OMBRA
Paràbola
Ni que jo caminés per la vall de l’Ombra.
Psalm de David
Vosaltres que llegiu sou encara
entre els vivents; però jo que escric ja hauré fet temps ha el meu camí cap a
la regió de les ombres. Perquè, en veritat, estranyes coses s’esdevindran i
secretes coses seran revelades i molts segles passaran, abans que aquestes
notes siguin vistes dels homes. I quan les hauran vistes, els uns no creuran,
els altres dubtaran, i ben pocs trobaran gaire matèria de meditació en els
caràcters aquí gravats amb un estil de ferro.
L’any havia estat un any de terror,
i de sentiments més intensos que el terror per als quals no hi ha cap nom
damunt la terra. Perquè molts prodigis i senyals havien tingut lloc, i arreu,
per mar i per terra, les negres ales de la Pesta s’havien estès amplament.
Aquells, nogensmenys, que eren doctes en els astres, no ignoraven que els cels
tenien un aspecte de malaurança; i per a mi, el grec Oinos, entre altres, era
evident que ara tocàvem el retorn d’aquell set-cents noranta-quatrè any quan, a
l’entrada d’Àries, el planeta Júpiter fa la seva conjunció amb el roig anell
del terrible Saturn. L’esperit particular dels cels, si jo no erro de gaire, es
manifestava, no solament damunt l’esfera física de la terra, sinó també dins
les ànimes, les imaginacions i les meditacions de la humanitat.
Una nit érem set dins les sales
d’un noble palau, en una ombriva ciutat anomenada Ptolemaida, asseguts entorn
d’alguns flascons del purpuri vi de Quios. I a la nostra cambra no hi havia
entrada excepte per una alta porta de bronze; i la porta havia estat afaiçonada
per l’artífex Corinnos i era d’un rar treball i es tancava per dins. Negres
draperies, igualment, tancaven part defora de la malencònica cambra a la vista
de la lluna i de les llòbregues estrelles i dels carrers despoblats, però el
pressentiment i la memòria del Mal no en serien així exclosos. Hi havia coses
al nostre voltant i prop de nosaltres de les quals jo no puc retre distintament
compte: coses materials i espirituals, una pesantor en l’atmosfera, una
sensació d’ofec, una angoixa i, per damunt de tot, aquella terrible
determinació de l’existència que la gent nerviosa experimenta quan els sentits
són agudament vius i desperts, i mentrestant les facultats de l’esperit jeuen
adormides. Un pes mortal ens oprimia. S’estenia sobre els nostres membres,
sobre el parament de la sala, sobre els vasos dels quals bevíem; i totes les
coses n’eren abatudes i aclaparades, totes les coses tret només de les flames
dels set llums de ferro que il·luminaven la nostra orgia. Enfilant-se en altes,
minses línies de llum, seguien així cremant totes pàl·lides i immòbils; i dins
el mirall que llur claror formava damunt la taula rodona d’eben a la qual
sèiem, cadascun dels allí aplegats contemplava l’esgrogueïment del seu propi
rostre i el llustre inquiet dels ulls moixos del seus companys. Això no
obstant, rèiem i estàvem alegres a la nostra manera, una manera histèrica; i
cantàvem les cançons d’Anacreont, que són follia; i bevíem copiosament, ni que
el vi purpuri ens recordés la sang. Perquè hi havia encara un altre estadant de
la nostra cambra en la persona del jove Zoilus. Mort i estenallat ell jeia,
amortallat; el geni i el dimoni de l’escena. Ai!, ell no tenia part en la
nostra alegria, tret que el seu rostre, retort per la plaga, i els seus ulls,
dins els quals la mort no havia sinó mig extingit el foc de la pesta, semblaven
prendre tant d’interès en la nostra joia com els morts poden per ventura
prendre’n en la joia d’aquells que va a morir. Però encara que jo, Oinos,
sentís que els ulls del traspassat eren fits en mi, jo m’esforçava a no
comprendre l’amargura de llur expressió, i, guaitant obstinadament dins les
fondàries del mirall d’eben, cantava amb una veu alta i sonora les cançons del
fill de Teos. Però gradualment les meves cançons cessaven, i llurs ecos, onejant
al lluny per entre les negres draperies de la cambra, esdevingueren febles,
indistingibles i s’esvaïren.
I vegeu!, del fons d’aquelles
negres draperies on anaven a morir les notes del cant, s’aixecava una ombra
fosca, indefinida, una ombra tal com la lluna, quan és baixa al cel, pot
afaiçonar de la figura d’un home; però no era l’ombra d’un home ni d’un déu ni
de cap cosa familiar. I tremolejant un instant entre les draperies de la
cambra, a l’últim restà visible damunt la superfície de la porta de bronze.
Però l’ombra era vaga i sense forma i indefinida, i no era l’ombra d’un home ni
d’un déu, ni d’un déu de Grècia ni d’un déu de Caldea ni d’un déu d’Egipte. I
l’ombra reposava damunt la porta de bronze, i sota l’arc de l’entaulament de la
porta no es movia ni parlava un mot, ans ella es fixava més allí i hi va
romandre. I la porta damunt la qual l’ombra reposava estava, si recordo bé,
contra els peus del jove Zoilus amortallat. Però nosaltres, els set aplegats
allí, havent vist l’ombra com sortia d’entremig de les draperies, no gosàvem
mirar-la fit; ans abaixàvem els ulls i guaitàvem incessantment dins les fondàries
del mirall d’eben. I a la fi jo, Oinos, dient alguns mots en veu baixa, vaig
demanar a l’ombra el seu estatge i el seu nom. I l’ombra respongué: “Jo soc Ombra,
i el meu estatge és al costat de les Catacumbes de Ptolemaida i prop d’aquelles
ombrívoles planes de l’Infern que termenegen al brut canal de Caront.” I
aleshores els set saltàrem dels nostres seients plens d’horror, i ens estàvem
drets i tremolant, esgarrifats esfereïts; perquè el timbre de la veu de l’ombra
no era el timbre d’un sol ésser, sinó d’una multitud d’éssers; i variant les
seves cadències de síl·laba en síl·laba, queia confusament dins les nostres
orelles amb els accents coneguts i familiars de molts milers d’amics
desapareguts.
[POE, Edgar Allan (2003).
Narracions extraordinàries, Quaderns Crema, Barcelona]
[Imatge extreta de: Segredos do
mundo]
EXERCICIS
1.
Llegeix el present conte d’Edgar Allan Poe i realitza un comentari.
2.
Al conte hi apareixen moltes referències a noms i llocs. Explica el seu
significat.
Oinos:
Aires:
Saturn:
Ptolemaida:
Corinnos:
Quios:
Anacreont:
Teos:
Caront:
3.
Aporta el significat de cinc paraules que desconeguis de la narració.
4.
Les catacumbes de Ptolemaida existeixen realment? Investiga-ho i argumenta la
teva resposta.
5.
Què ens vol comunicar l’autor quan ens parla sobre el canal de Caront?
6.
Realitza una petita presentació digital sobre Edgar Allan Poe.
7.
Agrupa els mots que apareguin al conte que continguin un sentit negatiu.
8.
Fòrum: què t’ha semblat aquesta narració? T’ha sorprès? Explana quelcom que
desitgis compartir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada