EMILI TEIXIDOR I LA SEVA POSTGUERRA
En una xerrada literària que es va esdevenir a Cerdanyola del Vallès fa pocs dies, Emili Teixidor (Roda de Ter, 1934) ens va parlar de les seves pensades com a periodista, exprofessor i escriptor. Hi havia aproximadament una vintena de persones, val més pocs i benavinguts, però això no volia dir que el seu “speech” no tingués interès o validesa, sinó que a menys de cent metres hi havia el mític bus del Barça “Campions 2009” amb la rèplica de les sis copes, i és que com ell mateix va deixar-nos anar: “Sovint cultura i esport van renyits”.
Amb una mena de tertúlia improvisada, ja que ell pretenia establir un diàleg amb el públic –de mitjana edat-, però aquest darrer no tenia preguntes encara en el seu punt de mira, ens va començar a explicar aspectes i reflexions seves sobre la literatura, caracteritzacions que l’han marcat a l’hora d’escriure, parlar i comentar les coses amb senzillesa i pragmatisme per tal d’arribar al gran públic, tal i com feia el seu inestimable amic, al cel sia, Miquel Martí i Pol, que va quallar entre la gent perquè explicava amb quotidianitat les seves vivències, emocions i sentiments dins el dia a dia, treball a la fàbrica... cal fer-ho sempre així i que els lletraferits i públic admirador t’entengui, però d’altres autors et demanen una preparació intel·lectual per llegir-los i comprendre’ls, n’hi ha que usen moltes substantivacions dins l’escriptura i això genera un exercici mental per esmerçar-se dins d’aquesta lectura.
Els escriptors i autors teatrals catalans, segons ell, i penso que té força raó, estan oblidats al teatre i en l’escriptura. Si ens fixem en la cartellera de teatres destacats del nostre país, com per exemple, el Teatre Nacional de Catalunya, trobarem moltes obres forànies de les nostres contrades. L’Emili ens proposava: “Cal crear sales de teatre per a representar obres estrangeres i autors d’altres literatures com Shakespeare, Sòfocles...?” Darrerament, els que dirigeixen les entitats respecten o sovint s’obliden de la nostra cultura, dels nostres literats, que també en tenim de qualitat! Però com passa amb el futbol, ens tira més el de fora, ens pensem que és millor al que tenim al nostre entorn i molts cops no és així. Per tant, cal protegir més els autors de la llengua catalana o castellana i no envantar tant als estrangers.
Per un altre costat, també ens va portar a la ment records del seu passat com a professor i vivències dels temps de la postguerra que precisament emmarquen les seves darreres obres, com per exemple, Pa negre, Laurasants i Els convidats. Ell matisa, “Sovint em diuen: vostè sempre escriu la mateixa novel·la”. De fet, no escriu la mateixa novel·la, però sí que tenen petites similituds i un contínuum que les caracteritza, la postguerra, és a dir, les vivències de la població per no oblidar el passat, d’aquell passat que tant “l’ha punxat”, i és que a qui no va afectar viure la guerra i la postguerra? Podeu preguntar als vostres padrins o padrines, segur que encara tenen malsons. Recordo la meva padrina que va haver d’abandonar la lectura d’un llibre juvenil, L’Alcalde Ferrovell, de Josep Vallverdú, perquè tractava els anys posteriors a la guerra i recordava tot allò viscut. Per aquest motiu, amb aquest rerefons, Emili Teixidor ha entrat més al cor de la gent de mitjana edat, de ben segur, perquè han estat individus que han viscut aquell període, que coneixen prou bé i no com el jovent d’avui dia, que ho té tot a l’abast amb facilitat i no valora res.
El nostre Emili s’ha dedicat també a la literatura infantil i juvenil, només calen recordar títols com L’amiga més amiga de la formiga Piga (1997), L’ocell de foc (1972), que tingué molt èxit a les escoles i sobretot instituts a causa del seu llenguatge i aspectes de la història de Catalunya en els quals s’endintsava –com Jaume I- que molt professorat usava per treballar com a eix transversal, El crim de la hipotenusa (1988) o una de les novel·les que més el va satisfer: Cor de roure –tota una desconeguda dins la seva obra-. Per cert, moltes de les seves novel·les adreçades al jovent porta títols d’ocells o animals, perquè aquest llenguatge el feia més proper al petit públic, el que més li interessava en aquell període, sobretot en un temps que treballava exercint la docència; fins i tot tingué temps per explicar anècdotes curioses com quan ell estudiava, després dels quatre anys de Batxillerat estava obligat a anar a Madrid a realitzar una mena de campaments pràctics per poder exercir de professor. Però actualment, “la seva gent” són els adults, per als quals ha dedicat novel·les com Sic transit Glòria Swanson (1979) o El llibre de les Mosques (2003). Ara sí, el llibre que més alegries li ha donat ha estat Pa negre (2003), que ha estat premiat amb els principals guardons de les nostres lletres: Premi Joan Creixells, Premi Lletra d’Or, Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada i Premi Nacional de Literatura. Ha sabut crear un entorn de pobles imaginaris a l’entorn de la plana de Vic, que apareix en la majoria d’obres.
Teixidor ens va recomanar que cal destriar la literatura del comerç. Hi ha llibres que són bones obres i no venen, en canvi, d’altres són comercials, venen molts exemplars i són deficients d’idees o potser tenen qualitat i està encoberta, però agraden, arriben al gran públic, sobretot als més joves, però en fi, que vendre més no vol dir millor que una altra obra, per exemple, destacà com sap tothom que Kafka era un autor de prestigi però que fou conegut pòstumament i que escrivia allò que ell desitjava sense fixar-se en el seu públic lector i avui dia està molt mitificat. Per tant, ens recomanà que dins la literatura caldria seguir el següent vademecum:
Llegir les lectures obligatòries. Tant de la literatura catalana, castellana o universal. Per no quedar endarrerit. Hi ha uns autors que tothom ha de conèixer per “evitar sorpreses”. Un clar exemple serien les lectures que ens fan llegir a les escoles i instituts, ara, una altra opció seria agafar una bona col·lecció de literatura universal que inclogués títols de diverses literatures.
Realitzar lectures per plaer. Llegir ens aportarà coneixement i ens divertirà. Si un llibre entreté, ja ha fet la seva funció, sigui l’autor que sigui, però si és un supervendes potser no t’ajudarà a evolucionar, a enriquir-te personalment perquè repetirà el mateix padró. Cal escollir bé, l’oferta és immensa i inabastable. Seria una altra possibilitat vàlida.
Descobrir autors/es que presenten dificultats de lectura i una preparació personal per llegir-los. Etiquetats com a complicats, però que no vol dir mals escriptors i que et garantiran font de coneixement. Molts d’aquests autors han estat apartats al llarg del temps i fins i tot per polítiques educatives que moltes vegades se centren amb els literats que els cauen millor als que tenen el poder. Segons ell, abans les lectures que et feien passa moments de satisfacció eren les prohibides pel govern.
De la seva tasca com a periodista que pràctica setmanalment al diari Avui ens va presentar una mica la realitat de països com Haití i la que ens mostren els mitjans de comunicació, que sovint no és la real, sinó la que interessa ensenyar a la gent per tenir enganyada, així doncs, caldria seguir les cròniques d’un periodista neutral i que conegués a la perfecció i de primera mà aquella realitat, i alhora comparar la mateixa notícia en diversos diaris de l’Estat. Cal descobrir la història original d’aquells països, ja que tenen problemes que vénen de ben lluny, fins i tot, el colonialisme.
Tot i la seva avançada edat, Emili Teixidor no creu en la modernitat de la literatura, amb els e-books, sí amb els blogs, que segueix amb fidelitat, aquells que li fan passar entretingudes estones. Pensa que els e-books mai podran substituir un llibre en suport material i no queden clars els drets de les obres, sí les pèrdues que tindrà el sector, on cada vegada serà més dificultós vendre llibres i on només s’emportaran el gat a l’aigua els autors supervendes i mediàtics sense abans valorar el seu art, tot i que sempre hi haurà fidelitat al format paper. Demostrà així que el seu discurs encara té corda.
Llegint l’Emili, sobretot l’Emili, sempre aprens coses, tant en l’aspecte lingüístic de la llengua com en història de Catalunya, és immens el seu saber i fluïdesa de la seva parla, ressuscita paraules i frases fetes, és el que més li agrada, fins que s’ha acabat de convertir en un revival o millor dit, en un veritable arquitecte de la llengua catalana, si voleu recollir frases fetes, podeu llegir Pa negre, n’hi ha més de cinquanta, un pou de saber!
Finalment, i amb tantes emocions i records en la vetllada literària no vaig poder estar-me que em dediqués la que segons la crítica és el seu parenostre, Pa negre: “Josep Maria: Endavant amb salut, força i il·lusió”, m’escrigué, i li vaig dir: “Moltes gràcies”, mentre pensava –per vergonya-, “Gràcies, Emili, vostè és un mar de saviesa!”. D’un dels ja clàssics de les nostres lletres.
Josep Maria Corretger Olivart
20 de març del 2010
Cerdanyola del Vallès
En una xerrada literària que es va esdevenir a Cerdanyola del Vallès fa pocs dies, Emili Teixidor (Roda de Ter, 1934) ens va parlar de les seves pensades com a periodista, exprofessor i escriptor. Hi havia aproximadament una vintena de persones, val més pocs i benavinguts, però això no volia dir que el seu “speech” no tingués interès o validesa, sinó que a menys de cent metres hi havia el mític bus del Barça “Campions 2009” amb la rèplica de les sis copes, i és que com ell mateix va deixar-nos anar: “Sovint cultura i esport van renyits”.
Amb una mena de tertúlia improvisada, ja que ell pretenia establir un diàleg amb el públic –de mitjana edat-, però aquest darrer no tenia preguntes encara en el seu punt de mira, ens va començar a explicar aspectes i reflexions seves sobre la literatura, caracteritzacions que l’han marcat a l’hora d’escriure, parlar i comentar les coses amb senzillesa i pragmatisme per tal d’arribar al gran públic, tal i com feia el seu inestimable amic, al cel sia, Miquel Martí i Pol, que va quallar entre la gent perquè explicava amb quotidianitat les seves vivències, emocions i sentiments dins el dia a dia, treball a la fàbrica... cal fer-ho sempre així i que els lletraferits i públic admirador t’entengui, però d’altres autors et demanen una preparació intel·lectual per llegir-los i comprendre’ls, n’hi ha que usen moltes substantivacions dins l’escriptura i això genera un exercici mental per esmerçar-se dins d’aquesta lectura.
Els escriptors i autors teatrals catalans, segons ell, i penso que té força raó, estan oblidats al teatre i en l’escriptura. Si ens fixem en la cartellera de teatres destacats del nostre país, com per exemple, el Teatre Nacional de Catalunya, trobarem moltes obres forànies de les nostres contrades. L’Emili ens proposava: “Cal crear sales de teatre per a representar obres estrangeres i autors d’altres literatures com Shakespeare, Sòfocles...?” Darrerament, els que dirigeixen les entitats respecten o sovint s’obliden de la nostra cultura, dels nostres literats, que també en tenim de qualitat! Però com passa amb el futbol, ens tira més el de fora, ens pensem que és millor al que tenim al nostre entorn i molts cops no és així. Per tant, cal protegir més els autors de la llengua catalana o castellana i no envantar tant als estrangers.
Per un altre costat, també ens va portar a la ment records del seu passat com a professor i vivències dels temps de la postguerra que precisament emmarquen les seves darreres obres, com per exemple, Pa negre, Laurasants i Els convidats. Ell matisa, “Sovint em diuen: vostè sempre escriu la mateixa novel·la”. De fet, no escriu la mateixa novel·la, però sí que tenen petites similituds i un contínuum que les caracteritza, la postguerra, és a dir, les vivències de la població per no oblidar el passat, d’aquell passat que tant “l’ha punxat”, i és que a qui no va afectar viure la guerra i la postguerra? Podeu preguntar als vostres padrins o padrines, segur que encara tenen malsons. Recordo la meva padrina que va haver d’abandonar la lectura d’un llibre juvenil, L’Alcalde Ferrovell, de Josep Vallverdú, perquè tractava els anys posteriors a la guerra i recordava tot allò viscut. Per aquest motiu, amb aquest rerefons, Emili Teixidor ha entrat més al cor de la gent de mitjana edat, de ben segur, perquè han estat individus que han viscut aquell període, que coneixen prou bé i no com el jovent d’avui dia, que ho té tot a l’abast amb facilitat i no valora res.
El nostre Emili s’ha dedicat també a la literatura infantil i juvenil, només calen recordar títols com L’amiga més amiga de la formiga Piga (1997), L’ocell de foc (1972), que tingué molt èxit a les escoles i sobretot instituts a causa del seu llenguatge i aspectes de la història de Catalunya en els quals s’endintsava –com Jaume I- que molt professorat usava per treballar com a eix transversal, El crim de la hipotenusa (1988) o una de les novel·les que més el va satisfer: Cor de roure –tota una desconeguda dins la seva obra-. Per cert, moltes de les seves novel·les adreçades al jovent porta títols d’ocells o animals, perquè aquest llenguatge el feia més proper al petit públic, el que més li interessava en aquell període, sobretot en un temps que treballava exercint la docència; fins i tot tingué temps per explicar anècdotes curioses com quan ell estudiava, després dels quatre anys de Batxillerat estava obligat a anar a Madrid a realitzar una mena de campaments pràctics per poder exercir de professor. Però actualment, “la seva gent” són els adults, per als quals ha dedicat novel·les com Sic transit Glòria Swanson (1979) o El llibre de les Mosques (2003). Ara sí, el llibre que més alegries li ha donat ha estat Pa negre (2003), que ha estat premiat amb els principals guardons de les nostres lletres: Premi Joan Creixells, Premi Lletra d’Or, Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada i Premi Nacional de Literatura. Ha sabut crear un entorn de pobles imaginaris a l’entorn de la plana de Vic, que apareix en la majoria d’obres.
Teixidor ens va recomanar que cal destriar la literatura del comerç. Hi ha llibres que són bones obres i no venen, en canvi, d’altres són comercials, venen molts exemplars i són deficients d’idees o potser tenen qualitat i està encoberta, però agraden, arriben al gran públic, sobretot als més joves, però en fi, que vendre més no vol dir millor que una altra obra, per exemple, destacà com sap tothom que Kafka era un autor de prestigi però que fou conegut pòstumament i que escrivia allò que ell desitjava sense fixar-se en el seu públic lector i avui dia està molt mitificat. Per tant, ens recomanà que dins la literatura caldria seguir el següent vademecum:
Llegir les lectures obligatòries. Tant de la literatura catalana, castellana o universal. Per no quedar endarrerit. Hi ha uns autors que tothom ha de conèixer per “evitar sorpreses”. Un clar exemple serien les lectures que ens fan llegir a les escoles i instituts, ara, una altra opció seria agafar una bona col·lecció de literatura universal que inclogués títols de diverses literatures.
Realitzar lectures per plaer. Llegir ens aportarà coneixement i ens divertirà. Si un llibre entreté, ja ha fet la seva funció, sigui l’autor que sigui, però si és un supervendes potser no t’ajudarà a evolucionar, a enriquir-te personalment perquè repetirà el mateix padró. Cal escollir bé, l’oferta és immensa i inabastable. Seria una altra possibilitat vàlida.
Descobrir autors/es que presenten dificultats de lectura i una preparació personal per llegir-los. Etiquetats com a complicats, però que no vol dir mals escriptors i que et garantiran font de coneixement. Molts d’aquests autors han estat apartats al llarg del temps i fins i tot per polítiques educatives que moltes vegades se centren amb els literats que els cauen millor als que tenen el poder. Segons ell, abans les lectures que et feien passa moments de satisfacció eren les prohibides pel govern.
De la seva tasca com a periodista que pràctica setmanalment al diari Avui ens va presentar una mica la realitat de països com Haití i la que ens mostren els mitjans de comunicació, que sovint no és la real, sinó la que interessa ensenyar a la gent per tenir enganyada, així doncs, caldria seguir les cròniques d’un periodista neutral i que conegués a la perfecció i de primera mà aquella realitat, i alhora comparar la mateixa notícia en diversos diaris de l’Estat. Cal descobrir la història original d’aquells països, ja que tenen problemes que vénen de ben lluny, fins i tot, el colonialisme.
Tot i la seva avançada edat, Emili Teixidor no creu en la modernitat de la literatura, amb els e-books, sí amb els blogs, que segueix amb fidelitat, aquells que li fan passar entretingudes estones. Pensa que els e-books mai podran substituir un llibre en suport material i no queden clars els drets de les obres, sí les pèrdues que tindrà el sector, on cada vegada serà més dificultós vendre llibres i on només s’emportaran el gat a l’aigua els autors supervendes i mediàtics sense abans valorar el seu art, tot i que sempre hi haurà fidelitat al format paper. Demostrà així que el seu discurs encara té corda.
Llegint l’Emili, sobretot l’Emili, sempre aprens coses, tant en l’aspecte lingüístic de la llengua com en història de Catalunya, és immens el seu saber i fluïdesa de la seva parla, ressuscita paraules i frases fetes, és el que més li agrada, fins que s’ha acabat de convertir en un revival o millor dit, en un veritable arquitecte de la llengua catalana, si voleu recollir frases fetes, podeu llegir Pa negre, n’hi ha més de cinquanta, un pou de saber!
Finalment, i amb tantes emocions i records en la vetllada literària no vaig poder estar-me que em dediqués la que segons la crítica és el seu parenostre, Pa negre: “Josep Maria: Endavant amb salut, força i il·lusió”, m’escrigué, i li vaig dir: “Moltes gràcies”, mentre pensava –per vergonya-, “Gràcies, Emili, vostè és un mar de saviesa!”. D’un dels ja clàssics de les nostres lletres.
Josep Maria Corretger Olivart
20 de març del 2010
Cerdanyola del Vallès
!!EXERCICI:
-Realitzar una recerca de la seva vida i obra, la podeu resumir i adjuntar a sota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada