23
SEGUIU EL RASTRE
En Sergi, en Dani i la Diana van sortir un instant al
pati central i quan es van adonar de la quantitat de neu que queia i com patien
les branques dels arbres que encara no s’havien esqueixat, van decidir que
farien el camí més llarg però també el més segur. Per això van tornar al
vestíbul i van caminar sense aturar-se pel passadís dels laboratoris fins al
fons de tot. Allí van comprovar que la porta que duia als camerinos estava
tancada de cop. Van entrar, i en Dani, mogut per una força interior, de seguida
va haver de fer quatre gañotes monstruoses davant del mirall. Després va seure
en una de les cadires giratòries i es va donar impuls per donar voltes com una
baldufa. Quan la Diana li va exigir que deixés de fer l’idiota, que no estaven
per perdre el temps, en Sergi es va veure davant del mirall i es va sentir
culpable.
-Nois, em sap molt de greu això que ens passa. És culpa
meva. Us he embolicat en aquest merder i vosaltres m’heu seguit.
-En realitat la idea era bona. I molt emocionant. Per això hem vingut tots, no?
-És veritat. Tots tenim un motiu per haver-nos apuntat en
aquesta bogeria. –La Diana va somriure-. Però, sí, val més que acabi bé o no
tornaràs a filmar res en la teva desgraciada vida.
El contrast de tendresa i crueltat gaireb´çe en la
mateixa frase va deixar els dos nois garratibats.
-Ara val més que ens reunim a la cantina i planifiquem
junts com marxarem d’aquí. Temo que la nevada i l’home que ronda per aquí no
ens ho posaran fácil.
Encara que en Dani va tenir la temptació d’emprovar-se
alguna perruca del vestidor, al final va seguir els companys fins a l’escenari
del teatre. A dins, la foscor era tan absoluta que van necesitar les llanternes
dels mòbils per fer-se camí.
-Aquí é son en Riki i la Sara han trobat una altra gàbia?
La Diana va afirmar amb el cap.
-Ei, recordeu que l’any passat vaig quedar tercer en el
concurs de talents? –En Dani es va enfocar la cara com si expliqués una
història de por-. El meu concert de pets amb les aixelles va causar furor!
-Oh, sí, és un record que no podré oblidar mai… -es va
burlar la Diana.
-A mi m’hauria agradat projectar aquí el curtmetratge per
a tot l’institut. Potser la directora s’hi hauria animat. Quan vol és amable.
-Qui, Sergi? La Sergent de ferro és amable?
-Més que el cap d’estudis, segur.
Tots tres van donar per òbvia l’afirmació i es van
afanyar a deixar l’escenari enrere. Van dubtar si sortir del teatre per la sala
d’assajos, però com que la van trobar tancada van optar per la porta lateral
que donava directament a la rampa que connectava la biblioteca, la cantina i
els patis del darrere. La Diana va obrir lentament aquella porta i va tafanejar
l’exterior. Tot i que ja era negra nit, encara s’hi podien distingir mínimament
els espais.
-Perfecte, nois, ara ens toca sortir d’aquí i anar
directament a la cantina. Si tot ha anat bé, ens hi esperen la Sara, en Riki i
potser la Laura.
De cop i volta la Diana va pensar en la Laura i va tenir
un pressentiment terrible que els altres van notar-li a la cara.
-Estàs bé?
Ella va trigar a respondre i va fer un sí de
circumstàncies. Va girar el cap i va comprovar les marques a la neu. Aquelles
petjades eren d’ella mateixa i també d’aquell home corpulent que havia vist
entrar al passadís que donava al taller i a la biblioteca.
-M’espereu un moment aquí? O
si ho preferiu, aneu vosaltres primer a la cantina? Jo abans vull comprovar una
cosa.
Els
dos nois van acovardir-se i van triar seguir amagats al teatre.
-Jo
vigilaré que no vingui ningú...
Les
darreres paraules d’en Dani no les va sentir, la Diana, que de seguida va
baixar per la rampa fins al pati central. Hi va treure el cap i amb el mòbil va
il·luminar la reixa que l’havia separat de la Laura feina ja una bona estona.
Va acostar-s’hi una mica més i fins i tot va trepitjar la neu. La cortina de
flocs que queia feia molt difícil identificar si la Laura rondava per allà. No
es va atrevir a cridar-la i va preferir tornar sota cobert. El seu
pressentiment era que la Laura estava en perill i que necessitava ajuda. Va
avançar sigil·losament per la paret que donava al passadís de la biblioteca.
Des d’allí va identificar dos caps que sobresortien de la porta del teatre del
teatre; eren el d’en Sergi i el d’en Dani, que tafanejaven els seus moviments.
Amb la mà els va indicar que s’amaguessin millor o els descobririen. Quan la
Diana va decidir marxar directament a la cantina es va adonar que, tancat al
passadís, hi havia aquell gat negre que els havia seguit des de l’altre
edifici. La Diana s’hi va acostar i va veure que jugava amb alguna cosa a la
boca. Es va ajupir i va mirar-lo de més a prop a través del vidre.
--Ei,
hola. Què hi fas aquí? Has caçat un ratolí?
Tot
i que el gat girava la cara quan l’enlluernava, la Diana va poder identificar
l’objecte quan el va deixar a terra per jugar amb les potes.
-D’on
ho has tret, això?
Li
va semblar que era el pendrive d’en
Hao.
-Lladregot,
on ho has trobat?
El
gat remenava aquell llapis de memòria com si fos la seva presa, divertit i
abstret de tot el que estava passant en aquell institut. La Diana va buscar en
els seus pressentiments si en Hao podia estar a prop, però no ho va veure clar.
Tot i així va considerar que seria important recuperar aquell objecte i amb
molta cautela va obrir la porta. El gat, però, en comptes d’apropar-se a la
Diana va sortir corrent fins a l’entrada de la biblioteca.
-Ei,
no m’ho pots fer, això...
La
Diana va atrevir-se a entrar en el petit passadís que donava a la biblioteca i
a la sala d’informàtica. Temia que aquell home que havia vist encara estigués
amagat per allà. Mentre aguditzava tots els sentits, el gat va compartir la
seva joguina amb ella i l’hi va deixar als peus. La Diana es va ajupir i ho va
agafar. Li va semblar que, efectivament, era el pendrive que en Hao havia utilitzat per projectar a l’ordinador el
símbol de la Santacruz. Se’l va guardar a la butxaca, amb el llapis mossegat
que havia trobat dins la gàbia, i va amanyagar el gat en senyal d’agraïment.
Quan estava a punt de fer mitja volta va sentir una veu gruixuda, d’home que
semblava que discutia amb alguna altra persona. S’ho va pensar dues vegades
abans no es va acostar sigil·losament pel passadís fins a la porta de la
biblioteca. El gat va seguir refregant-se-li a les cames, feliç de la vida, com
si no existís el perill, mentre ella intentava entendre alguna paraula del que
deia la veu. Només en va captar el to. Aquell home semblava clarament enfadat.
Durant una estona no va sentir cap altra veu que li oferís rèplica, tot i que
va dubtar que parlés sol.
[Fragment
extret de: GUAL, Xavier, (2021), “Atrapats”, Fanbooks, Barcelona]
(Fotografia de:
aquibergueda.cat)
EXERCICIS:
1. A què fa referència el títol del capítol?
2. La Diana té un pressentiment, però… sobre què i per què?
3. Qui és la dama de ferro i per què l’anomenen així?
4. La Diana decideix entrar al passadís de la biblioteca i a la sala
d’informàtica, amb quina finalitat?
5. Apareix el pendrive d’en Hao,
però qui el porta? Com s’ho ha fet per a trobar-lo?
6. S’escolta soroll al passadís, algú parla. Un lladre? El director del
centre?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada