Treballem la llengua i literatura catalanes: A la recerca del rock en català: Sau. Adreçat a tothom

En Pep Sala i en Carles Sabater van donar origen una de les bandes més importants del panorama rock en català. Els seus inicis ens porten al maig del 1986, quan tots dos van coincidir a l’escola de música del carrer de la Fusina de Vic per a l’enregistrament d’un capítol pilot d’una sèrie per a TV3. Allí, en Carles que presentava el programa havia d’entrevistar en Pep. Posteriorment van quedar per a parlar sobre els seus gustos musicals en un bar fins a altes hores de la matinada. En Pep li comentà que cantava com a amateur i li ballava pel cap la idea de formar un grup a Catalunya. Les cendres de la banda les trobem a La mujer pianista, grup efímer, perquè en Carles actuava en teatre i d’altres músics van anar a El Último de la Fila. Tots dos es trobaven els caps de setmana a Vic, on vivia en Pep, allí hi havia un estudi de gravació i no paraven d’enregistrar cançons que els agradaven i d’altres que en Pep componia. A les trobades s’hi va afegir en Joan Capdevila, tots junts composarien les lletres del futur grup. Aviat, s’incorporà el bateria Carles Oliver. Gravarien la primera maqueta que contindria quatre peces: “Sense estil”, “Com la primera nit”, “Viure sense tu”, “No puc més”. Cercaven un lloc on assajar. Temps en què s’incorporà el baixista Pep Sánchez. Trobaren una caseta al costat d’una casa de colònies. Les Tallades, a la Vall de Sau. S’hi desplaçaren el 27 de març del 1987. Els caps de setmana eren molt intensos. A partir d’allí la cosa no s’aturaria. El 25 d’abril del mateix any van presentar la primera maqueta a Les Tallades davant de vint amics, parents i coneguts improvisant un equip de so en un menjador. En la trobada hi havia Ramon Altimir, un teclista i amic d’en Pep que seria el darrer fitxatge per a la banda. El 31 d’octubre actuarien encara sense nom oficial. Era en una festa de la castanyada per a uns pocs amics que acabà reunint dues-centes persones. Tocaren sis cançons i provaren com funcionaven. La gent es referia a ells com “Els de Sau”, i d’aquí sorgí el nom. Gerry Duffy començà a col·laborar amb el grup.

Amb tan sols set dies van aconseguir enregistrar el primer disc “No puc deixar de fumar” (1987), publicat per Audiovisuals de Sarrià, però poca gent el coneixia. D’aquí que en Pep i en Carles l’anomenaven “el disc pirata”. El single “Sense estil” va anar a parar a en Miquel Calzada, “Mikimoto”, que la va fer sonar en l’especial de Cap d’Any de Catalunya Ràdio de l’any 1988. La cançó va rebre bones crítiques i fins i tot, el Premi Èxits d’Or Catalans. Sau debutaria oficialment en la “Festa del millor esportista osonenc” l’11 de març del 1988, a la sala Roc 34 de Vic. La falta de promoció discogràfica passava factura al club. Així que van decidir visitar algunes emissores radiofòniques. Sorgiren dubtes per abandonar el projecte de grup musical. En Carles realitzava una obra de teatre i li demanaren una cançó, escrigué “Qüestió de Knack”, i fou un èxit. En un cap de setmana a Andorra en una tenda de campanya, en Carles Sabater, Pep Sala i Joan Capdevila van escriure “Només ho faig per tu”, i finalitzaren “No he nascut per militar”. Formarien part del segon disc, “Per la porta de servei” (1988). El grup fou contractat per actuar a Barcelona, també aparegué al programa Directe de TV2, però trencà relacions amb la discogràfica Audiovisuals de Sarrià. Contactaren amb Picap. En Carles Oliver hagué d’anar a realitzar el servei militar i el substituí a la bateria Joan Molina. Gràcies a la difusió per les emissores radiofòniques, la música de Sau va arrelar en els més joves. Començaven a sortir els concerts i s’havia creat el moviment “Rock català”. El tema “No he nascut per militar” esdevé un himne antibèl·lic. Reben el premi Èxits d’Or les primeres cançons amb “Només ho faig per tu” i “Records d’Irlanda”. Gràcies a què les ràdios posessin molt “Només ho faig per tu” i “No he nascut per militar”, la discogràfica va apostar fort en el tercer disc, enregistrat entre Barcelona i Londres, i gràcies al patrocini d’amics. En aquesta segona ciutat escrigueren “És inútil continuar” i “Foc al cos”. Quim Benítez es converteix en el nou bateria.

Aparegué el nou disc, “Quina nit” (1990), ple de referències cinematogràfiques. Dins d’aquest àlbum hi havia les emblemàtiques “Boig per tu”, “Perestroika”, “Envia’m un àngel” o “És inútil continuar”. Aquesta darrera va ésser una de les peces que més sonava a les discoteques aquell any. L’acompanyà un vídeo enregistrat a Londres, Santo Domingo i Nova York. El disc va vendre més de cent mil còpies i va rebre diferents premis: “Disc Català de l’Any”, de Ràdio Nacional d’Espanya; “L’Èxits d’Or”, el “Premi Nacional de Música”, de la Generalitat de Catalunya; o el premi “Grup Català de l’Any”. Van encetar una gira entre juny del 1990 i setembre del 1991. Un total de cent quaranta-cinc concerts arreu del territori català. A Barcelona, al Sot del migdia, van actuar davant de cent mil persones compartint cartell amb Los Manolos i Psychodelic Furs. Gràcies al concert al Palau Sant Jordi amb Sopa de Cabra, Sangtraït i Els Pets, són contractats per la multinacional EMI-Odeon per a l’enregistrament de tres discs. El grup fins ara funcionava com a una colla d’amics, emperò, ha de professionalitzar-se i signen amb BM management. Després d’un concert a la sala Xino-Xano de Tremp, Pep Sala i Carles Sabater, juntament amb Luz Casal, adapten “Boig per tu” al castellà. Sau estava en el moment més àlgid de la seva carrera. Per a l’enregistrament del següent disc, a Vilanova de Sau, instal·laren un estudi de gravació de darrera generació en un tràiler de nou metres, dissenyat per Pedri González, el seu tècnic de so dels concerts. S’allotjaren músics i equip tècnic durant cinc setmanes a l’Hostal La Riba fins que finalitzaren el disc.

A finals de gener del 1992 apareixeria un elapé doble, amb vint-i-una cançons, “El més gran dels pecadors”, i sota la producció de Phil Manzanera, de Roxy Music. Arribà a la posició onze de la llista de venda de discos i es mantingué amb bones vendes durant dos mesos. Vengué cinquanta mil còpies i aconseguí un disc d’or i el premi “Èxits d’Or”. Editaren dos videoclips, “El tren de mitjanit” i “Tu encens el meu foc”. Encetaren una gira de vuitanta concerts a Sa Pobla, Mallorca. Incorporaren a la formació Gerry Duffy a la percussió i Jordi Mena a la guitarra. Any en què actuaren a la plaça de toros La Monumental de Barcelona, amb convidats de luxe com Robbie Robertson de The Band, Phil Manzanera de Roxy Music, Luz Casal i Los Rebeldes. Setze mil ànimes assistiren al concert. Mai un únic grup de en català havia aplegat tanta gent. Es va enregistrar per al que seria el primer directe de Sau: “Concert de mitjanit” (1993). La versió “Es por ti”, de Luz Casal va ésser la cançó més radiada a l’Estat espanyol l’any de les olimpíades. L’any 1993 el grup es pren les coses en calma, realitza una petita gira pel País Valencià i les Illes Balears, també actua en dos concerts multitudinaris: el de quinze anys d’Amnistia Internacional al Palau d’Esports de Barcelona, i el Concert contra la SIDA, al Palau Sant Jordi. L’enregistrament del nou disc va durar sis setmanes. “Junts de nou per primer cop” (1994) a arribar a la posició número onze de la llista de vendes. S’hi mantingué sis setmanes. Van realitzar un gira de seixanta concerts arreu dels Països Catalans. La revista Enderrock els va premiar com el millor grup i el millor directe.

Esdevenen part de la banda sonora de TV3 amb la cançó “El teu estiu”, peça que s’inclouria al calaix de sastre: “Cançons perdudes, rareses i remescles 1986-1995” (1995) i per la qual van rebre el Premi Sputnik’94 per votació popular. El fet de cantar i únicament actuar per terres catalanes va generar un trencament amb la discogràfica EMI. El 1995 Sau va decidir efectuar una gira per vint-i-cinc teatres catalans i amb un tom és acústic, fet inusual per a la una banda de rock. La peça “Això es pot salvar” va emprar-se en una campanya publicitària de caire ecologista per a fer prendre consciència dels incendis forestals i amb la participació d’en Pep i en Carles, fet que van portar a Sau a guanyar el Premi Impacte Social al millor grup de rock en català. Reberen el Premi Prudenci Bertrana per la cançó “Al teu costat”. Sau va enregistrà el disc “Set” (1996) amb la multinacional RCA-Ariola. La producció no va acabar de rutllar. El disc va passar amb més pena que glòria a pesar de contenir meravelloses cançons com “Res semblant a res” i “L’onze de setembre”. La gira els portà durant quaranta concerts arreu dels Països Catalans, a més d’actuar a Luxemburg, Saarlouis, Nüremberg. S’estrena el film “Laia, regal d’aniversari”, per al qual composaren “Laia”. Veu la llum “Bàsic” (1996), editat en el seu retorn a Picap, un disc en format desendollat i que contenia algunes peces inèdites com “Cançó de Nadal”. El disc es va vendre molt bé. El concert de fi de gira fou el 21 de desembre al Palau d’Esports de Barcelona amb Joan Manuel Serrat i la retransmissió per Televisió de Catalunya davant de sis mil cinc-cents assistents. El 1997 es prengueren les coses de manera sabàtica. En Carles triomfava al teatre amb el musical “Els pirates”, de Dagoll Dagom i en Pep editava un doble disc amb La Banda del Bar. El mes de juny Sau decideix actuar per Europa per a guanyar-se el públic, fet que els encoratjava, sobretot van actuar en ciutats alemanyes, Luxemburg i Brussel·les. Construeixen el seu primer estudi d’enregistrament.

El disc “Amb la lluna a l’esquena” (1998), s’editarà al segell Blanco & Negro, sota el nom de Fanàtic. Destacaven cançons com “Ja no hi ha trapezistes”, “Vida moderna”, “Voler, poder”. La gira únicament tindria vint concerts. Per a commemorar els dotze anys de la banda, van decidir sortir amb la gira “XII”, el 1999, i amb tan sols una trentena de concerts. El tret inicial seria el 12 de febrer a Vilafranca del Penedès davant de sis-centes persones. El concert fou molt intens. En finalitzar el concert de dues hores, a tres quarts de dues de la matinada, al cap de quatre minuts en Carles no es trobà bé, es desmaià i morí d’insuficiència cardiorespiratòria amb tan sols trenta-sis anys. Quatre dies més tard, el seu company, Pep Sala, en roda de premsa anunciava la fi de Sau. Les cendres de Carles Sabater reposen des d’aleshores a Llansà, població de la Costa Brava amb la qual tenia un estret vincle.

El 27 d’abril del mateix any es realitzava el concert d’homenatge a en Carles Sabater amb una sèrie d’amics com en Carlos Segarra, la Companyia Elèctrica Dharma, Lluís Llach, Marina Rossell, Lax’n’busto, Sopa de Cabra, Adrià Puntí, Luz, Sangtraït, entre d’altres, davant de vint mil persones entre el públic i que s’edità posteriorment en disc. Dos anys més tard es publicà el compilatori magnífic i triple “Un grapat de cançons per si mai et fan falta 1986-1999” (2001) que preservava el llegat de Sau. El 2012 es publica el llibre i disc compacte “Sau- 25 anys. Concert al Palau d’Esports BCN 21-12-1996”, amb La Vanguardia. L’any 2017 i per casualitat, Pep Sala va trobar unes gravacions en directe amb molta qualitat, i finalment, decidí compartir-les amb els seguidors de la banda, s’intitulava “Una nit al teatre”, per celebrar els trenta anys de la desapareguda formació. El 2021 Pep Sala i Joan Capdevila publiquen el llibre “Sau. Quina nit. El disc que va canviar les nostres vides”, on repassen les vivències i curiositats a l’entorn de l’àlbum que va donar a conèixer el grup. Sau va instigar el fenomen dels fans a les terres catalanes, cosa que també els va fer ser qüestionats per alguns crítics musicals, que no ho veien amb bons ulls. Carles Sabater i Pep Sala van formar un tàndem amb molta química, plegats van crear una fórmula que no tenia fi. Carles Sabater va ser un músic irrepetible i les seves cançons eternes.