diumenge, 14 de gener del 2018

Carles Soldevila: l'intel·lectual del Noucentisme. Adreçat a 4t d'ESO i Batxillerat

En Carles Soldevila, nascut un 26 de març del 1892 a Barcelona, era un fill de burgesos, cosa que l’afavorí a l’hora d’anar a estudiar a les millors escoles. Seguint les petjades del seu pare, aviat es llicencià en dret, el 1913, atès que, era una carrera que tenia moltes sortides, posteriorment, inicià els estudis de periodisme. La influència lingüística li pesava fins que en època adolescent, primer el seu germà Ferran i posteriorment, ell mateix, van decidir canviar de llengua d'escriptura en favor de la catalana. Sobre aquest fet Carles ho glossava així:

Ni tan sols recordo què em degué determinar de deixar de pensar en castellà per posar-me a pensar en català. Recordo, això sí, que em fou molt fàcil i que en sentia una gran satisfacció. I també que els primers dies em sorprenia algun cop reincidint. Vaig guardar-ho com un secret. Anys després, ja mort el meu pare, jo vaig introduir el català a casa (...) Sols amb la meva mare he seguit parlant castellà”.

L'amor per les lletres i la lectura li venia de lluny, ja que, el seu pare, després de sopar li llegia versos en veu alta. Soldevila també s'aventurà en la traducció, així que ens llegà traduccions al català de Anatole France, Alphonse Daudet, Voltaire, Charles Vildrac. És amb disset anys que el seu pare el fa entrar a la redacció de “El Poble Català” com a meritori. A la vegada, el diari fou com una escola de periodisme per a Carles Soldevila.



És en aquest mateix any, en què Soldevila publica el seu primer i últim llibre de poesia, «Lletanies profanes» (1913), inclosa dins el corrent simbolista i sota la influència de Verlaine, obra que rebé bones crítiques dins «La Veu de Catalunya» per part d’Eugeni d’Ors, que el denominà “el poeta de l'aigua”. El llibre es reedità vint anys després amb afegitons. Tot i l’èxit d’aquest recull poètic, deixa de banda la poesia per tal d’arribar a un major nombre de públic. El 1915 apareix el recull d’articles i meditacions sobre la Barcelona que tant estima a «Plasenteries», alhora, la ciutat que l’ha vist créixer com a persona i escriptor. El 1916 guanyà les oposicions d’oficial lletrat de la Mancomunitat de Catalunya, entitat en la qual desenvolupà diversos càrrecs. Temps en què li arriba la proposta d’escriure al diari La Publicidad, en una secció d’aparició diària intitulada «Hojas de dietario», que eren signades amb el pseudònim de “Myself”. Emperò, és al cap de cinc anys que aquest mateix dietari es catalanitza i ara en Carles escriurà en català en la seva secció «Fulls de dietari». Al llarg dels cinquanta anys de col·laboració, Soldevila arribà a escriure més de set mil articles sota diferents pseudònims. Curiosament, és a partir de llavors que Soldevila decideix mostrar-se sense màscares i signarà els articles sense pseudònims, és a dir, amb noms i cognoms, fins al 1934. Pompeu Creuet el convencé per a què escrivissin plegats una obra teatral, “Els solters”, dramàtica que fracassà en la seva estrena. Tot i admirar autors com Eugeni D'Ors i Josep Carner, Soldevila els defuig com a ideòlegs, perquè del primer en veu un barroquisme en l'escriptura i en el segon, que emprava massa neologismes i arcaismes.

El 1917, Soldevila es casa amb Rosario Escandón Guzmán, any en què morí el pare del primer. El matrimoni tingué set fills, dels quals, tres moriren menuts. Plegats, la parella parlava en castellà, i els fills, en català amb en Carles i castellà amb la mare. Rosario morí a Barcelona el 1969 víctima d'un accident domèstic.

Als anys vint, juntament amb Màrius Aguilar dirigeix una col·lecció de biografies. Escrigué la de Rovira i Virgili. Antoni López-Llausàs, era el patró de la llibreria-editorial Catalònia, empresari que li encomanà la direcció de la Biblioteca Univers de novel·la.

Com que la professió d'advocacia no estava passant per un bon moment, com explanava el mateix autor, era funcionari durant el matí i periodista durant la tarda. Soldevila es dedica amb cor i ànima a la literatura i les seves obres narratives comencen a obrir-se camí: «L’abrandament» (1917), una novel·la breu, i amb un pròleg de Josep Carner, que la qualifica de moderna, «Una atzagaiada i altres contes» (1921), «Civilitzats, tanmateix» (1921), aquesta darrera de teatre; «Vida amorosa d’un home» (1924), «El senyoret Lluís» (1926), «Lau o Les aventures d’un aprenent de pilot» (1927), aquesta darrera de temàtica infantil. Ara bé, tot i que lentament, Soldevila enfocarà la seva obra principalment cap a la novel·la i el teatre, els gèneres que més li interessaven. Tot compaginant la carrera literària amb la periodística, i que també podrem seguir a través de les pàgines de “La Publicitat”, amb la secció “Fulls de dietari”, col·laboració que el va donar a conèixer, o en d'altres revistes com: “La Rambla», «Mirador», «La Vanguardia», «Revista de Catalunya». Per si fos poc, encara li queda temps per dirigir un magazín, «D’ací i d’allà», del 1924 al 1936, revista principal dins del Noucentisme, dins de la qual féu de promotor cultural sota el mecenatge de Francesc Cambó; també porta la batuta en la col·lecció «Quaderns Blaus», d’entre 1924 al 1933 i finalment, la col·lecció de la llibreria Catalònia, «Biblioteca Univers», durant un any, del 1927 al 1928. El mateix any que selecciona els millors articles sota el títol «Full de dietari».



El 1922 Carles Soldevila participà en la Conferència Nacional Catalana, organitzada per dissidents de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista. Soldevila simpatitzà amb el partit Acció Catalana, però decidí no sortir a primera línia. El 1923 el cop d’estat del general Primo de Rivera, comportà que dos anys després suprimís les funcions de la Mancomunitat de Catalunya, això féu que Soldevila no pogués treballar dins de la funció pública fins al 1930. Soldevila veié el seu càrrec de funcionari restituït gràcies al general Berenguer. Durant aquest període de temps, Soldevila no atura per res l’escriptura, ara també s'inicia en el món teatral, pretén triomfar entre el públic burgès i renovar el panorama teatral català amb comèdies innovadores amb diàlegs entenedors i marcats per la saviesa, algunes d'aquestes obres són: “Civilitzats, tanmateix!” (1921), d'una gran projecció internacional; “Vacances reials” (1923), “Déu hi fa més que nosaltres” (1925),“Els milions de l’oncle» (1927), representada a Barcelona i a París, “Bola de neu” (1928), “La tia Amèrica” (1928), “Escola de senyores” (1930), “Leonor o el problema domèstic” (1931), “La creació d'Adam” (1931), “Un pare de família” (1932), “Necessitem senyoreta” (1935), “El tinent Mondor” (1951).

Soldevila triomfava a tres bandes: com a novel·lista, home de teatre i com a periodista. El 1929, any d'aparició de la novel·la “Fanny”, el nostre escriptor és un dels fundadors del Conferentia Club, entitat en la qual també exercí de secretari i que tenia la finalitat d’organitzar conferències amb autors catalans i també d’altres de prestigi internacional a l'Hotel Ritz de Barcelona. També realitzà cursets de literatura i escriptura, així com també estava al darrere de l'entitat cinematogràfica Barcelona Film Club. La principal finalitat de l'escriptura per Soldevila era educar, modernitzar i a la vegada, catalanitzar la burgesia barcelonina. D'aquí que al llarg de la seva producció literària, trobem aquesta classe social idealitzada, així com també, obres marcades pel civisme. Per això, dins de la producció literària de Soldevila podem trobar obres com: “L'home ben educat” (1926), “Correspondència amorosa” (1926), “La dona ben educada” (1927), “Què cal llegir?” (1928), o “L'art d'ensenyar Barcelona” (1929), “Saber vivir. Breviario de etiqueta” (1956).

Soldevila a nivell personal havia gestat una carrera envejable, atès que, primer havia exercit de funcionari dins de la Mancomunitat de Catalunya, fet que a la vegada li havia permès conèixer a persones importants tant des del vessant polític com cultural i tot això, sumat a la seva tasca lloable de periodista i el seu afany de catalanitat, tanmateix, el 1930 fou restituït del cos de funcionaris, però aquests lligams van permetre que el 1931 se li oferís ésser cronista de la Generalitat de Catalunya i poc temps després, i en reconstituir-se el Parlament rebé el càrrec d’oficial major durant els anys de la República, un càrrec equiparable al de secretari general. Aquest càrrec facilità la seva tasca com a periodista, activista cultural o literat i que encara incrementà més amb les següents obres: «Eva» (1931) i «Valentina» (1933), que un any després es representà exitosament als teatres catalans. Obra que meresqué el premi Creixells de narrativa. Ambdues obres clouran la trilogia que havia iniciat amb «Fanny» (1929). A conseqüència dels esdeveniments polítics del juliol del 1936, amb l’aixecament militar i els posteriors moviments revolucionaris reaccionaris a la situació del moment, a més de les amenaces de mort que rebé ell i la seva família, feren que el nostre autor hagués d’exiliar-se a París l’octubre del mateix any. El novembre del 1936 el Parlament de Catalunya reclamà la presència de Carles Soldevila, que tot i retornà, marxà al cap de pocs dies dient que havia d’acompanyar el president Josep Tarradellas en un viatge. Soldevila es desplaçà amb la seva família de nou a París, lloc d’on no es mogué fins ben acabada la guerra. El juliol del 1937, Soldevila demanà excedència del seu càrrec. El 1940 Soldevila mantenia contactes amb Francesc Cambó per conèixer la situació política i estudiar les possibilitats de la tornada. A París vivia de donar classes d'espanyol. Allí es trobà amb Xavier Serra i Massa, patró de l'empresa Dana i per a la qual havia fet eslògans publicitaris. Això el portà a col·laborar en revistes i diaris de l'Amèrica del Sud, sobretot de l'Argentina.

Finalment, l'agost del 1941 retornà a Catalunya, però fou empresonat en un camp de concentració de Sant Sebastià. El 1942 i gràcies a les gestions diplomàtiques de Josep Maria Pi i Sunyer, Soldevila pot definitivament retornar a Catalunya i defugir del malson del camp de concentració. Però durant la tornada, la situació cultural de la ciutat comtal ja no era la mateixa d’anys enrere i Soldevila tot i mantenir-se actiu com aleshores, ja no assolirà la rellevància d’aquells temps amb la seva escriptura. Ara, la llengua catalana era perseguida. No podia escriure en la premsa i s'havia de presentar a la comissaria policial. Com Gaziel, rebé repressàlies, tant de republicans com de franquistes. Un industrial olotí, Pere Sacrest i l'aparellador Padró li atorgaren la direcció de la sala d'exposicions Argos, annexada a la llibreria Catalònia. En Carles publica la primera obra després del retorn, “El París que yo he visto” (1942), on evoca allò positiu del seu exili. Alhora, inicia la col·laboració amb “Diario de Barcelona” i comença a publicar articles a la revista “Destino”, participació que durarà quinze anys, fins al 1965.

Veuen la llum les obres: «Bob és a París» (1952), «Papers de família» (1960) i «Els anys tèrbols», que clou una segona trilogia novel·lística iniciada amb «Moment musical» el 1936. Ara Soldevila inverteix el temps en escriure obres de caire històric: «Un siglo de Barcelona» (1946), «Belleza de España» (1949), «Històries barcelonines» (1950) o el llibre de memòries a: «Del llum de gas al llum elèctric» (1951). En aquest període, Soldevila també exerceix d'assessor editorial, això fa que editi algunes obres per encàrrec en llengua castellana: “Gracias y desgracias de Barcelona” (1943), “Veinticinco años de librería (apuntes de un dependiente)” (1949), “La moda ochentista” (1950), “Cataluña. Arte. Vida. Paisaje” (1951), “Guía de Barcelona” (1951), “Figures de Catalunya” (1952), “Bellesa de Catalunya” (1956), “Cataluña: sus hombres y sus obras” (1955), “Barcelona vista pels seus artistes” (1957).



