Es troben a l’interior de la sala d’informàtica a punt de
descubrir quelcom però… s’escolta un soroll fons, algú s’aproxima…
37
DIANA i SERGI
Quan es van trobar davant de la porta de la sala d’informàtica,
la Diana va haver d’il·luminar el pany amb el mòbil d’en Hao perquè en Sergi
encertés la clau. Els va costar quatre intents fins que el pom va cedir i van
poder passar cap a dins. No hi ha res més inquietant que una sala farcida d’ordinadors
i d’aparells electrònics sense corrent. Cap petit led il·luminava la posición d’una
màquina i cap finestra els donava orientació d’on eren. Només es van guiar per
la memoria d’haver-hi fet moltes clases i la mica de llum que els proporcionava
la llanterna del mòbil.
-On són els portàtils?
La Diana es va angoixar més del que s’esperava.
-Han d’estar a l’armariet metàl·lic –va indicar
assenyalant una zona que ràpidament va il·luminar-. Per sort la claueta està
posada. –Va obrir la porteta i va visualitzar ls cinc lleixes plenes d’ordinadors-.
Això pot ser una loteria.
-No
t’ho pensis més. Agafa el primer que vulguis.
En
Sergi va estirar-ne un, el va deixar sobre l’armariet, va alçar la pantalla i
de seguida va prémer el botó d’engegar.
-Res.
Està mort. Com tots estiguin així ens quedarem amb un pam de nas.
-No.
Segur que algun funcionarà. Tornar-ho a provar.
La
seguretat de la Diana va esperonar els intents d’en Sergi per treure més
ordinadors de l’armari.
-Fem
una cosa. Jo te’ls trec i tu els vas encenent.
Quan
temien construir una muntanya de portàtils, n’hi va haver un que es va
encendre. Si no van cridar d’alegria va ser per no donar pistes d’on eren.
-Merda.
Te’n recordes del password?
-Sí,
és molt fàcil. 1, 2, 3, 4. I ja està.
-És
veritat. Estic histèrica. –Va treure el pendrive de la butxaca i el va
introduir al lateral del portàtil.
Van
esperar uns minuts eterns mentre es carregava el sistema operatiu.
-Tu
creus que li agrado, a la Laura? –En Sergi va deixar anar la pregunta amb la
veu una mica tremolosa.
-Jo
li agrado més que tu.
La
resposta de la Diana el va deixar perplex i no es va atrevir a seguir amb el
tema.
-Obrim.
A veure què trobem. –Va seleccionar la llista de fitxers que contenia el llapis
de memòria.
El
primer que va aparèixer va ser la creu vermella amb la calavera blanca que
havia dissenyat expressament per al curtmetratge.
-Què
li deu haver passat, a en Hao? Si li feia molta il·lusió estar amb nosaltres...
-Vols
dir? Sempre ha estat un llop solitari. No dic que em caigui malament, però has
d’admetre que és raret.
-Més
peculiar és en Dani; aquest sí que li agrades més que a la Laura.
En
Sergi va celebrar la jugada que abans havia perdut, encara que ella es va fer
la sorda.
-Aquests
arxius abans no hi eren. –La Diana va consultar amb el cursor les dades-. S’han
fet aquesta tarda. Els obro.
En
Sergi es va posar bé les ulleres mentre s’apropava a la pantalla. La Diana no
va parpellejar fins que van aparèixer uns documents amb molta lletra.
-Què
carai és això?
-No
en tinc ni idea. –Va fixar la vista per buscar algun indicador-. Semblen documents
oficials –va dir, i va marcar amb el cursos uns logos de l’institut que
encapçalaven el que semblava un informe d’unes quantres pàgines. En Sergi va
llegir les primeres línies i va entendre progressivament de què es tractava.
-És
una denúncia de la directora. Acusa el tresorer i el cap d’estudis de falsejar
els pressupostos.
-O
sigui que l’Arasa es queda diners que no són seus –va intentar resumir la
Diana.
-I
la directora ho sap i el vol denunciar.
-És
això el que busca l’Arasa. I en Hao, d’alguna manera, ha accedit als informes i
els ha copiat.
La
Diana va clicar sobre els altres documents i es van obrir unes fotografies de
papers escrits a mà, i també factures.
-Crec
que això són les proves, suposo, del que aquest senyor estafa. I semblava
íntegre i legal...
-Sospita
de les persones que t’alliçonen, segur que d’amagat incompleixen les seves
pròpies normes.
En
Sergi anava a afegir alguna sentència més quan van sentir que la porta del
passadís s’obria entre crits i corredisses. Va acostar-se a l’entrada, va obrir
un pam la porta i de seguida va identificar l’ombra allargada i agressiva del
cap d’estudis que s’apropava corrents cap a l’aula d’informàtica.
-És
l’Arasa! Què faig?!
[Fragment
extret de: GUAL, Xavier, (2021), “Atrapats”, Fanbooks, Barcelona]
(Fotografia de:
IES Zizur)
EXERCICIS:
1.
El gat pot resoldre l’enigma que amaga l’obra? En què et bases?
2.
Troben el pendrive, l’obren i... quina informació conté?
3.
Qui està implicat amb el pendrive i per què? Què pretén?
4.
Què significa bregar?
5.
Qui diu la següent afirmació i per què?
“Sospita de les persones que t’alliçonen,
segur que d’amagat incompleixen les seves pròpies normes”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada