El
fet que Àngel Guimerà (1845-1924) tingués gran talent era innegable, ningú ho
discuteix. L’evidència n’era l’èxit de cadascuna de les seves dramatúrgies
tràgiques que s’introduïen en l’ànima de l’espectador: Gal·la placídia (1879), Judit
de Welp (1884), Mar i cel (1888),
Maria Rosa (1894), La filla del mar (1900), La Santa Espina
(1907) en foren algunes que arrelaren en el gran públic, les vivien en la
pròpia pell. Autor prolífic, amb més de quaranta obres de teatre i
representades arreu del món. Això ho captà ben aviat l’Acadèmia Catalana de les
Bones Lletres, que merescudament, proposà l’autor de Santa Cruz de Tenerife com
a candidat del Premi Nobel de Literatura l’any 1905 en un inici de propostes
que no arribaren a prosperar, ara bé, curiosament, si això hagués succeït el
1904, hi hagués hagut l’opció de compartir el premi amb Frederic Mistral, en un
any en què podien ser premiats autors sense Estat.
Guimerà
s’havia instal·lat al carrer Petritxol de Barcelona. José de Echegaray havia
traduït les seves obres al castellà, emperò, aquest darrer per sorpresa de
tothom, fou reconegut amb el Premi Nobel de Literatura, cosa inesperada, atès
què, el complicat és trobar obres d’aquest autor, altrament, gaudia de prestigi
per aquelles terres, al mateix nivell que Guimerà. Podia ésser que haguessin
confós el traductor amb l’autor? Qui sap, podria ésser una hipòtesi, tanmateix,
el traductor, tot i la seva immensa tasca de traslladar l’obra amb el màxim de
fidelitat a una altra llengua, sempre apareix amb lletra petita dins del volum
que estàs llegint, perquè el protagonista és l’autor. Sigui pel motiu que
sigui, i per pressions externes, es va dir que es va fer retirar la candidatura
de Guimerà i l’Acadèmia Sueca va atorgar el premi a José de Echegaray de manera
immerescuda, compartit amb Frederic Mistral. Tot això era fruit d’una llegenda,
d’un equívoc. Encara trobem un tomb de timó en aquesta història, el verídic. Tal
com la gent es pensa, no hi hagué l’any 1904 una candidatura de Guimerà. Això
ho relaten Enric Gallén i Dan Nosell en l’obra Guimerà i el Premi Nobel, història
d’una candidatura (2012). Per tant, hi va haver una confusió. Echegaray va
guanyar el premi sense perjudicar el seu amic. Si això ens havia arribat fins
als nostres dies és perquè l’autor Josep Miracle en realitzar una biografia
sobre Guimerà ho va explanar així. Sí que en canvi és cert, que Karl August
Hagberg, que formava part de l’Institut Nobel de l’Acadèmia Sueca i relatava
informes sobre les candidatures espanyoles i italianes del premi, visités
l’autor al seu domicili, emperò, la visita no es va esdevenir el 1904, com deia
Miracle, sinó el 1913.
El
1905 Carl David Af Wirsen, secretari de l’Acadèmia Sueca i president del comitè
del Premi Nobel convida el president de la Real Acadèmia de les Bones Lletres
de Barcelona a presentar candidatura. Aquests darrers opten per Guimerà, però
la seva proposició arriba tard als terminis que estableix l’acadèmia el 1906 i
es perd una nova ocasió. Finalment, uns mesos més tard, el 1907 s’accepta la
candidatura. Des de Madrid, que no perdien el temps, veien a Guimerà com a una
amenaça perquè era català tot i néixer a les Illes Canàries. D’aquí que la Real
Academia de la Lengua presentà com a candidat a Marcelino Menéndez Pelayo,
historiador i intel·lectual de Santander, i del qual també costa trobar obres a
les llibreteries, però autor destacat pels seus estudis. Ambdós autors
competirien com a opcions al Nobel des d’Espanya. Aquí entra en joc l’Acadèmia
Sueva que veu un absurd aquesta rivalitat i que hi hagi dos candidats des d’un
mateix país i amb diferent llengua.
El 1913 des de la Real Academia de la Lengua es deixa de presentar com a una opció al Nobel Marcelino Menéndez Pelayo, autor molt popular en aquell temps, que a més, havia traspassat als cinquanta-cinc anys a mig maig del 1912, i presenta a Benito Pérez Galdós. Catalunya no defalleix i segueix insistint en presentar a Guimerà com a candidat. Per la seva part, des de l’Acadèmia Sueca s’escriuen informes favorables de tots dos autors sense que la cosa prosperi.
El 1917 i passats tretze anys més des de la primera candidatura presentada de Guimerà al Premi Nobel, es queda sense el guardó per consideracions no literàries: “No ferir l’orgull del sentiment nacional castellà”, així ho expressà l’informe de Haralf Härne, president del comitè Nobel al llibre de Kjell Espmark, El Premio Nobel de Literatura. Cien años con la misión (1988).
D’altra
banda, com deia Alfred Nobel al seu testament: “El premi literari haurà de
concedir-se sense cap prejudici territorial ni polític”, afirmació que mai va
considerar-se en el cas de Guimerà. Per tant, el veredicte que es va emetre des
de l’Acadèmia Sueca feia constar que no es valorava a l’autor per motius
literaris sinó per raons lingüístiques i polítiques. Per tant, l’opció Guimerà
serà descartada una i altra vegada i sempre amb el mateix rerefons, raons
polítiques, desestimant el testament d’Alfred Nobel, mentor del premi que
l’honora.
El
1919 Härne va clama que premiar Guimerà i donar suport a una cultura
minoritària significaria fomentar conflictes interns entre els membres de l’Acadèmia
Sueca. Entre una cosa i una altra, arribem al 1922. La RAE proposa a Jacinto
Benavente i aquest és premiat amb el Nobel de Literatura. Catalunya no abaixa
els braços, i insisteixen de nou amb Àngel Guimerà fins a dos anys més, fins al
1924, any en què mor el dramaturg. Segons l’informe realitzat per l’Acadèmia
Sueca també es glossa que a més de l’aportat en anys anteriors, que era un
autor poc traduït i que d’aquí que no era prou conegut i mereixedor del màxim
guardó de les lletres. Això no era del tot cert, atès que, per exemple, Terra baixa (1897) havia estat traduïda
a tretze llengües europees, ja existeix una traducció a l’alemany el 1903; així
com també una versió cinematogràfica en anglès intitulada: Marta of the
lowlands estrenada el 1914 als Estats Units.
Tenia molt pes el catalanisme guimeranià.
Havia estat el president de la Lliga de Catalunya el 1899; ponent de les Bases
de Manresa, la constitució regional catalana, el 1892; president de l’Ateneu
Barcelonés, en el qual realitzà el discurs inaugural de l’entitat per primera
vegada en català.
Arribem
a l’epíleg. Després de disset candidatures presentades al Premi Nobel de
Literatura, Àngel Guimerà mai obtindria aquest reconeixement del qual n’era
mereixedor i fins a disset vegades hi va optar, d’entre 1907 al 1923, tot per
raons polítiques i sempre cercant els tres peus al gat dels acadèmics ofuscosos
suecs. D’aquí que Televisió de Catalunya en motiu del centenari d’Àngel Guimerà
volgués fer-ne difusió mitjançant el documental Guimerà, el Nobel sense premi (2024) i que va assolir màxima
audiència, perquè l’autor continua essent estimat i les seves obres continuen
representant-se amb èxit. Tanmateix, no fou l’únic, en anys futurs dos autors
més en llengua catalana no podrien aconseguir el guardó: Josep Carner, a l’any
1962, i Salvador Espriu una dècada més tard diverses vegades. Per un altre
costat, també hi hagueren d’altres candidatures però de menys pes: J. V. Foix,
Joan Vinyoli, entre d’altres. La llengua catalana continuava essent una
frontera, un mur, infranquejable pels acadèmics suecs, que només veien aquests
autors coneguts a Catalunya, cercant les mil i una excuses en contra de la
preferència per una lletrat català i si aquests no canvien la seva mirada,
sembla que continuarà així, cap autor/a en llengua catalana serà guardonat amb
el Premi Nobel de Literatura, perquè el conjunt de les seves obres no passen
dels Pirineus, però mai hem de perdre l’esperança, potser i gràcies a la Fira
de Frankfurt, en la qual hi ha molts autors catalans promocionats, algun dia
els membres de l’Acadèmia Sueca facin un cop de cap.
Josep
Maria Corretger Olivart
Gener
del 2025
Webgrafia:
-ROIG,
Pep Antoni, El Nobel que Àngel Guimerà no va guanyar per escriure en català,
Diari Ara, 6 de maig del 2021.
-Escriptors.cat
-Guimerà, el Nobel sense premi,
documental de TV3, 2024.
Crèdits fotogràfics:
IMDB,
escritores.org.
EXERCICIS:
1. Explica per quins motius Àngel Guimerà
no rebé el Premi Nobel de Literatura.
2. Vista la trajectòria del dramaturg,
creus que era mereixedor del guardó? Per què? Raona la teva resposta.
3. En els darrers anys, el Premi Nobel de Literatura
fou atorgat al músic i autor Bob Dylan. Què et va semblar aquesta candidatura?
Per què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada