El conflicte lingüístic. La normalització. La normativització. Adreçat a 3r d'ESO

Quan una llengua dominant comença a desplaçar-ne una altra de manera progressiva estem parlant de conflicte lingüístic. El bilingüisme social, de vegades, s’acompanya d’aquest tipus de conflicte. Les llengües que tenen un nombre baix de parlants, anomenades minoritzades, poden patir dos tipus de desenllaços:

.La substitució lingüística:

O mort de la llengua, perquè no és considerada de prestigi i no s’empra en molts usos socials. En el moment en què deixa de transmetre’s de pares a fills, comença el seu procés de desaparició.

.La normalització lingüística:

És el procés d’oficialització, difusió i ús complet de la llengua dominada en tots els àmbits de la llengua, especialment, els públics: política, ensenyament, cultura, mitjans de comunicació, tribunals... sempre dins la vida pública d’una comunitat. El procés de substitució de la llengua que es sobreposa haurà de fer marxa enrere, alhora que la llengua territorial rescabalarà tots els seus àmbits d’ús. Els mecanismes de normalització lingüística són complexos. Així doncs, serà necessària una planificació lingüística que dependrà de diferents factors.

Per un altre costat, parlem de normativització lingüística quan dins una llengua hi ha fixades les normes ortogràfiques que esdevenen el model per a les diferents variants del domini lingüístic. A Catalunya, per exemple, l’entitat que s’encarrega d’aquest procés de normativització és l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Aquest organisme es va crear el 1907 per iniciativa d’Enric Prat de la Riba, aleshores president de la Diputació de Barcelona, i posteriorment, president de la Mancomunitat de Catalunya. La principal funció de l’IEC és anar més enllà de la investigació científica en tots els elements de la cultura catalana. Es va estructurar en tres seccions: la Historicoarqueològica, la Filològica i la de Ciències. El 1968 es va crear una quarta secció: la de Filosofia i Ciències Socials.

En temps de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), l’Institut d’Estudis Catalans fou perseguit i desposseït de les seves funcions primordials. El règim franquista (1939-1975) el va dissoldre, emperò es va poder restituir, de manera clandestina, el 1942. No fou fins a l’any 1976, amb la mort del dictador, que l’IEC finalment, va poder reprendre les seves activitats amb un reconeixement oficial.

Inicialment, els treballs de la Secció Filològica de l’IEC foren coordinats per Pompeu Fabra. Gràcies a aquest enginyer químic i estudiós de la llengua catalana es va cristal·litzar una normativització que va ésser model per a d’altres llengües. Tot fou, gràcies a l’aparició de: “Normes ortogràfiques” (1913), “Diccionari ortogràfic” (1917), “Gramàtica catalana” (1918), i finalment, “Diccionari general de la llengua catalana” (1932). En els darrers anys, l’esmentat IEC s’ha encarregat de revisar i d’actualitzar el treball de Pompeu Fabra.

(Material adaptat de: DIVERSOS, Llengua catalana i literatura. 3^r ESO, Editorial Teide, Barcelona, 2007)

(Imatge extreta de: Xalandria, IEC, Pere Català)

EXERCICIS:

1. Quan apareix un conflicte lingüístic?
2. Parlem de substitució lingüística quan...
3. Quins elements són necessaris per tal que una llengua sigui normalitzada?
4. Explica la diferència que hi ha entre llengua normalitzada i llengua normativitzada.
5. Què és l’Institut d’Estudis Catalans? Com s’estructura? Quina és la seva funció primordial?
6. Pompeu Fabra fou essencial per a la llengua catalana, per què?
7. Per què es diu que la llengua catalana és una llengua normativitzada?
8. Realitza una presentació digital sobre la vida i obra de Pompeu Fabra.
9. Fòrum: penses que el català està en perill en alguns àmbits socials? Quins? Per què? Quines mesures caldria adoptar i per part de qui?
10. Opinió: quina és la llengua que empres per parlar a un desconegut? Per què? Has patit alguna mena de discriminació lingüística per parlar en català? Comenta-la. Creus que la supervivència d’una llengua depèn únicament de l’actitud dels seus parlants o els governs amb les seves polítiques lingüístiques en tenen la darrera paraula? Per què?