Treballem la llengua i literatura catalanes: El col·lectiu Ofèlia Dracs i la literatura de gènere. Adreçat a Batxillerat

El col·lectiu Ofèlia Dracs era un grup d’amics apassionats i engrescat per l’escriptura que va formar-se a mitjan dels anys setanta, el 1976, amb la finalitat de transportar el gaudi per la literatura de gènere a l’àmbit català, que n’estava mancat, en d’altres paraules, pretenien crear una literatura que no existia fins aleshores, cercant quelcom diferent i pretenien que agradés a tothom. En un temps on hi havia més persones que escrivien que no pas que llegien. Hi havia continuïtat en l’activitat creadora, emperò, el franquisme va aconseguir bloquejar els gèneres massius. La novel·la havia esdevingut un gènere de les classes altes, dels burgesos. Tampoc existia un gran públic ni grans empreses editorials que facilitessin les publicacions. Amb tot aquest entorn sorgia Ofèlia Dracs, una agrupació d’escriptors que va saber tractar aventurar-se en el tractament d’uns gèneres literaris que fins aleshores havien estat gairebé inexplorats en la literatura catalana i gairebé inèdits per als lectors de les nostres contrades i nuclis geogràfics. Des d’Ofèlia Dracs es proposaren una sèrie d’objectius primordials: l’esmentat d’apostar pels gèneres universals de la literatura popular, sobretot el gènere negre i de facturació catalana, que únicament es coneixia per algunes obres de Rafael Tassis, Manuel de Pedrolo o de Jaume Fuster. També van tenir l’ideal de construir un públic lector en llengua catalana i ho varen assolir. La majoria d’aquests autors van editar obres sobre el fet narratiu i l’escriptura en algun moment de la seva vida, cosa que ja deixava en evidència les seves pretensions, com per exemple, Jaume Cabré, Isidre Grau. El mateix succeïa quan alguns d’aquests escriptors d’Ofèlia Dracs: Jaume Fuster, Jaume Cabré, Vicenç Villatoro es van associar amb el director de cinema Antoni Verdaguer per tal de realitzar els guions de les pel·lícules: «La teranyina» (1990) i «Havanera 1820» (1993), amb l’objectiu de tractar un tema massiu, el d’aventures, per tal que el públic gaudís i anés al cinema.

Ofèlia Dracs fou iniciat per Miquel Desclot, Carles Reig, Pep Albanell, Jaume Cabré i Joaquim Soler. Aquí rau la justificació de les inicials de Dracs, que recull la primera lletra del cognom dels autors que el posaren en funcionaven. Juntament amb aquests autors hi participaren d’una manera més activa en Jaume Fuster, un dels principals ideòlegs del grup d’autors, la Maria-Antònia Oliver, amb qui es casaria i en Xavier Romeu.

Amb els anys, i als Dracs anomenats s’hi s’afegiren Joan Rendé, Joaquim Carbó, Vicenç Villatoro, Isidre Grau, Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster, Josep Maria Illa, Xavier Romeu, Quim Monzó, Josep Lluís Segué, Antoni Serra, Joana Escobedo, Margarida Aritzeta i Assumpció Cantalozella. D’aquests autors hi participaren de manera més esporàdica: Quim Monzó, Josep Maria Illa, Xavier Romeu, Carme Riera, i Joana Escobedo, que només hi romangueren durant els primers anys. Assumpció Cantalozella i Roser Vernet entraren al col·lectiu en la seva darrera etapa.

L’aventura literària d’Ofèlia Dracs començà amb l’obra de caire eròtic «Deu pometes té el pomer» (1980), que portava el títol d’una cançó tradicional catalana i que guanyà el premi de novel·la eròtica Sonrisa Vertical de l’editorial Tusquets el 1979, dotat amb mig milió de pessetes. Aquell jurat format per Luis García Berlanga, Jaime Gil de Biedma, Ricardo Muñoz Suay, Fernando Fernán Gómez, Juan Marsé, Jorge Edward i Beatriz de Moura mai es va pensar que premiava una agrupació d’escriptors. Justificaren el premi pel valor de l’argot barceloní i el tractament de la sexualitat vulgar i urbana de caire humorista en l’obra. Gràcies a la motivació del guardó rebut, Ofèlia Dracs va continuar fent escola. Poc temps després, seguiren amb la publicació d’altres obres i amb el conreu d’altres gèneres com el misteri i el terror a «Lovecraft, lovecraft» (1981), amb un homenatge a Joan Perucho inclòs, l’obra consolidà el grup, que tingué la plena confiança de poder continuar escrivint literatura de gènere sense cap connotació negativa, posteriorment, vingueren la novel·la negra a «Negra i consentida» (1983), on la intriga i el suspens n’eren els protagonistes mitjançant el rerefons d’una tanguista en temps de Franco com a requisit d’escriptura, format per deu escrits de narració curta. Repleta de personatges estereotipats i l’ambient típic d’aquestes novel·les. Un volum que com no, estava dedicat a Manuel de Pedrolo.

L’originalitat d’Ofèlia Dracs rau en què realitzava contes de gènere negre amb autors de casa, a diferència de Pedrolo, que traduïa les novel·les d’autors nord-americans i les barrejava amb obres seves i algun autor més d’aquí dins de la mítica col·lecció «La cua de palla». A «Ofèlia a les tres», narració dins de «Negra i consentida», Jaume Fuster hi incorpora un personatge femení anomenat Ofèlia Dracs on es permet jugar amb el lector. Alguns títols d’aquest volum remeten a clàssics del gènere. D’altres autors/es en la incorporació d’algun personatge estableixen un vincle amb algun protagonista d’alguna novel·la pròpia passada o fins i tot, futura. La publicació de l’obra «Negra i consentida» va portar a la idea de La Magrana d’editar la col·lecció «La Negra» amb la col·laboració de gran part d’autors d’Ofèlia Dracs, d’altres de catalans i barrejar-ne alguns d’estrangers juntament amb d’altres tendències: novel·la enigmàtica, d’espionatge o psicològica. «La Negra» va arribar a publicar seixanta-dues novel·les d’entre les quals, n’hi havia trenta-nou d’autors catalans. És l’època en què Andreu Martín començà a escriure en català. A mitjan dels anys noranta la col·lecció desaparegué; Ofèlia Dracs retornà amb un volum, ara dedicat a la ciència-ficció intitulat «Essa Efa» (1985), dotze històries curtes sorgides de l’imaginari del col·lectiu donaven pas a la literatura de tema gastronòmic, on s’explicava un àpat amb rerefons bíblic dins de cada narració a «Bocato di cardinali» (1985), l’obra fou finalista del premi La Odisea, i finalment, aparegué la que seria la darrera obra publicada, «Misteri de reina» (1994), una mena de comiat on s’entrellaçaven diversos gèneres i on el tema que més abundava era el de novel·la històrica.

Amb els anys, Ofèlia Dracs va anar conreant els principals gèneres narratius amb magnificiència i posar la narrativa catalana a l’alçada de la del nivell europeu. «Misteri de reina» arribà després d’uns anys de silenci, i de perdre alguns autors pel camí: Xavier Romeu, només apareix al primer llibre, va morir en accident de cotxe. Llavors, la resta d’autors/es es van anar desanimant i, tot i obrir camí, ho van deixar estar. Els membres del col·lectiu Ofèlia Dracs mai arribaren a pensar en l’èxit que arribaria a tenir la seva iniciativa. A mesura que ja havien fet diversos volums, ja ho trobaven com a un fet monòton i van preferir escriure les obres que volien i pel seu compte, començar a professionalitzar-se com a escriptors.

En Joaquim Carbó en una entrevista per a La Local, Ràdio Tiana en els darrers anys afirmà sobre el col·lectiu Ofèlia Dracs:

«Escrivíem relats curts perquè érem molta gent. Els Dracs inicials van començar a escriure una novel·la, un capítol cadascú. Al segon no li va agradar que va escriure el primer autor, Carles Reig, i va posar els protagonistes en un hotel i va matar-los a tots amb una bomba. Així va començar una nova novel·la. El tercer autor ja no ho va trobar tan coherent. En escriure «Deu pometes té el pomer», es va acordar que cadascú havia d’escriure un relat al seu aire pel seu compte».

En català hi havia d’haver tots els registres literaris, actitud de vindicació de tots els gèneres, on per cert, no eren experts. Va ser un moviment d’escriptors reeixit. Es trobaven, sopaven i es divertien fent literatura. Escrivien articles dins de «El correu català», el «Te de l’Ofèlia» escrit, a «El Noticiero Universal» i també a «La Vanguardia», i a «El País», dins del quadern a «Ofelioteca», crítica de llibres que no existien a costa de fer sorna literària. En Joaquim Carbó era el més gran d’aquesta colla.

La mort d’en Jaume Fuster i la d’en Joaquim Soler va espatllar noves trobades entre aquests escriptors. En tenir tres o quatre baixes, ja no tenia sentit realitzar-ne cap més. Que quedi constància que no van deixar d’escriure per desavinences entre ells, sinó que plegats s’ho passaven d’allò més bé. Com glossà, Joaquim Carbó: «Ara el llibre que hom vol llegir en català el pot trobar en qualsevol llibreteria i no com succeïa en d’altres èpoques». Ofèlia Dracs fou el col·lectiu de més durada en llengua catalana, a pesar d’altres intents.

Altrament, Ofèlia Dracs va ser valent de portar a bon port una aventura d’aquesta magnitud amb atreviment, per tal de posar la literatura catalana en la posició que mereixia. L’origen d’aquesta agrupació d’escriptors es forjà durant el franquisme, on alguns d’ells escrivien articles d’opinió en publicacions com el setmanari «Canigó», on tenien l’objectiu de fer arribar la cultura catalana als lectors. També es trobaven de vegades de manera informal per tractar temes a l’entorn de l’art, música i cultura sota el nom de Trencavel. Dins d’aquest col·lectiu primerenc hi podíem trobar: Jaume Fuster, Pep Albanell, Joaquim Soler, Xavier Romeu, Joan Rendé, Guillem-Jordi Graells, Biel Mesquida i Oriol Pi de Cabanyes. Aquesta agrupació estigué activa entre 1974 i 1976. Seguidament del defalliment de Trencavel, tornaren a la càrrega amb el pseudònim d’Ofèlia Dracs. Segons Joaquim Soler: «Ofèlia Dracs va ser fruit d’un pacte. Tot això ho atribueixo al fet generacional. Sense ser un col·lectiu estructurat, tingué un conjunt de coses en comú, inclús un component sociopolític». El col·lectiu durà catorze anys, i publicà sis llibres de contes enclaustrats per diferents temàtiques i que sorgien després que algú els hagués fet circular per escrit o durant el transcurs d’un sopar, com glossava Joaquim Carbó. Per això s’anà creant una literatura de caire lliure, que a més de ser un repte, cercava com a única pretensió l’entreteniment.

Com treballava aquest grup d’escriptors/es? Segons Maria-Antònia Oliver cada autor/a escrivia un conte que enviava de manera anònima a la coordinadora del col·lectiu, Montserrat Bayà. Llavors, en el proper sopar en què quedaven, llegien els contes en veu alta sense saber qui els havia escrit, tanmateix, de vegades, podien descobrir qui era per la seva manera d’enfocar els fets.

Les obres publicades per Ofèlia Dracs es traduïren al castellà, francès, portuguès i italià. Quedaren dins del tinter noves obres col·lectives de gènere a l’entorn del color rosa o dels trens. Se sap per Vicenç Villatoro que en quedà una d’escrita i inèdita sobre la primera temàtica esmentada. Segons Jaume Fuster, l’atreviment de les obres ragué, en què s’amagaven darrere d’un col·lectiu en lloc de ser un únic autor i llençar-se al buit. La mort de diversos membres del col·lectiu com Xavier Romeu, Jaume Fuster o Joaquim Soler en feren impossible la seva continuació. Ofèlia Dracs havia aconseguit el seu objectiu inicial, crear una literatura de gènere de qualitat, amb autors que pocs anys després serien els abanderats de la literatura catalana contemporània, nascuts a les acaballes dels anys quaranta i cinquanta, i el que potser era més essencial, havien omplert un buit i creat un amor i passió per «aquesta nova literatura que ells havien creat» entre els lectors. Ho havien aconseguit, escriure en català amb naturalitat i sobre temes diversos i que va despertar vocacions. A la vegada fou un camí d’aprenentatge per a alguns escriptors/es i que més endavant destacarien en alguns d’aquests gèneres.

La iniciativa del col·lectiu Ofèlia Dracs va promoure d’altres iniciatives similars com la dels Germans Miranda, un altre pseudònim sota el qual s’amagaven Pep Bras, Carles Capdevila, Xavier Cassadó, David Cirici, Piti Español, Jordi Galceran, Enric Gomà, Guillem Martínez, Manel Bonany, Gerard Prohias, Jordi Puntí, Jordi Serra, Matthew Tree i també puntualment, Albert Om i Toni Soler. Plegats escrigueren les obres: «Aaaaaahhh... dotze contes eròtics» (1998), «El Barça o la vida» (1999), «Tocats d’amor» (2000), «Contes per a nenes dolentes» (2001), «La vida sexual dels germans M.» (2002) i «Adéu, Pujol! Deu relats d’huor sobre el final d’una època» (2003). Paral·lelament, van sorgir les Germanes Quintana el 1999 amb: Mercè Sàrrias, Eulàlia Carrillo, Carmen Abarca, Adelaida Perillós, Gisela Pou, Jo Alexander, Care Santos, Isabel Núñez, Isabel Olesti, Eva Piquer, Míriam Iscla, Mercè Ubach, van ser els més més coneguts i reeixits. Es vulgui reconèixer més o menys, cal tenir ben present tot el que féu Ofèlia Dracs com a col·lectiu per a la literatura catalana contemporània i per als lectors dels anys vuitanta i noranta, sobretot posant de moda els gèneres literaris en la nostra llengua. Una cosa queda ben clara, ells foren els primers. No els faltaran homenatges.

Josep Maria Corretger Olivart

Març-abril del 2019