Carles Soldevila, treballador de la funció pública, promotor cultural, poeta, narrador, autor de teatre, i sobretot periodista, seguí col·laborant a la premsa escrita en capçaleres com «Destino», «Diario de Barcelona» o «La Vanguardia» fins als darrers dies. En aquesta darrera publicació hi col·laborà des del 1960, però havia de patir una censura feixuga, això feia que sempre havia de tenir un article com a suplent, tot i que, ell ja no era tan lluitador com de jove. De nou esdevingué assessor de la vella Llibreria Catalònia, anomenada “Casa del Libro”.

El 1963 Carles patí un atac de feridura, que juntament, a diverses recaigudes, el deixaren fora de joc durant pràcticament dos anys de la seva vida. Soldevila morí en la seva estimada Barcelona el 10 de gener del 1967. Aquest senyor de lletres que publicà una columna en la premsa diària durant setze anys, establí una fita, un rècord únicament superat per Josep Maria Espinàs. Soldevila, per tot el que hem dit, fou molt més que un escriptor, un assessor, un divulgador de la cultura, fou un veritable home de lletres!

Josep Maria Corretger Olivart
Novembre 2017 – Gener del 2018


*Fragment de l'obra: ”EVA”, capítol VI:

Amb una mà sobre l'espatlla d'Eva, tia Adela li feia els honors de la casa.

-Veus? El meu saló... Resulta antiquat, ja ho sé. Però no el canviaria per cap dels que fan ara... Aquests canelobres són de plata... -va dir, mentre n'assenyalava el parell que decoraven la magnífica consola isabelina.

-El que deuen valer! -va exclamar la noia, ingènuament.

-És un present que van fer al meu pare, al cel sia. Aquest gerro de porcellana de Sèvres és un present que van fer al meu marit...

-Fa temps que va morir el seu senyor? -va atrevir-se a demanar Eva.

-Trenta anys... Vaig quedar vídua molt jove. Mira: aquí el tens. Era un home ben plantat... No et sembla? Amb un somriure satisfet, Adela assenyalava un retrat on el seu marit apareixia amb un jaqué ben cenyit, una corbata negra de nus formidable, un bigoti frondós i una mosca que puntuava l'arrodoniment del seu mentó. Hi havia en el seu posat una gallardia que era frec a frec de la petulància i que lligava perfectament amb la fama de tronera que havia deixat com a sola herència. La seva vídua era l'única persona que, tot i tenir coneixement de les infidelitats de què havia estat víctima, i més perfectament encara dels esvorancs que havia fet el difunt en el seu dot, s'entestava a oferir-ne a tothom una imatge simpàtica i fins respectable.



-Ah, si ell hagués viscut, aquesta casa no estaria tan desolada. En Joan era un temperament jovial, optimista. Li agradava tenir convidats... Jo havia d'estar sempre preparada, perquè molts dies, sense haver-me avisat, compareixia amb un amic a sopar o a dinar. Però, aleshores, rai! Podíem tenir un servei de confiança... Vaig tenir, sobretot, una cambrera, que es deia Ramona, que era una centella. Amb una mirada m'entenia; en un salt era al Suís per endur-se un parell de racions de llenguado o de roastbeaf.

(SOLDEVILA, Carles, (1985). Eva, col·lecció L'Alzina, Edicions 62, Barcelona)

(Crèdits fotogràfics: lletra.net, Edicions 62. Fotografia del llibre “Eva”: Josep Maria Corretger)


.Fonts consultades:
-Manent, Albert, (1995). «Carles Soldevila, un home de lletres».
-Parlament de Catalunya, (2017). Carles Soldevila. 1892-1967. Un home de lletres al parlament», opuscle de l’exposició.

-Escriptors.cat



!!EXERCICIS:
1. Explica amb les teves paraules qui era Carles Soldevila.
2. En quin gènere o gèneres va sobresortir?
3. Quines foren les seves obres més destacades?
4. Explana una finalitat de les obres de Carles Soldevila.
5. Si has llegit una obra de Carles Soldevila, relata breuement el seu argument.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;