"Feliçment, jo soc una dona" (5). Adreçat als de literatura

Ella vol que la meva vida sigui diferent de totes. Ella creu en mi, jo soc la seva obra. I jo li he d’explicar que t’estimo molt.

L’Agustí es va alçar impacient.

-És inútil –va dir.

-Què és inútil?

-Tot!

El pessimisme espectacular de l’Agustí no m’afectava.

-Parles de la Paquita com si fos un monstre i no ho és. No la coneixes. Comprendrà moltes coses. Comprendrà que jo puc ajudar-la de moltes maneres.

-Tu no entens res –em va dir furiós-. Soc jo que no puc acceptar aquesta ridícula comèdia. Que no vull que la gent murmuri quan et vegi entrar: “Mira, és la Carmina Torres”.

-Tanta importància té? –vaig dir.

-Tanta!

Estava dret al meu davant i la seva cara bonica i estimada tenia una expressió dolorosa.

-No puc renunciar a tu –em va dir-, però tu no ets aquesta criatura que s’exhibeix en un circ, que provoca un cor de rialles. Jo vull que siguis la meva dona, per a mi, per a ningú més. Saps què vol dir dona pública?

Jo em vaig haver d’eixugar la suor que em mullava el front, tot i que l’aire era fred. No volia plorar i sentia una nosa al pit que procurava engolir perquè no es convertís en llàgrimes. Li vaig oferir les dues mans i vaig dir-li per fi:

-Vindràs aquesta tarda?

Quan vaig arribar a casa, la senyora Reinal no havia sortit encara de la cambra. Vaig trucar i vaig entrar com cada matí, sense esperar resposta.

La Paquita llegia el diari i va alçar els ulls i em va mirar somrient, però el somriure es va fondre i una expressió de recel i d’agressivitat va fixar una màscara en la cara mòbil i alegre:

-Què passa?

-Paquita! –i vaig córrer a asseure’m al tamboret, per defensar-me amb tots els gestos habituals-. T’he de parlar…

-T’has vist amb en Turull…

-Sí, però escolta…

-No puc suportar les mentides… No puc suportar que et donis cites pels carrers… et penses que ets la protagonista d’una novel·la barata…

-Jo tampoc… jo tampoc no puc suportar la mentida…

-Així, és cert? M’has mentit?

-Jo?... L’Agustí vindrà a parlar-te aquesta tarda…

-Aquest home no passarà la porta de casa meva, Carmina…

-Jo no sortiré a buscar-lo.

-Com una gossa que ha ensumat la parella.

La senyora Reinal va fer una rialla estranya i després arrencà en plors. Cridava:

-Ves-te’n! Ves-te’n!

(Fragment extret del capítol 7, CAPMANY, Maria Aurèlia, Feliçment, jo soc una dona, Editorial Barcanova, Barcelona, 2017)

(Imatge extreta de: Imosver)

EXERCICIS:

1. Comenta breument el rol que juguen els personatges que apareixen en aquest fragment.

2. Reflexiona sobre aquestes línies escrites per Maria Aurèlia Capmany. Veus que la ficció s’acosta a la realitat? Per què?

-“No puc renunciar a tu –em va dir-, però tu no ets aquesta criatura que s’exhibeix en un circ, que provoca un cor de rialles. Jo vull que siguis la meva dona, per a mi, per a ningú més. Saps què vol dir dona pública?

Jo em vaig haver d’eixugar la suor que em mullava el front, tot i que l’aire era fred. No volia plorar i sentia una nosa al pit que procurava engolir perquè no es convertís en llàgrimes”.

3. Qui parla al fragment de l'activitat 2 i per què ho diu?

4. Per què el mot soc no cal accentuar-lo des de fa dos anys?

5. Quina forma és la correcta i per què: la front / el front. Justifica la teva resposta.

6. El mot comprendre s’escriu amb erra tot i que no es pronuncia. Per què?