divendres, 30 d’octubre de 2015

"El barcelonista encaixista" de Marta Rojals. Comprensió lectora. Adreçat a 4t d'ESO i Batxillerat


Heus aquí unes piulades entre un periodista esportiu d'Onda Cero (P) i una advocada de Madrid (A), traduïdes de l'idioma 'común':

P: Tota la premsa italiana i mundial felicita el Barcelona. Part de la premsa espanyola n'obvia l'èxit. Poc més a dir.

A: Potser a Espanya no ens n'hem assabentat perquè el Twitter del club és en català i anglès i res en castellà.

P: Et presento @FCBarcelona_es, el seu Twitter més veterà. Potser no ho havies buscat bé.

A: Gràcies perquè efectivament no ho havia buscat bé i estava prejutjant. Demano disculpes.

El barcelonista federalista, o encaixista, somriuria. Ho veieu, victimistes, com parlant la gent s'entén? Diàleg, diàleg i diàleg, és el que nosaltres diem. Aquest intercanvi de piulades, que és públic a Twitter, li agradaria perquè resumeix el somni de l'encaix. En principi és una conversa amb final feliç: s'aclareix un malentès, es reconeixen uns prejudicis, s'esmena l'equívoc i s'emeten unes disculpes. El cas, m'imagino, és que allà on un encaixista hi veu un txic-txac-curat, l''indepe' encara hi veu el problema de fons que persisteix: que el català és un obstacle insalvable per a Espanya (als estrangers, ja els serveixen l'anglès), és aïllament, és exclusió, és política, és nacionalisme, i buf, sort que el Barça també té Twitter en castellà. Aquí s'acaba el 'problema' per a l'encaixista: el castellà sempre serveix per a fer-se perdonar.


El barcelonista encaixista insisteix que el Barça no és política, ni en fa, ni n'ha de fer. I perquè això sigui així i pugui ser del Barça amb tranquil·litat ha de fer l'exercici de menystenir i/o ignorar la història del club, és a dir, tot allò que ha representat des del seu naixement i allò que representa ara. Anar a buscar a les hemeroteques que Primo de Rivera ja havia tancat el camp de les Corts per una xiulada a la Marxa Reial, remoure el passat amb anècdotes com l'afusellament del president del club per tropes franquistes, o explicar que el Barça sempre ha sigut la veu del catalanisme quan li han tapat la boca, són dèries dels pesats 'indepes' que sempre ho barregen tot. Quina mania, sempre, a relacionar coses. El 2015, el barcelonista encaixista troba la comoditat, de nou, en l'ocultació: què li importa, a un penyista de Càceres o del Japó què va passar al club el 1936? Aigua passada és aigua passada, i futbol és futbol.

Però la història és tossuda i el 2015 passa que al minut 17.14 uns secessionistes aïllats canten In-inde-indenoséquè, i els altaveus espanyolistes abaixen el volum i fan plans curts per esborrar les estelades, i després, aiii, resulta que al YouTube tothom ho pot veure i sentir. També passa que uns mal educats xiulen l'himne i el rei d'Espanya, i els realitzadors reben ordres d'apujar l'àudio del 'txunda-txunda' i després, vaaaja, els mitjans lliures difonen la xiulada original. I a l'era d'internet, com se sap tot això se sap que un català de la NBA demana menys multes i més perquès de la xiulada, i per aquest motiu li desitgen la mort; i que un campió d'Europa planta al mig de l'estadi de Berlín una bandera catalana, i que per això li fotrien una bomba, i que un davanter canari parla en català als afeccionats i no l'afusellarien perquè és espanyol, però 'ay, mi niño, qué decepción'. I el barcelonista encaixista, que si pogués estiraria els braços llarg i fort per tapar fins a l'última catalanitat de la grada —si us plau, no barregeu, siguem iguals, encaixem—, li falten mans al cap, i als ulls, i a les orelles, per evitar que li caiguin a sobre —sí, a sobre seu també— l'odi i la ràbia que per tots els mitjans vol ignorar: Pu… Barça-Pu… Catalunya, canta l'adversari, que també té la mania de barrejar.

Aquests dies que el Barça tornava a fer història, he pensat si el barcelonista encaixista s'hi hauria fixat, en aquests detalls. Deixant de banda la xenofòbia, que per a ell sempre seran milions de casos aïllats: quan volia recrear-se en el gol del Messi, per exemple; quan volia sentir entusiasme pel seu equip aixecant una copa, i l'altra, i l'altra; quan volia seguir les celebracions i havia de recórrer a mitjans 'autonòmics' perquè els 'nacionals', ai coi, s'havien quedat encallats en la xiulada. Amb tant de mareig, no és agosarat de pensar que algun encaixista també hagi acabat barrejant coses: 'Aquesta Espanya que m'ha desconnectat el Barça... ves que no m'hagi desconnectat més que això.'


Marta Rojals

(Article extret de: Vilaweb el 9 de juny del 2015)


.Podeu llegir l’article en el següent enllaç:



(Imatge extreta de: blaugranas.com)



!!EXERCICIS:

1. En aquest article Marta Rojals ens parla de diversos temes, enumera’ls.

2. Per què la Marta Rojals intitula l’article “El barcelonista encaixista”?

3. Explica el sentit de la present frase dins del text: “Aigua passada és aigua passada, i futbol és futbol”.

4. A què fa referència quan diu: “L’àudio del txunda-txunda”?

5. Realitza un resum de vuitanta a cent paraules del present article.

6. Cerca al diccionari quatre paraules que desconeguis d’aquest article.

7. Opinió: habies llegit algun article de Marta Rojals? Sabies que és una de les escriptores actuals més llegides? Cerca informació de l’autora i fes-ne una presentació escrita.

8. Fòrum: penses que cal separar la política del futbol? Per què? Raona la teva resposta.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;