26
SARA I LAURA
Quan les dues noies es van quedar soles a la cantina van
escoltar atentament els sorolls estridents que els van arribar de la
biblioteca.
-Espero que aquell home no els faci mal.
La Laura la va mirar, il·luminada només per les restes de
la petita foguera i un fanalet que havien trobat a la cuineta.
-No és qualsevol home, Sara. És l’Arasa.
-L’Arasa? El cap d’estudis? Com ho saps?
-Perquè l’he vist com s’amagava a la biblioteca i parlava
pel móvil amb algú. –Va arraulir-se amb l’anorac de la seva companya, encara
amb tremolors-. Amb la Diana ens hem separat. Jo no he pogut saltar la reixa i
he fet la volta per darrere, pel jardinet.
-Amb la neu que cau? Te l’has jugat. Si no t’haguéssim
vist en Riki i jo…
-Sí. Us dec la vida. Gràcies. –Va abraçar-la.
-Com no se t’eixugui la roba hauràs de sortir d’aquí amb
calces i sostenidors.
-No és això el que més m’amoïna…
-L’Arasa no li cau bé a ningú. Què hi fa aquí?
-Res de bo. Però aquest no és el nostre pitjor problema.
La cara de la Laura va deixar-la molt preocupada.
-Al final en Dani tenia raó. Ens expulsaran a tots i a
casa em mataran!
-L’Arasa també haurà de justificar per què ha vingut a
l’institut. L’he vist a través de les finestres de la biblioteca. Ja t’ho he
dit, parlava amb algú pel móvil. Després s’ha tornat a tapar la cara. No va sol
en aquesta història. Ell té totes les Claus. Deu haver entrat per la porta
principal abans que nosaltres. Segur que podria haver marxat, segur que sabia
que rondàvem per l’institut, i en comptes de descubrir-nos s’ha amagat tota
l’estona. Per què? Per espantar-nos?
-I en Hao? Hi pot tenir res a veure?
-Podria ser. Però ell de seguida ens va advertir que no
estàvem sols, i ningú se’l va creure fins que va desaparèixer, i des de llavors
que no en sabem res.
La Sara va abraçar-se per controlar una esgarrifança que
la va fer tremolar sencera.
-Tinc molta por, Laura. A veure si aquest home és un
psicópata i s’ha carregat en Hao i ara ens matarà a nosaltres?!
-L’Arasa no és una bona persona, però no sé si estaria
tan sonat per fer una barbaritat d’aquestes.
-Que
no està sonat? Tu no has vist les gàbies? I com xiulava? Algú que és tan
rebuscat ha d’estar per força malament del cap.
-Quines
gàbies? Qui xiulava? De què em parles?
La
Sara es va adonar que la Laura no estava al corrent de moltes de les coses que
havien viscut els altres.
-Suposo
que l’Arasa ha tret gàbies de la carbonera i les ha deixat escampades. La Diana
se n’ha trobat una al passadís de les aules de primer i en Riki i jo a
l’escenari del teatre. Suposo que perquè les veiéssim, xiulava. És clar, ara
tot té sentit. L’Arasa ha volgut que ens caguéssim de por. Doncs ho ha
aconseguit!
La
Laura va restar immòbil sense dir res, com si la descongelació l’hagués
convertit en una pedra que amb prou feines respirava.
-Ah,
i a la gàbia he trobat això! –Va mostrar-li la mà amb l’anell-. A dins hi posa
Maria, però no sabem qui és. La Sara es va adonar que amb cada detall que
explicava horroritzava una mica més la seva companya.
-Laura,
digues alguna cosa. –Va tocar-la perquè reaccionés-. Si els nois triguen,
haurem d’anar-hi nosaltres. Abans hem trucat a la policia però... les línies...
-On
és la Diana? –De cop i volta va mirar-la esverada-. Necessito parlar amb ella.
És molt important.
La
Sara va fer cara de pomes agres.
-Els
nois l’han anat a buscar. –Va comprovar que ningú entrés per la porta de la
cantina-. Per què és tan important que parlis amb ella? Quan coneguis millor et
decebrà, la veritat. O és que us agradeu? Perquè ella és una mica així. Ja ha
trobat l’excusa perquè li toquis el cul?
-Com?
-La Laura es va mostrar confosa.
-Per
què et penses que vam deixar de ser amigues?
Millor
que no li tinguis gaires confiances. És una tia molt rara. Perquè li facin cas
és capaç d’inventar-se les històries més estranyes del món. Ja et dic jo que té
un problema.
La
Laura va intentar no desviar-se de la seva intenció, tot i que les explicacions
de la Sara la van neguitejar.
-Temo
que tots tenim un problema molt gros.
-Quin
problema, Laura?
-Primer
he de parlar amb la Diana. He de comentar-li una cosa, en privat.
-Ah,
molt bé! -La Sara es va empipar-. Ara resulta que teniu secretets...
-Després
us ho explicaré a tots. Ho juro. -Va agafar-la per l’espatlla-. Però abans que
ens agafi un atac de pànic he d’aclarir uns detalls que només la Diana em pot
resoldre. Amb una mica de sort només seran imaginacions meves.
[Fragment
extret de: GUAL, Xavier, (2021), “Atrapats”, Fanbooks, Barcelona]
(Fotografia
de: Istock)
EXERCICIS:
1.
L’Arasa porta alguna cosa de cap... què pot ser?
2.
Per què els alumnes sospiten d’ell?
3.
En Hao era necessari per al curtmetratge? Per què?
4.
Va ser l’Arasa realment qui va posar les gàbies?
5.
Quina estratègia empra l’Arasa?
6.
Necessiten màrfegues. Què són i per a què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada