Ara
fa deu anys, l’1 de març del 2015 es va apagar la veu d’un dels locutors més
emblemàtics i que tant admirava de les
emissores catalanes, un home de ràdio i nascut per a la ràdio, en Jordi Tardà
amb tan sols seixanta anys i quan celebrava els trenta anys del seu programa el
Tarda Tardà. Amb vuit anys ja començava a comprar discos. Com clamava
ell: “Jo no jugava, jo escoltava música”. L’any 1969 ja exercia de promotor
musical amb catorze anys per Mataró amb Musical Gripau per a Toti Soler i
posant música a les discoteques Hobby i Snoopy. El seu germà Joan Josep que
traspassà amb trenta-cinc anys, en una tarda d’enfadar-se amb en Jordi, el
tancà en una habitació i l’obligà a escoltar discos dels Rolling Stones fins a
avorrir-los. En Jordi Tardà era un entusiasmat del món del rock & roll,
tant és així, que quan estava a punt de treballar pel Banc de Sabadell del qual
el seu pare n’era un dels principals accionistes, va fer un canvi de rumb, i va
començar a treballar a Ràdio Mataró, punxant discos de manera voluntària i a voltar
amb una furgoneta repartint publicitat per Mataró amb una llengua dels Stones a
dalt perquè el seu era la música. Per un problema de salut, a finals dels
setanta, li van donar tres mesos de vida, i ell es va encabotar en demostrar
que el metge s’equivocava, sortosament, va ser així. De jove començà a cercar
els discos que més li encantaven i a organitzar concerts. Als vint-i-un anys
entrà a formar part de la promotora musical Gay & Company (1973), primera
companyia espanyola que portava les principals estrelles de la música rock al
nostre país: The Rolling Stones (1976 i 1982), en el segon, Tardà estava en
tractament d’un càncer limfàtic i va assistir al concert, on Keith Richards
encarat a ell li dedicà Time is on my side al segon concert de Madrid i
el va retornar a la vida; Bob Dylan el 1984 al Mini Estadi, Michael Jackson el
1988, The Police el 1983, Lou Reed el 1976, Patti Smith el 1976, Bob Marley el
1978 i el 1980, Iggy Pop el 1978, Bruce Springsteen el 1981, del qual realitzà
el cartell promocional.
Des de la promotora, primer treballà a les botigues de
la promotora al carrer hospital, encarregat, després es convertí en soci, esdevingué
el cap de premsa i Tardà s’encarregava que portessin als artistes els seus
requeriments i els anava coneixent, així com aconseguint peces de
col·leccionista. Recent casat, estava vint dies fora de casa treballant en
concerts arreu per Espanya. L’any 1983 a Catalunya Ràdio crea el programa Dia
a Dia Rock a Rock, un programa que durant una hora setmanal repassava la
història musical roquera, així com els discos que s’havien editat en aquella
setmana, o d’altres com Inèdits i pirates (1983) o El col·leccionista
(1984). Just un any i pocs mesos després, i de manera simultània al programa
citat inaugura un programa que amb el temps esdevindria longeu, Tarda Tardà,
s’emetia els dissabtes per la tarda de les 16:00 a les 19:00 durant molts anys,
en els darrers anys, de les 22:00 a les 00:00 de la nit, per a reconvertir-se
en un pòdcast en la darrera etapa a Icat FM. Des d’aquest, en Tardà ens portava
primícies musicals d’entre les que recordo, per exemple, l’emissió del Live Aid
des de l’estadi de Wembley de Londres, anunciar la mort imminent d’en Freddie
Mercury, una tarda a l’estudi de gravació amb els Dire Straits, concerts
exclusius de The Rolling Stones, les peces inèdites enregistrades per al disc Anthology
de The Beatles, el disc
il·legal
de Bruce Springsteen Prodigal son, entrevista exclusiva amb Bono d’U2, entre
moltes altres; presentacions de llibres, així com regalava objectes de
col·leccionisme en certs programes a qui s’arribava a l’emissora o telefonava.
Sempre que podia ens portava exclusives, portava enregistraments inèdits i et
feia viure el món del rock en primera perdona, així doncs, si et fascinava un
músic o banda, gràcies a en Jordi, aquesta passió s’incrementava el doble. T’entretenia
i et feia passar bones tardes. També aconseguia salutacions de moltes de les
estrelles del panorama del rock, tanmateix, no totes. A mitjan dels vuitanta hi
havia poques emissores que dediquessin programes al rock a Espanya, calia
cercar emissores estrangeres. Punxava concerts íntegres quan cap cadena
radiofònica ho feia i abans de l’època d’Internet. Des del seu programa ajudava
als joves músics. També col·laborava amb el programa Musical Express
(1980-1983) de Madrid on escrivia els guions del programa, així com també a la
revista Disco Express i Popular 1. Època en què traslladà als The
Police amb un Renault 5 cap a l’estadi per actuar.
Al
cap de poc temps va crear la Fira del disc de col·leccionista de Barcelona el
1985 durant vint edicions, i posteriorment, la de Girona i la de Reus, fins al
2004. També el Bar Rock Tardà amb peces exposaves a principis dels noranta, que
no li va rutllar o el Museu del Rock de Barcelona el 2011-12, de tan sols uns
mesos de recorregut, on s’explicava el rock de manera didàctica i amb algunes
exposicions temporals de la seva col·lecció personal emergida feia quaranta
anys: la sala Beatles, l’espai Rolling Stones com a fixes. Malauradament, hagué
de tancar a causa de l’alt lloguer que pagava el centre comercial de la plaça
de braus de Les Arenes, tres mil euros mensuals. Era el primer museu dedicat al
rock a Europa. El vaig poder visitar un parell de vegades i era fantàstic.
Al
seu sepeli van sonar tres cançons que ell mateix va demanar: You got a
friend de James Taylor, el Vilolai, You can’t always get what you
wanted dels Rolling Stones. Com un dia va dir: “La meva vida no tindria
sentit sense el rock”. Es va acomiadar amb un concert llegendari, Springsteen
al Tower Theatre de Filadèlfia la nit de cap d’any del 1975, darrer concert de
la gira, on ja se l’escoltava amb una veu molt afeblida. També li encantaven en
Todd Rundgren, en Burt Bucharach, en Miles Davies, no tot eren Stones.
Era
un apassionat de Tintín, del qual realitzà una exposició a Barcelona i dirigia
el progra Tintín a la ràdio (2006-2015), als estius a Catalunya Ràdio.
D’entre les seves obres ens llegà: John Lennon, la biografia de un mito
(1987), Paraula de Stone (1985), que relata trobades amb principals
artistes del rock, Diario de un col·leccionista (2002), i la novel·la La
porta de l’infern (2007).
El
7 de juliol del 2016 es realitzà un concert en la seva memòria a la sala Luz de
Gas de Barcelona, on bandes com Sopa de Cabra, Lax’n’ Busto, Carlos Segarra,
els Smoking Stones com a grup d’acompanyament entre d’altres interpretarien
cançons dels seus estimats Rolling Stones en un concert gratuït. Dos anys després, el 2018 la seva
fantàstica col·lecció de peces del rock, moltes de les quals havia adquirit
personalment, es va poder veure a Mataró com a homenatge, però el 2018,
malauradament, la seva esposa Romy Masferrer en veure que la Generalitat de
Catalunya no estava interessada en la col·lecció, tristament, atès que no
disposava d’espai, calia que es conservés bé, i era una exigència, va haver de
posar-la a subhasta per a col·leccionistes dels artistes, tanmateix, anirien a
parar a bones mans, tot i que, s’esfumava de manera definitiva l’oportunitat
d’instaurar definitivament un museu del rock a la ciutat comtal amb peces
úniques i col·leccionades des de feia molt de temps. Si et recomanava un
concert, hi havies d’anar, perquè el seu consell anava a missa. Sempre
recordaré aquella llegendària salutació després d’escolta la falca publicitària
amb la peça dels Stones de fons We love you: “Hola família, bona tarda i
moltes gràcies per escoltar. Benvinguts al Tarda Tardà” o la cloenda, “Adéu
família. Gràcies per escoltar. Paraula de Stone”. Aquell dia va ser malenconiós,
però mai oblidaré tot el que vaig aprendre i saber d’aquest geni de les nostres
ones. Vaig entronitzar per casualitat amb el seu programa cercant música que em
delectés i fins que ens va deixar en vaig ésser un fidel oient, fins i tot,
recordo que m’enfadava quan me’l perdia, de tant que et feia viure allò que
escoltaves, i em va convertir en un cercador de cartells de concerts i revistes
dels músics que m’entusiasmaven. Moltes gràcies per tot Jordi, bon viatge i
allà on estiguis tindràs l’escalf dels astres del rock ja desapareguts i que
tant et meravellaven.
Josep Maria
Corretger Olivart
Març del 2025
[Crèdits
fotogràfics: La Vanguardia, Pinterest, Dirty Rock, El País]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada