolisme al voltant del realisme. La Mila lluita contra unes forces que li fan la vida impossible i que apareixen en forma de natura, representada per l’Ànima. En canvi, el pastor representa el bé, a l’artista modernista. La protagonista no aconsegueix adaptar-se a un medi que li és hostil, el de la muntanya. Així doncs, viurà com diu el títol de l’obra en solitud, menyspreada per la resta de personatges, tot i que intentarà no canviar la seva manera de ser.



L’autora mostra el paisatge rural com a pessimista, atès que, és un espai habitat per persones primàries i malèfiques. Això provoca una crisi espiritual a la Mila. No obstant, ella continua a la recerca individualitat, característica omnipresent en totes les narracions modernistes. Solitud consagrà l’autora i prova d’això és que es traduí a set llengües, fins i tot, es féu una versió cinematogràfica durant la postguerra i una altra de més actual. Així com també una versió teatral a l’any 1954.

D’altra banda, va ser una novel·la per encàrrec i que a causa d’una malaltia de la seva mare al moment de lliurar-la encara l’havia de començar, així que l’escrigué sense aturar-se, ni tan sols rellegir els que havia escrit, únicament ho va fer en el moment de la traducció a d’altres llengües, així durant dos anys i a mesura que enllestia els capítols els lliurava a impremta. Amb aquesta obra va cercar la individualitat de la dona i desvincular-se de l’home. És el camí iniciàtic de la Mila amb la pujada i baixada de la muntanya.

Finalment, veu la llum Un film (3000 metres) (1926), segona i darrera novel·la. Obra que primerament aparegué a la Revista Catalana entre 1918 i 1921. Descrivia els baixos fons de la ciutat de Barcelona, a través de Nonat (“no nascut”) Ventura que després de sortir d’un hospici en el qual ha estat abandonat, deixa de banda l’ofici de serraller que ha après per convertir-se en un lladre reconegut de ciutat. Una obra que no aportà res de nou a l’autora tot i tenir tocs d’habilitat d’escriptura, ésser explicada com si fos un llargmetratge. Amb aquesta novel·la va intentar entronitzar amb la nova narrativa que imperava, emperò no hi va connectar tot i l’originalitat de l’obra. L’autora adreçà un escrit al lector aconsellant-lo sobre la lectura del llibre:

"Caríssim llegidor, si traspasses la llinda d’aquest llibre i et poses a seguir l’argument que en les seves planes es descabdella, no te llames a engaño, no et queixis, després, pel que hi trobis, no m’exigeixis que et doni més del que t’he promès, car jo no t’he promès, avui per avui, més que una pel·lícula, amb tota la simplicitat, amb tot el garbuix, amb totes les arbitrarietats, amb totes les desmesures... és a dir, amb totes les llibertats que el gènere comporta. (...) Com la pinta del rústec, així la ploma del novel·lista ha tractat, avui, d’obrir una clenxa llisa i ben vistent a través dels espessaments de selva verge —sempre de selva verge!— de la vida; de les facècies, espesses com els cabells al cap, dels homes i les dones que pul·lulen per la terra."



El 1946 ens llegà les seves memòries a Mosaic (III). Impressions literàries sobre temes domèstics, que es dividia en tres parts, les dues primeres sota el títol “Intimitats”, inclouen vint-i-quatre relats autobiogràfics sobre la seva infantesa i vida a l’Escala; clou el volum “Girades”, on hi ha quatre traduccions d’autors poc coneguts però que interessen a l’autor pels temes sobre els quals escriuen.

L’any 1951 la editorial Selecta va publicar les Obres completes. Aquesta obra no aportaria cap altre misteri que el de recollir totes les obres i fins i tot, alguna inèdita, emperò, en l’edició de 1972 aparegué un interessant pròleg intitulat “Els silencis de Caterina Albert” a càrrec de Maria Aurèlia Capmany. L’escriptora explanava que calia entendre els silencis que hi havia entre les obres de l’autora, els anys 1907 i 1926, només entretallats per La Mare Balena (1920), faria que entenguéssim millor com era la narradora de l’Escala. Els dos principals silencis que trobem dins de la narrativa de l’escriptora són: el primer silenci durant l’eclosió del noucentisme i un segon silenci, durant la Guerra Civil. En aquells dos períodes creu que no té res a dir.



Molts autors de l’època n’envejaven el seu talent, ja que, sense viure les coses se les inventava i se’n sortia la mar de bé, tenia un do. Tanmateix, ella va posar molta dedicació en l’art d’escriure i l’èxit no li arribà de la nit al dia. Capmany veié que Víctor Català també va ser “maltractada” per la història de la literatura catalana, perquè molts autors en les seves obres compilatòries l’enllestien en poques pàgines i per sota d’autors com Joaquim Ruyra o Eugeni d’Ors, així ho féu per exemple en Joan Fuster. Per enveja, odi, o per quin motiu?

L’objectiu de Víctor Català era plasmar les tensions entre la subjectivitat de l’artista i l’entorn que l’envoltava. D’aquí que sortís una actitud agressiva i que alhora glossava aspectes propers al realisme. Ara bé, els seus personatges no estaven influïts pel determinisme, sinó que estaven condemnats pel fet de ser homes. Les emocions i la sensibilitat a l’hora d’escriure fan que l’amor, el dolor, la solidaritat es veiessin com a vies de salvació per als seus personatges. L’autora mai defugia els temes femenins, perquè li interessava mostrar la situació de la dona i sobretot la marginació que patia per raons de sexe. Per tant, en tota la seva obra trobarem temes que envolten a la dona: el desig femení, una crítica ferrenya al matrimoni, el vincle entre dones, la solitud, la maternitat, la vellesa. De fet, als pròlegs dels seus llibres ja s’aventura a advertir al lector que potser allò que llegirà no el satisfarà.

Per Víctor Català l’únic món que existia era el de les dones, l’únic vertader. Elles eren la consciència moral, les guionistes de les convencions socials i familiars. En fi, com ella pensava, les que amansien els homes.

Quan esclatà el noucentisme Víctor Català es quedà fora de lloc. Els autors del nou moviment que imperava la marginaren, tot i això, ella seguí escrivint, sobretot en el gènere contístic.

Al llarg de la seva carrera com a escriptora estigué influïda pel Naturalisme, i sobretot pel Modernisme, present en tota la producció. D’altres influències en la seva trajectòria literària foren la Renaixença i Àngel Guimerà. Destacà en teatre i poesia, sobretot per la seva narrativa, aquesta darrera és una de les més sobresortints de la literatura catalana contemporània. En les seves obres s’hi plasma l’emotivitat i la subjectivitat del lector, tal i com un dia explanà el filòleg Jordi Castellanos.

L’any 1955 es va fer una exposició sobre les seves altres facetes artístiques desvinculades de l’escriptura al centre artístic de Sant Lluc.



Víctor Català tenia una gran memòria visual i això l’ajudava a descriure aquells paratges que més li interessaven a les seves obres, tanmateix, sempre va dir que escrivia tal com rajava i que anava fent, així li ho glossà en una entrevista a Baltasar Porcel per a la revista Serra d’Or el 1965. Va viatjar poc, sempre va voler estar-se al costat de la seva família, pares i germans, i quan la seva germana va anar a estudiar a Barcelona ja no va voler moure’s de la seva terra, d’aquí que la seva formació fos autodidacta. Ella sempre explicava que havia escrit sobre la mar i la muntanya sense saber-ne res. Una altra de les seves passions eren les romanalles, en recollí tant de gregues com de romanes, per tant, aquí tenim una Víctor Català folklorista i investigadora. D’aquí una habilitat més que tenia. L’autora ens deixà a l’edat de 96 anys el 27 de gener del 1966. Una escriptora que literàriament mereix millor sort, i que cal conèixer més enllà de les dues obres per les quals és coneguda: Solitud i Drames rurals, i que cal aïllar de tota mena de prejudicis. Víctor Català no era una autora d’un sol llibre, com ha quedat clar. Ho podeu comprovar.


Josep Maria Corretger Olivart
Abril del 2016


BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA

-DIVERSOS, (2006). Temari de llengua catalana i literatura vol.IV, Mad, Sevilla.

-RIQUER, M. de; COMAS, A.; MOLAS, J., (1986). Història de la literatura catalana,vol. VIII, Ariel, Barcelona.









(Imatges extretes de: escriptors.cat, Club Editor, Edicions 62, Arola Edicions)


!!EXERCICIS:

1. Realitza una petita ressenya de la vida i obra de Víctor Català.

2. Escull una obra de Víctor Català que hagis llegit i realitza'n un petit resum.

3. Opinió: què en penses de la valentia de Víctor Català a l'hora de defensar a les dones? Creus que la van perjudicar com a escriptora? Raona la teva resposta.

4. Quines són les característiques de l'estil literari de Víctor Català?










Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;