Ara ha fet tot just vint anys que ja no estàs entre nosaltres. Dedicaves cinc hores diàries a la lectura com explicava el teu fill en una entrevista recent, tothom ho deia que arribaries ben lluny. Anaves a dormir ben tard, amb plena dedicació a la teva feina. Nascuda a l’Eixample barceloní, un 13 de juny del 46, eres filla d’un home advocat i escriptor, Tomàs Roig, per tant, l’afany per l’escriptura ja et venia predestinat, com si es tractés dels grans Déus.
De ben petita ja vas mostrar dots de rebel·lia quan eres protagonista d’una sèrie de revoltes estudiantils, la coneguda “Caputxinada”, el 1966, on diversos intel·lectuals manifestaven el seu malestar o les de les acaballes dels seixanta davant dels darrers sospirs del franquisme. Entrares a l’escola d’art dramàtic Adrià Gual. Et casares amb tan sols vint anys i després de tres anys per oblidar, començares una nova vida. Treballares en l’edició de la primera etapa de la Gran Enciclopèdia Catalana i al cap de poc, tingueres el primer fill. Et caigueren a les mans els primers premis literaris. Participares en la tancada de Montserrat, « procés de Burgos », per defensar de la pena de mort uns presos d’ETA sota la direcció del dictador Franco.
L’any 1970 et doctorares en Filosofia i Lletres i un any després reberes el Premi Víctor Català, per Poca roba i molt sabó… i tan neta que la volen (1971), que eren un conjunt de narracions i a partir d’aquí ja et dedicares amb cos i ànima a la literatura. Al cap de poc temps després vingueren les primeres novel·les: Ramona adéu (1972), en la qual es veieren tres generacions de dones dins un mateix àmbit familiar: àvia, mare i filla, anant vivint els esdeveniments que marcaven la cultura catalana de la seva època. Quatre anys després veié la llum una mena de segona part d’aquest novel·la, la qual estava protagonitzada pels mateixos personatges: El temps de les cireres (1977), obra que obtingué el Premi Sant Jordi de novel·la.
En aquest període començares a destacar com a periodista, on deixaves a tothom ben clar la posició feminista que tenies, i recordar-nos la memòria històrica que havíem viscut amb els programes que presentaves, caracteritzats per un periodisme culte marca de la casa. Aquestes entrevistes que realitzaves quedaren plasmades en els volums Retrats paral·leles de 1975 i 1976. Però la teva ploma no s’aturava, una obra magistral que també aportares fou Els catalans als camps nazis (1977), que rebé el premi Crítica de Serra d’Or, i donares a conèixer amb noms i cognoms els catalans que patiren l’extermini als camps de concentració alemanys, una obra que encara en els nostres dies és de referència per tothom i també ha ajudat a esclarir la història real d’algun que altre impostor i que no patí en cap camp de concentració, sinó que únicamente pretenia fer caixa. En aquest temps, entrares com a periodista al canal de TVE, on portares a terme el programa Personatges, que poc temps després publicares en format de llibre. També t’afiliares a les llistes del PSUC, però ben aviat els deixares de banda i convivires amb Joaquim Sempere, amb qui tingueres el segon fill. Participares en revistes com Serra d’Or, Cambio 16, Destino, Els Marges.
El 1980 posares el colofó feminista amb L’hora violeta, on es veuen tres dones davant el fracàs amb l’home-pare, l’home-cervell i l’home com a ideal romàntic. És evident que una de les autores amb la qual més et vas emmirallar fou Mercè Rodoreda, com tu deies, “la teva mestra”, que gairebé sempre tenia a les dones com a protagonistes. En l’obra hi plasmaves l’anàlisi psicològica, com si d’una novel·la russa del segle XIX es tractés, l’angoixa dels personatges i l’acceptació del passat per anar endavant sense obsessions, i després de la publicació de l’obra, s’esdevindrà un canvi en la teva producció literària. Vingueren L’òpera cuotidiana (1982), on explicaves amb humor i ironia a mode de quadre de costums la vida d’uns personatges des de temps anteriors a la Guerra Civil fins a la contemporaneïtat. L’agulla daurada (1985), que explicava la submissió de la ciutat Leningrad a les forces nazis, obtingué premi Nacional de Literatura Catalana, dins del gènere d’assaig, La veu melodiosa (1987), on glosses la història d’Espardenya, un noi que creu en la bellesa de les coses però que mai ha sortit de casa, i li envien persones per a què li ensenyin el que ha de saber, llavors en sortir del cau i anar a la universitat i conèixer als amics, anirà canviant la seva manera de ser, que només comportarà el trencament amb el passat i el rebuig per la situació real de la Barcelona franquista; el recull de contes El cant de la joventut (1989), conjunt de vuit narracions sobre la joventut perduda, sexe, l’oblit o La reivindicació de la senyora Clito Mestres (1990), aquesta emmarcada dins el teatre, com un monòleg.
La teva darrera obra fou Digues que m’estimes encara que sigui mentida: sobre el plaer solitari d’escriure i el vici compartit de llegir (1991), que esdevé una mena de biografia poètica, on parles d’autors i creació literària. Pòstumament s’editaren perquè ja no et trobaves entre nosaltres: Un pensament de sal, un pessic de pebre: dietari obert 1990-1991 (1992) que compilaven els teus articles publicats al diari Avui diàriament. Rellegint entrevistes teves transcrites m’he trobat amb una sentència que m’ha sorprès molt: “l’únic que m’ha fet sentir realitzada com a dona ha estat tenir dos fills i dedicar-me a escriure”.
Et traduïren a més de deu idiomes, i et convertires en una de les autores de referència de la nostra literatura, la catalana. En resum, que tenies grans dots d’escriptora i periodista entranyable, encara tenies molts quilòmetres per recòrrer, però ja no podran ser. Eres una apassionada de l’art d’escriure, com explicaves: “sempre que escric una cosa és perquè no entenc el que veig”. Fou per culpa d’aquell maleït càncer de mama al qual vas enfrontar-te però que finalment et va vèncer, ara fa 20 anys, amb una edat prompta, 45 anys, aquell 10 de novembre del 1991, que ja queda tan allunyat. Segur que encara ens haguessis explanat més coses amb tot el que ha arribat a passar en aquest temps! Jo era un adolescent, estudiant del BUP d’aleshores i tot just et coneixia. Com cantava el llegendari Neil Young: “només l’amor pot trencar el teu cor”. Et trobem a faltar Montse!
Josep Maria Corretger Olivart
(Fotografies extretes de: nuesaliteraria.blogspot.com, papallonesenlallum.blogspot.com i memoria.cat)
Podeu visualitzar un powerpoint complet a:
http://www.slideshare.net/josepma1976/imaterial-de-classeliteraturamaterial-de-literatura-powerpointsmontserrat-roig1
2 comentaris:
Ostres, acabo de descobrir el teu blog i m'està agradant molt. Jo tinc un blog senzillet on hi vaig posant paraules que considero curioses o oblidades, però no té punt de coparació amb el teu. Felicitats!!!
Hola Elena!
Bé, moltes gràcies. El tema del blog el domino força, si et puc ajudar en alguna cosa ja ho saps.
El meu mail és:
josepma1976@yahoo.es
Publica un comentari a l'entrada