Treballem la llengua i literatura catalanes: "Scaramouche": el nou musical de Dagoll Dagom. Adreçat a tothom

«Scaramouche» és el nou musical sorgit de la factoria de Dagoll Dagom. Ha estat un musical molt pensat i treballat per escenificar després del ja mític «Marc i cel». Qui vagi a veure’l in situ, ho podrà verificar: grans decorats imitant els antics palaus de l’època, cases amb petites plataformes que permeten moure a Scaramouche amb més agilitat i similars. Tot molt ben cuidat, fins al mínim detall i plasmat amb perfecció, tanta, que els decorats semblen reals, i sinó, fixeu-vos amb les parets del palau. A més, de tot això, cal sumar la magnífica i entretinguda interpretació dels personatges, que han hagut d’exercitar-se com uns bons professionals de l’esgrima i del cant. Visualitzar l’obra ha estat un fet grandiloqüent, excel·lent, ple de divertiment, de les accions i reaccions de l’emperador i de l’espadatxí Scaramouche. Aquest darrer es mou per l’escenari com si fos una serp, una espècie de joglar, ara defuig el seu antagonista deixant-se baixar per una plataforma de la planta d’una casa, o d’alguna altra manera, i sempre acompanyant-se d’alguns diàlegs que cerquen la comèdia.

L’acció de la trama se situa l’any 1789, en el primer any dels deu que durà la Revolució Francesa. El marquès de l’Echalonne practica esgrima i els revolucionaris, via Louis es burlen d’ell fent-li arribar una escarapel·la (insígnia en forma de disc que es posava a la part més visible del capell) i el desafien. Els pares d’Olympia deuen mil lluïsos al marquès i aquests li lliuraran la filla per tal que s’hi casi i així sufragar els deutes. El marquès exhibeix Olympia com si fos un trofeu, però ella no el desitja, el seu matrimoni només serà un document. Mentrestant, condemnen a mort un camperol per matar un faisà. Louis explana a Olympia que va ser separat del seu germà bessó en néixer i empresonaren el seu pare, Dégeon, filòsof del poble. Mai més en va saber res. Louis i Olympia estan enamorats. El país segueix en la misèria. Mentre el marquès de l’Echalonne rep la notícia que qui ha mort turmentat no ha estat el camperol, sinó el guardabosc. Li fan arribar la nova que per obra de Scaramouche, el guardabosc ha estat alliberat i intercanviat per un membre de la cort. En saber-ho, el marquès esclata d’enuig i posa preu al cap de Scaramouche després de rebre dos atacs en un dia, cinquanta lluïsos d’or. El marquès es pregunta qui és Scaramouche, el personatge de la Commedia dell’arte, reencarnat en un personatge de carn i ossos que defensa el poble. Els mateixos personatges de la comèdia de l’art: Brighella, Zanni, Colombina, Puccinella entre d’altres, prenen el protagonisme parlant de la màscara i del seu paper dins de l’obra. Convé que ens aturem un moment a la comèdia de l’art per entendre millor l’obra.

La Commedia dell’arte o comèdia de l’art italiana era un tipus de teatre popular que nasqué a mitjan del segle XVI a Itàlia i que es conservà fins a principis del segle XIX. Es caracteritzava per emprar elements del teatre literari del Renaixement italià i el mesclava amb tradicions carnavalesques: màscares, vestuari, així com també, recursos mímics i petites habilitats acrobàtiques. Aquestes obres tenien un argument molt senzill i acostumaven a relatar aventures i vivències de parelles d’enamorats davant de l’oposició familiar. Les intrigues, mims i acrobàcies corrien a càrrec dels «zanni» (criats), representats per personatges com els arlequins, la seva xicota Colombina, l’astut Brighella, el maldestre Polichinela o el rústic Truffaldino. Alguns d’aquests personatges apareixen representats a «Scaramouche», distraient el públic amb alegria i bromes contínues, per donar més joc a la trama que en aquell moment es manté en espera. La comèdia de l’art (Commedia dell’arte) fou emprada per autors clàssics com Shakespeare, Lope de Vega, Molière, entre d’altres. Aquest gènere teatral desaparegué al segle XIX, emperò tingué una mica més de continuïtat amb la pantomina, una espècie de teatre de mim, on els actors i actrius no s’expressaven mitjançant paraules, sinó fent gestos i moviments de la cara i el cos. També el podem trobar en el melodrama d’estereotips i els pallassos.

L’obra segueix amb una noia de tretze anys que és venuda pel seu propietari a un capellà per tal que l’eduqui i aquest pretén aprofitar-se d’ella sexualment, tanmateix, per sort, Scaramouche la deslliura del mal. Temps en què les dones pateixen un destí fatal: dedicar-se a tenir fills, a ésser monges o a exercir de dona pública.

El poble de França pateix gana i és castigat per una noblesa ferma que actua de manera autoritària i injusta. Mentre el marquès s’atipa al seu palau, d’altres moren de fam. Us sona d’alguna cosa la cançó? Els ciutadans del poble comencen a instigar un inici de revolta. El musical «Scaramouche» focalitza la trama en la història dels dos germans bessons separats des de ben petits: René i Louis. El René és un jove amb talent que viu en una companyia de teatre de comèdia de l’art, i a la vegada és amant de Camila, una jove actriu, molt atractiva i sensible. Per un altre costat, apareix Louis, que ha estat adoptat pel Marquès de l’Echalonne, s’encarrega de la biblioteca del palau i està enamorat d’Olympia, que de fet és la promesa del marquès, dona fascinada pels llibres. Personatge que sempre defensa els drets de la dona, inspirat en Olympe de Gouges.

És a París on confluiran els nostres protagonistes. Olympia es casarà a Versalles amb el marquès, així els seus pares pagaran els deutes amb ell; René actuarà amb la seva companyia teatral i en darrera instància, el poble aconseguirà la llibertat, la igualtat i la fraternitat, lema de la Revolució francesa, desitjada quan es faci amb la Bastilla. Dins d’aquest context, apareixerà Scaramouche, una mena d’Anonymous, personatge emmascarat que lluitarà en favor del poble, desafiarà el marquès i s’enfrontarà als aristòcrates.

Camila, actriu de la companyia de comèdia teatral vol treure suc del marquès i així li faciliti el seu camí a la fama i actuació en un gran teatre, al Petit Palais, però el marquès pretén fer-se amb els seus favors. Scaramouche l’allibera i desperta el còlera del marquès. En una de les escenes més divertides gràcies als efectes sonors. El marquès combat a espases amb Scaramouche, el fereix i li treu la màscara, es pensa que és en Louis i és traït, quan de fet, és el seu germà bessó René. Scaramouche després d’ésser ferit pel marquès, s’amaga dins d’una companyia de comèdia teatral. Aquests darrers, durant segles havien estat enterrats fora dels cementiris amb els que se suïcidaven. No eren considerats d’església. La noia de tretze anys explica a Camila perquè René (Louis) ja no l’estima, de fet, és el seu germà bessó, cosa que no sap.

Camila veu que Louis i Olympia estan enamorats. Els germans René i Louis es troben en la tragèdia. René està ferit de mort pel marquès i clama venjança al seu germà bessó, que a més ha de preservar el secret de qui era Scaramouche. Finalment, René mor i Louis rep l’herència de la màscara. Scaramouche i el seu mestre d’esgrima planegen un assalt per alliberar Olympia del casament.

El segon acte s’inicia amb l’ultimàtum que llança el marquès d’Echalonne sobre Olympia, que res impedirà l’enllaç, a més de deixar-la sense els llibres de la biblioteca que li han aixafat el cap. Posteriorment, la futura parella assisteixen al teatre a la representació d’una obra teatral supervisada pel marquès abans del seu casament amb Olympia a Versalles, però aquesta representació és aturada per Scaramouche, l’home emmascarat. Aquest confessa el secret al seu pare Dégeon. El marquès és vençut i empresonat. El poble aconsegueix la somiada llibertat.

La gènesi de l’obra rau en la insistència d’Albert Guinovart, pianista i compositor que era un apassionat pels films i novel·les de capa i espasa, així que convencé a Anna Rosa Cisquella i a Joan Lluís Bozzo, ànimes de la companyia Dagoll Dagom per continuar amb l’obra que havia d’agafar el relleu de l’exitós «Mar i Cel», dramatització que ha tingut un milió i mig d’espectadors al llarg de les seves quatre temporades al llarg de 26 anys. «Scaramouche» és una obra que s’inspira com hem explanat en la Commedia dell’arte, però també en la comèdia dels errors de William Shakespeare. Ara, tot s’amaga sota el poder de la màscara, com passa als nostres dies amb l’Anonymous.

La principal missió que té el nostre protagonista, Scaramouche, és restituir les petites empreses que porta a terme l’emperador, com per exemple, forçar a una noia de la cort a casar-se amb ell quan realment no l’estima i a donar suport als desvalguts, una mena de precedent de superheroi. Emperò, qui és realment Scaramouche i d’on prové?

El nom deriva del francès, però el terme originari dimana de l’italià Scaramuccia. Scaramouche és un personatge de ficció que ha estat sorgit de la Commedia dell’arte. El significat del mot vol dir ‘petita i ràpida lluita’. S’inspira en el capità, «il capitano», que en castellà seria «el capità Matamoros» de la comèdia de l’art, d’aquí que vesteixi tot negre, atès que, que aquest era el color de l’uniforme de palau dels espanyols que estaven a Nàpols.

Rafael Sabatini (1875-1950) escrigué la novel·la «Scaramouche» (1921), obra que marcà la seva carrera com a escriptor. D’aquí que al seu epitafi hi podem trobar la primera frase que apareix en la coneguda novel·la: «Va néixer amb el talent de fer riure i comprenent que el món estava boig».

Una de les frases més interessants sorgides d’un personatge de l’obra i que resumeix el que patia el poble durant la Revolució Francesa, que a la vegada, no trobava solució a les dificultats viscudes és:

«Els que estem a baix sempre serem esclaus. Val més que ens hi anem acostumant».

Així és «Scaramouche», una obra fascinant al llarg de dues hores i vint-i-dos minuts, on s’entrellacen petits diàlegs cantats que no carreguen gens ni mica, sinó que n’exalcen l’obra i són senzills de seguir. Un dramatització on sobresurt l’habilitat dels tramoistes en cada canvi d’escena, que es produeix a l’instant, amb imminència, determinada per la gràcia dels personatges, així com també s’enalteix el treball de l’orquestra que ratlla l’excel·lència. «Scaramouche» és la nova meravella de la companyia Dagoll Dagom, la nova joia, una producció ben encertada, magnificent, una representació apta per a tots els públics i on passareu una abellidora estona. Per Scaramouche!

Josep Maria Corretger Olivart

Gener del 2018

(Crèdits fotogràfics: Dagoll Dagom)

Fitxa teatral:

Any: 2016

Llibret i direcció: Joan Lluís Bozzo

Lletres i cançons: Joan Lluís Bozzo, David Pintó i Joan Vives

Repartiment: Toni Viñals, Ana San Martín, Mireia Mambo, Ivan Labanda, Jordi Coromina, Clara Moraleda, Albert Mora, Frank Capdet, Pitu Manubens, Anna Alborch, Josep Ferrer, Jan Forrellat, Eduard Mauri, Lucía Torres, Cristina Murillo, Mireia Dolç, Neus Pàmies, Marcel Clement.

Música i orquestració: Albert Guinovart. 20 músics.

Direcció musical: Joan Vives

Producció executiva i gerència: Anna Rosa Cisquella

Data d’estrena: 29 de setembre del 2016

Lloc: Teatre Victòria, Barcelona