L'entranyable
personatge creat per George Remí, acrònim de Hergé ha complert els
noranta anys. De fet, les primeres tires còmiques aparegueren al
diari Le Petit Vingtième el 10 de gener del 1929 en blanc i
negre i de manera setmanal, són aquestes tires còmiques les que més
endavant es recolliren sota el títol de “Tintín al país dels
Soviets”, donant lloc al primer volum de la sèrie, tot i que
d'aparició més tardana. Al llarg de tots aquests àlbums,
l'espavilat Tintín ha viatjat arreu del món al llarg de vint-i-cinc
àlbums majoritàriament de seixanta-dues pàgines per tal de
resoldre enigmes o ajudar els amics: Perú, Congo, Amèrica, Rússia,
Aràbia, Índia, Xina, Escòcia, Sildàvia (país centreeuropeu
imaginari), Marroc, l'àrtic, l'Orient Mitjà, Tibet, o la Lluna!!...
així com també s'ha enfrontat a diversos enemics com per exemple:
Rastapopoulos, milionari i productor de cinema involucrat en negocis
bruts, al gàngster Tom, al seu patró Gibbons, al mateix Al Capone,
a Mitsuhirato, que dirigeix una banda de traficants d'opi, a Ramon
Bada, al General Alcázar, que es deixa portar pel vent, al Doctor
Müller, als membres de la banda que conspiren contra un rei:
Sporovich, Trovic, Wizskizsec, Sirov, Allan Thomson, Doctor
Krollspell, Boris Jorgen o el General Tapioca en són els principals
enemics.
LES
AVENTURES DE TINTÍN: ELS ÀLBUMS
Aquell
jove repòrter belga que tenia un fox terrier blanc es troben
immersos en tot un seguit d'aventures que comencen el 1929 amb
l'aparició de “Tintín al país dels Soviets” (1929-1930). És
la primera aventura del jove heroi, ja acompanyat pel seu fox
terrier, Milú. Tintín és enviat a Rússia com a repòrter de la
revista Le Petit Vingtième,
suplement infantil del diari catòlic i conservador Le
Vingtième Siècle. Tintín es
veu perseguit per les forces comunistes, aconsegueix fugir i en
tornar a Bèlgica denuncia el règim soviètic. Sota l'obra s'amaga
una dura crítica al comunisme. És l'únic àlbum de Tintín no
adaptat al color exceptuant “Tintín i l'Art-Alfa”, llibre
inacabat.
La segona aventura fou a “Tintín
al Congo” (1930-1931), àlbum sovint titllat de controvertit per
alguna vinyeta acusada de ser racista, tot i no ésser ni molt menys
la intenció del seu autor, on es veu un to massa paternal d'Hergé
envers els congolesos, on es posiciona en la defensa del colonialisme
i on Tintín no mostra gaire sensibilitat enfront de la fauna
autòctona. Així com també de mostrar-se una imatge medioambiental
destructiva i contrària a la nostra societat actual. Més endavant,
se'n feren tres versions més políticament correctes que les
anteriors. Emperò l'àlbum segueix essent “declarat culpable” i
té judicis pendents, així com també ha estat retirat del mercat en
alguns països. Deixà de publicar-se als anys seixanta per la
marcada superioritat de l’home blanc davant els habitants de
l’antiga colònia belga. Tintín viatja aquest cop al Congo, la
gran colònia belga d'aquell temps. Allí a més d'enfrontar-se a tot
tipus d'animals lluita contra una banda de gàngsters. Com a
curiositat, a la primera pàgina d'aquest còmic hi apareixen dos
íntims col·laboradors d'Hergé: Edgar P. Jacobs i Jacques van
Melkebeke. Un fet curiós, és que aquest és l’àlbum preferit
pels nens europeus i africans.
En
el tercer àlbum, “Tintín a Amèrica” (1931-1932), Tintín
viatja als Estats Units, allí s'enfronta als gàngsters d' Al
Capone. L'acció transcorre entre Xicago i les reserves dels pells
roges. L'àlbum és una defensa als indígenes americans i una
condemna a l'explotació a què l'home blanc els sotmet quan
troben petroli en aquells terrenys i els hi paguen a preu de misèria.
En el còmic apareix l'únic personatge real de tota la sèrie
d'àlbums, Al Capone. El
gàngster Bobby Smiles posa contra les cordes diverses vegades a en
Tintín, que en alguna ocasió evita la mort gràcies a la
casualitat. El mateix Smiles empra per primer cop la coneguda
expressió «Llamp de llamp!» i que més endavant farà famós el
capità Haddock.
A
“Els cigars del Faraó” (1932-1934) Tintín s'embarca cap a
Orient. Un egiptòleg el condueix fins a la tomba d'un faraó i allí
hi descobreix uns cigars estranys i és segrestat. Posteriorment,
viatja a Aràbia i a l'Índia, per atrapar una banda de traficants
d'opi que l'amagaven dins les caixes de cigars. Aquest
àlbum remet a la trobada arqueològica de Howard Carter deu anys
abans, el 1922 i tot el que provenia d’Egipte estava de moda. Així
doncs, els cadàvers que Tintín troba en sarcòfags a l’interior
de la tomba són un homenatge als egiptòlegs més populars d’aquells
temps. El signe de Kih-Oskh està inspirat en el símbol filosòfic
xinès del ying i el yang que Hergé va descobrir llegint un llibre
del psiquiatra suís Carl Gustav Jung. D’altres inspiracions de
l’àlbum són: el Maharajà de Rawhapurtalah que s’emmiralla en
el personatge real Jagatjeet Singh Bahadur, Maharajà de Kapurthala,
molt conegut a Europa al primer terç del segle XX, atès que, era
membre de la jet set, i que més tard es casà amb la cupletista
malaguenya Anita Delgado. Dins d’aquest nou episodi trobem per
primera vegada els germans Dupond i Dupont. Hi ha una hipòtesi que
diu que Hergé es va inspirar amb el seu pare, Alexis
Remi i el seu oncle, que eren
bessons i sempre portaven la mateixa roba i barret fort. Els
germans Dupond i Dupont apareixen en 20 de les 24 aventures de Tintín
oficials embolicats en les
mil i una anècdotes que els envolten una i altra vegada.
La
propera aventura de Tintín seria «El lotus blau» (1934-1935), que
és de fet, la continuació de «Els cigars del faraó». Aquest nou
episodi comença a l’Índia i amb en Tintín enfrontant-se de nou
als traficants d’opi, emperò queda atrapat entre Japó i Xina.
Gràcies a en Xang, un jove xinès, aconsegueix capturar a la banda.
Com a curiositat, en Xang, agafa inspiració d’en Xang real, amic i
assessor d’Hergé per a la història d’aquest còmic. D’aquí
que Hergé s’interessés
per la situació a la Xina i aprofità per criticar la política
japonesa a l’Extrem Orient. Hergé es posicionà en contra de
l’imperialisme japonès a la Xina. Es decantà per la Xina, que era
explotada i sotmesa pels japonesos. Hergé
glossa el sabotatge d’una via fèrria per agents japonesos, això
serà excusa perquè els japonesos facin una intervenció militar a
la Xina amb un foc dialèctic a la Societat de Nacions. Això fou
extret d’un fet real, el sabotatge de la línia de Moukden el 18 de
setembre del 1931, tanmateix les conseqüències militars no foren
com les explanà Hergé. És l’obra que marca l’inici del període
de documentació d’Hergé, que a partir d’ara es documentarà a
fons abans d’iniciar les properes obres.
Arribem
a la sisena historieta d’en Tintín, intitulada «L’orella
escapçada» (1935-1937). L’obra versa sobre el robatori en un
museu de Brussel·les
d’un fetitxe arumbaya i que traslladarà a Tintín fins a la
República sud-americana de San Teodoro. Allí presencia la guerra
entre els habitants de Nuevo Rico i pren partit a favor del general
Alcázar.
Tintín evita un afusellament i s’endinsa a la selva, troba els
arumbayes i retorna a Europa per rescabalar el fetitxe al seu museu.
Dues curiositats d’aquest àlbum són que a la pàgina 4, a
l’habitació del senyor Balthazar hi ha un llum a la tauleta que no
apareix a la pàgina nou. I una altra de sonada és que el tauler
d’escacs està mal col·locat, la casella inferior dreta ha de ser
blanca i no pas negra. Aquesta
història s’inspira en la Guerra del Gran Chaco, un conflicte que
enfrontà Bolívia i Paraguai entre 1932 i 1935, i que a Europa ni
ens vàrem assabentar. Al territori del Gran Chaco hi havia grans
jaciments petrolífers.
El conflicte sorgí perquè les petrolieres Standard Oil
(nord-americana) i la Royal Dutch Shell (anglo-holandesa), que tenien
jaciments a Bolívia i Paraguai. En aquest nou episodi apareix Basil
Bazaroff, representant de la Vicking Arms C.LTD
que ven armes a les dues repúbliques en guerra, Nuevo Rico i San
Teodoro. Aquest personatge va existir, es deia Basil Zaharoff,
d’origen hongarès. Hergé el calca físicament. En aquest àlbum
Hergé denuncia la venda d’armes, les comissions, els assassinats
de gent no corrupta, la utilització política de la premsa i el
fàcil que és comprar a la gent que té el poder amb diners.
La
setena aventura del nostre intrèpid personatge és «L’illa negra»
(1937-1938). El guió d’una novel·la policíaca porta a Tintín
fins a Escòcia. Allí es troba amb el misteri de l’illa negra i de
la bèstia que l’habita, un goril·la, emperò, descobreix
l’amagatall d’uns falsificadors de diners, sota els quals hi ha
el malvat Müller. El goril·la que apareix en el còmic rep
influència tant del mític personatge cinematogràfic King Kong com
del monstre del llac Ness, d’origen escocès, que havia estat
descobert quatre anys abans i no parava d’aparèixer en premsa
europea d’aquell temps. A
la vegada també veu de «Treinta y nueve escalones» de Hitchcock on
el personatge fuig pels Highlands escocesos perseguit per policies i
malfactors. El personatge de Müller es pres de l’escocès
convertit al nazisme, Georg Bell, que falsificà rubles per
desestabilitzar la URSS.
«El ceptre d’Ottokar»
(1838-1939) és la següent aventura. Aquí Hergé s’inventa un
país indoeuropeu, Sildàvia. Algú roba el ceptre que és necessari
per a què el rei sildau pugui regnar. Tintín investiga i descobreix
que és Bordúria, el país enemic, qui l’ha robat amb el pretext
de començar una guerra. Tintín aconsegueix retornar el ceptre i és
rebut com un heroi nacional.
El creador Hergé es fixà amb un
esdeveniment real previ a la 2a Guerra Mundial,
l’Anschluss de 1938, o el que és el mateix l’annexió d’Àustria
per part de l’Alemanya nazi i que la convertí en una província
del Reich. El robatori del ceptre era per causar confusió entre els
ciutadans del país i remet als conflictes entre Polònia i Alemanya.
Romania també hi apareix reflectida amb la «Guàrdia d’Acer» de
l’àlbum i que feia referència a la «Guàrdia de Ferro», un
partit feixista. I si ens fixem amb el personatge enemic, Müsstler,
és fruit de la contracció entre Mussolini i Hitler, això ja ho diu
tot. Hergé es posiciona en contra de l’Anchluss. Un parell de
curiositats d’aquest àlbum són que a la recepció que el rei
Muskar XII ofereix a Tintín, visible a la pàgina 59, entre el
públic assistent hi ha el seu creador, Hergé, i E.P. Jacobs i J.
Melkebeke, col·laboradors del primer. La idea per escriure aquest
còmic va ésser proporcionada per un amic d’Hergé, emperò,
realment, el ceptre d’Ottokar existia, tot i que, George Remi
«Hergé» no ho sabés. Fou trobat el 1976 durant la restauració de
la catedral Saint Vitus, al castell de Praga.
A causa de la censura dels nazis,
Hergé focalitza l’atenció amb els personatges i no tant, en els
escenaris. No va mostrar una acció heroica d’enfrontar el seu
heroi contra el nazisme. La guerra provoca el tancament del diari «Le
Xxème Siècle i el seu suplement setmanal «Le Petit Vingtième»,
on apareixien les tires còmiques de les aventures de Tintín. Es diu
que l’al·lusinació de Haddock al desert del Sàhara remet al
surrealisme del pintor René Magritte, compatriota i de la mateixa
generació que Hergé, alhora, inspirada en l’interès per la
psicoanàlisi freudiana de l’autor de Tintín. En edicions
posteriors, i per pressions del mercat dels Estats Units, Hergé va
suavitzar l’alcoholisme del capità Haddock i fins i tot, va
canviar el color de la pell d’alguns personatges de raça negra.
D’aquest còmic cal destacar la primera aparició del capità
Haddock.
La desena aventura és «L’estel
misteriós», escrita entre 1941 i 1942. Tracta sobre un meteorit
enorme que s’acosta a la Terra i que amenaça amb la fi del món.
Al cap de tot, passa de llarg i només en cau un fragment a l’oceà
Àrtic. Tintín s’acobla en una expedició científica per
trobar-lo i estudiar-lo. Però un altre vaixell lluita per ésser el
primer a fer-ho. El bolet té unes propietats especials, engrandir
els animals i plantes que hi entren en contacte.
A causa de la guerra, Hergé
s’allunya de temes d’actualitat, atès que, ben a prop hi té la
censura, d’aquí que ara provi una aventura fruit de la imaginació,
tot i que, amb un rerefons força conegut, l’apocalipsi. Plasma la
rivalitat pel progrés en països d’Europa i els Estats Units.
Aquests darrers eren els enemics en la primera versió de l’àlbum.
Com a fets curiosos del còmic, Hergé va lamentar haver posat un nom
amb reminiscències jueves al milionari americà que finançava
l’expedició rival, Blumenstein, i quan en tingué l’ocasió, el
canvià per Bollewinkel, que significa ‘petita confiteria’, atès
que rebia pressions des d’Alemanya. En aquest àlbum és el primer
cop que el capità Haddock empra l’expressió «Tonnerre de
brest!», l’arxiconegut «Llamp de llamp!», tot i que, el malvat
Bobby Smiles ja l’havia emprat a «Tintín a Amèrica». Una altra
petita i detallada curiositat és que a la pàgina 2 hi ha un error
del dibuixant i manca el timbre de la porta, aquesta és per a
professionals!
«El secret de l’unicorn»,
escrita entre 1942 i 1943 és l’onzena historieta de la col·lecció.
Al meu parer una de les més curioses i inspirades. Tintín adquireix
una maqueta d’un vaixell per regalar al capità Haddock. El vaixell
resulta ésser una rèplica del que havia comandat un avantpassat
d’Haddock, i que a la vegada, havia lluitat al segle XVII contra el
pirata Rackham el Roig, propietari d’un gran tresor. Sortosament,
descobreixen un pergamí que s’amagava a l’interior del vaixell i
que els anirà encaminant a completar el trencaclosques que els
conduirà a la recerca del tresor.
És l’aventura més venuda d’en
Tintín i els seus amics, i que continuarà a «El tresor de Rackham
el Roig». Hergé va penedir-se d’haver dibuixat ràpidament el
vaixell de l’aventura anterior, Aurora, i ara, esdevé fidel als
plànols nàutics per tal de crear l’Unicorn. Apareix per primera
vegada el castell de Molins de Dalt, i que remet al castell francès
de Cheverny. Serà el lloc de residència habitual de Tintín i
Haddock. En aquest còmic, apareix per primer cop Nèstor, el
majordom dels nostres protagonistes.
L’aventura continua a «El
tresor de Rackham el Roig» (1943). Destaca per entrar en acció un
nou personatge i acompanyant de Tintín, el professor sord Tornassol,
inspirat en el físic, i inventor del batiscaf, Auguste Piccard.
Tornassol construeix un submarí que ajudarà a Tintín i al capità
Haddock a cercar el tresor en una illa perduda. Emperò no el troben,
tan sols uns pergamins dins del cofre els donarà la darrera pista,
que no la tenen gaire lluny. Durant l’escriptura d’aquesta
historieta, els belgues amb prou dificultats podien sortir del país,
a conseqüència del context històric. Això exigí més
documentació al nostre creador. Però Hergé era un treballador
infatigable, al cap de poc veu la llum una nova aventura de Tintín,
«Les 7 boles de cristall», escrita en dos períodes, de 1943 a 1944
i de 1944 a 1946. L’aventura narra una expedició de recerca d’una
civilització inca mentre els científics van caient en una forta
letàrgia i just al costat, sempre hi apareixen alguns bocinets de
boles de cristall. El nostre professor Tornassol esdevé segrestat
arran de posar-se el braçalet d’una mòmia peruana. Llavors,
Tintín i Haddock han de viatjar al Perú per a resoldre el cas.
Aquí Hergé torna a centrar-se
en el tema on els savis posen el nas on no pertoca, profanar tombes
d’altres cultures, com de fet, ja havia aparegut quelcom similar a
l’aventura «Els cigars del faraó». Hergé volgué acostar-se a
les civilitzacions precolombines dels Andes i sobretot a l’Inca. El
port i els molls de Saint Nazaire estan reproduïts molt fidelment,
tant, que en l’actualitat hi ha reproduïdes sis enormes vinyetes
de metall, en agraïment al dibuixant per escollir aquell lloc.
La catorzena aventura és «El
temple del sol», d’entre 1946 i 1948. Segona part de l’anterior,
«Les 7 boles de cristall». Al Perú, el professor Tornassol ha
estat segrestat en un vaixell a l’espera de ser sacrificat
properament, en un temple inca, per haver comès la imprudència de
posar-se el braçalet sagrat. Un jove indi, Zorrino, Tintín i els
seu seguici, creuaran els Andes, per aconseguir el seu objectiu,
salvar Tornassol, emperò un eclipsi de sol hi tindrà la darrera
paraula.
Els seguidors de Tintín van
haver de deixar passar dos llargs anys per saber com acabaria la
història que amagava l’àlbum. Tot per culpa de la guerra.
Recordem l’alliberament de la Bèlgica alemanya. Hergé reproduí
amb exactitud els temples de Tiahuanaco i Sacsayhuaman, gràcies a un
bon treball de documentació a partir del llibre «Pérou et
Bolivie», de Charles Wiener.
Un fet ben interessant, és que
Hergé cometé un error en la solució que l’àlbum dona als
problemes de Tintín mitjançant l’eclipsi, ja que, els inques
coneixien molt bé els fenòmens del cel.
La quinzena de la sèrie, «Tintín
al país de l’or negre» (1939-1940 i 1948-1950). Tracta sobre la
lluita entre les grans companyies pel monopoli del petroli.
L’aventura s’inicia quan la benzina edulcorada envaeix el mercat.
Tintín serà l’encarregat d’investigar-ho, d’aquí que hagi de
desplaçar-se fins a l’Orient Mitjà i allí es troba amb dues
companyies que rivalitzen via dos emirs. Tintín toparà de nou amb
un vell conegut, el malvat Müller.
Aquesta història ha patit
diverses versions pels canvis a nivell geopolític que han patit els
països àrabs. La primera història, datada el 1939 es desenvolupava
a Palestina. Fou aturada a la pàgina 45 a causa de l’esclat de la
Segona Guerra Mundial quan Alemanya envaí Bèlgica. Hergé en
realitzà una segona versió el 1948, iniciada des de zero, on canvià
llocs ficticis per reals. L’autor canviarà el conflicte, que
passarà de ser la guerra àrabo-israeliana a una lluita entre dues
companyies petrolieres: l’anglesa Arabex i l’alemanya Skoil.
Emperò el 1971 i sota petició dels seus editors anglesos, Hergé va
suprimir totes les referències britàniques i a la guerra
àrabo-israeliana. Finalment, s’envia Tintín a Khemed, país
fictici a la vora del Mar Roig.
Arribem a la setzena aventura
d’en Tintín: «Objectiu: la lluna» (1950-1953). És gràcies a
Tornassol que s’assabenten que hi ha un coet en una base amagada.
Una sèrie d’individus intenten el sabotatge, i desviar el coet del
seu rumb.
L’obra fou publicada el 1953,
curiosament quatre anys abans de llançar-se el primer satèl·lit a
l’espai i setze abans de l’arribada de l’home a la Lluna.
Aquest mite començà amb Jules Verne el 1865 a l’obra «De la
terra a la Lluna». L’aventura reflecteix la lluita que hi havia
entre els dos blocs, el capitalista i el comunista, que a la vegada
lluitaven per ser els primers en la carrera a l’espai. Hergé va
inventar un coet, tot i que, podia haver-se inspirat en els que
existien en la seva època.
La dissetena aventura, «Hem
caminat damunt la Lluna» (1950-1953) enllaça amb l’anterior. Els
policies Dupond i Dupont s’han colat al coet i no hi ha suficients
reserves d’aire per abastir tots els tripulants. Camí de la Lluna
apareix un altre sabotejador que s’ajuda d’un traïdor de la
tripulació, i que pretén tornar a la Terra deixant la resta de
tripulants a la Lluna.
Hergé va avançar-se a
l’arribada de l’home a la Lluna el 1969. A la vegada, Hergé
proposà l’existència d’aigua a la Lluna i que fou provada
quaranta anys més tard. Alguns científics no creien en el viatge a
la Lluna. Hergé toca aspectes científics amb seriositat i també
amb humor.
«L’afer Tornassol»
(1954-1956) és el divuitè àlbum sobre les aventures de Tintín. El
professor Tornassol ha creat un aparell d’ultrasons que permet la
destrucció. Aviat és segrestat tant pels borduris com pels sildaus,
que volen apropiar-se d’aquesta eina. El capità Haddock i en
Tintín van a la seva ajuda.
L’obra remet de nou a la guerra
freda entre els blocs capitalista i comunista, de la mà dels
borduris i dels sildaus, sobretot pel que fa a la via armamentista.
Tant Sildàvia com Bordúria intenten fer-se amb l’arma creada pel
professor Tornassol a través dels seus espies.
«Stoc de coc» (1956-1958),
remet al tràfic d’armes i esclaus. En aquest àlbum hi apareixen
personatges ja sorgits en d’altres aventures. Tintín va a socórrer
a l’emir Ben Kalish. Passen mil aventures fins que de nou topen amb
Rastapopoulos.
Gràcies a un retall de premsa,
Hergé descobrí que en ple segle XX encara existia l’esclavitud, i
d’aquí que ho volgué denunciar en aquesta nova aventura de
Tintín. Molts individus van acusar altre cop de racista la imatge
amb la qual Hergé caracteritzava als esclaus que Tintín alliberava
a la bodega del vaixell de Rastapopoulos: com a incultes. En noves
edicions de l’àlbum, Hergé va retocar alguns diàlegs per
acordar-se a la correcció política exigida.
A la pàgina 62 apareix una
escena real, al·lusió a un ral·li que s’organitzava a la
localitat on vivia Hergé i que finalitzava a casa seva, fet que
l’empipava. En la pàgina 60 hi apareixen retalls de diaris amb
tots els enemics del nostre protagonista, Tintín.
La vintena aventura és «Tintín
al Tibet» (1958-1959). Tintín s’assabenta que al Tibet hi ha
hagut un accident d’avió, i de sobte, s’imagina que el seu amic
Xang, que aparegué a «El Lotus Blau» el necessita. Amb el capità
Haddock viatja fins a les muntanyes de l’Himàlaia i allí es
trobarà amb l’abominable home de les neus, el ieti.
Durant el procés de creació
d’aquesta aventura, Hergé patia una crisi personal, d’aquí que
es mostri la part més humana del seu personatge. Hergé es deixa
portar per la inspiració del món dels somnis, fenòmens paranormals
i tot allò que ve de l’Orient. Gràcies a l’escriptora Alexandra
David-Néel, Hergé sentí simpatia pel poble tibetà. Es documentà
parlant amb l’alpinista Maurice Herzog, que va assegurar veure les
petjades del ieti. Curiosament, l’àlbum sortí a la venda el
mateix any que el Dalai-lama creuava l’Himàlaia cap a l’Índia
fugint de la repressió xinesa. L’obra també destaca per no tenir
personatges dolents.
El proper episodi serà «Les
joies de la Castafiore» (1961-1962). Tota l’acció de l’aventura
transcorre al castell de Molins de Dalt on s’embolica la trama quan
arriben els periodistes pensant que la Castafiore es casarà amb el
capità. Una joia desapareix i els Dupond i Dupont ho investiguen. És
una obra sense viatge. Hergé no pretenia explicar res en aquesta
obra, tanmateix, mostra el periodisme paparazzi, de moda durant els
anys seixanta i la televisió en color.
Hergé empra noms reals o
adaptats: París-Flash és París Match, un diari; el marbrista
Boullú que existí o la carnisseria Sanzot a Boitsfort, Brussel·les.
És a «Vol 714 a Sidney»
(1966-1967) on Tintín i Haddock coneixen un home ben ric, Carreidas,
que els fa viatjar fins a terres australianes. L’avió es desvia
del seu rumb i apareix de nou Rastapopoulos que vol obtenir els
diners. Fugen del malvat i s’amaguen en un temple on hi ha
extraterrestres. Els nostres protagonistes es veuen contra les cordes
per culpa de l’erupció d’un volcà,són rescatats per uns
extraterrestres i per culpa de la hipnosi no recorden res de res.
Lazslo Carreidas està inspirat
en Marcel Dassault, magnat de l’aeronàutica molt conegut a la
França dels anys seixanta. Fou el constructor del caça Mirage.
Hergé incorpora els ovnis i extraterrestres a l’àlbum, un fenomen
d’actualitat aleshores. L’home que apareix dins del volcà està
inspirat en Mik Ezdanitoff, un presentador belga i escriptor de la
revista Planeta, i a la vegada, autor de treballs esotèrics.
A la pàgina 62 trobem un
periodista amic d’Hergé que li demanà aparèixer en una aventura,
era Jean Taure.
Arribem a la darrera aventura
editada en vida d’Hergé: «Tintín i els pícaros» (1975-1976).
Estem a la república de San Teodoro, on el General Tapioca
culpabilitza al capità Haddock d’un complot per expulsar-lo del
poder. Tintín es posa en marxa per ajudar els seus amics. Allí es
retroben amb el general Alcázar, que organitza una revolució.
Hergé s’inspira amb els
problemes polítics, demogràfics, socials que hi havia a l’Amèrica
llatina durant els anys setanta. La gènesi de l’obra es començà
el 1962 i no es publicà fins al 1976. El general Tapioca imposa la
seva dictadura amb l’ajut de la Bordúria comunista que està en
contra el general Alcázar i els seus. La ciutat de Tapiocàpolis és
una ciutat que s’inspira amb Brasília, i que està envoltada per
moltes barraques.
En aquest àlbum Hergé s’inspira
en una dona que formava part del Ku-Klux-Klan i que va veure a la
televisió per a crear Peggy, la senyora del general Alcázar. Una
anècdota d’aquesta aventura és que Tintín canvia una mica
d’imatge, ara apareix amb un casc amb el símbol de la pau,
conduint una moto i portant uns texans. En el carnaval apareixen els
Coco-nuts, un grup musical que fou col·laborador de l’amic
d’Hergé, Bob de Moor. Una altra cosa a destacar és que a la
pàgina 54 hi apareix la data de naixement d’Hergé impresa en la
placa que posa nom a un carrer: 22 de Maig.
Revisem les principals polèmiques
de Les aventures de
Tintín: fa
una apologia del colonialisme, es publicà una
tira còmic al diari belga Le
Soir, que fou
requisada pels alemanys
durant l’ocupació
nazi. Le Soir era
un diari sota la influència nazi. En
acabar l’ocupació alemanya,
el nom d’Hergé
sortí desafortunadament
llistat com a col·laborador del nazisme, quan no era així, aquest
fet va fer que fos
detingut i portat al calabós una nit, al judici no hi hagueren
càrrecs contra ell. Hergé caurà en una depressió de la qual no
sortirà fins al 1946 que s’edita la revista setmanal «Tintín»,
on s’estudia el seu protagonista i en què decidí reprendre de
nou el personatge. No
compartia que Tintín
aparegués en les pàgines d’un diari on opinaven els feixistes;
una altra crítica al
còmic era que gairebé
no hi havia presència
de personatges
femenins. No obstant
això, una cosa és el seu creador i l’altra el seu personatge. El
periodista Tintín,
així com el seu
creador Hergé,
segueixen
ben vius
gràcies a la multitud d’exposicions que es van fent, creació
d’agrupacions de fans, com per exemple 1001. Associació catalana
de tintinaires, llibres sobre el personatge o bé, sobre el seu
creador, antics programes de ràdio, com «Tintín a la ràdio», que
fou conduït pel peridista i col·leccionista traspassat Jordi Tardà.
Emperò, no tot fou positiu en Tintín, no arribà a l’estat
espanyol fins al 1958 amb «El cetro de Ottokar» i fins al 1964 en
català, amb «Les joies de la Castafiore», en un temps on la
llengua catalana era prohibida, i
era un luxe poder tenir un exemplar que difongués la llengua.
Traduïdes al castellà per Concepción Zendrera i al català per
Joaquim Ventalló. Foren els primers còmics que entraren a les
biblioteques públiques als anys seixanta.
Per
un altre costat, sobre el fet creatiu dels còmics, podem dir que
primerament, Hergé
escrivia un resum de dues o tres pàgines, posteriorment, planificava
les planxes amb un dibuix o croquis i mantenint un element d’intriga
al final de cadascuna. Després, en unes làmines més grans
realitzava esborranys i que calcava per a la versió definitiva.
Llavors, afegia
els diàlegs a les pàgines i la decoració. Passava les pàgines a
tinta i les enviava a la impremta. Immediatament, es passava
a colorejar
la planxa. A partir de la fundació
dels Estudis Hergé (1950), la fase final de la creació de les
planxes era realitzada pel seu equip de col·laboradors. Al
principi Hergé no tenia limitació de nombre de pàgines per als
àlbums: «Tintín al país dels Soviets» tenia
130 pàgines i la primera versió de «El cranc de les pinces d’or»
arribava a les
104. Amb la invasió alemanya de Bèlgica, amb la introducció del
color i la
revalorització del
preu del paper Hergé
limità el paginat a 62. Es coloraren
els àlbums anteriors.
Tintín
en xifres:
1001.cat
acull més de 400 membres. Més de 230 milions d’àlbums venuts a
tot el món. Traduïts a 115 llengües i dialectes. 24 àlbums de les
aventures de Tintín i un fora de col·lecció. Al capità Haddock se
li coneixen en francès fins a 231 insults. El 80% dels àlbums han
estat venuts a França. 123 milions d’exemplars venuts en francès.
1’3 milions d’exemplars venuts en català i 6’5 milions en
castellà. Tintín viu històries en 17 països reals i 5
d’imaginaris. 1 milió de quilòmetres recorreguts arreu del
planeta Terra. Les aventures de Tintín en DVD abasten 21 aventures i
aproximadament uns 866 minuts de filmació.
JOAQUIM
VENTALLÓ: EL TRADUCTOR DE TINTÍN AL CATALÀ
Les
aventures de Tintín arribaren a la llengua catalana gràcies a la
traducció d'un periodista de Terrassa.
Parlem
de Joaquim Ventalló
i Vergés (Terrassa, 5 de
novembre del 1899 – Barcelona 3 de desembre del 1996). Fou un
periodista, traductor, poeta i promotor de diaris, a la vegada,
activista cultural i locutor de ràdio. Precisament,
fou ell qui
retransmeté el primer partit de ràdio en català. Esdevingué un
dels cofundadors d’ERC i secretari de l’Ateneu Barcelonès. També
fou membre de la comissió del projecte de l’Aeroport de Barcelona.
Estigué perseguit per la FAI, això el va fer exiliar-se a París
acabada la Guerra Civil. Allí treballà com a venedor de fruites
entre d’altres oficis.
En morí Franco, retornà a l’activitat periodística i política.
El 1964 començà a traduir els àlbums de Tintín al català, el
darrer el finalitzà a l’edat de 88 anys. Mitjançant els àlbums
de Tintín, molts infants van poder tenir accés a la llengua
catalana. Ventalló emprà un llenguatge precís, divertit, culte.
Va
realitzar una traducció de les aventures amb un caire més
noucentista. Volia enriquir i normalitzar la llengua, tot
i que en algunes expressions d’allunyava una
mica de la llengua actual.
HERGÉ:
EL CREADOR DE TINTÍN
George
Remi, (Etterbeek, 22 de maig del 1907 – Brussel·les, 3 de març
del 1983), va ésser un creador d’històries belga que esdevingué
conegut arran de la creació de Tintín, el 1929. Adoptà el
pseudònim d’Hergé, que s’origina de la pronunciació en francès
de les seves inicials al revés. Però l’univers d’Hergé no es
limitava únicament a Tintín, sinó que també van sortir del seu
intel·lecte personatges del còmic com Jou, Zette i Jocko o Quico i
Flupi.
Entre
els anys 1914 i 1918 cursà els estudis primaris en una escola
d’Ixelles. Posteriorment, gràcies al seu pare estudià al
col·legi religiós Saint
Boniface. Aviat s’afilià a la Federació de Boy Scouts Catòlics.
Sent fascinació per Amèrica i la seva població nativa. És el
temps en què comença a publicar historietes a la revista Le
Boy-scout. És l’any 1922 en què signà la seva primera publicació
i dos anys després empra per primer cop el conegut pseudònim Hergé.
Fins aleshores, Hergé es dedicà a il·lustrar alguns articles o a
realitzar les portades. El 1925 entra a formar part del diari Le
Vingtième Siècle,
un diari nacionalista clerical belga. El 1926 creà la primera sèrie
amb argument: «Totor, C.P. dels abellots», que durà quatre anys.
El 1927 esdevingué aprenent de fotogràf i alhora il·lustrador de
la Le
Vingtième Siècle.
Fou l’abat Norbet Wallez que dirigia l’esmentada publicació que
influí a Remi i li recomanà més
aprenentatge
i sobretot
lectura.
El propi Wallez va decidir incloure un suplement dirigit per al
públic jove i el seu cap pensant seria Hergé. Aquest s’encarregaria
de dirigir la revista. És al novembre del 1928 quan apareix Le
Petit Vingtième.
Hergé
col·laborava en revistes com Flup,
Nénesse, Poussette et Cochonnet.
Retornà al personatge d’en Totor. Va canviar-li el nom, va
donar-li la feina de reporter i fer-lo acompanyar d’un fox terrier
blanc, anomenat Milú. És així com el 1929 naixia el personatge de
Tintín dins de les pàgines de Le
Petit Vingtième.
Mentre escrivia la primera aventura de Tintín, creà els personatges
de Quico i Flupi, que es mantingueren fins a les acaballes dels anys
trenta. L’any 1932 Hergé contacta amb l’editorial Casterman, que
en un futur s’encarregaria de l’edició de tots els seus àlbums.
Hergé es casà amb Germaine Kieckiens, però no van tenir fills. A
partir de l’any 1936, i dins de Le
Petit Vingtième,
incorpora «Les aventures de Jou, Zette i Jocko». Sèrie instigada
pels seus pares, Alexis
Remi, Elizabeth Dufour,
que
eren els directors de la
publicació per a nens
Coeurs
Vaillants,
atès que, pensaven que era un mal consell per
als lectors que
un protagonista d’una historieta no tingués pares, tal i com
succeïa amb Tintín. Hergé
s’incomodà amb el to familiar dels personatges Jou, Zette i Jocko
i es trobà mancat de llibertat d’expressió. A partir del quart
volum, derivà la tasca de nous capítols en els seus col·laboradors.
Període en què Hergé dedica molt temps a la il·lustració de
portades de llibres i revistes, o de treballs per a la publicitat,
sota el segel de Atelier Hergé, ‘Taller Hergé’.
En
temps de la guerra, hi havia mancança de paper, això féu que
Tintín s’hagués de publicar en forma de tira diària de tres o
quatre vinyetes en lloc de dues pàgines setmanals dins de Le
Petit Vingtième.
D’aquesta manera, es creava intriga amb els gags que incorporava
més sovintejadament
i incrementar el ritme de l’acció. Hergé
va defugir tota controvèrsia i fixà la seva atenció més en els
personatges. A partir del 1943, Hergé coneix Edgar Pierre Jacobs,
dibuixant de còmics, a qui li encarregà la important tasca de
revisió dels primers àlbums de Tintín. El 1944 s’interromperen
Les aventures de Tintín després de l’ocupació de Brussel·les,
atès que, les autoritats van decidir tancar Le
Soir,
diari regulat pel nazisme. Hergé fou arrestat almenys quatre vegades
acusat d’ésser simpatitzant del nazisme i del rexisme. Aquest
darrer, un moviment polític belga de 1935 que s’inspirava en
l’integrisme religiós i defensava un sistema polític autoritari i
corporativista. A
causa d’aquestes acusacions, Hergé medità el seu exili a
l’Argentina. Incorporà al
seu equip Alice
Devos que s’encarregava de traslladar al color les primeres
aventures d’en Tintín. Gràcies
a l’editor i combatent de la resistència, Raymond Leblanc, va
ajudar a Hergé a què s’edités la revista «Tintín», amb suport
econòmic i obtenint credencials antinazis per a publicar la revista.
D’aquí
que Hergé ajudés a companys seus i els contractés com a
col·laboradors: dibuixants i redactors de la revista «Tintín»,
ara bé, sense acreditació en
la publicació.
Amb el temps, Hergé i veient la societat de consum, la innovació
dels anys seixanta i el descobriment de la societat oriental, van fer
que modifiqués la seva manera de veure el món. Ara va
subrogar
aquesta visió per una de més
humanista i complexa. A
mesura que les revistes s’incrementaven de vendes, el seu
col·laborador Pierre Jacobs va exigir l’aparició en els crèdits,
curiosament, Hergé s’hi oposà i
va
finalitzar
aquesta fructífera col·laboració. La revista «Tintín» va
suposar-li un esforç superior. Hergé patí uns mesos de crisi
durant el treball de l’àlbum «Tintín al país de l’or negre»,
i el 1950, patí una nova crisi, ara durant el treball de «Objectiu:
la Lluna». La revista «Tintín» va haver d’excusar-ne als seus
lectors. D’aquí que el mateix any 1950 s’inauguressin
els Estudis Hergé, amb la finalitat d’alleujar la feina del
dibuixant. Els Estudis
Hergé tenien diversos col·laboradors, com ara Bob de Moor. El 1954
apareixia «L’afer Tornassol», que alguns crítics la consideren
la seva millor obra.
Hergé
entrava en una nova crisi amb el trencament del seu matrimoni amb
Germaine. S’anà refent amb l’enamorament de Fanny Vlaminck, una
artista que treballava als Estudis Hergé. Hergé té malsons i
visita un psicoanalista que li recomana abandonar la publicació de
Les aventures de Tintín. Hergé, tossut en ell mateix començà a
crear «Tintín al Tibet», que segons el propi autor és la seva
preferida. El 1961 s’entrena la primera pel·lícula d’en Tintín
amb Jean-Pierre Talbot, intitulada
«Tintín i el misteri del toisó d’or», i
posteriorment s’estrenen «Tintín
i el misteri de les taronges blaves» (1964) i la
protagonitzada per
Jamie Bell: «Les aventures de Tintín: El secret de l’Unicorn»
(2011), dirigida per Steven Spielberg.
Posteriorment,
vingueren les pel·lícules d’animació que ajudaren a incrementar
les vendes dels àlbums també. Gràcies a l’èxit de Les aventures
de Tintín, Hergé va poder viatjar per Europa, els Estats Units,
Taiwan, entre d’altres, per cercar inspiració
per a nous àlbums. El 1975 es divorcià de Germaine i es casà amb
Fanny Vlaminck dos anys després. És el 1983 l’any de la mort de
Hergé, a la Clínica Universitària Saint Luc de Brussel·les, per
culpa d’una anèmia que havia patit temps abans i que s’havia
complicat en contraure VIH en una transfusió de sang. El 1987 la
Fanny clausura els Estudis Hergé i crea la Fundació Hergé.
Finalment el 1988 la revista «Tintín» deixà d’editar-se. Al
llarg de la seva llarga carrera com a dibuixant, Hergé rebé el
Premi Saint-Michel (1973), la Medalla rogenca de la ciutat d’Angulema
(França), 1977 i fou nomenat Oficial de l’orde de la Corona a
Brussel·les l’any 1978. El
talen d’Hergé era de tal magnitud que arribava
alguns dimecres al matí sense tenir res preparat i l’oficina del
suplement tancava per la tarda. Es posava a treballar deixant intriga
per a la següent tira còmica. Cada setmana un capítol amb un
argument obert. Gràcies al mossèn que havia intercedit per ell al
diari va enviar Tintín al país
dels
Soviets i al Congo.
Hergé sempre focalitzà les seves creacions en
fets, personatges i llocs que coneixia de primera mà. Fou
educat
en el catolicisme i escoltisme, i
això influí en les seves creacions. Es diu que amb
Tintín va crear el còmic europeu. Per
evitar errors, va intentar plasmar als àlbums i vinyetes recreacions
detallades i minucioses de cotxes, monuments, indrets que apareixen i
que avui dia són visitats per tintinaires. Font de la documentació
del seu creador, atès que no va viatjar gairebé
mai. També prenia
idees dels
retalls de diaris i revistes de l`època. Menys Tintín, la resta són
pures caricatures: el capità que veu, dos policies despistats, el
professor sord, la cantant d’òpera que canta malament. Castafiore,
«el rossinyol milanès», s’inspira en Maria Callas. Hergé
estava fascinat pels descobriments com l’aviació o l’automòbil.
És
evident el seu gran
treball de documentació i realisme.
Fins
passats uns anys, Hergé no va ser conscient de la importància del
personatge que havia creat, que anava més enllà de les tires
còmiques. A través dels àlbums de Tintín, concretament, del seu
principal protagonista, Tintín, Hergé va projectar els valors que
tenien assumits els boy scout i que ell mateix, es va fer seus: així
doncs, hi trobem la tolerància, l’amistat, la comprensió o el
pactisme.
Les
vinyetes combinen tota mena de plans i es manté la intriga fins a la
propera. Pur llenguatge cinematogràfic.
Hergé
havia posat molt d’ell mateix en el personatge de Tintín, d’aquí
que no volgué que es reprengués, potser tampoc va preveure que el
seu personatge estaria ben viu al cap dels anys, tot i que el boom de
vendes dels seus àlbums foren l’any 1979. Esperem que en un futur
es respecti la seva decisió.
L’any
1984 la Fundació Miró va inaugurar una exposició sobre el nostre
personatge: «El museu imaginari de Tintín», considerat el primer
gran acte sobre el còmic al nostre país. Molts artistes i
intel·lectuals no van donar la seva aprovació que es portés a
terme un acte cultural com aquell i adreçat a un públic infantil en
una espai de caire intel·lectual i prestigiós.
Brussel·les
sempre present en els àlbums de Tintín: la
Place du Jeu de Balle del barri de Les Marolles, allí Tintín troba
la maqueta de l’unicorn; el Parc Reial que trobem a «El ceptre
d’Ottokar»; l’Hotel Metropole a «Les 7 boles de cristall»;
l’observatori astronòmic d’Uccle a «L’estel misteriós».
Demostren que Hergé es va inspirar sempre en llocs reals.
Deixant
de banda les polèmiques fruit de la casualitat o de l’infortuni,
ningú dubta de la seva innocència que a l’igual que el
protagonista de les seves aventures, tingué un èxit inesperat i
quan mai va realitzar una aposta en ferm pel seu personatge, emperò,
en Tintín era quelcom més, un personatge envoltat d’uns valors,
amic dels seus amics, aventurer, viatger i valent, que ha arribat als
noranta anys en
plena forma
i que continuarà
regnant durant molt de temps, dins del món del còmic fruit d’unes
aventures inspirades en un realisme proper, que diria el propi Hergé.
Segons,
la premsa en data del 21 d’octubre del 2013, el 2052 any en què es
commemoraran els 70 anys de la mort d’Hergé els seus hereus
donaran llum verda per tal de crear-se un nou còmic i per
tal que
en
Tintín no
passi a ser
del domini públic. Així ho aportà la
editorial Casterman, Nick
Rodwell, director de Moulinsart,
societat
que preserva els drets i voluntats d’Hergé i
amb l’autorització de Fanny Vlaminck,
la vídua d’Hergé.
Tant
és, però els drets d’un artista s’haurien de preservar de
manera indefinida, tal i com volgué en vida el propi Hergé i mai
poder passar en mans del domini públic. Hergé va ésser el creador
del personatge i ningú més hauria de poder posar-se
en la seva pell i
donar vida al
reporter
Tintín, per
molt bé que ho faci. El
jove Tintín seguirà viatjant dins del nostre imaginari col·lectiu,
ajudant els més febles i
acompanyat pels seus amics.
BIBLIOGRAFIA
-«L’afer
Tintín», diari Ara, dossier, gener del 2019.
-«Aquell
detectiu belga que tenia un fox terrier blanc...», Museu d’Història
de Catalunya, Barcelona, 2013.
-«Llum
i ombres de Tintín. El personatge d’Hergé fa noranta anys»,
Culturals, n.863, dissabte 12 de gener del 2019, dins La Vanguardia.
-«Habrá
nuevas aventuras de Tintín en el año... 2052», el País, 21
d’octubre del 2013.
-ca.wikipedia.org
(Imatges extretes de: editorial Joventut, El Mundo)
EXERCICIS:
1. Realitza una breu presentació sobre el personatge de Tintín.
2. Qui era George Remi?
3. Quina és l'aventura que més t'ha fascinat d'en Tintín?
4. Escull un personatge dels àlbums de Tintín i realitza'n una descripció.
5. Cerca un personatge dolents dels còmics de Tintín i explica les seves accions.
6. Dibuixa una portada per a un àlbum de Tintín.
7. Crea una gamificació sobre Tintín.
8. Per què es diu que Les aventures de Tintín s'envolten de polèmica?
9. Escull una vinyeta d'una aventura que et fascini i descriu-la.
8. Per què es diu que Les aventures de Tintín s'envolten de polèmica?
9. Escull una vinyeta d'una aventura que et fascini i descriu-la.
10. Fòrum: t'agraden els còmics de Tintín? Per què? Sinó, esmenta quin còmic t'atrau més. Raona la teva resposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada