Treballem la llengua i literatura catalanes: La narrativa de terror. Adreçat a tothom

Són un tipus d’històries que provoquen en el lector, mitjançant el misteri i el suspens, por, terror, per allò desconegut, incomprès, irresolt. Tot i transmetre una vivència desagradable, és una narrativa que causa atracció en el lector.

Un dels principals autors del gènere és el nord-americà Edgar Allan Poe (1809-1849), que traspassà amb tan sols quaranta anys i amb una mort envoltada de misteri. Conegut pels seus contes de terror i fantasia, en els quals recrea ambients terrorífics i esgarrifosos. Va conrear la poesia, una mica de la novel·la i els relats curts. Alguns d’aquesta tipologia són: La caiguda de la Casa Usher, Enterrament prematur, El gat negre, El misteri de Marie Roget, El cor delator, La màscara de la mort roja, El pou i el pèndol, El barril d’amontillado.

Per un altre costat, una altra de les figures més recurrents de sempre és el vampir, un espectre que actua de nit i que es nodreix de sang humana. El més conegut fou el comte Dràcula, creat a les acaballes del segle XIX per Bram Stoker. En els darrers anys, els vampirs han continuat de moda gràcies a les novel·les de la nord-americana Stephanie Meyer i al món del cinema. D’altres escriptors del gènere coneguts a nivell internacional: Stephen King, William Petter Blatty, Shirley Jackson, Thomas Ligotti, John Ajvide, Horacio Quiroga, Samanta Schweblin, Mariana Enríquez, Ryu Murakami.

Alguns autors:

Bram Stoker

De jove començà a escriure relats de terror. Com que va esdevenir noctàmbul, escrivia sempre per les nits. De jove escrivia crítiques teatrals per a la premsa. Treballà com a assistent de l’actor Henry Irving i va exercir de gerent del Lyceum Theatre de Londres. Gràcies als seus viatges a la ciutat costera de Cruden Bay, trobà inspiració per a la seva gran obra, Dràcula (1897).

Stephanie Meyer

Escriptora i productora de cinema que va crear la saga de llibres que versa sobre el món dels vampirs i que ja abasta cinc novel·les: Crepuscle (2005), Lluna nova (2006), Eclipsi (2007), A trenc d’alba (2008), Sol de mitjanit (2020). És una sèrie de novel·les que ha atrapat a les generacions més joves i que també s’ha traslladat al món del setè art.

Stephen King

Famós per les seves novel·les de terror, ficció sobrenatural, misteri, ciència-ficció, i literatura fantàstica. Ha venut més de cinc-cents milions de llibres arreu del món. La majoria de les seves obres han estat portades a la gran pantalla. Sovint se l’ha acusat d’autor comercial o per emprar un estil poc literari. D’entre la seva llarga carrera sobresurten: Carrie, Cujo, Christine, Misery, It.

Pel que fa en la literatura catalana, trobem autors/es com: Joan Perucho, Manuel de Pedrolo, Josep Maria Francès, Marc Pastor, Irene Solà, Inés Mcpherson, Irene Pujadas, Elisenda Solsona. El col·lectiu Ofèlia Dracs, sota el qual hi havia diversos autors/es edità l’antologia Lovecraft, lovecraft! (1981) que incloïa narracions per aquests autors.

*****

La narrativa de terror busca generar por, angoixa i tensió psicològica en el lector. No es tracta només d'explicar fets lineals, sinó de capgirar la realitat per fer-la perillosa, desconeguda o amenaçadora. Aquestes són les característiques principals que defineixen aquest gènere:

Elements atmosfèrics i espacials

.Espais opressius: Utilitza llocs tancats com soterranis, cases velles o castells enrunats.

.Entorns aïllats: L'acció sol passar a boscos foscos, illes desertes o pobles abandonats.

.Atmosfera densa: La boira, la pluja, la foscor i els sorolls estranys són constants.

.El factor temporal: La nit, la matinada o els eclipsis augmenten la sensació de perill.

Gestió de la ment i els personatges

.Protagonistes vulnerables: Personatges normals que es veuen superats per les circumstàncies de la trama.

.Inestabilitat mental: Obsessions, deliris, paranoies o pèrdua progressiva de la bogeria de l'afectat.

.Aïllament moral: El personatge principal sovint es troba sol i ningú creu els seus avisos.

.L'antagonista amenaçador: Pot ser un monstre físic, un assassí, un esperit o una presència abstracta.

Tècniques narratives i estil

.Ritme calculat: S'utilitza el suspens creixent de forma lenta per retardar el clímax final.

.Detalls sensorials: Descripcions visuals desagradables, olors pudents o sons estridents que impacten el lector.

.Finals oberts: Sovint la història acaba sense resoldre el misteri o suggerint que el mal continua viu.

.Narrador poc fiable: En molts relats en primera persona, el lector dubta de si el que s'explica és real.

Tipus de pors explorades

.Por al desconegut: El perill prové d'allò que la ciència humana no pot explicar.

.Por a la mort: L'amenaça constant de perdre la vida o de patir dolor físic intens.

.Por al canvi físic: La transformació del propi cos, mutacions o la pèrdua del control motor.

[Imatges extretes de: Fundación Mediterráneo,Vikipèdia, Librújula,Quaderns Crema, Casa del Llibre]

[Adaptació: DIVERSOS (2023). Situacions 2. Llengua Catalana i Literatura 2. Vicens Vives, Barcelona]

[Fonts consultades: vikipèdia, IA]

EXERCICIS:

1. Esmenta dos elements que apareguin a les històries de terror i explica’ls.

2. La literatura de terror per què creus que està tan de moda? Raona la teva resposta.

3. Escull un autor del gènere i realitza’n una petita presentació biogràfica.

4. Les històries de terror acostumen a tenir un final tancat? Per què?

5. Quins són els principals ambients que apareixen en les històries de terror?

6. Escriu un petit fragment literari que formi part del gènere de terror. Tingues presents les seves principals característiques.

7. Esmenta personatges que formin part del gènere de terror i que hagin sorgit de la literatura.

8. Llegeix el present fragment d’una narració d’Edgar Allan Poe i comenta’l.

Fou especialment una nit, la setena o vuitena després que havíem deixat Lady Madelina dins el càrcer, que, en retirar-me força tard al llit, vaig experimentar tot el poder d’aquestes sensacions. El son no es volia acostar al meu jaç, mentre les hores anaven caient, caient una per una. M’esforçava a raonar l’agitació nerviosa que em dominava. Basquejava per creure que molta cosa, si no tot allò que sentia, era deguda a la influència contorbadora del malencònic parament de la cambra, de les fosques draperies esfilagarsades que, turmentades pel buf d’un tempesta naixent, vacil·laven d’ací i d’allà sobre els murs, com presa d’un accés, i brogien fatigosament entorn dels ornaments del llit. Però els meus esforços foren inútils. Un indomable tremolor penetrà gradualment tot el meu ésser; i a la llarga l’íncube d’una angoixa sense motiu se’m vingué a asseure damunt mateix del cor. Amb una espiració violenta i un esforç el vaig esbatre lluny de mi; i redreçant-me sobre els coixins i sotjant anguniosament dins la intensa foscor de la cambra, vaig donar orella -no sé per què, si no és que m’hi empenyia un esperit instintiu- a certs sons baixos i indefinits que venien no sé d’on, a llargs intervals, a través de les pauses de la tempesta. Vençut per una sensació intensa d’horror, inexplicable però incomportable em vaig vestir a corre-cuita (perquè sentia que ja no dormiria en tota la nit) i em vaig esforçar, passejant-me d’ací i d’allà ràpidament per la cambra, a aixecar-me del deplorable estat en què havia caigut.

A penes havia fet alguns tombs així, quan un pas lleuger en una escola veïna fixà la meva atenció. Vaig reconèixer tot seguit que era el pas d’Usher. Un instant després, ell tustava gentilment a la meva porta i entrava, amb una llàntia a la mà. La seva fesomia era, com de costum, d’una pal·lidesa cadavèrica, però, a més, hi havia una mena d’hilaritat boja en els seus ulls, una histèria evidentment reprimida en tot el seu capteniment. El seu aire m’esglaià, però qualsevol cosa era preferible a la solitud que jo havia sofert durant tanta estona, i fins vaig acollir la seva presència com un alleujament.

-I vós no ho heu vist? -digué bruscament, després d’haver guaitat fit i en silencia al seu entorn alguns instants-. Vós, doncs, no ho heu vist? Però espereu! Ho veureu!- Tot parlant així, i havent curosament protegit la seva llàntia, es precipità cap a una de les finestres i l’obrí de bat a bat a la tempesta.

La impetuosa fúria de la ratxa que entrà va aixecar-nos gairebé de terra. Era, en veritat, una nit de tempesta paorosament bella, una nit única i estranya en el seu horror i en la seva bellesa. Un terbolí havia probablement congriat la seva força en el nostre veïnatge, perquè hi havia canvis freqüents i violents en la direcció del vent, i l’excessiva densitat dels núvols (tan baixos que pesaven damunt les torrelles del castell) no ens privava d’apreciar la velocitat vivent amb què acudien l’un contra l’altre de tots cantons en comptes de perdre’s cap a la llunyania.

[La caiguda de la Casa Usher, dins POE, Edgar Allan, (2003). Narracions extraordinàries, Quaderns Crema, Barcelona.

9. Aporta el significat de quatre paraules que desconeguis de la narració d’Edgar Allan Poe.

10. Llegeix el present fragment adaptat de la novel·la Dràcula i comenta’l.

Diari de Jonathan Harker

5 de maig

Amb un accent molt peculiar, em va fer passar. Em va allargar la mà. La tenia freda com un mort, però em va estrènyer la meva amb tanta força que em va fer mal.

-Vostè és el comte Dràcula, oi? -li vaig preguntar.

-Sí, benvingut a casa meva- em va dir agafant-me la maleta.

Vaig protestar, però em va dir que els criats dormien i que ell mateix m’havia preparat el sopar. El comte tenia el nas aquilí, celles molt poblades i una boca fina i cruel. Els llavis, però, eren estranyament vermells, i tenia les dents molt blanques i esmolades.

Quan em va oferir un cigar, vaig adonar-me que tenia pèls al palmell de les mans, i les ungles llargues i primes. El seu alè era tan pudent que em vaig marejar. Ell se’n va adonar i es va apartar. Ens vam quedar en silenci una bona estona, sentint udolar els llops. Em va dir que li encantava la música d’aquests animals a la nit. Quan ja es feia de dia, per fi va marxar i jo vaig poder anar a dormir.

8 de maig

Me’n vaig anar a dormir, però no agafava el son. Em vaig llevar i vaig penjar el meu mirallet de mà a la finestra, per afaitar-me. Tot d’una, vaig notar una mà a l’espatlla. I vaig sentir la veu del comte que em deia bon dia. Com és que no el vaig sentir entrar ni el vaig veure reflectit al mirall? Amb el sobresalt, em vaig tallar a la galta. Vaig tornar a mirar dins el mirall. No eren imaginacions meves: la seva imatge no s’hi veia.

Quan el comte em va veure la cara, els ulls li van brillar de ràbia i de sobte em va agafar pel coll. Per casualitat, va fregar amb la mà la creu que jo portava al coll, i l’expressió li va canviar. Llavors, va agafar el meu mirall i el va tirar per la finestra, enrabiat. Quin home tan estrany, vaig pensar mentre esmorzava, tot sol. A ell encara no l’havia vist menjar ni beure.

Després d’esmorzar, vaig explorar el castell. Només hi vaig trobar portes i més portes, totes tancades amb clau. Tret de les finestres sobre el precipici, no hi havia sortides. El castell era una autèntica presó, i jo n’era el presoner!

[STOKER, Bram. (2010). Dràcula, Educaula, Barcelona, adaptació]

11. Stephanie Meyer va escriure la saga Crepuscle. Llegeix aquest fragment d’una de les seves novel·les i realitza’n un resum.

Les tardes eren la pitjor part del dia, per a mi. Des que el meu antic i millor amic, en Jacob Black, l’home llop, havia xerrat que estava anant en moto d’amagat, una traïció que havia ideat per aconseguir que el meu pare no em deixés sortir amb el meu xicot, l’Edward Cullen, el vampir, només em permetien veure l’Edward des de les set fins a dos quarts de deu de la nit, sota la supervisora mirada rondinaire del meu pare.

Li vaig agafar la mà i, quan els seus dits freds van trobar-se amb els meus, vaig sospirar. El seu tacte em duia un alleujament estrany.

-Ei -vaig somriure una mica per compensar-lo d’aquesta rebuda tan freda. Ell va alçar els nostres dits enllaçats per acariciar-me la galta amb el dors de la mà.

-Com ha anat la tarda?

-Lenta.

Em va alçar el canell fins al seu sostre, amb les nostres mans encara unides. Va tancar els ulls mentre em resseguia la pell amb el nas, i va somriure dolçament sense obrir-los. Com havia comentat alguna vegada, gaudint de l’aroma, però sense tastar el vi.

Sabia que l’olor de la meva sang, més dolça per a ell que la de qualsevol altra persona, era realment com si a un alcohòlic se li oferís vi en comptes d’aigua, i li causava un dolor real per la set ardent que li provocava.

[MEYER, Stephanie, (2012). Crepuscle 3. Eclipsi, Alfaguara, Barcelona, adaptació]