dimarts, 25 de març del 2025

Fem de periodistes. Com escriure un reportatge. Adreçat a tot l'alumnat


.Què és un reportatge?

Gènere del periodisme d’informació i del periodisme interpretatiu que consisteix a relatar fets d’actualitat o d’interès general, sovint amb l’ajut de fotografies, d’il·lustracions o de filmacions (DIEC2).

 

.T'aportem alguns enllaços per a ampliar informació:

https://llengilitcat.blogspot.com/2013/12/fem-de-periodistes-el-reportatge.html

https://llengilitcat.blogspot.com/2019/03/el-reportatge-estructura.html

https://llengilitcat.blogspot.com/2024/02/fem-una-revista-digital-5-el-reportatge.html

 

 .Visualitza les dues imatges resum del reportatge:




 [Clica a sobre de les imatges per a ampliar-les]

[Imatge extreta de: dreamstime]

 

 .T'aportem un exemple de reportatge:

https://www.calameo.com/read/00609023682ef38394564

 

 EXERCICIS:

1. Explica amb les teves paraules què és un reportatge?

2. Quines parts conté un reportatge escrit?

3. Llegeixes reportatges? Quin és el darrer que has llegit? De què tractava?

4. Segueix la plantilla que hi ha a la fitxa de dues pàgines i realitza un reportatge sobre un tema que t’agradi.

5. Fòrum: amb quines dificultats t’has trobat a l’hora d’escriure un reportatge?

 

 

 

 

  

dimarts, 18 de març del 2025

La llegenda del rei Artur. Conte d'arreu del món. Adreçat a tothom

 

LA LLEGENDA DEL REI ARTUR

Conte tradicional d’Anglaterra

Fa molts anys, quan Anglaterra no era més que un grapat de regnes que batallaven entre ells, va néixer Artur, fill del rei Uther.

La mare del noiet va morir poc després del seu naixement, i el pare va entregar el nen al mag Merlí per tal que l’eduqués. El mag Merlí va decidir portar-lo al castell d’un noble que tenia un fill petit anomenat Kay. Per a garantir la seguretat del príncep Artur, Merlí no va dir a ningú quins eren els orígens del nen.

Cada dia Merlí explicava al jove Artur totes les ciències conegudes i, com que era un mag, fins i tot li ensenyava algunes coses de les ciències del futur i algunes fórmules màgiques. Els anys van anar passant i el rei Uther va morir sense que ningú li conegués cap descendència. Els nobles van acudir a Merlí per a trobar el monarca successor. Merlí va fer aparèixer sobre una roca una espasa fermament ancorada en una enclusa de ferro, amb una llegenda que deia:

“Aquesta és l’espasa Excalibur. Qui aconsegueixi treure-la d’aquesta enclusa, serà rei d’Anglaterra.”

Els nobles van provar fortuna, però, malgrat tots els seus esforços, no van aconseguir moure l’espasa ni un mil·límetre. Artur i Kay, que ja eren dos xicots ben plantats, havien anat a la ciutat per a assistir a un torneig en què Kay pensava participar. Quan ja s’acostava l’hora, Artur es va adonar que havia oblidat l’espasa de Kay a la posada. Va sortir corrents a tota velocitat, però quan va arribar-hi, va trobar que la porta estava tancada.

Artur no sabia què fer. Sense espasa, Kay no podria participar en el torneig. Desesperat, va mirar al voltant i va descobrir una espasa clavada en una roca, era l’espasa Excalibur. Acostant-se a la roca, va agafar l’arma. En aquell moment un raig de llum blanca va descendir sobre ell i Artur va poder treure l’espasa sense cap esforç. Va anar corrent fins allà on era Kay i li va donar l’espasa. Kay es va estranyar en veure que no era la seva espasa. Artur li va explicar el que havia succeït. Kay va veure la inscripció d'”Excalibur” en l’espasa i ho va fer saber al seu pare. Aquest va ordenar a Artur que la tornés al seu lloc.

Altra vegada tots els nobles van intentar treure-la de la roca, però ningú ho va aconseguir. Llavors Artur va agafar l’empunyadura entre les seves mans. Damunt el seu cap va tornar a descendir un raig de llum blanca i va extreure l’espasa sense cap problema. Tots els presents van admetre llavors que aquell noiet sense cap títol conegut havia de portar la corona d’Anglaterra, i van desfilar davant del seu tron, jurant-li fidelitat.

Merlí, pensant que Artur ja no el necessitava, va tornar a casa seva, la tasca d’educar i cuidar el príncep que havia rebut del difunt rei ja s’havia acabat. Però no havia passat massa temps quan alguns nobles es van alçar en armes contra el rei Artur.

Merlí va proclamar que Artur era fill del rei Uther, per la qual cosa era rei legítim. Però els nobles van seguir en guerra fins que, a la fi, van ser derrotats gràcies al valor del Rei Artur, també ajudat per la màgia de Merlí. Per a evitar que allò que havia succeït tornés a repetir-se, Artur va crear la Taula Rodona, en la qual hi tenien lloc tots els nobles lleials al regne. Després es va casar amb la princesa Ginebra, i van venir molts anys de prosperitat i felicitat tant per a Anglaterra com per a Artur.

“Ja pots continuar regnant sense necessitat dels meus consells -li va dir Merlí a Artur-. Continua sent un rei just i el futur parlarà de tu”.

[Il·lustracions: Istock, Artur traient espasa de l’enclusa, de Lewis Head, 1858-1926]

 

EXERCICIS:

1. Qui era Merlí? Per què va educar a Artur?

2. Com Merlí va preservar la seva identitat del nen?

3. Quin paper jugar el mag Merlí en la successió del regnat d’Uther?

4. Artur fa cap a l’espasa clavada en l’enclusa per casualitat? Com se la troba? Creus que l’aconsegueix traure de manera legal?

5. Com s’anomena l’espasa d’Artur?

6. Per què Artur no esdevé rei d’Anglaterra la primera vegada que trau l’espasa de la roca?

7. Alguns nobles s’alçaren en lluita contra el rei Artur, per què?

8. Quina empresa emprèn el rei Artur per a evitar futures represàlies?

9. Com s’obté la pau al regnat d’Urther?

10. Aporta quin és el darrer consell que Merlí dona a Artur.

dissabte, 15 de març del 2025

Les quatre grans cròniques. Adreçat als de literatura

LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES

A l’edat mitjana el coneixement dels fets històrics depenia de les versions idealitzades que es transmetien a les cançons de gesta. En català no existeixen mostres d’aquesta literatura popular, emperò, en trobem algun rastre a les obres redactades pels cronistes posteriorment.

D’altra banda, en literatura culta, trobem precedents de la historiografía catalana medieval en les cròniques que els clergues escrivien en llatí i que a vegades traduïen en català. És al monestir de Ripoll, que a partir del segle XI esdevingué una important escola historiogràfica, allí es redactaren diferents versions en llatí i català de les Gesta comitum barcinonensium et regum Aragoniae, d’entre 1267 i 1283. Aquesta obra, juntament amb la traducció al català de De rebus Hispaniae, realitzadal’any 1268 per l’arquebisbe de Toledo, Rodrigo Ximénez de Rada, són els textos històrics escrits en català més antics que es conserven. Tanmateix, es tracta d’obres informatives, sense cap intenció literària.

Al final del segle XIII i durant el segle XIV, coincidint amb l’època de màxima esplendor de la Corona catalanoaragonesa, es redacten en català els primers textos històrics amb un innegable valor literari: les quatre grans cròniques (de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós). Són documents que tenen un interès lingüístic i literari, així com també documental, perquè recullen dades històriques i aspectes de la societat de l’època de gran valor.

Com succeeix en gran part de la literatura medieval, les cròniques tenen una finalitat didàctica, perquè pretenen transmetre ensenyaments morals a través dels exemples que ofereix la història. A més, constitueixen una efectiva eina propagandística que els monarques van utilitzar per justificar les seves actuacions polítiques i militars; per això, hi domina el to heroic i d’exaltació  del sentiment patriòtic.

Les cròniques narren fets contemporanis dels autors, o bé una mica anteriors, els quals exposen la seva visió subjectiva dels esdeveniments mitjançant recursos que augmenten la vivacitat de la narració; el fet que els narradors sovint coneguessin allò que explicaven per experiència directa contribueix a incrementar la veracitat dels relats.


EL LLIBRE DELS FEITS DE JAUME I

La primera de les grans cròniques catalanes és obra del rei Jaume I el Conqueridor (1213-1276), que en supervisà la redacció entre 1244 i 1276. El Llibre dels feits narra, de manera autobiogràfica, les fites més importants de la vida i el regnat del monarca, especialment les conquestes de Mallorca i València. Basat en els records de l’autor, el relat també recull llegendes i alguns passatges de cançons de gesta.

Jaume I explana al principi del llibre la intenció de l’obra, perquè els èxits ja assolits responen a la voluntat de Déu, les seves memòries han de ser un exemple de la força de la fe per a les generacions futures.

E per tal que els hòmens coneguessin e sabessen, con hauria passada aquesta vida mortal, ço que nós hauríem feit ajudant-nos lo Senyor poderós, en qui és vera trinitat, lleixam aquest llibre per memòria a aquells que volran oir les gràcies que Nostre Senyor nos ha fetes, e per dar exemple a tots los altres hòmens del món que fassen ço que nós havem feit de metre sa fe en aquell Senyor qui és tan poderós.

El sentiment religiós i la intencionalitat didàctica recorren tota l’obra, que ofereix un retrat èpic i alhora humà del monarca. L’ús d’un llenguatge col·loquial, esquitxat de refrays i frases fetes, dona al relat un to viu i popular, que busca la veracitat amb recursos tan singulars com el fet que els personatges forans s’expressin en la llengua pròpia.


LA CRÒNICA DE BERNAT DESCLOT

Aquesta crònica també és coneguda amb el títol de Llibre del rei En Pere, comença explicant els regnats dels predecessors de Pere II el Gran, que esdevé el protagonista de la resta de l’obra. En la primera part, centrada en fets passats, es basa en relats llegendaris i joglarescos, els capítols dedicats a esdeveniments contemporanis de l’autor parteixen de fonts molt més segures i de la seva pròpia experiència, de manera que l’obra de Desclot destaca per la fiabilitat de la informació que s’hi exposa.  No obstant això, el tractament d’aquesta informació és literari, ja que el rei Pere és presentat com un heroi cavalleresc.

Fragment on descriu com el rei es defensa de l’atac d’un cavaller navarrès que lluitava amb els francesos:

E vius que el rei d’Aragó los faïa gran mal de ses mans; e mans; e acostà’s a ell e tramès-li una escona muntera que aportava en la mà e donà-li tal cop en l’arçó de la sella denant, que de l’altra li en passà bé un dit. E no plac a Déu que li fes negun dan ne mal: car bé sapiats que si dos dits fos venguda pus alta l’escona, e lo rei que no era ben guarnit, de part a part lo haguera tot passat sens tot sí. E lo rei pres l’escona ab la mà e tirà-la tant fort que dos trossos féu del ferre, sí que en l’arçó ne romàs bé tres dits. E d’açò fa testimoni cell qui açò recompta en aquest llibre, qui veé la sella del rei e el ferre que hi era romàs.

La datació de l’obra i la identitat de l’autor són dubtoses; probablement, la redactà entre 1283 i 1288 Bernat Escrivà, tresorer reial que procedia d’un poble rossellonès anomenat Es Clot.


LA CRÒNICA DE RAMON MUNTANER

La crònica de Ramon Muntaner (1265-1336) és la crònica més llarga de la literatura catalana. Comprèn el període que va des de l’engendrament de Jaume I (1207) fins a la coronació d’Alfons el Benigne 81328). Es basa generalment en les vivències de l’autor, que en el pròleg explica que va rebre en somnis l’ordre de contar les meravelles que havia vist:

El plantejament determina l’obra. Tota la Crònica de Muntaner és el relat entusiasta de les “meravelles” que ha viscut. Amb una presència real, omnipresent, de l’autor. Muntaner no escriu el passat d’un país, sinó la pròpia experiència. I així, la transcripció esdevé crònica i reportatge, memòria de l’antic soldat. Muntaner hi era, Muntaner ho ha vist. D’aquí la importància del “jo”, “mon cors”.

I Muntaner abordà la redacció de l’obra remarcant la veracitat del seu testimoni:

E yo tantost comencí aquest llibre, lo qual prec a cascú qui l’oirà, que em crega; que per cert tot es així veritat, com ho oiran, e no hi pose dupte negú.

Es tracta d’un text molt vinculat a l’oralitat, pensat per ser escoltat abans que llegit, l’autor s’esforça per mantenir una comunicació directa amb el seu auditori, a més d’emprar un estil col·loquial, amb trets dialectals, girs populars i reiterades al·lusions al públic. Recorre a tècniques pròpies de les cançons de gesta i les novel·les de cavalleria. El resultat és una obra vital, sovint exagerada, que fou molt llegida i exercí una forta influència en la narrativa catalana posterior.


LA CRÒNICA DE PERE EL CERIMONIÓS

La darrera crònica fou redactada per odre del rei Pere III (1319-1387). Historia gairebé tot el seu regnat i el del seu pare, Alfons el Benigne. Fou elaborada en una època de gran agitació social i política, no té la volada èpica ni la riquesa lingüística de les altres cròniques; la seva finalitat és, sobretot, justificar l’actuació política del monarca, i reflecteix una mentalitat allunyada dels esquemes medievals, més propera al Renaixement.

[FERRAN, Alícia; BARCARDIT, Ramon, (2009). Història de la literatura catalana. Text i context, Cruïlla, Barcelona]

[Imatge extreta de: aula de català]


EXERCICIS:

1. Què són les quatre grans cròniques? De quina època daten?

2. Per què són fonamentals per a la història de Catalunya? Tenen alguna importància més?

3. Descobreix de quina crònica es tracta.

.Pretén mostrar la manera de fer del rei:

.Narra els fets de manera autobiogràfica:

.Instigada a ser redactada mentre dormia l’autor:

.És una de les cròniques més fiables pel que explana:

.La crònica conté molta proximitat a l’oralitat:

.Vol ensenyar i té tons religiosos:

4. Realitza un petit esquema amb les principals característiques de les quatre cròniques.

5. Fes de cronista. Imagina’t que ets rei per un dia, i que has d’explicar les vivències d’aquell dia per escrit.

dimecres, 12 de març del 2025

La literatura i els gèneres literaris. Literatura. Adreçat a tothom

 

LA LITERATURA I ELS GÈNERES LITERARIS

 


LA LITERATURA: L’ART DE LA PARAULA

La literatura és l’art de dir quelcom de manera creativa mitjançant un llenguatge bell, estètic. La literatura cerca la bellesa en els mots per comunicar fets, sentiments, imatges... per tal d’emocionar, seduir i agradar.

 

LES PRIMERES MANIFESTACIONS LITERÀRIES

Les primeres manifestacions literàries que es van trobar van ser les orals. Fins i tot, es van produir abans que s’inventés l’escriptura. Els primers humans quan ja s’havia inventat el llenguatge verbal, ja cantaven cançons, explanaven històries interessants i fins i tot, feien teatre. Aquestes activitats les feien interessants mitjançant la literatura.

A partir d’aquí van néixer els primers textos literaris no escrits, i que s’han conservat gràcies a la memòria de les persones. Així doncs, els pares els van transmetre als fills, i aquests als nets. Amb el pas dels anys, es va anar formant un ric patrimoni cultural, el de la literatura oral tradicional.

 

LA LITERATURA ESCRITA

La invenció de l’alfabet va impulsar un nou procediment que va afavorir la creació literària, l’escriptura. Aquest destacat avenç tècnic va transformar la manera de fer del creador literari. Ara l’escriptor/a podia ésser solitari, reflexiu, i estar assegut davant de la taula amb la ploma als dits, és així, com es va arraconant l’artista popular que interpretava de viva veu creacions literàries pròpies o adoptades per la tradició oral.

Al mateix temps, anava canviant el comportament del públic: la persona solitària que tenia un llibre a les mans per llegir-lo en silenci va anar rellevant el grup de persones interessades a escoltar l’intèrpret d’obres tradicionals. La literatura escrita va anar guanyant terreny a la literatura oral.

LITERATURA ORAL TRADICIONAL

LITERATURA ESCRITA

Via oral:

Són obres que generalment es transmeten per via oral i d’una generació a l’altra. La gent les adopta perquè els desperta un gran interès i les acaba memoritzant i explicant-les.

Via escrita:

Són obres que es transmeten per via escrita. Són textos manuscrits, copiats a mà, o bé impresos amb múltiples còpies, edicions.

Anònima:

No es coneix el nom del seu creador. El públic ha passat a considerar-la un element més del patrimoni popular i no com a obra de cap autor.

D’autor:

Són obres d’un autor/a que signa els seus textos per vindicar l’autoria de les obres i donar-se a conèixer.

Text no fixat, amb variacions:

Cada obra presenta un text no fixat. Qualsevol persona que l’hagi sentit i assimilat és un intèrpret que té dret a repetir-lo amb variacions per actualitzar-lo i adaptar-lo al seu auditori.

 

Text fixat, sense variacions:

Generalment, les obres escrites presenten un text fixat per l’autor/a i s’editen sense variacions. El mateix autor/a pot introduir-hi alguns canvis en edicions posteriors per millorar-ne alguns aspectes.


Els textos es poden presentar en forma de vers o en prosa.

 

El vers és un conjunt de paraules que formen una unitat segons un ritme i una mesura determinats. Un vers correspon a una ratlla d’un poema. En literatura, el vers és la forma habitual de la poesia.

 

La prosa és la forma ordinària del llenguatge escrit o parlat, i no està sotmesa a la mesura i el ritme del vers. Els escrits en prosa són els que no formen part de la poesia.

 

 

ELS GÈNERES LITERARIS

La poesia

És un gènere literari format per poemes, és a dir, textos escrits en vers que transmeten sentiments, emocions o fets per mitjà d’un llenguatge figurat.

.Poesia lírica

Forma amb què el poeta expressa un sentiment intens o una reflexió profunda.

Ex: poemes de Maria-Mercè Marçal.

 

.Poesia èpica

Forma amb què el poeta narra una història llegendària o fantàstica d’uns herois excepcionals.

Ex: Canigó, de Jacint Verdaguer.

 

La narrativa

És el gènere literari que explana uns fets reals, imaginaris o fantàstics que són explicats per un narrador.

.Narrativa curta

Explica una història breu amb un argument i uns personatges senzills.

Ex:

L’indi que no complia la seva paraula, d’Eric Phillips.

 

.Narrativa llarga

Exposa una història llarga amb un argument i uns personatges més complexos.

Ex:

Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell.

 

El teatre

És un gènere literari que exposa un conflicte humà a través de diàlegs d’uns personatges, amb la finalitat que siguin interpretats per uns actors i actrius a dalt d’un escenari.

 

.Tragèdia

Obra en la qual predomina el to seriós i greu. El conflicte que hi apareix desemboca en un desenllaç fatal.

Ex:

Antígona, de Salvador Espriu.

 

.Comèdia

Obra en què predomina l’element divertit i burlesc. El conflicte es resolt amb un desenllaç feliç.

Ex:

El malalt imaginari, de Molière.

 

.Drama:

Obra on predomina l’element realista i el conflicte té un desenllaç incert.

Ex:

Terra baixa, d’Àngel Guimerà.

 

L’assaig

És el gènere literari en què l’autor/a exposa les seves reflexions i opinions sobre un tema amb voluntat de creació literària.

Ex:

Signes, llengua i cultura, de Sebastià Serrano.

 

[DIVERSOS, Llengua Catalana 1 ESO, Programa Agna de Valldaura, Barcanova Innova, Barcelona, 2020]

 

[Imatge extreta de: view. Genial]

 

EXERCICIS

1. Assenyala l’opció correcta:

.La literatura és...

A) L’art d’explicar una filmació en llibre.

B) L’art que produeix i combina sons.

C) L’art basat en l’ús estètic i creatiu del llenguatge.

D) L’art de passar una història en imatges.

2. Què és la literatura oral? Com ens ha arribat fins als nostres dies?

3. Explica la diferència que hi ha entre la poesia i la prosa.

4. Digues si són certes o falses les següents afirmacions.

A) La tragèdia relata una història amb un final feliç.

B) Dins de la comèdia predomina el to graciós.

C) El drama tracta sobre un tema imaginari.

D) En el teatre dialoguen els personatges.

5. Cerca un fragment escrit en forma teatral i comenta’n les principals característiques.

6. Quin tret diferencia entre la poesia lírica i la poesia èpica?

7. Realitza un esquema digital sobre aquesta fitxa.

8. Autoavalua’t: esmenta com t’han anat les activitats d’aquesta fitxa. Els dubtes que t’han sorgit i com els has resolt.

diumenge, 9 de març del 2025

La història de l'àguila i la serp. Conte d'arreu del món. Adreçat a tothom

 LA HISTÒRIA DE L’ÀGUILA I LA SERP

Conte tradicional de Mèxic

Aquesta història comença amb una antiga profecia asteca que guià a un poble nòmada a trobar el lloc destinat per a construir la seva gran ciutat Tenochtitlan. Fou una instrucció divina específica donada pels seus déus, particularment per Huitzilopochtli, el déu del Sol i de la Terra. Segons aquesta profecia els mexicans havien de cercar un senyal precís, trobar una àguila postrada sobre un cactus. Després d’anys d’intensa cerca enfrontant-se a desafiaments i superant adversitats, els mexicans finalment van trobar el senyal promés, un poderós auguri que definiria el destí del seu poble. En una illa al ben mig de l’espaiós llac Texcoco, es presentà davant d’ells la visió profètica. Una àguila majestuosa, amb les seves ales desplegades al sol, que aclaparava un cactus, en l’acte de devorar una serp. Aquesta imatge tan emblemàtica de l’àguila a sobre d’un cactus, quan Mèxic va lluitar per la seva independència d’Espanya, i cercà forjar una identitat nacional única, aquest símbol ancestral es convertí en un candidat natural per a representar el país. La bandera mexicana, amb els seus tres colors verticals de verd, blanc i roig, i l’àguila, al centre sobre el blanc, no només representa els ideals de l’esperança, unitat i la sang dels herois nacionals, sinó que també porta aquest poderós símbol de les arrels indígenes de Mèxic i la seva continuada rellevància.

[Transcripció de: hitory9137, dins Tik-Tok]

[Imatge extreta de: Muy Interesante]

 

EXERCICIS:

1. Què és una profecia? Creus en elles?

2. Explica amb les teves paraules què és un poble nòmada?

3. Qui era Huitzilopochtli?

4. Què havien de trobar els mexicans?

5. Fou una tasca senzilla trobar el senyal? Per què?

6. On van a parar els mexicans?

7. Quan i com esdevé aquesta imatge ser un símbol nacional de Mèxic?

8. Quins colors té la bandera de Mèxic?

9. Què representen els colors de la bandera mexicana?

10. Quin és el símbol que representa al poble indígena i que s’amagava dins de la bandera mexicana?

dijous, 6 de març del 2025

La narrativa. Literatura. Adreçat a tot l'alumnat

 LA NARRATIVA

A tothom li encanta llegir històries imaginades o inventades, perquè ens transporten cap a una altra realitat, un món de ficció que ens desinhibeix dels nostres problemes quotidians.

Les rondalles quan comencen ja ens avisen d’un estil literari concret, tenen una fórmula característica: ens fan saber que hem de deixar de banda el món en el qual vivim i que estem davant d’una realitat ficcionada. La manera de finalitzar un escrit ficcionat sovint també tenen un acabament peculiar, per exemple:

«Això era i no era... Bon viatge faci la cadernera».

«I la rondalla és acabada. I si no és dolça, serà salada».

La narrativa és el gènere que inclou textos literaris que narren històries de ficció, tot i que, poden estar basades en fets reals, ja siguin imaginaris o fantàstics.

La narrativa popular és un conjunt de relats de caire anònim que, des de temps immemorials, la gent del poble ha transmès de manera oral de generació en generació. En són un exemple les rondalles i les llegendes.


.FORMES D’EXPRESSIÓ

En l’antiguitat les narracions èpiques s’escrivien preferentment en vers, d’aquí la poesia èpica, com les grans epopeies gregues, la Ilíada i l’Odissea. Avui dia, les narracions les trobem en propa, gènere oposat al vers.

Explicar un fet ficcionat és una empresa complexa que porta a l’autor/a a emprar diferents formes expressives:

1. La descripció

Ens glossa com són els personatges, els objectes, els llocs, els ambients, entre d’altres. L’adjectiu és la paraula que expressa característiques, és la categoria lèxica fonamental en la descripció.


2. Relat de fets i accions

El relat o la narració ens explana allò què passa i què fan els personatges. Es fa mitjançant l’ús de verbs, paraula que expressa accions i esdeveniments. És la categoria lèxica més destacada del relat.

3. La veu dels personatges: el diàleg i el monòleg interior

El diàleg reprodueix en estil directe allò que diuen els personatges. Té molta semblança al que trobem en les obres de teatre. Tanmateix, en la narració el diàleg està introduït i comentat per la veu del narrador. Es caracteritza per l’ús del guionet quan parlen els personatges. Com si estiguessis in situ veient la conversa.

El monòleg interior expressa de manera directa allò que pensen i senten els personatges. Ho trobem ben exemplificat en obres de Mercè Rodoreda.


.LA VEU NARRATIVA

El primer que ha de decidir l’autor/a és quina veu narrativa emprarà en la història, és a dir, qui explicarà la narració. Té dues opcions a escollir:


.Un narrador extern

És un ésser inventat per l’escriptor/a per tal que expliqui la història sense intervenir-hi. Acostuma a ésser omniscient, és a dir, ho sap tot sobre els personatges que intervenen en la història que narra, fins i tot, els seus pensaments. El narrador extern utilitza la tercera persona, perquè expressa les coses com si les veiés per la televisió, des de fora.

Ex:

Hi havia una vegada un home que es dutxava contínuament. De vegades, massa i tot, s’havia obsessionat tant amb la higiene corporal que ara era massa tard. Si era necessari es mirava tres vegades o més al mirall abans de sortir de casa, perquè com deia ell, la imatge que dona una persona és essencial, entra pels ulls.


.Un narrador intern

És un dels personatges de la història, està a dins. Pot ser el protagonista o bé un personatge secundari que actua com a observador o testimoni dels fets narrats. Empra la primera persona, perquè viu els fets i en tercera persona, quan fa d’observador del que realitzen els altres personatges.

Ex:

No entenia què hi feia allí, tot s’havia complicat d’un moment a l’altre.

Recordo quan a casa fèiem les coses tots plegats, les sortides, l’esport, anar a l’església...


El punt de vista que adopta el narrador en la història crea un to i atmosfera concreta. El to és l’actitud que el narrador mostra envers allò què explica. Podria ésser un to humorístic, sarcàstic, seriós, trist, indignat, empipat, entre d’altres.

L’atmosfera són els sentiments o les sensacions que el lector aconsegueix llegint o escoltant la història narrada. Pot ésser una atmosfera tranquil·la, romàntica, esgarrifosa, tensa, tenebrosa, de suspens, fantàstica, en serien algunes.



L’ARGUMENT I L’ESTRUCTURA

L’argument són els fets principals que es donen en una narració. L’estructura són les parts en les quals es pot dividir l’argument d’una narració. Normalment, les històries acostumen a tenir tres parts i segueixen un ordre lineal que s’esdevé en forma de muntanya russa:

Plantejament (conflicte incitador) → nus (augment de l’acció) → (clímax) desenllaç.


.El plantejament

És la part inicial de la narració i té diverses funcions:

-Presentar el protagonista i d’altres personatges principals.

-Descriure l’escenari: el temps, el lloc i l’ambient on es desenvolupa la història.

-Plantejar un conflicte que incita a actuar en l’entorn on es s’esdevenen els fets.


.El nus

És la part central de la narració i té en compte els següents aspectes:

-Augmentar l’acció i complicar el conflicte.

-Desafiar el protagonista perquè formi part del conflicte.

-Posar obstacles al protagonista per tal que s’esforci per superar-los i aconseguir el seu objectiu.


.El desenllaç

Part final de la narració i actua de la següent manera:

-Crear el clímax, el moment àlgid del conflicte.

-Enfrontar el protagonista a l’obstacle definitiu, i que finalment superarà.

-Resoldre el conflicte central de la història.

-Fer tornar el protagonista a una situació estable i evidenciar que ha canviat.


EL TEMA

És un concepte universal que marcarà tota la narració. En tota història hi apareix la condició humana, fins i tot, si la narració està protagonitzada per robots, alienígenes o déus. Com a temes de les narracions hi solen aparèixer l’amistat, la lleialtat, la gelosia, la revenja, el perdó, l’amor, entre d’altres.


ELS PERSONATGES

Són les persones ideades per l’autor/a i porten l’acció de la narració. Si la narració és fantàstica, també poden ésser personatges els animals, els elements de la natura, els robots, els déus, els dimonis.

Els personatges estan caracteritzats mitjançant formes expressives com la descripció física o psicològica (retrat), els diàlegs que mantenen entre ells (discurs directe o indirecte), els monòlegs i les accions que es porten a terme.

Podem classificar els personatges segons quatre criteris:


.Segons la importància del seu paper al llarg de la història:

-El personatge principal s’anomena protagonista i el personatge al qual s’enfronta, antagonista.

-Si un personatge secundari realitza un paper amb molt poca importància s’anomenen figurants.


.Segons l’evolució del seu comportament:

-Els personatges dinàmics: van canviant a mesura que progressa el relat.

-Els personatges estàtics: són els que sempre es comporten igual.


.Segons la profunditat psicològica amb què són presentats:

-Els personatges rodons: es descriuen de manera detallada, sobretot, en el seu caràcter, els seus pensaments, les seves reaccions.

-Els personatges plans: són descrits de manera testimonial o superficial.


.Segons el model de conducta que realitzen:

-Els personatges arquetips: segueixen un model de conducta establert per la tradició (l’heroi, l’antiheroi, el somiador, el realista...).

-Els personatges estereotips: si representen un grup social. Són el soldat, el lladregot, l’avar, el criat...






NARRATIVA

CURTA

Faula

Narració breu protagonitzada generalment per animals i que pretén mostrar un ensenyament moral.

Rondalla

Narració popular habitualment de caràcter fantàstic que vol entretenir als infants.

Llegenda

Narració breu, generalment de caràcter popular, però amb rerefons històric i amb elements fantàstics.

Conte

Narració breu d’un autor conegut que descriu fets reals o imaginaris.









NARRATIVA LLARGA

Novel·la de cavalleries

Gènere medieval que parteix del món dels cavallers i que pugnen per una dama i pels valors cristians.

Novel·la d’aventures

Gènere caracteritzat per un viatge i un seguit d’aventures en terres remotes, amb fets sorprenents.

Novel·la romàntica

Gènere que narra històries d’amor apassionat, on els amants fan possible per tal de vèncer totes les adversitats.

Novel·la realista

Gènere que narra una història amb uns personatges i uns ambients propers a la realitat.

Novel·la de terror

Gènere que relata històries que pretenen espantar i en uns escenaris misteriosos.

Novel·la de ciència-ficció

Gènere que explora indrets possibles dins del punt de vista científic, però no imaginables com a reals.

Novel·la negra

Gènere que forma part de la novel·la policíaca, on es tracten els aspectes més tèrbols de la societat contemporània: la corrupció, la violència, l’abús de poder.

Novel·la psicològica

Gènere que aprofundeix en el caràcter, els sentiments i l’evolució psicològica dels personatges.


[DIVERSOS, Llengua Catalana 1 ESO, Programa Agna de Valldaura, Barcanova Innova, Barcelona, 2020]

[Imatge extreta de: Ara Balears]


EXERCICIS:

1. Defineix què és el monòleg interior amb les teves paraules.

2. Quina és l’estructura d’una narració?

3. Explica la diferència entre el narrador intern i el narrador extern.

4. Esmenta dins de les parts de la narració on apareixen:

Augment de l’acció:

Conflicte incitador:

Clímax:

5. En quina part de l’estructura de l’obra apareix el conflicte? Per què?

6. Què és personatge dinàmic?

7. Completa les següents definicions amb el mot corresponent:

-El personatge que es descriu amb detall s’anomena ___________.

-El protagonista que actua com a antiheroi és un personatge ___________.

-El moment en què esclata el conflicte, es diu ___________.

-Narració breu amb elements històrics i que prové del poble: ___________.

-Novel·la en la qual apareixen cavallers que lluiten per una dama: __________.

-Novel·la que relata fets del món contemporani com la corrupció: ___________.


8. Cerca el títol d’una novel·la per a cada gènere literari.

-Novel·la de cavalleries:

-Novel·la negra:

-Novel·la romàntica:

-Novel·la d’aventures:

-Novel·la de ciència-ficció:

-Novel·la psicològica:

9. La novel·la negra i la novel·la policíaca són molt properes, emperò, tenen algunes diferències. Explica-les.

10. Col·loca cada novel·la dins del seu gènere literari i justifica amb una línia en què t'has basat per a decidir-ho.








































[Imatges extretes de: Amazon, Iberlibro, Bromera, Xtec]


11. Fòrum: quin és el gènere narratiu que més t’apassiona i per què?


12. Autoavalua’t: reflexiona sobre com t’han anat les activitats d’aquesta fitxa. Quines dificultats t’han sortit i per què?



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;