En Carles Soldevila, nascut un 26
de març del 1892 a Barcelona, era un fill de burgesos, cosa que
l’afavorí a l’hora d’anar a estudiar a les millors escoles.
Seguint les petjades del seu pare, aviat es llicencià en dret, el
1913, atès que, era una carrera que tenia moltes sortides,
posteriorment, inicià els estudis de periodisme. La influència
lingüística li pesava fins que en època adolescent, primer el seu
germà Ferran i posteriorment, ell mateix, van decidir canviar de
llengua d'escriptura en favor de la catalana. Sobre aquest fet Carles
ho glossava així:
“Ni
tan sols recordo què em degué determinar de deixar de pensar en
castellà per posar-me a pensar en català. Recordo, això sí, que
em fou molt fàcil i que en sentia una gran satisfacció. I també
que els primers dies em sorprenia algun cop reincidint. Vaig
guardar-ho com un secret. Anys després, ja mort el meu pare, jo vaig
introduir el català a casa (...) Sols amb la meva mare he seguit
parlant castellà”.
L'amor per les lletres i la
lectura li venia de lluny, ja que, el seu pare, després de sopar li
llegia versos en veu alta. Soldevila també s'aventurà en la
traducció, així que ens llegà traduccions al català de Anatole
France, Alphonse Daudet, Voltaire, Charles Vildrac. És amb disset
anys que el seu pare el fa entrar a la redacció de “El Poble
Català” com a meritori. A la vegada, el diari fou com una escola
de periodisme per a Carles Soldevila.
És en aquest mateix any, en què
Soldevila publica el seu primer i últim llibre de poesia, «Lletanies
profanes» (1913), inclosa dins el corrent simbolista i sota la
influència de Verlaine, obra que rebé bones crítiques dins «La
Veu de Catalunya» per part d’Eugeni d’Ors, que el denominà “el
poeta de l'aigua”. El llibre es reedità vint anys després amb
afegitons. Tot i l’èxit d’aquest recull poètic, deixa de banda
la poesia per tal d’arribar a un major nombre de públic. El 1915
apareix el recull d’articles i meditacions sobre la Barcelona que
tant estima a «Plasenteries», alhora, la ciutat que l’ha vist
créixer com a persona i escriptor. El 1916 guanyà les oposicions
d’oficial lletrat de la Mancomunitat de Catalunya, entitat en la
qual desenvolupà diversos càrrecs. Temps en què li arriba la
proposta d’escriure al diari La Publicidad, en una secció
d’aparició diària intitulada «Hojas de dietario», que eren
signades amb el pseudònim de “Myself”. Emperò, és al cap de
cinc anys que aquest mateix dietari es catalanitza i ara en Carles
escriurà en català en la seva secció «Fulls de dietari». Al
llarg dels cinquanta anys de col·laboració, Soldevila arribà a
escriure més de set mil articles sota diferents pseudònims.
Curiosament, és a partir de llavors que Soldevila decideix
mostrar-se sense màscares i signarà els articles sense pseudònims,
és a dir, amb noms i cognoms, fins al 1934. Pompeu Creuet el
convencé per a què escrivissin plegats una obra teatral, “Els
solters”, dramàtica que fracassà en la seva estrena. Tot i
admirar autors com Eugeni D'Ors i Josep Carner, Soldevila els defuig
com a ideòlegs, perquè del primer en veu un barroquisme en
l'escriptura i en el segon, que emprava massa neologismes i
arcaismes.
El 1917, Soldevila es casa amb
Rosario Escandón Guzmán, any en què morí el pare del primer. El
matrimoni tingué set fills, dels quals, tres moriren menuts.
Plegats, la parella parlava en castellà, i els fills, en català amb
en Carles i castellà amb la mare. Rosario morí a Barcelona el 1969
víctima d'un accident domèstic.
Als anys vint, juntament amb
Màrius Aguilar dirigeix una col·lecció de biografies. Escrigué la
de Rovira i Virgili. Antoni López-Llausàs, era el patró de la
llibreria-editorial Catalònia, empresari que li encomanà la
direcció de la Biblioteca Univers de novel·la.
Com
que la professió d'advocacia no estava passant per un bon moment,
com explanava el mateix autor, era funcionari durant el matí i
periodista durant la tarda. Soldevila es dedica amb cor i ànima a la
literatura i les seves obres narratives comencen a obrir-se camí:
«L’abrandament» (1917), una novel·la breu, i amb un pròleg de
Josep Carner, que la qualifica de moderna, «Una atzagaiada i altres
contes» (1921), «Civilitzats, tanmateix» (1921), aquesta darrera
de teatre; «Vida amorosa d’un home» (1924), «El senyoret Lluís»
(1926), «Lau o Les aventures d’un aprenent de pilot» (1927),
aquesta darrera de temàtica infantil. Ara bé, tot i que lentament,
Soldevila enfocarà la seva obra principalment cap a la novel·la i
el teatre, els gèneres que més li interessaven. Tot compaginant la
carrera literària amb la periodística, i que també podrem seguir a
través de les pàgines de “La Publicitat”, amb la secció “Fulls
de dietari”, col·laboració que el va donar a conèixer, o en
d'altres revistes com: “La Rambla», «Mirador», «La Vanguardia»,
«Revista de Catalunya». Per si fos poc, encara li queda temps per
dirigir un magazín, «D’ací i d’allà», del 1924 al 1936,
revista principal dins del Noucentisme, dins de la qual féu de
promotor cultural sota el mecenatge de Francesc Cambó; també porta
la batuta en la col·lecció «Quaderns Blaus», d’entre 1924 al
1933 i finalment, la col·lecció de la llibreria Catalònia,
«Biblioteca Univers», durant un any, del 1927 al 1928. El mateix
any que selecciona els millors articles sota el títol «Full de
dietari».
El 1922 Carles Soldevila
participà en la Conferència Nacional Catalana, organitzada per
dissidents de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista.
Soldevila simpatitzà amb el partit Acció Catalana, però decidí no
sortir a primera línia. El 1923 el cop d’estat del general Primo
de Rivera, comportà que dos anys després suprimís les funcions de
la Mancomunitat de Catalunya, això féu que Soldevila no pogués
treballar dins de la funció pública fins al 1930. Soldevila veié
el seu càrrec de funcionari restituït gràcies al general
Berenguer. Durant aquest període de temps, Soldevila no atura per
res l’escriptura, ara també s'inicia en el món teatral, pretén
triomfar entre el públic burgès i renovar el panorama teatral
català amb comèdies innovadores amb diàlegs entenedors i marcats
per la saviesa, algunes d'aquestes obres són: “Civilitzats,
tanmateix!” (1921), d'una gran projecció internacional; “Vacances
reials” (1923), “Déu hi fa més que nosaltres” (1925),“Els
milions de l’oncle» (1927), representada a Barcelona i a París,
“Bola de neu” (1928), “La tia Amèrica” (1928), “Escola de
senyores” (1930), “Leonor o el problema domèstic” (1931), “La
creació d'Adam” (1931), “Un pare de família” (1932),
“Necessitem senyoreta” (1935), “El tinent Mondor” (1951).
Soldevila triomfava a tres
bandes: com a novel·lista, home de teatre i com a periodista. El
1929, any d'aparició de la novel·la “Fanny”, el nostre
escriptor és un dels fundadors del Conferentia Club, entitat en la
qual també exercí de secretari i que tenia la finalitat
d’organitzar conferències amb autors catalans i també d’altres
de prestigi internacional a l'Hotel Ritz de Barcelona. També
realitzà cursets de literatura i escriptura, així com també estava
al darrere de l'entitat cinematogràfica Barcelona Film Club. La
principal finalitat de l'escriptura per Soldevila era educar,
modernitzar i a la vegada, catalanitzar la burgesia barcelonina.
D'aquí que al llarg de la seva producció literària, trobem aquesta
classe social idealitzada, així com també, obres marcades pel
civisme. Per això, dins de la producció literària de Soldevila
podem trobar obres com: “L'home ben educat” (1926),
“Correspondència amorosa” (1926), “La dona ben educada”
(1927), “Què cal llegir?” (1928), o “L'art d'ensenyar
Barcelona” (1929), “Saber vivir. Breviario de etiqueta” (1956).
Soldevila a nivell personal havia
gestat una carrera envejable, atès que, primer havia exercit de
funcionari dins de la Mancomunitat de Catalunya, fet que a la vegada
li havia permès conèixer a persones importants tant des del vessant
polític com cultural i tot això, sumat a la seva tasca lloable de
periodista i el seu afany de catalanitat, tanmateix, el 1930 fou
restituït del cos de funcionaris, però aquests lligams van permetre
que el 1931 se li oferís ésser cronista de la Generalitat de
Catalunya i poc temps després, i en reconstituir-se el Parlament
rebé el càrrec d’oficial major durant els anys de la República,
un càrrec equiparable al de secretari general. Aquest càrrec
facilità la seva tasca com a periodista, activista cultural o
literat i que encara incrementà més amb les següents obres: «Eva»
(1931) i «Valentina» (1933), que un any després es representà
exitosament als teatres catalans. Obra que meresqué el premi
Creixells de narrativa. Ambdues obres clouran la trilogia que havia
iniciat amb «Fanny» (1929). A conseqüència dels esdeveniments
polítics del juliol del 1936, amb l’aixecament militar i els
posteriors moviments revolucionaris reaccionaris a la situació del
moment, a més de les amenaces de mort que rebé ell i la seva
família, feren que el nostre autor hagués d’exiliar-se a París
l’octubre del mateix any. El novembre del 1936 el Parlament de
Catalunya reclamà la presència de Carles Soldevila, que tot i
retornà, marxà al cap de pocs dies dient que havia d’acompanyar
el president Josep Tarradellas en un viatge. Soldevila es desplaçà
amb la seva família de nou a París, lloc d’on no es mogué fins
ben acabada la guerra. El juliol del 1937, Soldevila demanà
excedència del seu càrrec. El 1940 Soldevila mantenia contactes amb
Francesc Cambó per conèixer la situació política i estudiar les
possibilitats de la tornada. A París vivia de donar classes
d'espanyol. Allí es trobà amb Xavier Serra i Massa, patró de
l'empresa Dana i per a la qual havia fet eslògans publicitaris. Això
el portà a col·laborar en revistes i diaris de l'Amèrica del Sud,
sobretot de l'Argentina.
Finalment, l'agost del 1941
retornà a Catalunya, però fou empresonat en un camp de concentració
de Sant Sebastià. El 1942 i gràcies a les gestions diplomàtiques
de Josep Maria Pi i Sunyer, Soldevila pot definitivament retornar a
Catalunya i defugir del malson del camp de concentració. Però
durant la tornada, la situació cultural de la ciutat comtal ja no
era la mateixa d’anys enrere i Soldevila tot i mantenir-se actiu
com aleshores, ja no assolirà la rellevància d’aquells temps amb
la seva escriptura. Ara, la llengua catalana era perseguida. No podia
escriure en la premsa i s'havia de presentar a la comissaria
policial. Com Gaziel, rebé repressàlies, tant de republicans com de
franquistes. Un industrial olotí, Pere Sacrest i l'aparellador Padró
li atorgaren la direcció de la sala d'exposicions Argos, annexada a
la llibreria Catalònia. En Carles publica la primera obra després
del retorn, “El París que yo he visto” (1942), on evoca allò
positiu del seu exili. Alhora, inicia la col·laboració amb “Diario
de Barcelona” i comença a publicar articles a la revista
“Destino”, participació que durarà quinze anys, fins al 1965.
Veuen
la llum les obres: «Bob és a París» (1952), «Papers de família»
(1960) i «Els anys tèrbols», que clou una segona trilogia
novel·lística iniciada amb «Moment musical» el 1936. Ara
Soldevila inverteix el temps en escriure obres de caire històric:
«Un siglo de Barcelona» (1946), «Belleza de España» (1949),
«Històries barcelonines» (1950) o el llibre de memòries a: «Del
llum de gas al llum elèctric» (1951). En aquest període, Soldevila
també exerceix d'assessor editorial, això fa que editi algunes
obres per encàrrec en llengua castellana: “Gracias y desgracias de
Barcelona” (1943), “Veinticinco años de librería (apuntes de un
dependiente)” (1949), “La moda ochentista” (1950), “Cataluña.
Arte. Vida. Paisaje” (1951), “Guía de Barcelona” (1951),
“Figures de Catalunya” (1952), “Bellesa de Catalunya” (1956),
“Cataluña: sus hombres y sus obras” (1955), “Barcelona vista
pels seus artistes” (1957).
Carles Soldevila, treballador de
la funció pública, promotor cultural, poeta, narrador, autor de
teatre, i sobretot periodista, seguí col·laborant a la premsa
escrita en capçaleres com «Destino», «Diario de Barcelona» o «La
Vanguardia» fins als darrers dies. En aquesta darrera publicació hi
col·laborà des del 1960, però havia de patir una censura feixuga,
això feia que sempre havia de tenir un article com a suplent, tot i
que, ell ja no era tan lluitador com de jove. De nou esdevingué
assessor de la vella Llibreria Catalònia, anomenada “Casa del
Libro”.
El 1963 Carles patí un atac de
feridura, que juntament, a diverses recaigudes, el deixaren fora de
joc durant pràcticament dos anys de la seva vida. Soldevila morí en
la seva estimada Barcelona el 10 de gener del 1967. Aquest senyor de
lletres que publicà una columna en la premsa diària durant setze
anys, establí una fita, un rècord únicament superat per Josep
Maria Espinàs. Soldevila, per tot el que hem dit, fou molt més que
un escriptor, un assessor, un divulgador de la cultura, fou un
veritable home de lletres!
Josep Maria Corretger Olivart
Novembre 2017 – Gener del 2018
*Fragment
de l'obra: ”EVA”, capítol VI:
Amb
una mà sobre l'espatlla d'Eva, tia Adela li feia els honors de la
casa.
-Veus? El
meu saló... Resulta antiquat, ja ho sé. Però no el canviaria per
cap dels que fan ara... Aquests canelobres són de plata... -va dir,
mentre n'assenyalava el parell que decoraven la magnífica consola
isabelina.
-El que
deuen valer! -va exclamar la noia, ingènuament.
-És un
present que van fer al meu pare, al cel sia. Aquest gerro de
porcellana de Sèvres és un present que van fer al meu marit...
-Fa temps
que va morir el seu senyor? -va atrevir-se a demanar Eva.
-Trenta
anys... Vaig quedar vídua molt jove. Mira: aquí el tens. Era un
home ben plantat... No et sembla? Amb un somriure satisfet, Adela
assenyalava un retrat on el seu marit apareixia amb un jaqué ben
cenyit, una corbata negra de nus formidable, un bigoti frondós i una
mosca que puntuava l'arrodoniment del seu mentó. Hi havia en el seu
posat una gallardia que era frec a frec de la petulància i que
lligava perfectament amb la fama de tronera que havia deixat com a
sola herència. La seva vídua era l'única persona que, tot i tenir
coneixement de les infidelitats de què havia estat víctima, i més
perfectament encara dels esvorancs que havia fet el difunt en el seu
dot, s'entestava a oferir-ne a tothom una imatge simpàtica i fins
respectable.
-Ah, si ell
hagués viscut, aquesta casa no estaria tan desolada. En Joan era un
temperament jovial, optimista. Li agradava tenir convidats... Jo
havia d'estar sempre preparada, perquè molts dies, sense haver-me
avisat, compareixia amb un amic a sopar o a dinar. Però, aleshores,
rai! Podíem tenir un servei de confiança... Vaig tenir, sobretot,
una cambrera, que es deia Ramona, que era una centella. Amb una
mirada m'entenia; en un salt era al Suís per endur-se un parell de
racions de llenguado o de roastbeaf.
(SOLDEVILA,
Carles, (1985). Eva,
col·lecció L'Alzina, Edicions 62, Barcelona)
(Crèdits
fotogràfics: lletra.net, Edicions 62. Fotografia del llibre “Eva”:
Josep Maria Corretger)
.Fonts
consultades:
-Manent, Albert, (1995). «Carles
Soldevila, un home de lletres».
-Parlament
de Catalunya, (2017). Carles Soldevila. 1892-1967. Un home de lletres
al parlament», opuscle de l’exposició.
-Escriptors.cat
!!EXERCICIS:
1. Explica amb les teves paraules qui era Carles Soldevila.
2. En quin gènere o gèneres va sobresortir?
3. Quines foren les seves obres més destacades?
4. Explana una finalitat de les obres de Carles Soldevila.
5. Si has llegit una obra de Carles Soldevila, relata breuement el seu argument.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada