dimarts, 29 d’abril de 2014

Sergi Pàmies i l'univers contístic. Adreçat a tothom.

Sergi Pàmies és un escriptor molt peculiar, a més d’articulista i crític de televisió o participant en tertúlies radiofòniques. Fill de pare i mare coneguts, Teresa Pàmies –escriptora i política- i Gregorio López Raimundo, dirigent comunista, curiosament va decidir adoptar els dos cognoms de la seva mare, Pàmies Bertran. Si se’l coneix per alguna cosa és pel seu afany i interès per escriure contes, més que novel·les, tot i que com diu ell, les històries llargues les armava abans de casar-se perquè llavors, amb les tasques domèstiques ja no et queda tant de temps. Les tres novel·les que té editades fins a dia d’avui -i qui sap si algun dia retornarà a aquest gènere, esperem que sí- són: La primera pedra (1990), L’instint (1993), Sentimental (1995). Al llarg del temps en la vessant novel·lística trobem influències de Julio Cortázar, Miguel Delibes, Truman Capote, John Irving, o de la majoria dels escriptors francesos.



Entre els seus reculls de contes més coneguts destaquen: T’hauria de caure la cara de vergonya (1986), Infecció (1986), La gran novel·la sobre Barcelona (1999), L’últim llibre de Sergi Pàmies (2000), Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006), fins a dia d’avui és el seu recull de contes que més ha arribat a la gent, La bicicleta estàtica (2010) i el darrer, Cançons d’amor i de pluja (2010). Alguns d’ells fins i tot porten títols ben curiosos i que fins i tot poden arribar a distraure. També li ha quedat temps per escriure alguns guions de programes de ràdio o de compartir una ràdionovel·la amb en Quim Monzó, intitulada Sang bruta (1990) i que fou emesa per Catalunya Ràdio.

En Sergi Pàmies reflexiona sovint sobre la seva manera d’escriure, clama a viva veu: “Necessito escriure de manera íntima”. En Pàmies reescriu, comparteix el text fins que creu que ha acabat la història, llavors, la corregeix contínuament i acostuma a treure molt text, és així com treballa el conegut escriptor, amb una dèria pel perfeccionisme més absolut. “He de separar-me del llibre. Reflecteix una etapa de la meva vida. Del text m’agrada la correcció i no acabaria mai”.
L’autor escriu contínuament a la premsa escrita, sempre podem llegir un article setmanal a La Vanguardia parlant de l’actualitat blaugrana. Fet que li ha permès guanyar el Premi Manuel Vázquez Montalbán (2013) en la categoria de periodisme esportiu.
Pàmies filosofa sobre el conte i la seva manera d’escriure, i ho fa sense callar-se, expressant sense embuts el que pensa, allò tal i com li balla pel cap:
“Escriure és com enamorar-se. La gent s’enamora en situacions absurdes i a partir d’aquí s’ha de treballar”. L’autor més conegut pels contes que no pas per les seves novel·les, recordem que n’escrigué tres abans de casar-se i llavors en desistí per manca de temps, i això és un fet significatiu, perquè potser estaríem parlant d’un gran novel·lista, i conrear la novel·la és un gènere més important que el contístic. Pàmies ho pensa així: “La novel·la és obsessiva i el conte el pots reprendre. La novel·la pregunta. Requereix un esforç, en canvi, el conte és curt i això té avantatge”.

Per un altre costat, en Pàmies explanà recentment que “amb dotze o tretze anys escrivia sobre mi i amagat per convertir-me en un poeta amargat”, tal i com eren els poetes que havia llegit, d’aquí que la seva fórmula poètica o com definia ell mateix la poesia era:

Poesia = poeta amargat.
De fet, el nostre autor va començar a escriure gràcies a la lectura de poetes com Joan Vinyoli o Joan Salvat-Papasseit, del primer li agradava com escrivia, del segon perquè en els seus poemes explicava històries.
Arran de l’escriptura de les cartes que els seus amics de la mili li encomanaven per a les seves xicotes, li vingué l’afany per escriure contes i deixar definitivament de banda, almenys fins a l’actualitat, els poemes i la concepció poètica que en tenia: “Ara faig poemes en prosa encoberts”.
Pàmies que presentava el flamant Cançons d’amor i de pluja (2013), títol que remet i com comenta l’autor, no amaga pas la referència a l’òpera catalana Cançó d’amor i de guerra, a la qual vol homenatjar perquè ell nasqué a París, un dia de gener del 1960, per l’exili obligat dels seus pares i retornà a Catalunya el 1971, i el text d’aquesta òpera fou la primera vegada que veié el català escrit i des d’aleshores ja no ha deixat de banda la seva llengua. Alhora és una honorança al disc que tenia una portada de Lola Anglada. El lletraferit Pàmies defensa el títol de l’obra glossant que “la pluja és un espectacle, està vinculada a l’amor”. Molts cops al cinema veurem un petó acompanyat de la pluja. A l’obra s’observa l’evolució de l’amor mitjançant cinc cançons i l’autor aprofità in situ per reflexionar sobre el fet d’escriure sobre l’enamorament, ara bé, podem estar-hi més o menys d’acord:
“Per escriure d’amor no has d’estar enamorat”. Això tindrà més interès que escriure estant-ho. Enamorar-se és un fenomen fora de lògica. Forma part de la fantasia. La separació va lligada a la realitat, és més racional”. Aquesta és la concepció que en té el senyor Pàmies.

Aquest recull de contes contempla l’aparició de Joan Manuel Serrat que trenca una parella, quan a nivell musical les uneix, ho fa com a fet anecdòtic, en Pàmies en tingué cura demanant al mític cantant si tenia algun impediment per fer acte de presència en un dels seus contes, i Serrat el deixà fer.
Pàmies redacta sobre tot allò que l’envolta, que l’inspira, tot allò que li passa pel pensament, per tant, sobretot trobarem un dels seus dos temes recurrents: l’amor i els elements autobiogràfics, com podíem veure en d’altres llibres de contes com La bicicleta estàtica (2010). Sobre aquest tema comenta:

“Els meus llibres responen el que m’ha passat en un any. Abans no ho notaven els lectors. Opto per la naturalitat per explicar fets autobiogràfics”. Quant a la mort, Pàmies tampoc sent pudor pel tema. També l’explana com la veu.
Un dels contes de Contes d’amor i de pluja intitulat New York, New York 1994 (notes per a un conte) narra la coneixença real amb Paul Auster gràcies a la dona d’en Pàmies que és editora de la dona del primer. Un relat que no pretenia escriure, emperò després de llegir Diari d’hivern (2012) de Paul Auster i veure que narrava relats reals amb to literari s’ho repensà. Fins i tot, en la novel·la li va fer gràcia que aparegués el gos d’Auster que ell va conèixer durant aquell dia marcat en la seva vida. Recuperà les velles notes que havia escrit feia gairebé vint anys, cosa que no acostuma a fer. Sobre la tècnica de fer contes: “Només penso en els lectors quan ho han de llegir, Un error és sobreentendre el que l’altre no sap. Si el lector acaba el conte jo ja he complert. Si no li agrada, doncs mala sort”.
El col·loqui és un altre dels contes en el qual fitem la dificultat de fer preguntes i reflexions o El nínxol on explana que és l’única propietat que té, el lloc on estan enterrats els seus pares. I com a fet curiós, Pàmies explica que durant uns mesos va viatjar amb una làpida al cotxe, que havien de llençar del nínxol dels seus pares, mes, ell va decidir guardar-la perquè li sabia greu i d’aquesta manera tenia més consciència a l’hora de conduir.
Pàmies no atura el seu treball: “M’agrada escriure, fer acticles. Sóc inquiet. També fer ràdio, però evito la televisió”. Ara bé, actualment col·labora amb un programa nocturn de l’Andreu Buenafuente que no li treu la son, amb sentit literal.
D’altra banda, no ha de caure en l’oblit el Sergi Pàmies traductor. Realitzava aquesta tasca perquè oblidava el francès, emperò el considerava un treball complicat i mal pagat. Ha traduït totes les obres d’Amélie Nothomb. Sobre aquest fet afirmà: “La vaig traduir. No llegeixo i els tradueixo. Això et fa respectar l’autor dins la seva tècnica. També m’he traduït a mi mateix al castellà”.
Pàmies va ésser educat en un entorn ple de cultura, d’humanisme i de llibertat, com diu ell, d’una llibertat que ens mostra a l’hora d’escriure tot i ésser disciplinat i visionari, com quan enceta un conte, atès que amb el títol i la primera línia ja en sap la llargada que tindrà: “Em marco la mesura dels contes”.

El nostre autor segueix triomfant dins l’univers contístic, mostrant una realitat que coneix i que l’alimenta, així com també anteriorment ho feren amb el seu estil propi, en Pere Calders i més contemporàniament en Quim Monzó, mes també ha estat reconegut en altres àmbits. Així doncs d’entre els principals premis literaris que ha rebut sobresurten: Premi Ícaro (1990) amb La primera pedra, el Premi Prudenci Bertrana de novel·la (1993) per L’instint, el Premi Crítica Serra d’Or de contes (1998) per La gran novel·la sobre Barcelona, el Premi Ciutat de Barcelona (2007) i el IV Premi Setenil (2007) amb Si menges una llimona sense fer ganyotes i Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada per La bicicleta estàtica (2011). Per tant, les mostres del talent d’en Sergi Pàmies les podem trobar com a contista, novel·lista i periodista sense cap mena de dubte.

Pàmies continua casat i sembla que per molt de temps en el gènere del conte, perquè és breu, senzill de llegir, li permet expressar-se sense ésser tan exigent, és una fórmula que li garanteix unes vendes segures i allò que sent en un determinat moment fent ús de referències reals que no pretén disfressar ni tergiversar, atès que formen part de la realitat que l’envolta i amb la qual forneix sempre els seus contes. Aquest fet també el mantindrà allunyat de la novel·la durant un temps, perdent un gran novel·lista. Si voleu passar una estona ben aprofitada, llegiu els seus contes o bé escolteu alguna entrevista d’aquest mag de l’entreteniment, en Pàmies segueix essent un geni de l’humor i de la ironia.

Josep Maria Corretger
Abril del 2014

(Imatges extretes de: Lavanguardia.com, Quaderns Crema i racodellibre.blogspot.com)


.Tast d’un conte d’en Sergi Pàmies:

L'Eric vol parlar amb la seva dona. Està a punt de dir-li: "Andrea, hem de parlar", però, a l'últim moment, es fa enrere. El que li ha de comentar s'ha d'explicar d'una tirada i cal que ella ho escolti del començament al final. El problema és que l'Andrea és incapaç d'escoltar-lo –ni a ell ni a ningú– sense tallar-lo. Sempre interromp. Si encara ho fes per referir-se a un detall relacionat amb allò que li expliquen, podrien avançar en la conversa, ni que fos a batzegades, però l'Andrea no. L'Andrea interromp amb preguntes que no fan al cas, que és, per l'Enric, una de les maneres més desagradables d'interrompre. Imaginem que l'Eric prova d'explicar-li que, de petit, li agradava anar a pescar. Suposem que comença a descriure l'emoció del moment en què, després d'una llarga espera mirant fixament la superfície de l'aigua i el fil de la canya, els peixos picaven. Doncs, a mitja narració, l'Andrea pot perfectament preguntar-li: "¿Ja has tancat la porta amb clau?" I, com és lògic, a l'Eric li passen en sec les ganes d'explicar-li res. És per això que, generalment, l'Eric calla, perquè li dol –cada vegada que intenta parlar-hi– adonar-se que l'Andrea té el defecte d'interrompre. Això no significa que no s'entenguin, ni que el seu matrimoni estigui en crisi (de fet, qui no parla és l'Eric; quan l'Andrea parla, ell no l'interromp). El més curiós és que, de vegades, ella li retreu que parli tan poc. Aleshores, l'Eric es limita a somriure mentre pensa que li agradaria poder-li confessar que, si alguna vegada provés d'explicar-li res, ella l'interrompria immediatament amb una pregunta com posem per cas: "¿Demà agafaràs el cotxe?" Per això vol parlar amb l'Andrea, per dir-li que ja n'hi ha prou d'interrupcions constants. Alhora, l'Eric tem que, quan intenti posar-li els exemples necessaris perquè l'Andrea s'adoni del seu defecte, ella l'interromprà. I que, aleshores, la situació serà encara més desagradable. Ara, com a mínim, li queda l'esperança que, potser algun dia, serà capaç d'explicar-li que hauria de canviar i escoltar els altres sense interrompre'ls. (Es conformaria que l'Andrea continués interrompent els altres a canvi que no l'interrompés a ell.) Si fracassa, però, haurà de resignar-se i no està disposat a passar per aquest tràngol. 

Ara són al dormitori, al llit. L'Andrea repassa la correspondència. De tant en tant, fa algun comentari, com ara: "Aquests del Canal+ cada cop envien la revista més tard". Si aquesta frase l'hagués dita l'Eric, segur que l'Andrea li hauria preguntat: "¿Quan és l'aniversari de la teva mare?", o alguna cosa per l'estil. L'Eric, en canvi, l'ha escoltat sense badar boca. Podria perfectament entomar el comentari i contestar-li amb un altre, en la mateixa línia argumental, que els permetés continuar la conversa. Podria dir: "Em sembla que el problema és més de Correus que del Canal+", i això provocaria que l'Andrea continués la conversa o la deixés morir, com passa amb tantes frases que només serveixen per farcir el silenci. L'Eric calla, però. Inquiet, s'arrauleix sota l'edredó. L'Andrea, que el nota nerviós, li pregunta: "¿Què et passa res?" Aparentment, aquesta frase podria semblar el senyal per buidar el pap, l'oportunitat que l'Eric ha estat esperant per explicar-li que sí, que li passa res. Li passa que, cada cop que intenta parlar amb ell, ella l'interromp. Però l'Eric coneix prou bé l'Andrea per saber que el fet que li hagi preguntat si li passa res no significa que estigui disposada a escoltar la resposta sense interrompre'l. Per això diu: "No, no em passa res", accepta el petó de bona nit que, des de fa anys, tramita mecànicament el final de la jornada, apaga el llum i s'adorm.
 

("El llit de matrimoni", dins
 La gran novel·la sobre Barcelona) 

.Fonts:



http://www.escriptors.cat/autors/pamiess/


!!EXERCICIS:

1. Fòrum: has llegit algun conte o novel·la d'en Sergi Pàmies? Quina? Què és el que més t'ha fascinat i per què?

2. Cerca un conte de Sergi Pàmies, llegeix-lo i realitza un petit resum.

3. Crea un petit conte imitant l'estil literari d'en Sergi Pàmies.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;